L’illa dels morts

Les inquietants notes musicals del poema simfònic ‘L’illa dels morts’ de Sergei Rachmaninov conviden a endinsar-se a un indret que passa força desapercebut a Florència, font d’inspiració també per al pintor simbolista Arnold Böcklin per crear el seu famós quadre oníric que duu aquest nom. Com si fossim el misteriós personatge de la pintura que s’apropa al seu destí, sortim de la protecció de les muralles florentines per descobrir, al Piazzale Donnatello, un dels cementiris europeus més inspiradors i poètics. No en va hi reposen uns quants artistes, com la poeta anglesa Elisabet Barrett Browning.

Anomenat el cementiri dels anglesos, però en realitat propietat de l’església protestant suïssa, aquest indret és avui dia una illa fantasmagòrica envoltada no de mar, sino de cotxes. Aquesta immensa rotonda urbana té la virtut de preservar l’encant decadent vuitcentista entre xipresos que no respiren sal, sino monòxid de carboni. Però passejar-s’hi és com aïllar-se de la realitat, un ascens a l’espiritualitat tot pujant l’empinat camí central que permet contemplar, a banda i banda, les més de 1.400 tombes, moltes monumentals i d’intel·lectuals, que preserven la memòria dels seus morts.

I entre tantes làpides, costa de trobar la de Nadezhda de Santis, una dona que res té a veure amb l’ambient literari del cementiri, tot i que la seva vida segurament va ser digna de novel·la. Ella és, ni més ni menys, que la darrera esclava de la ciutat (o deixem-ho en una de les darreres, per si un cas…). La qüestió és que va arribar-hi procedent de la seva Núbia natal quan tenia catorze anys. Formava part, entre mòmies i sarcòfags, del bagatge cultural i social que l’expedició egiptològica de Champollion i Rosellini va portar a la vella Europa el 1828.

I hi va morir jove, però lliure. L’oncle de Rosellini va comprar la seva llibertat, segons explica la monja Julia Bolton Hollowey (àngel custodi del cementiri desde la seva reobertura l’any 2000, després de llargs treballs de recuperació). Però no se saben els motius de la seva llibertat… ni tampoc gaire més de la seva vida… només que, un cop lliure, va viure amb una família russa. Per això, la inscripció de la seva làpida és en alfabet ciríl.lic, apunta la germana Julia tot sortejant monuments funeraris fins arribar a la gran creu ortodoxa de la tomba de la jove núbia.

I no deixa de ser curiós que una de les darreres víctimes de l’esclavitud reposi en companyia d’Elisabeth Barrett Browning, gran defensora de la justícia social i de l’abolició. La poeta anglesa, de l’època victoriana, fins i tot va escriure un poema sobre aquesta temàtica. Però no va ser l’única inquilina del cementiri que va alçar la veu contra l’esclavatge, un altre cas significatiu és el del filòsof Sismondi, entre d’altres.

Aquest cementiri, però, no sempre va ser una illa. Va perdre la seva originària planta poligonal quan l’arquitecte Giuseppe Poggi, encarregat de modernitzar la ciutat quan Florència va esdevenir la segona capital de la Itàlia que s’anava unificant, va fer-hi alguns canvis significatius, com l’enderrocament de les muralles. Aquest fet va provocar, a més, la clausura del cementiri el 1877, ja que, sense muralles, va passar a formar part del nucli urbà. I dins de la ciutat no es podien enterrar als morts, ni als vius, esclar.

El pintor Böcklin va conéixer molt bé aquest cementiri, i no només perquè hi tingués l’estudi a tocar, sino perquè hi va enterrar una filla de mig any. No se sap si aquest fet va ser el detonant perquè pintés la seva cèlebre obra, de la que va arribar a fer cinc versions entre 1880 i 1886. Però el que és innegable és la influència que el quadre va generar en altres artistes, des del mateix Rachmaninov a Dalí, que va crear algunes pintures inspirant-s’hi. Altres personatges també van caure sota l’embruix de ‘L’Illa dels morts’, com Freud i Lennin, que tenien una còpia penjada al despatx, però també Hitler, que va adquirir una de les cinc versions. Tot plegat, molt inquietant, però també ple de romanticisme i bellesa, talment com la partitura de Rachmaninov.

La història de la dona més valenta d’Itàlia

Pujar les mil i una escales fins arribar a San Miniato al Monte, un dels indrets més elevats de Florència, pot resultar una mica fatigós, però aquesta església ben val una missa (i més tenint en compte que se celebra amb cants gregorians). I ja que es fa l’esforç, a més de contemplar la cripta del segle XI i el curiós i antiquíssim zodíac de marbre del paviment de la nau central, cal aventurar-se per l’encantador cementiri que envolta aquesta obra mestra del gòtic toscà.

El cementiri delle Porte Sante encara preserva la màgica atmosfera del segle XIX, amb panteons magestuosos, estàtues funeràries suggerents i curiosos epitafis. Com és habitual en aquests camps sants històrics, es fa inevitable cercar els seus morts més cèlebres. I, en aquest cas, el més estimat per a la gent és Carlo Collodi, l’escriptor de l’entrenyable Pinocchio.

Ara bé, trobar el lloc del seu repòs etern és tota una aventura, gairebé més enrevessada que la que viu el seu personatge de fusta. I no només perquè es troba a la zona de la muralla del recinte, sino perquè està enterrat al panteó de la família… que no és Collodi, sino Lorenzini. Efectivament, el novel·lista i periodista escrivia amb pseudònim. Després de patir alguns actes poc amigables, segons expliquen els habituals del cementiri, la capelleta funerària està tancada i amb les cortines tirades, el que fa impossible veure si entre les paraules de comiat de la làpida del veritable Geppetto hi ha algun record per al seu immortal Pinocchio.

Però els amants de les inscripcions funeràries en tenen per donar i per vendre en aquest cementiri ple de vides. Una de les que més crida l’atenció és la d’una dona, Antonia Masanello. Una traducció lliure vindria a dir: “Han enterrat a la garibaldina a l’ombra de la torre de san Miniato amb la cara mirant a la marina perquè pensi en l’estimada Venècia. Era rossa, era bonica, era petitona però tenia cor de lleó i de soldat. I si no fos perquè era dona, tindria les xarreteres i no la faldilla en el seu llit funerari amb la medalla del valor sobre el pit. Però quina importància té tot plegat? Va lluitar amb Garibaldi, i això és el que importa”.

Aquestes paraules que li va dedicar l’escriptor Francesco dell’Ongaro quan va morir i que van acabar convertint-se en una cançó amb música de Carlo Castoldi no són gens exagerades. De fet, Antonia Masanello va ser l’única dona soldat que va combatre en el Risorgimento italià, en un moment en què les dones més valentes, com a molt, feien d’infermeres. Va decidir treure’s la faldilla i posar-se la camisa vermella per un dels motius més irracionals i alhora indiscutibles: l’amor, i no només per Itàlia.

Antonia, recentment casada i mare d’una nena petita, no va voler separar-se del seu marit en un dels moments més perillosos de la seva vida. Va preferir trasvertir-se, fer-se passar per home amb el nom d’Antonio Marinello (utilitzant el cognom del marit) i combatre al seu costat a les ordres de Garibaldi. Va ser així que va formar part de l’expedició dels Mil i va lluitar, significant-se en el camp de batalla, en una de les batalles més sagnants de l’unificació, la de l’annexió de Sicília.

Diuen que només un parell de comandants sabien la veritable identitat femenina d’Antonia i que el propi Garibaldi va descobrir que era una dona quan en un moment delicat de la batalla se li va caure el barret i se li va desfer el monyo, posant al descobert la seva magnífica caballera rossa. Un cop acabada aquesta contesa, el matrimoni, exiliat del seu veneto natal, encara dominat pels Habsburg, es va instal·lar a Florència en unes condicions d’extrema pobresa. Ni un any després, el 20 de maig de 1862, Antonia va morir de tisi, que va contraure durant l’expedició militar.

En aquell moment, la història de la valenta Antonia no només va córrer com la pòlvora per Itàlia, sino que també va arribar als Estats Units, on va ser coneguda com l’heroïna italiana. Els diaris que van donar la notícia de la seva mort no van estar-se de destacar el seu coratge i els mèrits aconseguits en el camp de batalla. Però la fama de la dona que va portar fins a les últimes conseqüències la cèlebre frase de Garibaldi ‘O si fa l’Italia o si muore’, va ser efímera. La seva història va caure en l’oblit i només fa uns cinc anys, en motiu del 150 aniversari de la reunificiació, que ha tornat a sortir una mica a la llum pública.

L’historiador Alberto Spern va investigar la vida d’Antonia i fruit dels seus treballs ha publicat el llibre ‘Da Montemerlo al Vultorno. Storia di Antonia Masanello, la “guerriera” di Garibaldi’, d’on sorgeix la informació d’aquest post. I l’ajuntament de Florència va decidir recordar la seva memòria amb la làpida que avui dia es pot veure al cementiri delle Porte Sante i que tant crida l’atenció… tot i que segurament sigui la de l’única persona no enterrada en aquest indret. Les seves restes mortals es van traslladar al cementiri de Trespiano quan una esllevissada de terreny, a meitats del segle XX, va danyar la seva tomba, patint així un nou exili i un oblit que Itàlia no ha aconseguit esmenar del tot.

Qui està enterrat al davant de Miquel Àngel?

La mala sort no és una exclusiva dels vius. Si ens sentim hereus de la concepció d’eternitat dels antics egipcis, una persona reviu cada cop que se la recorda. I, en aquest sentit, les tombes adquireixen una importància crucial. Florència no ha deixat que caiguin en l’oblit molts dels seus grans homes (i algunes dones) i ha convertit l’església de la Santa Croce en un veritable cementiri ple de magnífiques tombes de personatges il·lustres que recobren vida cada cop que una mirada llegeix el seu nom.

L’únic que no hi està enterrat és Dante, tot i que el seu cenotafi és magnífic. La llista de grans noms és prou significativa: Galileu, Maquiavel, Rossini, Ghiberti… i Miquel Àngel. Vasari va ser l’encarregat de projectar la tomba del geni florentí, on hi ploren les muses de la pintura, l’arquitectura i l’escultura. El bust de l’artista, mort a Roma als 88 anys, reprodueix la màscara murtuòria del menut, en alçada, Miquel Àngel, el cos del qual es va exposar en una immensa taula de l’església. L’espectacular monument fúnebre, que es completa amb una pietat pintada pel propi Vasari, centra l’atenció de la immensa majoria de turistes que recorren la nau lateral dreta de la basílica i segueixen el seu camí cap a la no tomba de l’autor de la Divina Comèdia.

Molts pocs donen l’esquena a Miquel Àngel per atendre una tomba més modesta ubicada just al davant, en una columna de la basílica. No deixa de ser mala sort passar la vida eterna a l’ombra d’un geni… A més, el seu nom no diu pràcticament res a ningú: Francesco Nori. “Fixeu-vos-hi bé, és preciosa”, ens alerta la historiadora d’art florentina Caterina Quercioli. I, en efecte, hi destaca una Madonna de la llet esculpida pel renaixentista Antonio Rossellino i la llum d’uns canelobres de bronze tremola dins l’aigua d’una magnífica pica de marbre. De fet, aquest monument és un dels pocs que Vasari va salvar quan va reformar l’església medieval, ja passada de moda, per ordre de Cosme I de Mèdici. Ara bé, no se sap si el famós arquitecte va decidir conservar-la per la seva bellesa o per respectar la memòria de qui hi està enterrat: un personatge ara anònim, però un heroi en el seu temps. I és que la seva valentia va canviar el rumb de la història a la que estava predestinada Florència i la Itàlia renaixentista.

Francesco Nori era, en realitat, un íntim amic i col·laborador de Llorenç de Mèdici. Un dels privilegiats que assistia el 26 d’abril de 1478, junt a la família més poderosa del moment i la resta de la noblesa local, a la missa de Pàsqua a Santa Maria del Fiori. En el moment culminant, quan el capellà alçava el calze, es va produir la famosa conjura dels Pazzi.

Llorenç el Magnífic i el seu germà Julià van ser apunyalats a l’altar major per membres de la família rival Pazzi, l’arquebisbe Salviati i altres conjurats. Julià va morir amb 19 ferides al cos. Llorenç va tenir més sort. El seu amic incondicional Francesco Nori no s’ho va pensar dos cops. Va reaccionar ràpidament oferint el seu cos com a escut humà per protegir-lo. Amb aquesta acció heroica, no només va salvar la vida del Magnífic, que va rebre alguna punyalada de record, va frustar també una conjura que pretenia acabar amb el poder dels Mèdici i imposar un major domini del papat de Roma. Això sí, va pagar amb la pròpia vida.

Els autors del cop d’estat van ser condemnats a mort, tot i que el poble furiós també va intervenir en executar la pena. Un dels germans Pazzi va ser llançat per una finestra, rematat per la gentada i abandonat a l’Arno. La resta, van ser penjats, arquebisbe inclòs. Un jove pintor en aquella època anomenat Leonardo va immortalitzar el moment, a l’estil dels fotoperiodistes, amb uns apunts pictòrics. El papa Della Rovere, el que es creia fins ara que era el gran instigador de la conjura, no va reaccionar gaire bé. Va reclutar el braç armat del papat i va convèncer al rei de Nàpols, Ferran I, per atacar Florència. Però Llorenç era molt magnífic i va saber convèncer al monarca que el Papa se li tornaria en contra si es feia molt poderós al nord de la península. Així va acabar la famosa conjura.

Però tot just fa uns deu anys s’ha descobert que el veritable cervell del cop d’estat no va ser el Papa Sixte IV, sinó Federico da Montefeltro, duc d’Urbino. Amb la caiguda dels Mèdici a Florència pretenia potenciar el domini del seu ducat. 500 anys després dels fets, l’assassí ha sortit a la llum gràcies a una rocambolesca història detectivesca protagonitzada per Marcello Simonetta, professor d’Història i Literatura del Renaixement a la Universitat Wesleyan de Connecticut. Simonetta va descobrir un  manual del segle XV que ensenyava com desxifrar missatges xifrats a les missives internacionals dels diplomàtics. Amb el codi a les mans, va poder treure l’entrellat a tota la conjura que es trobava oculta en una carta firmada per Montefeltro.

Llorenç el Magnífic no va arribar mai a saber la importància del duc d’Urbino en la conjura que va acabar amb la vida del seu germà i del seu amic. Si no, segur que hagués rodat algun cap més… Això si, no va oblidar mai l’acte heroic de Francesco. Va ser ell qui va decidir que fos enterrat a Santa Croce, el panteó dels homes il·lustres de Florència, i també va encarregar el monument mortuori perquè les generacions futures recordessin la seva valentia i el què va suposar per al govern de la ciutat. El que no va calcular és que Miquel Àngel seria enterrat just al davant… i és que ningú pot ser tan magnífic.