El cas de la Madonna sense rostre

La sensibilitat no té perquè estar renyida amb el temperament. Una bona prova la trobem en el pòrtic d’accés a la basílica de la Santissima Annunziata, un impressionant temple dedicat a la veneració de Maria que es va convertir en el centre vocacional dels artistes florentins. No en va hi tenien una capella dedicada a sant Lluc i el claustre, anomenat dels morts, està ple de tombes de pintors i escultors que van embellir Florència amb les seves obres.

Amb aquest antecedent, no és d’estranyar que ja abans d’entrar a l’església, l’art faci acte de presència. Un impressionant pòrtic amb voltes i columnes, el Chiostrino dei Voti, conté una sèrie de frescos que il·lustren la vida de Maria. Són obra de diferents pintors que hi van treballar a cavall dels segles XV i XVI, entre els quals destaca un dels grans mestres del maniarisme, Andrea del Sarto.

Un altre dels artistes que va plasmar el seu talent en aquest indret és el seu contemporani Francesco di Cristofano Bigi, conegut com a Franciabigio. Ell es va encarregar de l’escena que mostra el casament de la Verge amb sant Josep. Quan encara treballava en el fresc, va succeir un fet que no li va fer cap gràcia i que Vasari va recollir força detalladament en la seva obra sobre els artistes de Florència.

Es veu que els capellans, en motiu d’una festivitat important, van decidir destapar sense permís i mostrar al públic aquest fresc i algun altre que del Sarto també estava treballant. Francibiagio “ne sentì tanto dolore, che fu per morire (va sentir tant dolor, que va creure que es moria), explica Vasari.

La notícia no va trigar en arribar a les seves orelles i va reaccionar sense pensar-s’ho. Es va dirigir a l’església i va agafar un bon martell. Acte seguit, va començar a destruir algunes de les figures que ell mateix havia pintat. Es veu que els capellans van haver-lo de retenir per la força per tal de frenar la seva ira i evitar mals majors.

No se sap si ho va fer intencionadament o no, però l’artista va destrossar ni més ni menys que el rostre de Maria, a més d’alguna altra figura secundària. Els capellans, per intentar esmenar el seu error, van oferir a Franciabigio el doble dels diners acordats perquè reparés la seva pròpia obra. Però l’artista es va negar i els seus col·legues, per respecte, tampoc van accedir-hi.

El resultat del seu descontent encara ara és visible, tot i que el panell explicatiu de les pintures que decoren el pòrtic no en fa cap esment. Per tant, qualsevol pensaria que les parts que manquen són fruit del pas del temps i no de la mà del propi artista.

Ara bé, com en altres històries, també existeix una segona versió. Franciabigio hauria reaccionat d’aquesta manera tan violenta perquè els capellans li haurien rebaixat sense motiu el sou promès a canvi de la seva obra. Llavors, el pintor hauria pres una lògica determinació: si el salari es retalla, també es retalla la pintura.

Sigui quina sigui l’explicació més ajustada a la realitat, el que no hi ha cap dubte és que Franciabigio era un home temperamental. El pòrtic de la Santissima Annunziata dóna fe del seu cop de geni.

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s