Quan Florència va estar 17 anys sense Primavera

Era de nit. Exactament, la fosca matinada del 4 d’agost de 1944. Les tropes alemanes del Führer havien iniciat la retirada de Florència, una ciutat que té tants motius per presumir de bellesa que seria un insult per a la Humanitat que optés per una modèstia que no li és pròpia. No hi havia dubte, després de tanta sang humana vessada, la millor manera d’acomiadar-se era destruint-ho tot al seu pas, al més pur estil d’Atila.

Així ho havia ordenat el més alt comandament nazi, conscient de que seria impossible acabar en una nit de corredisses amb tot l’inmens patrimoni florentí. Per això, calia ser específics i més aviat pràctics. Els ponts no només eren magnífiques obres d’art, també resultaven vitals per als habitants de la ciutat i per a les tropes aliades que s’afanyaven a arribar.

A l’últim moment, no obstant, es va rebre una ordre que segurament descol·locaria a més d’un. El propi Hitler amnistiava el Ponte Vecchio. La resta, devien ser destruïts.

Un dels primers en caure va ser el Ponte de Santa Trinita, el veí més proper al famós pont. Es tractava, ni més ni menys, que d’un referent arquitectònic ideat per Michelangelo i executat per Bartolomeo Ammannati, d’aquí que sempre hi hagi dubtes sobre l’autoria d’aquesta joia artística, on per primer cop es va projectar l’arc de catenària.

Una forta explosió va trencar novament els cors dels florentins i va esmicolar la pietraforte marró avellana característica de les  construccions civils i religioses de la ciutat. El pont va esclatar pels aires i l’Arno va acollir-ne les restes al seu llit.

Després de la retirada alemana, els florentins van protagonitzar un altre renaixement. En aquest cas, van organitzar una política de reconstrucció sota el lema ‘Dov’era e com’er’ (On era, com era). El Ponte Santa Trinita va ser un dels estendards a recuperar. I na va ser fàcil. La fidedigna reinauguració es va celebrar el 16 de març de 1958, catorze anys després.

Ara bé, el resultat va ser impacable. Fins i tot es van poder recuperar de l’Arno les quatre estàtues al·legòriques que donen la benvinguda als vianants i que representen l’hivern, la primavera, l’estiu i la tardor.

Només hi havia un problema, i prou significatiu. La primavera havia perdut el cap. Talment semblava que l’estàtua hagués passat per la guillotina de la Revolució francesa, un fet inadmissible pels florentins que, fins i tot, van oferir una recompensa de 3.000 dòlars per qui aconseguís trobar-lo. Florència no es podia permetre viure amb una Primavera decapitada.

En realitat, es temia que algun soldat, d’un o un altre bàndol, s’hagués emportat el magnífic rostre de la jove primaveral a casa com a record de guerra. Una pel·lícula sobre el tema del 2008,  Miracolo a Sant’Anna de Spike Lee, es fa ressò del fet.

Però la realitat acostuma a ser molt més prosaica. Un humil renaioli, els homes que amb les seves característiques barques florentines treuen el fang de la llera del riu, va topar un dia de 1961 amb una forma rodona i pesada mentre treballava a la vora del Ponte Vespucci, dos ponts més avall.  Per sorpresa de tothom, va resultar ser el cap tant desitjat de l’estàtua, obra de Pietro Francavilla.

La troballa va ser tant important per a Florència que el cap retrobat va ser exposat durant un temps al Palazzio Vecchio. Els florentins, finalment, podien estar tranquils. Ja havia tornat completament la Primavera a la ciutat.

 

 

 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s