Quan Florència va estar 17 anys sense Primavera

Era de nit. Exactament, la fosca matinada del 4 d’agost de 1944. Les tropes alemanes del Führer havien iniciat la retirada de Florència, una ciutat que té tants motius per presumir de bellesa que seria un insult per a la Humanitat que optés per una modèstia que no li és pròpia. No hi havia dubte, després de tanta sang humana vessada, la millor manera d’acomiadar-se era destruint-ho tot al seu pas, al més pur estil d’Atila.

Així ho havia ordenat el més alt comandament nazi, conscient de que seria impossible acabar en una nit de corredisses amb tot l’inmens patrimoni florentí. Per això, calia ser específics i més aviat pràctics. Els ponts no només eren magnífiques obres d’art, també resultaven vitals per als habitants de la ciutat i per a les tropes aliades que s’afanyaven a arribar.

A l’últim moment, no obstant, es va rebre una ordre que segurament descol·locaria a més d’un. El propi Hitler amnistiava el Ponte Vecchio. La resta, devien ser destruïts.

Un dels primers en caure va ser el Ponte de Santa Trinita, el veí més proper al famós pont. Es tractava, ni més ni menys, que d’un referent arquitectònic ideat per Michelangelo i executat per Bartolomeo Ammannati, d’aquí que sempre hi hagi dubtes sobre l’autoria d’aquesta joia artística, on per primer cop es va projectar l’arc de catenària.

Una forta explosió va trencar novament els cors dels florentins i va esmicolar la pietraforte marró avellana característica de les  construccions civils i religioses de la ciutat. El pont va esclatar pels aires i l’Arno va acollir-ne les restes al seu llit.

Després de la retirada alemana, els florentins van protagonitzar un altre renaixement. En aquest cas, van organitzar una política de reconstrucció sota el lema ‘Dov’era e com’er’ (On era, com era). El Ponte Santa Trinita va ser un dels estendards a recuperar. I na va ser fàcil. La fidedigna reinauguració es va celebrar el 16 de març de 1958, catorze anys després.

Ara bé, el resultat va ser impacable. Fins i tot es van poder recuperar de l’Arno les quatre estàtues al·legòriques que donen la benvinguda als vianants i que representen l’hivern, la primavera, l’estiu i la tardor.

Només hi havia un problema, i prou significatiu. La primavera havia perdut el cap. Talment semblava que l’estàtua hagués passat per la guillotina de la Revolució francesa, un fet inadmissible pels florentins que, fins i tot, van oferir una recompensa de 3.000 dòlars per qui aconseguís trobar-lo. Florència no es podia permetre viure amb una Primavera decapitada.

En realitat, es temia que algun soldat, d’un o un altre bàndol, s’hagués emportat el magnífic rostre de la jove primaveral a casa com a record de guerra. Una pel·lícula sobre el tema del 2008,  Miracolo a Sant’Anna de Spike Lee, es fa ressò del fet.

Però la realitat acostuma a ser molt més prosaica. Un humil renaioli, els homes que amb les seves característiques barques florentines treuen el fang de la llera del riu, va topar un dia de 1961 amb una forma rodona i pesada mentre treballava a la vora del Ponte Vespucci, dos ponts més avall.  Per sorpresa de tothom, va resultar ser el cap tant desitjat de l’estàtua, obra de Pietro Francavilla.

La troballa va ser tant important per a Florència que el cap retrobat va ser exposat durant un temps al Palazzio Vecchio. Els florentins, finalment, podien estar tranquils. Ja havia tornat completament la Primavera a la ciutat.

 

 

 

 

L’illa dels morts

Les inquietants notes musicals del poema simfònic ‘L’illa dels morts’ de Sergei Rachmaninov conviden a endinsar-se a un indret que passa força desapercebut a Florència, font d’inspiració també per al pintor simbolista Arnold Böcklin per crear el seu famós quadre oníric que duu aquest nom. Com si fossim el misteriós personatge de la pintura que s’apropa al seu destí, sortim de la protecció de les muralles florentines per descobrir, al Piazzale Donnatello, un dels cementiris europeus més inspiradors i poètics. No en va hi reposen uns quants artistes, com la poeta anglesa Elisabet Barrett Browning.

Anomenat el cementiri dels anglesos, però en realitat propietat de l’església protestant suïssa, aquest indret és avui dia una illa fantasmagòrica envoltada no de mar, sino de cotxes. Aquesta immensa rotonda urbana té la virtut de preservar l’encant decadent vuitcentista entre xipresos que no respiren sal, sino monòxid de carboni. Però passejar-s’hi és com aïllar-se de la realitat, un ascens a l’espiritualitat tot pujant l’empinat camí central que permet contemplar, a banda i banda, les més de 1.400 tombes, moltes monumentals i d’intel·lectuals, que preserven la memòria dels seus morts.

I entre tantes làpides, costa de trobar la de Nadezhda de Santis, una dona que res té a veure amb l’ambient literari del cementiri, tot i que la seva vida segurament va ser digna de novel·la. Ella és, ni més ni menys, que la darrera esclava de la ciutat (o deixem-ho en una de les darreres, per si un cas…). La qüestió és que va arribar-hi procedent de la seva Núbia natal quan tenia catorze anys. Formava part, entre mòmies i sarcòfags, del bagatge cultural i social que l’expedició egiptològica de Champollion i Rosellini va portar a la vella Europa el 1828.

I hi va morir jove, però lliure. L’oncle de Rosellini va comprar la seva llibertat, segons explica la monja Julia Bolton Hollowey (àngel custodi del cementiri desde la seva reobertura l’any 2000, després de llargs treballs de recuperació). Però no se saben els motius de la seva llibertat… ni tampoc gaire més de la seva vida… només que, un cop lliure, va viure amb una família russa. Per això, la inscripció de la seva làpida és en alfabet ciríl.lic, apunta la germana Julia tot sortejant monuments funeraris fins arribar a la gran creu ortodoxa de la tomba de la jove núbia.

I no deixa de ser curiós que una de les darreres víctimes de l’esclavitud reposi en companyia d’Elisabeth Barrett Browning, gran defensora de la justícia social i de l’abolició. La poeta anglesa, de l’època victoriana, fins i tot va escriure un poema sobre aquesta temàtica. Però no va ser l’única inquilina del cementiri que va alçar la veu contra l’esclavatge, un altre cas significatiu és el del filòsof Sismondi, entre d’altres.

Aquest cementiri, però, no sempre va ser una illa. Va perdre la seva originària planta poligonal quan l’arquitecte Giuseppe Poggi, encarregat de modernitzar la ciutat quan Florència va esdevenir la segona capital de la Itàlia que s’anava unificant, va fer-hi alguns canvis significatius, com l’enderrocament de les muralles. Aquest fet va provocar, a més, la clausura del cementiri el 1877, ja que, sense muralles, va passar a formar part del nucli urbà. I dins de la ciutat no es podien enterrar als morts, ni als vius, esclar.

El pintor Böcklin va conéixer molt bé aquest cementiri, i no només perquè hi tingués l’estudi a tocar, sino perquè hi va enterrar una filla de mig any. No se sap si aquest fet va ser el detonant perquè pintés la seva cèlebre obra, de la que va arribar a fer cinc versions entre 1880 i 1886. Però el que és innegable és la influència que el quadre va generar en altres artistes, des del mateix Rachmaninov a Dalí, que va crear algunes pintures inspirant-s’hi. Altres personatges també van caure sota l’embruix de ‘L’Illa dels morts’, com Freud i Lennin, que tenien una còpia penjada al despatx, però també Hitler, que va adquirir una de les cinc versions. Tot plegat, molt inquietant, però també ple de romanticisme i bellesa, talment com la partitura de Rachmaninov.

El gran jardí de la maçoneria

El riu Arno divideix Florència en dues meitats. Per una banda, el que els florentins anomenen ‘di qua l’Arno’ (és dir, l’àrea central amb la piazza de la Signoria o Santa Maria del Fiore com a grans reclams) i ‘di là l’Arno’, conegut com el barri de l’Oltrarno. Una de les icones d’aquesta altra ribera és, sens dubte, el Palazzo Pitti, però la majoria de veïns se senten identificats amb una estranya torre visible desde diversos punts del barri, un antic observatori astronòmic… que és molt més que això.

En realitat, la torre forma part del jardí Torrigiani que, amb gairebé set hectàries de terreny, és el jardí privat més gran d’Europa muralles endins. Encara hi viu la família originària, dividida en dues branques: els Torrigiani Malaspina i els Torrigiani di Santa Cristina. Precisament, un d’ells, el jove baró Vanni Torrigiani ha penjat la toga d’advocat per recuperar amb les pròpies mans el jardí familiar. Un dels seus grans èxits ha estat la rehabilitació de l’hivernacle. A més, ha obert l’espai perquè s’hi celebrin esdeveniments i s’hi organitzin cursos, com els de botànica per a nens. I és que el manteniment d’un jardí privat d’aquesta envergadura bé necessita d’un bon finançament…

I diem privat perquè està tancat al públic, pertany a la família que, amb aquests nous aires de frescor aportats per Vanni, ha decidit organitzar visites guiades sota petició i amb un membre de la família com a mestre de cerimònies. En la seva pàgina web s’explica com fer-ho. I, realment, la descoberta d’aquest jardí val la pena perquè, i aquí ve la sorpresa, és molt més que un agradable passeig per la natura, es tracta d’una veritable iniciació maçònica.

Aquest espai verd ja era reconegut durant el Cinquecento com a hort botànic. De fet, aquí es va crear, el 1716, la Società Botanica Italiana, la primera d’Europa, segons Vanni. Però va ser en el segle XIX quan el jardí va adquirir la forma actual. El marquès Pietro Torrigiani, que era maçó, compra més terrenys i encarrega als arquitectes Luigi de Cambray Digny i Gaetano Baccani que construeixin un jardí romàntic de tipus anglès però amb una peculiaritat: que al mateix temps sigui un itinerari simbòlic esotèric, un recorregut que permeti passar de la ignorància a la saviesa.

Vanni explica que una altra peculiaritat d’aquella època era el gust per l’antic Egipte mitjançant la creació d’un corrent artístic neoegipci. Per aquest motiu, el punt de partida d’aquest viatge iniciàtic comença on es troba una estàtua idealitzada d’Osiris, déu de la mort i la resurrecció. El que significa que qui vulgui obtenir saviesa ha de morir metafòricament i tornar a nèixer. Per tant, aquesta zona del jardí es coneix com a Naixement i suposa el primer pas del recorregut vital.

Al cap d’un agradable passeig, on es poden anar descobrint alguns arbres simbòlics (com la magrana), d’altres de més de 350 anys, algun palau o alguna estàtua (com la d’un escolapi), s’arriba al cor del segon grau de la iniciació: la joventut. Dos lleons amb l’escut de la família Torrigiani fan guàrdia en un templet amb una estàtua inquietant, la d’un lleó atacant un toro. Segons el baró, el lleó simbolitza el déu Mitra i de la sang que provoca al pobre vacú naixeran els homes.

En aquest àrea s’aprecia el bambú, una planta lligada a la llibertat, la joventut i als exercicis espirituals. Més endavant, un riu, ara sec, element de purificació, se suma al simbolisme de la iniciació. Una estàtua d’un faune li acaba de donar un aire de misteri a l’indret.

El recorregut d’aquesta lògia maçònica a l’aire lliure finalitza en un bosc espès d’arbres i vegetació que representa la nit, la mort necessària per desprendre’s de la ignorància passada i així poder tornar a néixer com a savi. En el bosc sagrat es poden veure elements com el Sepolcreto, símbol de la fugacitat de la vida terrenal o el templet de l’Arcàdia, la idealització de la vida pastoril.

Però no hem parlat de la torre. Construïda per Baccani, al damunt d’un pujolet artificial, també està plena de missatges maçònics. Per exemple, la base quadrada fa referència a la terra. A continuació, l’estructura octogonal, que recorda al Baptisteri de Florència, representa el pla intermig. I, finalment, la part superior circular, sense angles, significa que s’ha aconseguit la perfecció. Com a curiositat, a més d’aparells astronòmics, biblioteca i una fantàstica terrassa per mirar el cel, hi havia una antiga cadira mecànica a les escales per poder-les pujar sense cap mena d’esforç… el que deixa patent que, dins de la torre, apart de molta saviesa, tampoc no hi faltava un sorprenent pragmatisme…

L’àngel que fa la botifarra

No tots els àngels són uns àngels (en el sentit més càndid de la paraula). En Llucifer n’és la millor prova… I a Florència n’hi ha una altra de molt evident, tot i que acostuma a passar força desapercebuda pels visitants. Es tracta de l’àngel que fa la botifarra. I la fa, ni més ni menys, que a un lloc on ningú se l’espera: a l’entrada de la catedral de Santa Maria del Fiore.

Per ser més concrets, aquest àngel irreverent, o rebel, tal i com l’anomenen els florentins, es troba a l’accés sud de la façana del duomo, utilitzat com a porta de sortida de la catedral. Resulta molt fàcil veure’l, ja que ocupa un bon lloc a l’alçada de la vista dels que hi surten i que, per tant, es duen un bon record de comiat.

En realitat, aquest relleu de marbre forma part d’un conjunt escultòric realitzat al voltant de 1880 (ja se sap que les construccions de les catedrals acostumen a ser llargues…) pel binomi format per Emilio Gallori i Cesare Zocchi per embellir la portalada amb la representació dels àngels de l’Apocalipsi. I l’expressió d’aquests àngels, de tots sense excepció, és ben diferent dels que presideixen l’entrada nord, on s’hi veuen esculpits uns formals àngels de la passió (obra de Giovanni Paganucci).

Les ments més benevolents han interpretat que el gest de l’àngel irreverent, i el dels seus companys, es deu a l’esgotador ritme de l’Apocalipsi. Alguna altra, en canvi, com la de l’escriptor americà David Leavitt, autor de Florence, a delicate case, assegura que la botifarra fa referència a la sodomia, una pràctica força habitual a la Florència de tots els temps… Dante, fins i tot, en la seva Divina Comèdia, en parla quan visita el seu vell mestre a l’infern, al lloc destinat als homes que han dut a terme aquest pecat.

Però l’explicació més divertida cal buscar-la en la tradició oral de Florència. Una antiga història transmesa de pares a fills, o d’avis a néts, explica que els àngels d’aquesta portalada sud van anar a fer un bon àpat en alguna de les excel·lents osteries de la ciutat. Quan va arribar el moment de pagar, un a un es van anar passant la pilota (si s’observen bé les seves expressions, sembla que es facin els escandalitzats i algun, també l’orni), fins arribar al darrer àngel, que va respondre, com tots podem suposar, amb una bona botifarrada. La situació, doncs, segons la llegenda, encara és més greu. Aquests àngels ‘juergueros’ no només són irreverents o rebels, sino que a sobre són uns malpagadors i el seu ‘simpa’ ha quedat ben retrat en marbre per a tota l’eternitat.

Dins de la cova d’Alí Babà dels Médicis

No només les pupil·les es dilaten quan s’entra en una església. Molt sovint, la mirada també s’engrandeix per poder absorvir tota la bellesa que se’ns presenta en un primer cop d’ull. Però no totes les meravelles artístiques, històriques o espirituals es troben a l’abast dels visitants. Altres espais no destinats als feligresos poden atesorar un alt interès i bastantes curiositats. I aquest és el cas, sens dubte, de l’església de Santa Felicita de Firenze.

És molt possible que sigui el primer centre cristià de la ciutat, tal i com assenyalen alguns florentins, tot i que no hi ha documents que així ho confirmin. Vestigis arqueològics al subsòl, que no es poden visitar, mostren el passat paleocristià de la basílica actual, amb tombes incloses, de finals del segle IV. Malgrat la importància d’aquestes restes per conèixer detalls de la primitiva Florentia romana, ni tan sols els estudiosos hi poden accedir, diuen, per motius de seguretat.

Tampoc és visitable pel gran públic un altre dels grans tresors de la basílica, però en aquest cas hi ha més sort: es pot veure des de l’interior de la nau. Es tracta del palc dels Médicis, des d’on escoltava la missa la família ‘granducale’. Però el que realment té gràcia és que els Médicis i altres membres de la cort hi accedien sense necessitat d’entrar a l’església. Ho feien directament des del famós corridoio vasariano, a uns quants metres d’alçada, que unia el Palau Pitti, on vivia el duc, amb el Palazzo della Signoria, on hi treballava, sense necessitat de trepitjar el carrer. Això sí, entre el trajecte podien aturar-se a escoltar la missa, ja que el passadís privat dels Médicis, construït a corre-cuita per Vasari a ordres de Cosme I, també passa per aquest temple fins al punt de marcar-ne l’aspecte de la façana.

Trepitjar aquest balcó és, de fet, com entrar a la cova d’Alí Babà. Apart de la vista espectacular que ofereix de l’església i que posa en evidència que s’ha construït per ser vista des de l’alçada, hi ha actualment un munt d’antiqualles que creen una atmosfera de misteri, com canelobres, quadres, relicaris, cranis… i dos reclinatoris que, atenció, no són els que utilitzava el duc, sino la família patrona de Santa Felicita, els Guicciardini, segons explica la professora Cristina François, ànima de l’Accademia di Santa Felicita, que ha facilitat una detallada informació històrica per escriure aquest post.

Ara bé, per ser justos amb la història, el balcó actual és obra dels Lorena, la família que va succeir als Médicis. A l’època de Ferran I, fill de Cosme I, només hi havia un palc que ocupava la part esquerra superior. I abans, els membres de la cort assistien a missa des de les finestres del corridoio. Quan els Lorena van fer allargar la seva zona, van acabar envaint l’espai dels veïns del palc de la dreta, els Capponi, que van decidir abandonar-lo… sembla que voluntariament…

Els dos accessos privats per seguir la missa tal i com es conservaven al 1936. Foto: Archivo Storico Parrochiale di S. Felicita [A.S.P.S.F.]

Però en realitat no hi ha només un balcó. Antigament, hi havia dos espais privats per poder seguir els oficis resigiosos. El segon, un coretto, es troba just al damunt i s’hi instal·laven les dames de la cort. Ara, totalment tapiat, costa d’apreciar. De fet, tot aquest espai es troba força abandonat, però val la pena continuar la visita i resseguir, no el corridoio vasariano (l’entrada del qual també està tancada, tot i que es veu a través de finestres) sino el passadís que surt de la llotja i que porta a dos llocs: o bé a l’interior de la basílica o bé a una porta del darrera que servia per abandonar l’església furtivament…

Caminant per aquest passadís es pot veure, per exemple, la petita habitació que utilitzaven els membres de la cort com a lavabo (les cerimònies antigament eren força llargues) o un petit menjador on els ducs feien grans tiberis després de passar 24 hores sense menjar per rebre la comunió de Pàsqua. En fi, tot aquest espai respira història i s’intueixen les petites anècdotes dels homes i les dones que el varen viure, a l’espera que algun dia recuperi la seva antiga dignitat.

El diable no es vesteix de Prada a Florència

El luxe, com qualsevol altra feblesa humana, acompanya el dia a dia del diable. Una pel·lícula americana, posats a fer, assegurava, fins i tot, que vesteix de Prada… Però a Florència no. A la capital de la Toscana, si el diable hagués de triar una marca, sens dubte seria Dolce & Gabanna.

La raó és ben senzilla. Al Àngulo del la Via degli Strozzi amb la Via del Vecchietti una enorme botiga amb els darrers models de la firma italiana sedueix als amants de la moda que observen els aparadors. Però no és l’únic element d’aquesta cantonada disposat a temptar als vianants.

Un dimoni en posició de cavalcar observa l’anar i venir de la gent, situat a uns tres metres d’alçada en la mateixa cantonada de la botiga, instal·lada en els baixos de l’antic palau Vecchietti. L’aspecte del diable no resulta gaire amigable i fins i tot el seu somriure provoca una certa aversió… Es tracta d’una escultura de bronze (l’original es troba ara al Museu Bardini) realitzada per Giambologna, l’artista flamenc que l’antiga família florentina (Dante l’anomena a la seva ‘Divina Comèdia’) va fer venir per remodelar el seu palau i que acabaria treballant i morint a la ciutat.

La presència en aquest indret del ‘Diavolino‘, com l’anomenen els florentins, no és casual. En realitat, fa referència a una llegenda que hi va succeir a mitjans del segle XIII quan sant Pere Màrtir predicava pels carrers contra els ‘Patarini’, uns clergats que denunciaven els excessos de segons quins capallans. La qüestió és que mentre feia un ‘míting’ a la piazza del Mercato Vecchio (avui, convertida en piazza della Repubblica), va aparèixer violentament un cavall negre desbocat. Ningú no va dubtar que es tractava del mateix diable, per això només un home sant com Pere de Verona podria vèncer-lo, i amb un senyal de la creu va aconseguir fer-lo allunyar de l’indret. La bèstia satànica va sortir cavalcant i va desaparèixer just a la cantonada on ara s’alça l’estàtua.

Una altra versió, sostinguda per molts especilistes d’art, assegura que el dimoni en realitat és un sàtir i formava part d’un conjunt escultòric de Giambologna que es va anar dispersant. Aquesta figura, a més, feia les funcions de porta estandart de la comissió de festes del Mercato Vecchio.

Sigui com sigui, l’olor de sofre ja ha desaparegut de la cantonada, però no l’esguard del dimoni. De fet, qui vulgui fer cas dels senyals, un Stop situat a la Via degli Strozzi, just abans de la cantonada, ja avisa d’aturar-se. I un prohibit aparcar, a la via del Vecchietti, adverteix que més val no estar-s’hi ni un minut. De fet, el propi dimoni va esfumar-se del lloc, tot i que s’hi ha acabat instal·lant, convertint-se en un testimoni privilegiat dels canvis de col·leccions de Dolce & Gavanna. Potser, fins i tot, hi té algun descompte…

La troballa del llegendari pou perdut de l’home que va transformar el món

Hi ha persones cabdals en la història però que sembla que la història s’hagi oblidat d’elles. Aquest és el cas d’un dels homes més savis i poderosos del Cuatrocento florentí, Paolo del Pozzo Toscanelli. Resulta tan important la seva figura que, sense ell, per exemple, Brunelleschi no hauria alçat la seva famosa cúpula de Santa Maria del Fiore ni Cristòfol Colom hauria descobert Amèrica. Pot sonar a exegeració però, com totes les realitats, la de Toscanelli també supera la ficció.

Passejant per la via Toscanella, al barri de l’Oltrarno, l’imponent edifici del número 36r crida ràpidament l’atenció per diversos motius. Primer de tot, per la placa que anuncia el naixement de Boccaccio, tal i com s’ha explicat en aquest post. I, en segon lloc, perquè en una altra indicació està escrit ‘Pozzo dei Toscanelli‘. Si es fa un cop d’ull pel tortuós carrer, es comprova de seguida que no hi ha cap pou. És evident, doncs, que la resposta només es pot trobar a l’interior de l’immoble que, en realitat, és l’antiga Loggia dei Ridolfini i ara alberga el restaurant Toscanella Osteria.

De fet, va ser durant les recents obres de rehabilitació d’aquest edifici per convertir-lo en restaurant, que va saltar la sorpresa. Mentre es restaurava el paviment, es va trobar una làpida al terra. Tot semblava indicar que tapava alguna cosa, però ningú imaginava que es trobés el que es va trobar: el llegendari pou dels Toscanelli que molts estudiosos havien buscat sense èxit al llarg dels darrers segles. I que, gràcies a aquesta descoberta, l’historiador Marco Conti ha pogut per fi documentar.

Aquestes restes arqueològiques resulten vitals per diferents motius. Per començar, el seu origen prové de l’època de l’antiga Roma, quan feia les funciones de cisterna, segurament pública (la via Toscanella era un carrer important de l’antic entremat urbanístic romà). A posteriori, es va convertir en un pou també d’utilitat pública, que es deuria alimentar de les fonts del Boboli. Tan important era aquest punt d’aigua potable que va donar nom a una família, els Toscanelli.

Sens dubte, el membre més destacat del clan va ser Paolo del Pozzo Toscanelli, que representa la figura de l’humanista florentí per antonomàsia . Matemàtic, astrònom, cosmògraf, filòsof, expert en llatí i grec, en lectures clàssiques… era tota una autoritat científica i intel·lectual, a més d’un personatge de gran poder a la ciutat de Florència. Tant és així que al voltant d’ell es va crear una espècie d’acadèmia o trobada de diferents humanistes que intercanviaven opinions, i ho feien en aquest indret, a la loggia, a peu del pou, que es va convertir també en una font de coneixement per a joves talents com Brunelleschi o Amerigo Vespucci.

De fet, Toscanelli va ser mestre del gran Brunelleschi, a qui li va transferir coneixements, especialment, sobre matemàtiques i geometria. Tots dos homes van mantenir sempre una relació molt especial i Toscanelli no va deixar mai de donar-li suport. Per exemple, el mestre va ajudar al deixeble a fer els càlculs per construir la cúpula més famosa del Renaixement, símbol de Florència. A més, va instal·lar el gnomon més gran del món, de 90 metres d’alçada, a Santa Maria del Fiore, un instrument astronòmic que serveix per mesurar la posició del Sol en el cel i establir la durada de l’any solar.

Un altre dels seus coneixements, la geografia, va resultar de vital importància per Cristòfol Colom. Paolo dal Pozzo Toscanelli va dibuixar el mapa amb la ruta alternativa per arribar a la terra de les espècies i tots dos van mantenir una intensa correspondència durant els anys previs al viatge que conduïria a la descoberta d’Amèrica.

Aquests són només dos dels exemples de les aportacions decisives, i a l’ombra, de Toscanelli als grans projectes de la seva època. Pràcticament no va deixar escrits sobre els treballs que va realitzar en tots els camps que dominava. Bona part del seu llegat es pot veure en les obres dels seus contemporanis, una manera molt generosa de contribuir a l’evolució de la humanitat.

El pou que saciava la set, tan d’aigua com de coneixement, de tots aquests homes del Renaixement es pot visitar sense problemes a l’interior del restaurant Toscanella Osteria, que l’ha tret a la llum i ha recuperat la història i l’arquitectura de la Loggia dei Rodolfini. Les taules se situen sota una elegant volta de canó envoltada d’esbeltes columnes que recorden l’interior de la basílica del Santo Spirito de Brunelleschi. I no seria d’estranyar que l’amic hagués contribuït d’alguna manera a embellir el lloc que tan li va aportar. A més, Toscanelli va ser enterrat en aquesta mateixa església, que tan bé coneixia. Però, ironies del destí, la seva tomba va ser destruïda, el que encara accentua més l’anonimat d’aquest humanista vital que la seva ciutat sembla haver oblidat.

El misteri del cercle blanc

Un dels grans orgulls de Florència és, sens dubte, la cúpula que Brunelleschi va alçar perquè Santa Maria del Fiore, la catedral de la ciutat, s’apropés al cel i conquerís la glòria divina. No resulta estrany, doncs, que qui passegi pels voltants de la plaça del duomo florentí ho faci amb el cap ben alt per observar una de les obres arquitectòniques més imponents del jove Renaixement.

Ara bé, ja diuen que cal tocar de peus a terra i, si potser, també mirar per on es trepitja, i no només per no caure. Qui ho faci, podrà descobrir un inquietant cercle de marbre blanc ubicat al darrera de la catedral. Resulta ben visible perquè la resta del paviment, construït amb grans llambordes rectangulars, és ben negre.  I com que tot en aquesta vida té un sentit, la pregunta, a falta de cap placa explicativa, resulta òbvia: què simbolitza?

Amb aquesta llosa blanca els florentins van voler deixar constància d’un dels episodis que més va ferir el seu amor propi, el que els honora, malgrat que ho fessin d’una manera muda per a la posteritat. Tampoc cal abusar de les cures d’humilitat…

El 5 d’abril de 1492, un potent llamp, no sabem si procedent o no de la còlera divina, va decidir fer història a Santa Maria del Fiore. Feia 21 anys que Verrocchio havia rematat el gran treball del mestre Brunelleschi (ja mort) col·locant la darrera peça de la cúpula amb l’ajuda d’una grua ideada per Leonardo da Vinci. Es tractava d’una esfera d’or de 2,30 metres de diàmetre i 18 quintars de pes. Com a curiositat, un any més tard d’aquesta proesa artística i arquitectònica, una denúncia anònima va acusar a Verrocchio de mantenir relacions íntimes amb Leonardo, deixeble seu.

Sigui com sigui, el famós 5 d’abril de 1492 una potent descàrrega va impactar de ple sobre la ‘Palla‘, tal i com l’anomenen els florentins. La bola va trontollar i, amb ella, el cor de més d’un. No sabem si Lorenzo de Médici va quedar molt o poc tocat per aquest fet, però va morir just tres dies després. Els ciutadans ho van tenir molt clar: el llamp era una premonició de la mort del Magnífic. I amb un funeral va quedar l’ensurt.

Però un segle després, concretament el 27 de gener de 1601, un altre llamp va descarregar tota la seva força sobre la ‘Palla’ del Verrocchio, que no va suportar aquesta nova embranzida elèctrica. La gran bola d’or es va precipitar al terra just on ara hi ha el cercle de marbre blanc. Les destrosses materials van ser força importants, però potser encara més les psicològiques. Per això, la ciutat es va afanyar a reconstruir la ‘Palla’, que va quedar enllestida al setembre de l’any següent i que és la que encara ara il·lumina la cúpula de Brunelleschi, més de quatre segles després. Això sí, actualment amb parallamps inclòs per evitar temptar la sort una tercera vegada.

Els dos rostres ocults de la Piazza della Signoria

Sens dubte, la Piazza della Signoria és un pol d’atracció de mirades, indecises de què observar primer, si les poderoses estàtues que custodien l’entrada del Palazzio Vecchio, les que embolcallen la Loggia dels Lanzi o les que es refresquen a la font de Neptú, i tot això sense comptar els atractius arquitectònics o la pròpia vida d’aquest punt neuràlgic de Florència, actiu ja en època neolítica, i que en la ciutat medieval va convertir-se en el centre del poder civil. I ara, en un dels referents turístics de la capital de la Toscana.

Però hi ha dues mirades que acostumen a passar força desapercebudes, mig ocultes als ulls dels visitants si no en saben la història. I és que, després de mirar de dalt a baix l’imponent Hèrcules acabant el seu treball amb el malvat Caco, obra de Baccio Bandinelli de mitjans del segle XVI, qui tindria l’encert de situar-se just al darrera i observar els encoixinats de pietra forte de la façana del Palazzio Vecchio? Doncs qui ho faci, es trobarà cara a cara amb un rostre que sembla que observi de perfil com els turistes entren per la porta del palau.

Podria dir-se, fins i tot, que és un graffiti d’època, d’algun atrevit renaixentista florentí amb ganes de deixar immortalitzat el seu traç a la posteritat, i no aniríem gaire desencaminats… La tradició assegura que aquest rostre ocult a vista de tothom és obra ni més ni menys que de Miquel Àngel qui, recordem, té el seu David (ara una còpia, l’original està a l’Academia) al costat. Un treball i l’altre, evidentement, no tenen res a veure.

El rostre esculpit a la pedra fins i tot té nom, L’importuno, i dues possibles històries. Cadascú pot triar la que més li agradi… La primera no deixa de tenir la seva gràcia, ja que representaria el rostre d’un personatge que acostumava a aturar a Miquel Àngel i no parava de parlar i parlar de temes intrascendents que posaven dels nervis a l’artista. En poques paraules, el típic pesat. Un dia, aprofitant que portava les eines d’escultor a les mans, va intentar treure-se’l del damunt esculpint l’esbós del seu rostre allà mateix on l’havia aturat, tot fent veure que se l’escoltava.

La segona història és molt més dramàtica. Miquel Àngel hauria esculpit el rostre després de veure passar un condemnat a mort amb una expressió tan impactant que va decidir esbosar-la allà mateix on era perquè no se li oblidés… I, ja se sap, els escultors no anaven pel món amb carbonet i paper, sino amb martell i burí…

Per cert, el gegantí Hèrcules i Caco que oculta L’importuno de Miquel Àngel va ser, curiosament, força criticat en el seu moment perquè, segons els florentins, no tenia suficient categoria per estar al costat del David. Sembla que Baccio Bandinelli, que va passar d’admirar a odiar a Miquel Àngel quan va comprovar que ni tan sols el podria igualar, va rebre força crítiques corrosives, com la del també escultor Benvenuto Cellini, qui va afirmar: “Si se li treu el cabell del cap, no hi ha prou espai ni per a un cervell petit […] i el cos sembla un sac de melons arrepenjat a la paret”.

I de Cellini parlarem ara perquè, si bé no tenia pèls a la llengua, sí en tenia a la resta de la cara, especialment a la barba, tal i com es pot veure en l’autoretrat ocult que es va dedicar i que és un altre dels rostres amagats de la Piazza della Signoria. En aquest cas, es troba a la Loggia dei Lanzi, l’espai on antigament es realitzaven els actes oficials del govern de la ciutat i que, quan va caure en desús, es va aprofitar per exposar-hi estàtues convertint-se així en un precedent dels museus.

Una d’aquestes estàtues, l’expressiu i delicat Perseu (l’original està al museu Bargello), encàrrec de Cosme I de Mèdici a Cellini per ubicar-la en aquesta galeria d’art a la vista de tothom, no només mostra el moment en què venç a la Medusa, ni el gest de triomf i orgull, ni la lectura política que pretenia amb tot això el màxim mandatari de la ciutat. Si mirem el jove cos nu de l’heroi pel darrera i observem detingudament el casc i els seus cabells, ens trobarem cara a cara amb un altre dels grans noms de l’escultura florentina. Costa tant de veure com l’òpera que li va dedicar Berlioz (rarament representada), però un cop els ulls s’hi acostumen, l’autoretrat del lleig però intel·ligent Cellini es fa més que evident, com la seva genialitat.

 

Qui està enterrat al davant de Miquel Àngel?

La mala sort no és una exclusiva dels vius. Si ens sentim hereus de la concepció d’eternitat dels antics egipcis, una persona reviu cada cop que se la recorda. I, en aquest sentit, les tombes adquireixen una importància crucial. Florència no ha deixat que caiguin en l’oblit molts dels seus grans homes (i algunes dones) i ha convertit l’església de la Santa Croce en un veritable cementiri ple de magnífiques tombes de personatges il·lustres que recobren vida cada cop que una mirada llegeix el seu nom.

L’únic que no hi està enterrat és Dante, tot i que el seu cenotafi és magnífic. La llista de grans noms és prou significativa: Galileu, Maquiavel, Rossini, Ghiberti… i Miquel Àngel. Vasari va ser l’encarregat de projectar la tomba del geni florentí, on hi ploren les muses de la pintura, l’arquitectura i l’escultura. El bust de l’artista, mort a Roma als 88 anys, reprodueix la màscara murtuòria del menut, en alçada, Miquel Àngel, el cos del qual es va exposar en una immensa taula de l’església. L’espectacular monument fúnebre, que es completa amb una pietat pintada pel propi Vasari, centra l’atenció de la immensa majoria de turistes que recorren la nau lateral dreta de la basílica i segueixen el seu camí cap a la no tomba de l’autor de la Divina Comèdia.

Molts pocs donen l’esquena a Miquel Àngel per atendre una tomba més modesta ubicada just al davant, en una columna de la basílica. No deixa de ser mala sort passar la vida eterna a l’ombra d’un geni… A més, el seu nom no diu pràcticament res a ningú: Francesco Nori. “Fixeu-vos-hi bé, és preciosa”, ens alerta la historiadora d’art florentina Caterina Quercioli. I, en efecte, hi destaca una Madonna de la llet esculpida pel renaixentista Antonio Rossellino i la llum d’uns canelobres de bronze tremola dins l’aigua d’una magnífica pica de marbre. De fet, aquest monument és un dels pocs que Vasari va salvar quan va reformar l’església medieval, ja passada de moda, per ordre de Cosme I de Mèdici. Ara bé, no se sap si el famós arquitecte va decidir conservar-la per la seva bellesa o per respectar la memòria de qui hi està enterrat: un personatge ara anònim, però un heroi en el seu temps. I és que la seva valentia va canviar el rumb de la història a la que estava predestinada Florència i la Itàlia renaixentista.

Francesco Nori era, en realitat, un íntim amic i col·laborador de Llorenç de Mèdici. Un dels privilegiats que assistia el 26 d’abril de 1478, junt a la família més poderosa del moment i la resta de la noblesa local, a la missa de Pàsqua a Santa Maria del Fiori. En el moment culminant, quan el capellà alçava el calze, es va produir la famosa conjura dels Pazzi.

Llorenç el Magnífic i el seu germà Julià van ser apunyalats a l’altar major per membres de la família rival Pazzi, l’arquebisbe Salviati i altres conjurats. Julià va morir amb 19 ferides al cos. Llorenç va tenir més sort. El seu amic incondicional Francesco Nori no s’ho va pensar dos cops. Va reaccionar ràpidament oferint el seu cos com a escut humà per protegir-lo. Amb aquesta acció heroica, no només va salvar la vida del Magnífic, que va rebre alguna punyalada de record, va frustar també una conjura que pretenia acabar amb el poder dels Mèdici i imposar un major domini del papat de Roma. Això sí, va pagar amb la pròpia vida.

Els autors del cop d’estat van ser condemnats a mort, tot i que el poble furiós també va intervenir en executar la pena. Un dels germans Pazzi va ser llançat per una finestra, rematat per la gentada i abandonat a l’Arno. La resta, van ser penjats, arquebisbe inclòs. Un jove pintor en aquella època anomenat Leonardo va immortalitzar el moment, a l’estil dels fotoperiodistes, amb uns apunts pictòrics. El papa Della Rovere, el que es creia fins ara que era el gran instigador de la conjura, no va reaccionar gaire bé. Va reclutar el braç armat del papat i va convèncer al rei de Nàpols, Ferran I, per atacar Florència. Però Llorenç era molt magnífic i va saber convèncer al monarca que el Papa se li tornaria en contra si es feia molt poderós al nord de la península. Així va acabar la famosa conjura.

Però tot just fa uns deu anys s’ha descobert que el veritable cervell del cop d’estat no va ser el Papa Sixte IV, sinó Federico da Montefeltro, duc d’Urbino. Amb la caiguda dels Mèdici a Florència pretenia potenciar el domini del seu ducat. 500 anys després dels fets, l’assassí ha sortit a la llum gràcies a una rocambolesca història detectivesca protagonitzada per Marcello Simonetta, professor d’Història i Literatura del Renaixement a la Universitat Wesleyan de Connecticut. Simonetta va descobrir un  manual del segle XV que ensenyava com desxifrar missatges xifrats a les missives internacionals dels diplomàtics. Amb el codi a les mans, va poder treure l’entrellat a tota la conjura que es trobava oculta en una carta firmada per Montefeltro.

Llorenç el Magnífic no va arribar mai a saber la importància del duc d’Urbino en la conjura que va acabar amb la vida del seu germà i del seu amic. Si no, segur que hagués rodat algun cap més… Això si, no va oblidar mai l’acte heroic de Francesco. Va ser ell qui va decidir que fos enterrat a Santa Croce, el panteó dels homes il·lustres de Florència, i també va encarregar el monument mortuori perquè les generacions futures recordessin la seva valentia i el què va suposar per al govern de la ciutat. El que no va calcular és que Miquel Àngel seria enterrat just al davant… i és que ningú pot ser tan magnífic.