El fantasma més atractiu de Florència

Diuen que cada primer dimarts de mes, un fantasma vaga com una ànima en pena per la plaça del Duomo. Se’l pot veure especialment entre el lateral esquerra de Santa Maria del Fiore i el Campanille de Giotto, on fa molts i molts anys van donar sepultura al seu cos mortal. I és que, encara que ara no ho sembli, el subsòl que va del Baptisteri al campanar havia acollit  un dels cementiris centrals de la Florència medieval. No seria gens estrany, doncs, que hi quedessin algunes restes, com les de la jove Ginevra degli Almieri, enterrada a la flor de la vida a finals del segle XIV.

Com si es tractés d’una Julieta florentina, la bella Ginevra va viure una història d’amor que la va portar ni més ni menys que a la tomba. Encara adolescent, va enamorar-se d’Antonio Rondinelli, un noi que apuntava maneres malgrat el seu origen més aviat humil. L’amor, evidentment, era correspòs i va durar alguns anys fins que, arribat el moment, el xicot va decidir fer el pas definitiu i demanar la mà de la noia, malgrat que ja s’esperava la resposta negativa de la família, de vell llinatge nobiliari.

El pare de Ginevra no va trigar en reaccionar i va comprometre la filla amb un home que sí estava a l’alçada del seu rang, Francesco Agolanti, fill d’un comerciant com ell amb qui solia fer negocis. El pacte entre els pares es va tancar en un lloc molt significatiu, al Canto del Parentado, on els florentins solien negociar aquest tipus de matrimonis de conveniència.

Ginevra es va veure obligada a casar-se amb Francesco, però no podia oblidar al seu estimat. Es va tancar en ella mateixa, va deixar de menjar i va caure malalta. En realitat patia de mal d’amors, però la Florència d’aquella època estava immersa en una epidèmia de pesta i els metges li van diagnosticar aquesta terrible malaltia. La noia no va deixar d’empitjorar fins que al final és trobada morta al llit.

Tothom la plora, fins i tot els veïns, que la tenien com a un referent de bellesa i amabilitat. La vesteixen amb una túnica blanca, de núvia, i l’enterren al cementiri on ara s’alça la piazza del Duomo, a la tomba de la família.

Però quan arriba la nit d’aquell primer dimarts de mes, Ginevra es desperta. Obre els ulls i només veu foscor. Se sent desorientada fins que al final s’adona que ha estat enterrada viva. Amb les poques forces que li resten, intenta desesperadament sortir del seu taüt mortal. Empeny i empeny fins que al final, i gràcies a què la tapa no estava ben tancada, aconsegueix alliberar-se.

Amb prou feines es manté dreta, però per fi arriba a casa. Truca a la porta i el marit treu el cap per la finestra. Queda horroritzat! Veu el fantasma de la seva dona i es fa el senyal de la creu per allunyar els mals esperits mentre ordena als criats que no obrin per res del món.

Ginevra, desesperada, segueix la seva agònica marxa fins a casa els pares en busca d’empara. La mare s’espanta amb la visió i tampoc deixa que el fantasma de la filla entri a casa.

Amb moltes dificultats per poder caminar, la noia es dirigeix al darrer lloc que li passa pel cap: la casa del seu estimat Antonio, que, evidentment, queda impactat per l’aparició de la seva estimada. No obstant, reacciona ràpid i l’acull a casa seva, on té cura d’ella.

Gràcies a la dedicació d’Antonio i la seva família, Ginevra aconsegueix recuperar-se en pocs dies, gairebé els mateixos que necessita el seu marit per adonar-se de que viu a casa del seu antic pretendent. No triga gens a presentar-s’hi a demanar explicacions i una compensació econòmica pels danys rebuts. Antonio es nega en rodó. Aleshores, decideix presentar al cas al Tribunal Eclesiàstic, que dicta una sorprenent sentència.

Tenint en compte que la noia va morir, es considera que el seu compromís matrimonial ja no té vigència, per la qual cosa queda totalment alliberada i pot contraure un nou matrimoni en la nova vida que Déu li ha donat. Està clar que la versió florentina de Romeu i Julieta té un final molt més feliç.

Ara bé, no se sap del cert si aquesta història és una llegenda inventada o prové d’un fet real. El que està clar és que en un lateral de la Catedral, on hi havia l’antic cementiri, una làpida de marbre recorda aquesta odissea de la pobre Ginevra. La popularitat va ser tal que se’n fan obres de teatre, òperes i fins i tot una pel·lícula, Ginevra degli Almieri, del 1936, amb Amedeo Nazzari e Elsa Merlini.

Els que volen sortir de dubtes sempre tenen l’opció de plantar-se el primer dimarts de mes al davant del campanille de Giotto i esperar que aparegui el fantasma de Ginevra, la dona que va ser enterrada viva i, gràcies a això, va poder gaudir d’una nova vida, talment com si hagués ressuscitat.

 

Un pensament sobre “El fantasma més atractiu de Florència

  1. Retroenllaç: El teatre-església consagrada a l’ànima florentina | Florència íntima

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s