La sobredosi de bellesa que va patir Stendhal a Florència (que més tard seria considerada una malaltia psicosomàtica amb el nom de síndrome de Stendhal) està més que justificada. La gran quantitat d’art i monuments resulta inabarcable. No és d’estranyar que els cors més romàntics s’accelerin i que les ments més sensibles acabin marejant-se.
Només parlant de monuments, l’oferta és tan variada que n’hi ha per a tots els gustos: Santa Croce (amb els panteons d’artistes i intel·lectuals), Santa Maria Novella (on encara es conserva la Trinitat de Masaccio), San Lorenzo (féu dels Médecis) i, evidentment, el conjunt monumental del Duomo o Santa Maria del Fiore (amb la gran cúpula de Brunelleschi i el campanar de Giotto), per no parlar del Palazzio Vecchio o dels museus. Però les nostres passes ens porten a una de les esglésies que en prou feines surt a les guies turístiques, on no hi ha cues per entrar i la majoria de visitants acostumen a passar-hi de llarg. En canvi, per als florentins és tot un símbol d’identitat, l’essència del seu tarannà forjat al Trecento medieval i que eclosiona al renaixement.
Cal anar a la Via dell’Arte della Lana per trobar aquest monument, l’Orsanmichele (només obren el dilluns i és gratuït). Malgrat que estigui dedicada a Sant Miquel, l’església és tot un homenatge a le Corporazioni, una agrupació laica composada per les 21 arti di Firenze, el que vindrien a ser els gremis de la ciutat, que controlaven, a més, tota l’activitat econòmica. La seva presència és tan significativa que les quatre façanes de l’edifici estan decorades amb les estàtues dels patrons de cadascun d’ells (i que van encarregar individualment a diferents artistes renaixentistes).
Les obres a peu de carrer són, ara, una còpia de les originals. Les estàtues autèntiques es troben majoritàriament al museu de l’església. Cal pujar unes quantes escales per accedir-hi i disfrutar, a més, d’unes vistes de l‘skyline de la ciutat. En aquesta sala, que era un antic graner (l’ús originari de l’edifici fins el segle XIV) es poden veure obres no habituals de Donatello, Ghiberti o Brunelleschi. Una curiositat: el famós sant Jordi de Donatello era un d’aquests patrons (el dels constructors d’armadures). No obstant, per veure’l cal anar actualment al museu Bargello.
Orsanmichele, més que un temple religiós, és una mostra del poder i de la societat que van fer gran Florència. Les principals famílies formaven part d’algunes de les arti, dividides en set gremis majors i catorze de menors. La més important de totes era la de la Calimala, que agrupava als comerciants dedicats a l’exportació, com els Pazzi, Albizi o Strozzi. Els Mèdici dominaven l’arte del Cambio, és a dir, les divises. Recordem que el florí era la gran moneda internacional de l’època…
Un altre lloc comú de les 21 arti que configuraven la Florència renaixentista era el Tribunale di Mercanzia, creat al 1300, on anaven a parar els casos de litigi. Ara, aquest edifici acull el museu Gucci pel disgust de molts florentins amants de la seva història. Un apunt important: el jutge, en principi, era independent.
Cadascuna de les arti tenien la seu gremial en palaus espectaculars que continuen dempeus amb diferents usos (menys el del gremi de la seda). La pròpia església Orsanmichele es troba al davant de l’edifici del gremi de la llana.
Tot i la importància social i econòmica de la Corporazioni, el seu record s’esvaeix entre tanta bellesa que atesora Florència. Prou feina té el visitant de no patir la síndrome de Stendhal. Per això, els propis florentins s’encarreguen de transmetre el que, per a ells, és un dels seus grans valors identitaris. És el cas de l’escriptor i polític Piero Bergellini, un dels alcaldes que ha tingut la ciutat, que va escriure el 1954:
Orsanmichele è il monumento più fiorentino di Firenze.
Palazzo Vecchio è un palazzo pubblico, como hanno anche molte altre città.
Santa maria del Fiore è una cattedrale, como hanno tutte le altre città.
Ma Orsanmichele c’è soltanto a Firenze.
Soltanto a Firenze poteva nascere un monumento como questo
che fosse mezza chiesa e mezzo granaio;
che servisse alla vita religiosa e alla vita civile,
che esaltasse la fede e il lavoro…
Florència íntima 