La Piazza della Passera (pardal) i el seu nom gens innocent

Passejar per l’Oltrarno és una descoberta constant de racons plens d’encant i bastant buits de turistes.  L’altra banda del riu, on també hi ha alguns imperdibles com el Palazzo Pitti, la darrera residència dels Médici, encara conserva l’essència florentina, amb un bon grapat de tallers d’artistes i artesans i veïns i veïnes que estimen, respecten i cuiden la seva ciutat.

Una bona prova de tot plegat la trobem a l’encisadora Piazza della Passera. De forma triangular, és com un petit diamant enmig de l’entremat urbà. Envoltada d’un parell o tres de restaurants, una cafeteria i una gelateria, totes amb estil i terrassetes, la plaça s’ha convertit en un dels indrets més glamurosos i estimats de l’Oltrarno. Res a veure amb el seu passat remot i no tant remot. O potser sí.

El forani que hi passegi, poc es fixarà amb el nom de la plaça. I qui ho faci, sàpiga bé l’italià o vagi amb un diccionari a la mà, de seguida arribarà a la conclusió de què passera és un bell nom per designar un dels ocells més tendres que sobrevolen el cel urbà, el pardal.

Caldria anar amb un altre diccionari a la mà, el del dialecte florentí, per adonar-se que aquest nom no és tan innocent com pugui semblar en un primer cop d’ull. De fet, passera és el nom ‘ordinari’ que utilitzen els florentins per designar l’òrgan reproductor femení. Vindria a ser el que en català diem ‘figa’ i els argentins, ‘concha’. Amb el benentès que, en realitat, podria tractar-se d’un ‘fals amic’ del català, ja que nosaltres per pardalet entenem una altra cosa…

Sigui com sigui, vet aquí que aquesta encisadora plaça porta un nom força vulgar, gens al gust de la dictadura de Mussolini, que sí tenia aquest volum de florentí-italià i va decidir canviar la denominació per Piazza dei Sapiti, en honor a una família que tenia força possessions per la zona. No obstant, després de la repressió fascista, i al cap de molts anys, els veïns aconsegueixen, al 2005, que el nom original torni a presidir l’indret.

No fa falta tenir molta imaginació per intuir d’on li ve el nom a la plaça. En efecte, hi havia bordells. Diuen que fins i tot els freqüentaven els Médici que, recordem, tenien el palau a tocar. I una altra curiositat lingüística. Per extensió, passera també serveix per referir-se a una noia jove i bonica. Està clar com deuria ser el personal del prostíbul.

Com dirien els italians, aquesta explicació, ‘si non é vera, é ben trovata’, però no és l’única que existeix. Una altra tradició apunta que passera en realitat volia dir el que significa, pardal.  I deu el nom a un acte de compassió que varen fer dos nens del barri quan varen trobar quasi mort a aquest ocellet al bell mig de plaça. Se’l van endur a casa per curar-lo, però no ho varen aconseguir. L’animaló estava massa malalt… de pesta negra.

D’aquesta manera tan innocent hauria arribat, segons aquesta història popular, la tràgica malaltia a Florència el 1348, que va acabar quasi amb la meitat de la població, unes 40.000 persones de les 96.000 que hi vivien en aquell moment. El propi Boccaccio en fa esment en el seu Decameró, una obra quasi tan picant com les aventures que es deurien viure als lupanars de la Piazza della Passera. Fins i tot, potser, l’humanista els va utilitzar… ni que fos per inspirar-se.

 

Quan Florència va estar 17 anys sense Primavera

Era de nit. Exactament, la fosca matinada del 4 d’agost de 1944. Les tropes alemanes del Führer havien iniciat la retirada de Florència, una ciutat que té tants motius per presumir de bellesa que seria un insult per a la Humanitat que optés per una modèstia que no li és pròpia. No hi havia dubte, després de tanta sang humana vessada, la millor manera d’acomiadar-se era destruint-ho tot al seu pas, al més pur estil d’Atila.

Així ho havia ordenat el més alt comandament nazi, conscient de que seria impossible acabar en una nit de corredisses amb tot l’inmens patrimoni florentí. Per això, calia ser específics i més aviat pràctics. Els ponts no només eren magnífiques obres d’art, també resultaven vitals per als habitants de la ciutat i per a les tropes aliades que s’afanyaven a arribar.

A l’últim moment, no obstant, es va rebre una ordre que segurament descol·locaria a més d’un. El propi Hitler amnistiava el Ponte Vecchio. La resta, devien ser destruïts.

Un dels primers en caure va ser el Ponte de Santa Trinita, el veí més proper al famós pont. Es tractava, ni més ni menys, que d’un referent arquitectònic ideat per Michelangelo i executat per Bartolomeo Ammannati, d’aquí que sempre hi hagi dubtes sobre l’autoria d’aquesta joia artística, on per primer cop es va projectar l’arc de catenària.

Una forta explosió va trencar novament els cors dels florentins i va esmicolar la pietraforte marró avellana característica de les  construccions civils i religioses de la ciutat. El pont va esclatar pels aires i l’Arno va acollir-ne les restes al seu llit.

Després de la retirada alemana, els florentins van protagonitzar un altre renaixement. En aquest cas, van organitzar una política de reconstrucció sota el lema ‘Dov’era e com’er’ (On era, com era). El Ponte Santa Trinita va ser un dels estendards a recuperar. I na va ser fàcil. La fidedigna reinauguració es va celebrar el 16 de març de 1958, catorze anys després.

Ara bé, el resultat va ser impacable. Fins i tot es van poder recuperar de l’Arno les quatre estàtues al·legòriques que donen la benvinguda als vianants i que representen l’hivern, la primavera, l’estiu i la tardor.

Només hi havia un problema, i prou significatiu. La primavera havia perdut el cap. Talment semblava que l’estàtua hagués passat per la guillotina de la Revolució francesa, un fet inadmissible pels florentins que, fins i tot, van oferir una recompensa de 3.000 dòlars per qui aconseguís trobar-lo. Florència no es podia permetre viure amb una Primavera decapitada.

En realitat, es temia que algun soldat, d’un o un altre bàndol, s’hagués emportat el magnífic rostre de la jove primaveral a casa com a record de guerra. Una pel·lícula sobre el tema del 2008,  Miracolo a Sant’Anna de Spike Lee, es fa ressò del fet.

Però la realitat acostuma a ser molt més prosaica. Un humil renaioli, els homes que amb les seves característiques barques florentines treuen el fang de la llera del riu, va topar un dia de 1961 amb una forma rodona i pesada mentre treballava a la vora del Ponte Vespucci, dos ponts més avall.  Per sorpresa de tothom, va resultar ser el cap tant desitjat de l’estàtua, obra de Pietro Francavilla.

La troballa va ser tant important per a Florència que el cap retrobat va ser exposat durant un temps al Palazzio Vecchio. Els florentins, finalment, podien estar tranquils. Ja havia tornat completament la Primavera a la ciutat.

 

 

 

 

L’últim que es va cremar a la foguera de les vanitats

Qui perd el temps mirant el terra a la Piazza della Signoria, on és fàcil que la vista s’encanti en una de les moltes belleses  artístiques que l’envolten? El Palazzio Vecchio amb la seva característica torre, les estàtues de la Logia dei Lanzi, la font monumental de Neptú… per no parlar de la còpia del David de Michelangelo que dóna la benvinguda als visitants que s’endinsen a la seu del poder civil de la ciutat.

Només els més prudents, els que  trepitgen de peus a terra i  també abaixen el cap per comprovar per on els condueixen les seves passes,  podran trobar-se amb una gran marca rodona al bell mig de la plaça. No és l’única de la ciutat. Recordem, per exemple, el cercle de marbre blanc del darrera de la catedral que assenyala el lloc on va caure ‘la balla’ de la cúpula de Brunelleschi o la desapercebuda Pietra dello scandalo de la Lògia del Mercat Nou. Aquesta, com no podia ser d’una altra manera, també té la seva història.

En realitat, només falta llegir la inscripció per saber del què es tracta. Aquest va ser el darrer lloc on els florentins van veure un dels personatges més controvertits de la seva història, i no ens referim a cap Mèdici, ans tot el contrari. De fet, a l’home que els va fer desaparèixer de la ciutat, tot i que hi acabarien tornant. Estem parlant de Girolamo Savonarola, el polèmic monjo dominic disposat a acabar amb el llibertinatge i el luxe que regnava a la ciutat bressol de l’Humanisme.

Els seus famosos sermons, no obstant, també apuntaven a la cultura que tant va promoure Florència i de la que se sentia tan orgullosa. Però, és clar, l’orgull era un altre pecat a combatre. Així doncs, Savonarola va impulsar la foguera de les vanitats per cremar tots els mals materials que corrompien la societat florentina de l’època, com miralls, vestits, perfums… Van anar a parar a les flames, també,  llibres de Bocaccio i Petrarca, suposem que massa atrevits per a la ment del predicador de Ferrara. Fins i tot es diu que el propi Botticelli hi va portar algunes de les seves obres, que va veure com es convertien en cendres.

Curiosament, Savonarola, que també criticava l’ambició i l’estil del vida del propi Papa, va acabar excomulgat i condemnat per heretgia.  El predicador i dos dels seus seguidors van ser executats al garrot vil i cremats en el lloc que indica la placa el 23 de maig de 1498. Un testimoni de l’època va assegurar que Savonarola va trigar hores en convertir-se en cendres. I això és el que pretenien les autoritats per evitar que les seves restes fossin venerades. Finalment, van acabar desapareixent Arno avall.

Ara bé, no es va escollir un indret qualsevol per incinerar d’aquesta manera tan curiosa, i en públic, a Savonarola. En realitat, el punt que assenyala el cercle de la Piazza della Signoria és el mateix lloc on tantes vegades havia encès la seva foguera de les vanitats. I això no és una ironia del destí, sinó una premeditada venjança final.

El jardí sorpresa de la Piazza dei tre Re

Els carrerons estrets acostumen a cridar l’atenció i sovint ofereixen més d’una sopresa, ja sigui per bé o per mal… Aquesta dualitat no li és gens aliena al cas que ens ocupa: la Piazza dei tre Re de Florència, on s’uneixen dues estretes vies del cor del nucli medieval, el Vicolo dell’Onestà i el Vicolo del Ferro. Es tracta, de fet, d’un dels espais més antics de la ciutat. Aquest indret ja era actiu en època romana, quan s’hi va instal·lar el campament que va acabar fundant l’antiga Florentia, segons explica Antonio Panchetti, membre de Serre Torrigiani, la institució que acaba de recuperar aquest entremat tortuós, tant des d’un punt de vista urbanístic com històric.

Una atractiva ornemantació vegetal atrau la mirada i les passes dels vianants cap aquest indret… és una primera carta de presentació del que vindrà a continuació: el primer jardí urbà de Florència, al bell mig de la plaça, inaugurat el maig d’aquest mateix any. D’acord amb l’ajuntament de la ciutat, Serre Torrigiani ha transformat l’espai, antic refugi de drogadicció i tràfic d’estupefaents, en un encantador jardí, un petit pulmó verd que aprofita fins i tot les parets dels edificis que li donen forma per crear una atmosfera de pau i tranquil·litat.

Totes les plantes que refresquen l’ambient provenen del Jardí Torrigiani, seu de la institució cultural i botànica que ha impulsat la iniciativa. Ubicat al barri de l’Oltrarno i amb més de sis hectàrees és, sens dubte, el jardí privat més gran de Florència. Unes taules amb cadires acaben de donar un aire romàntic i de repòs a l’ambient, que completa la seva oferta amb una proposta gastronòmica fast good, composta per entrepans d’autor i plats senzills de la cuina florentina, com la panzanella o el carpaccio di bresaola.

I mentre es descansa, es pren alguna cosa o es menja quelcom, resulta inevitable recòrrer l’històric espai amb la vista i descobrir el seu passat. Un panell informatiu explica, per exemple, l’origen del nom de la plaça, provinent d’una coneguda Locanda medieval que, per extensió, va acabar batejant aquest indret. També es comenta que, uns segles després, la plaça i els seus dos carrerons van formar part del Ghetto jueu de Florència.

Però la història d’aquest lloc està carregada d’anècdotes sucoses. Antonio Panchetti explica, per exemple, que la torre medieval que s’alça a la plaça correspon a la família Macci, una de les més antigues de Florència, que va haver-ne de reduir l’alçada per ordre dels Médicis, que no volien que res fos més alt que la torre del Palazzo della Signoria. I, parlant d’edificis, a la plaça també hi ha el de l’antiga acadèmia de disseny que va crear Miquel Àngel.

Un altre exemple: el Vicolo dell’Onestà, avui amb una imatge de l’anunciació i amb una placa que demana respecte a Maria Santíssima, havia estat el lloc de concentració de les dones que es dedicaven a la prostitució. De fet, hi havia, segons explica Panchetti, la seu d’aquest ofici, amb els seus representants inclosos.

Actualment, la principal activitat de l’indret, però, ve marcada pel programa musical i literari que organitza uns tres cops per setmana Serre Torrigiani in piazzetta, tal i com s’ha batejat aquesta iniciativa. De moment, l’espai està vinculat a la temporada primaveral i estiuenca. Per tant, obert de març a octubre, però s’està negociant una ampliació de cara a l’hivern adaptada a unes condicions climatològiques més adverses.

Ja sigui de cara el bon temps o tot l’any, aquest racó de Florència promet un parèntesi de relax i resulta encisador pels amants de la història, que es poden traslladar mentalment a diverses èpoques. Romans, medievals, renaixentistes, jueus, prostitutes i drogadictes han compartit, al llarg del temps, aquest espai, que ara respira un aire molt més pur gràcies a les plantes del jardí Torrigiani.

Per no dormir

No només les històries de fantasmes ens treuen la son. Tot i que el protagonista d’aquesta història se’n pot considerar una mica… però dels que van sense llençol i no traspassen parets de pedra. En realitat es tracta d’un mercader medieval que era més llest que la fam, encara que la seva gana era molt més de riqueses que no pas de degustar un bon àpat. Per això, aprofitant l’arribada d’un important carregament de llana a Florència va convidar a tots els mercaders rivals a un gran sopar. Ell, per això, es va estar de tastar-ne res. Havia enverinat amb opi tant la beguda com el menjar. Com a resultat, l’endemà, mentre tota la competència dormia per l’efecte de la droga, va aconseguir una gran fortuna.

Aquesta història no deixa de ser una llegenda sobre l’origen de la riquesa de la família Bartolini Salimeni, però tant si és certa com si no, ha quedat ben recollida en el lema i l’escut familiars. Avui dia costa de veure, però qui es fixi bé en el seu palau de la piazza santa Trinita (molt criticat en el seu moment perquè va ser el primer en introduir l’estil ‘romà’ del Renaixement, d’aquí que en el frontó hi hagi escrit ‘Carpere promptius quam imitari’, que vol dir ‘És més fàcil criticar que imitar’) podrà llegir la frase ‘Per non dormire‘ en diversos llocs, sobretot a les finestres, el que no deixa de ser inquietant per als que no en coneixen els motius. També és significatiu l’escut: tres roselles florides, la planta que proporciona l’opi.

Llegenda o realitat, la família va deixar ben paleses les seves estrategemes negociadores a la vista de tothom, gairebé com a advertència, fossin o no legítimes… El que resulta innegable és que gràcies a no dormir, no pas com la competència, l’espavilat Bartolini Salimeni va fer-se amb un gran negoci. I va mostrar el seu agraïment a la planta que el va ajudar en els seus propòsits convertint-la en l’emblema familiar. Des d’aquesta feta, se suposa que els rivals es despertarien de cop i volta quan es creuessin amb un Bartolini Salimeni pel carrer…

Un altre palau familiar, el Bartolini Torrigiani, a la via Porta Rossa, també preserva l’emblema esculpit a la façana. La ironia del destí ha volgut que l’immoble sigui ara un hotel que no deixa de sorprendre als seus hostes quan hi llegeixen ‘Per non dormire’. Se suposa que els recepcionistes clarifiquen ràpidament el malentès i els tranquil·litzent dient-los que no hi ha fantasmes i que hi podran dormir ben amples… sempre i quan no siguin mercaders de teixits, esclar.

Però si en vida els Bartolini Salimeni no dormien… Tampoc ho feien un cop morts. A l’església de Santa Trinita, just al davant del palau, una magnífica capella familiar bellament decorada amb frescos d’estil gòtic, obra de Lorenzo Monaco, acull algunes tombes dels representants més cèlebres de la nissaga. I, evidentment, no hi pot faltar el lema ‘Per non dormire’. Està clar que el preu que ha de pagar l’astúcia és que no pot descansar mai.

El diable no es vesteix de Prada a Florència

El luxe, com qualsevol altra feblesa humana, acompanya el dia a dia del diable. Una pel·lícula americana, posats a fer, assegurava, fins i tot, que vesteix de Prada… Però a Florència no. A la capital de la Toscana, si el diable hagués de triar una marca, sens dubte seria Dolce & Gabanna.

La raó és ben senzilla. Al Àngulo del la Via degli Strozzi amb la Via del Vecchietti una enorme botiga amb els darrers models de la firma italiana sedueix als amants de la moda que observen els aparadors. Però no és l’únic element d’aquesta cantonada disposat a temptar als vianants.

Un dimoni en posició de cavalcar observa l’anar i venir de la gent, situat a uns tres metres d’alçada en la mateixa cantonada de la botiga, instal·lada en els baixos de l’antic palau Vecchietti. L’aspecte del diable no resulta gaire amigable i fins i tot el seu somriure provoca una certa aversió… Es tracta d’una escultura de bronze (l’original es troba ara al Museu Bardini) realitzada per Giambologna, l’artista flamenc que l’antiga família florentina (Dante l’anomena a la seva ‘Divina Comèdia’) va fer venir per remodelar el seu palau i que acabaria treballant i morint a la ciutat.

La presència en aquest indret del ‘Diavolino‘, com l’anomenen els florentins, no és casual. En realitat, fa referència a una llegenda que hi va succeir a mitjans del segle XIII quan sant Pere Màrtir predicava pels carrers contra els ‘Patarini’, uns clergats que denunciaven els excessos de segons quins capallans. La qüestió és que mentre feia un ‘míting’ a la piazza del Mercato Vecchio (avui, convertida en piazza della Repubblica), va aparèixer violentament un cavall negre desbocat. Ningú no va dubtar que es tractava del mateix diable, per això només un home sant com Pere de Verona podria vèncer-lo, i amb un senyal de la creu va aconseguir fer-lo allunyar de l’indret. La bèstia satànica va sortir cavalcant i va desaparèixer just a la cantonada on ara s’alça l’estàtua.

Una altra versió, sostinguda per molts especilistes d’art, assegura que el dimoni en realitat és un sàtir i formava part d’un conjunt escultòric de Giambologna que es va anar dispersant. Aquesta figura, a més, feia les funcions de porta estandart de la comissió de festes del Mercato Vecchio.

Sigui com sigui, l’olor de sofre ja ha desaparegut de la cantonada, però no l’esguard del dimoni. De fet, qui vulgui fer cas dels senyals, un Stop situat a la Via degli Strozzi, just abans de la cantonada, ja avisa d’aturar-se. I un prohibit aparcar, a la via del Vecchietti, adverteix que més val no estar-s’hi ni un minut. De fet, el propi dimoni va esfumar-se del lloc, tot i que s’hi ha acabat instal·lant, convertint-se en un testimoni privilegiat dels canvis de col·leccions de Dolce & Gavanna. Potser, fins i tot, hi té algun descompte…

El carrer de l’Infern de Florència

Hi ha carrers que espanten, ja sigui per la seva fesomia, pel veïnatge d’establiments incòmodes o, simplement, pel nom que moltes vegades Déu els ha donat, a falta de conèixer la identitat completa, amb DNI inclòs, de l’individu que ha ideat alguna d’aquestes denominacions criminals, pràcticament a perpetuïtat, perquè, com les persones, difícilment es canvien.

A Florència hi ha un carrer que, irremediablement, crida l’atenció de qui hi passa. I, si és temerós de Déu, que sens dubte no és el responsable d’aquest nom, se n’anirà corrents. Es tracta de la Via de’ll Inferno, un carreró estret amb un arc a l’entrada que ajuda a crear una atmosfera encara més tenebrosa perquè els vianants valents o inconscientes entrin en situació. A la paret, un tabernacle buit però amb un improvisat i inquietant Crist dibuixat, completa l’escenografia.

Però això no és tot. El carrer de la cantonada rep el nom de Via del Purgatorio i, per acabar-ho d’adobar, a continuació ve la Via del Limbo. Així, de cop i volta, el nomenclator d’aquesta àrea veïna al Palazzo Strozzi, pot semblar o bé una broma de mal gust o bé un homenatge a la ‘Divina Comèdia’ de Dante. Però no es tracta ni d’una cosa ni de l’altra.

Segons els historiadors locals Piero Bargellini i Ennio Guarnieri, autors de l’obra ‘Le Strade di Firenze’, aquests tres carrers, que ara tenen en comú aquests noms tan peculiars, a l’Edat Mitjana també coincidien en un altre aspecte: acollien cadascun d’ells una casa de menjars.

Potser pel caràcter típicament irònic dels florentins, encara ara no s’ha perdut del tot el costum de batejar amb noms negatius les osteries, amb l’objectiu de donar a entendre que s’hi menja terriblement bé, per potenciar les qualitats pecaminoses de les seves receptes.

I aquest era el cas de les osteries de l’Infern, el Purgatori i el Llimb que van acabar donant nom, per extensió, als seus propis carrers. No hi ha cap dubte que s’hi deuria menjar de mil dimonis, però el que no se sap és si la degradació de la zona de càstig etern es corresponia amb una baixada de categoria del local, a l’estil dels restaurants actuals que tenen tres, dos o una estrelles Michelin…

Sigui com sigui, qui s’aventuri a passajar per aquests tres carrers, curiosament tranquils i sense cap ànima en pena, tindrà com a regal la visió d’una de les obres de l’artista urbà  Clet, un Crist penjat en un senyal de carreró sense sortida a la Via del Purgatorio. Si menys no… provocador. L’street art també és present a l’entrada de la Via de’ll Inferno, amb un Dante amb ulleres d’immersió, plenament preparat per submergir-se a les profunditats de l’infern, com el que pateixen els veïns de la zona quan han de donar la seva adreça. I és que viure a l’Infern per voluntat pròpia requereix de molta valentia.

 

 

 

 

La sorprenent casualitat de la farmàcia més antiga de Florència

La intuïció és una de les millors guies per descobrir una ciutat. Perdre’s pels carrers i observar-ne els racons més anònims sovint diu molt més que qualsevol guia turística. I el millor de tot: un decideix què vol observar, sense interferències. Amb la ment ben oberta i els ulls cercant imatges és possible fixar-se en petits detalls que amaguen grans històries. Aquest és el cas del Canto di Croce Rossa, una cantonada que passa desapercebuda entre l’anar i venir de gent que travessa la popular via del Corso en l’encreuament amb la via de Cerchi.

Dos fanals de diferents èpoques encastats a la façana il·luminen una capelleta amb un Crist Redemptor que afirma ‘Amo chi me ama’ just a l’angle de la cantonada, entre dues creus vermelles sota fons blanc de marbre de Carrara que donen nom a aquest indret i que, tot sigui dit, criden molt més l’atenció.

Un primer cop d’ull poc exigent ja dedueix que les creus són molt més antigues que el tabernacle pietós. De fet, corresponen al període del Trecento, l’alta Edat Mitjana florentina que ja respirava Renaixement. I indicaven el punt exacte on es trobava un negoci força singular, la ‘Spezieria della Croce Rossa’, el que vindria a ser la farmàcia de l’epoca.

Si analitzem bé la situació, ens trobem davant d’un caprici del destí. Ja que aquesta botica és la primera que va tenir Florència i els ciutadans podien trobar-la fàcilment perquè dues creus n’indicaven l’ubicació, tal i com passa en l’actualitat amb les farmàcies. Però no ens deixem enganyar per les aparences. Aquest fet no va fer escola. Les farmàcies actuals no llueixen creus en honor a aquest primer establiment. Ni tampoc la Creu Roja s’hi ha inspirat, el que seria molt romàntic d’imaginar…

En realitat, aquestes creus eren l’insígnia del Capità del Poble, una figura política que servia com a contrapés del poder de les famílies nobles i que administrava la ‘cosa pública’. Per aquest motiu, els llocs d’interès ciutadà i els edificis públics eren indicats amb la seva creu vermella sobre camp blanc que, per extensió, era el símbol del poble. De fet, si ens hi fixem bé, també veurem aquesta insígnia a l’entrada del Palazzo della Signoria.

I, encara més, el Capità del Poble hisava aquest estandart quan volia reunir d’urgència als gonfanoners de la ciutat, és a dir, els representants del poble escollits bimestralment de forma rotativa per formar govern.

‘Se non è vero, è ben trovato’, diuen els italians. Però en aquest cas, la realitat històrica s’imposa a la intuïció. Les casualitats, de vegades existeixen. Les creus de la primera farmàcia florentina ens serveixen per recordar-la pèro no indiquen un indret destinat a la cura de les persones, com ara, sino que fan referència al poder polític. Com hagués dit el Quixot: “Detrás de la cruz anda el diablo”.

El carrer secret que no surt en els mapes de Florència

Trobar un carrer ressiguint els mapes turístics de les ciutats pot convertir-se en una odissea digna d’un rei d’Ítaca… Ara bé, cal reconèixer que si Ulisses hagués tingut a mà el Google Maps potser no hagués trigat deu anys en arribar al seu destí. Per sort, les aplicacions amb geolocalitzadors moltes vegades ens salven la papereta i ens estalvien molt de temps i de quilòmetres. Però sempre hi ha excepcions. I aquest és el cas que ens ocupa.

A Florència hi ha un carreró que no surt a cap mapa, ni tan sols a Google Maps. Qui vulgui, que faci la prova… Es tracta del Vicolo del Panìco, també anomenat dello Scandalo. Qui ja està buscant el nom a l’aplicació, que sàpiga que el carrer que apareix assenyalat, proper a la via Pellicceria, és un homònim i no el que protagonitza aquesta història. Ja està dit: no surt en els mapes.

Per arribar-hi, cal anar fins a la via del Corso i aventurar-se per una obertura que es troba al número 49R que condueix fins al número 8 de la via Alighieri. Resulta un carreró tortuós, com la seva pròpia història, que es remunta, ni més ni menys, que a l’Edat Mitjana, quan Florència estava dividida en dos bàndols que es disputaven el poder: els güelfs, partidaris del Papa, i els gibel·lins, que donaven suport al Sacre Imperi Romà.

En constant litigi i victòries alternades, els güelfs van aconseguir imposar-se a inicis del segle XIV. Però els costums marquen i habituats com estaven a les lluites de poder, es van dividir en dues faccions irreconciliables: els güelfs blancs, més propers al poble, i els negres, partidaris de les famílies nobles dirigents. Dante, que va formar part de tot aquest entremat polític, era membre destacat dels blancs, que demanaven més llibertat al Papa, i va acabar exiliat de per vida. Però aquesta és una altra història.

La qüestió és que güelfs i gibel·lins vivien en barris diferents per evitar conflictes de veïnatge a causa de motius polítics. Ara bé, després de la derrota dels partidaris del Sacre Imperi Romà, les dues faccions güelfes es van trobar vivint les unes al costat de les altres.

El cas més significatiu és el de les dues famílies que lideraven els bàndols. Els Donati, membres de la classe dirigent florentina, i els Cerchi, propers al poble. La llei de Murphy ja funcionava a l’Edat Mitjana i les dues famílies, com no podia ser de cap altra manera, vivien porta per porta. Però no eren les úniques, el que va provocar un augment de les agressions entre veïns aprofitant les parets compartides que podien acabar amb un bon forat i els membres de les famílies rivals passant d’una casa a una altra per cometre tot tipus d’actes violents.

Per evitar que els Donati i els Cerchi acabessin d’aquesta manera, l’autoritat de la ciutat va decidir que passés l’aire entre les cases de les dues famílies. Es van enderrocar les parets contigües per motius de seguretat i de l’espai guanyat va nèixer aquest carreró que el poble, sempre savi, va rebatejar amb el nom de il vicolo dello scandalo, precisament, per evitar un escàndol encara més gran. I la ciutat, mare de tots els seus ciutadans, va decidir no ventilar l’assumpte. D’aquí, que el carrer es mantingui encara ara en secret.

El misteri del cercle blanc

Un dels grans orgulls de Florència és, sens dubte, la cúpula que Brunelleschi va alçar perquè Santa Maria del Fiore, la catedral de la ciutat, s’apropés al cel i conquerís la glòria divina. No resulta estrany, doncs, que qui passegi pels voltants de la plaça del duomo florentí ho faci amb el cap ben alt per observar una de les obres arquitectòniques més imponents del jove Renaixement.

Ara bé, ja diuen que cal tocar de peus a terra i, si potser, també mirar per on es trepitja, i no només per no caure. Qui ho faci, podrà descobrir un inquietant cercle de marbre blanc ubicat al darrera de la catedral. Resulta ben visible perquè la resta del paviment, construït amb grans llambordes rectangulars, és ben negre.  I com que tot en aquesta vida té un sentit, la pregunta, a falta de cap placa explicativa, resulta òbvia: què simbolitza?

Amb aquesta llosa blanca els florentins van voler deixar constància d’un dels episodis que més va ferir el seu amor propi, el que els honora, malgrat que ho fessin d’una manera muda per a la posteritat. Tampoc cal abusar de les cures d’humilitat…

El 5 d’abril de 1492, un potent llamp, no sabem si procedent o no de la còlera divina, va decidir fer història a Santa Maria del Fiore. Feia 21 anys que Verrocchio havia rematat el gran treball del mestre Brunelleschi (ja mort) col·locant la darrera peça de la cúpula amb l’ajuda d’una grua ideada per Leonardo da Vinci. Es tractava d’una esfera d’or de 2,30 metres de diàmetre i 18 quintars de pes. Com a curiositat, un any més tard d’aquesta proesa artística i arquitectònica, una denúncia anònima va acusar a Verrocchio de mantenir relacions íntimes amb Leonardo, deixeble seu.

Sigui com sigui, el famós 5 d’abril de 1492 una potent descàrrega va impactar de ple sobre la ‘Palla‘, tal i com l’anomenen els florentins. La bola va trontollar i, amb ella, el cor de més d’un. No sabem si Lorenzo de Médici va quedar molt o poc tocat per aquest fet, però va morir just tres dies després. Els ciutadans ho van tenir molt clar: el llamp era una premonició de la mort del Magnífic. I amb un funeral va quedar l’ensurt.

Però un segle després, concretament el 27 de gener de 1601, un altre llamp va descarregar tota la seva força sobre la ‘Palla’ del Verrocchio, que no va suportar aquesta nova embranzida elèctrica. La gran bola d’or es va precipitar al terra just on ara hi ha el cercle de marbre blanc. Les destrosses materials van ser força importants, però potser encara més les psicològiques. Per això, la ciutat es va afanyar a reconstruir la ‘Palla’, que va quedar enllestida al setembre de l’any següent i que és la que encara ara il·lumina la cúpula de Brunelleschi, més de quatre segles després. Això sí, actualment amb parallamps inclòs per evitar temptar la sort una tercera vegada.