Qui està enterrat al davant de Miquel Àngel?

La mala sort no és una exclusiva dels vius. Si ens sentim hereus de la concepció d’eternitat dels antics egipcis, una persona reviu cada cop que se la recorda. I, en aquest sentit, les tombes adquireixen una importància crucial. Florència no ha deixat que caiguin en l’oblit molts dels seus grans homes (i algunes dones) i ha convertit l’església de la Santa Croce en un veritable cementiri ple de magnífiques tombes de personatges il·lustres que recobren vida cada cop que una mirada llegeix el seu nom.

L’únic que no hi està enterrat és Dante, tot i que el seu cenotafi és magnífic. La llista de grans noms és prou significativa: Galileu, Maquiavel, Rossini, Ghiberti… i Miquel Àngel. Vasari va ser l’encarregat de projectar la tomba del geni florentí, on hi ploren les muses de la pintura, l’arquitectura i l’escultura. El bust de l’artista, mort a Roma als 88 anys, reprodueix la màscara murtuòria del menut, en alçada, Miquel Àngel, el cos del qual es va exposar en una immensa taula de l’església. L’espectacular monument fúnebre, que es completa amb una pietat pintada pel propi Vasari, centra l’atenció de la immensa majoria de turistes que recorren la nau lateral dreta de la basílica i segueixen el seu camí cap a la no tomba de l’autor de la Divina Comèdia.

Molts pocs donen l’esquena a Miquel Àngel per atendre una tomba més modesta ubicada just al davant, en una columna de la basílica. No deixa de ser mala sort passar la vida eterna a l’ombra d’un geni… A més, el seu nom no diu pràcticament res a ningú: Francesco Nori. “Fixeu-vos-hi bé, és preciosa”, ens alerta la historiadora d’art florentina Caterina Quercioli. I, en efecte, hi destaca una Madonna de la llet esculpida pel renaixentista Antonio Rossellino i la llum d’uns canelobres de bronze tremola dins l’aigua d’una magnífica pica de marbre. De fet, aquest monument és un dels pocs que Vasari va salvar quan va reformar l’església medieval, ja passada de moda, per ordre de Cosme I de Mèdici. Ara bé, no se sap si el famós arquitecte va decidir conservar-la per la seva bellesa o per respectar la memòria de qui hi està enterrat: un personatge ara anònim, però un heroi en el seu temps. I és que la seva valentia va canviar el rumb de la història a la que estava predestinada Florència i la Itàlia renaixentista.

Francesco Nori era, en realitat, un íntim amic i col·laborador de Llorenç de Mèdici. Un dels privilegiats que assistia el 26 d’abril de 1478, junt a la família més poderosa del moment i la resta de la noblesa local, a la missa de Pàsqua a Santa Maria del Fiori. En el moment culminant, quan el capellà alçava el calze, es va produir la famosa conjura dels Pazzi.

Llorenç el Magnífic i el seu germà Julià van ser apunyalats a l’altar major per membres de la família rival Pazzi, l’arquebisbe Salviati i altres conjurats. Julià va morir amb 19 ferides al cos. Llorenç va tenir més sort. El seu amic incondicional Francesco Nori no s’ho va pensar dos cops. Va reaccionar ràpidament oferint el seu cos com a escut humà per protegir-lo. Amb aquesta acció heroica, no només va salvar la vida del Magnífic, que va rebre alguna punyalada de record, va frustar també una conjura que pretenia acabar amb el poder dels Mèdici i imposar un major domini del papat de Roma. Això sí, va pagar amb la pròpia vida.

Els autors del cop d’estat van ser condemnats a mort, tot i que el poble furiós també va intervenir en executar la pena. Un dels germans Pazzi va ser llançat per una finestra, rematat per la gentada i abandonat a l’Arno. La resta, van ser penjats, arquebisbe inclòs. Un jove pintor en aquella època anomenat Leonardo va immortalitzar el moment, a l’estil dels fotoperiodistes, amb uns apunts pictòrics. El papa Della Rovere, el que es creia fins ara que era el gran instigador de la conjura, no va reaccionar gaire bé. Va reclutar el braç armat del papat i va convèncer al rei de Nàpols, Ferran I, per atacar Florència. Però Llorenç era molt magnífic i va saber convèncer al monarca que el Papa se li tornaria en contra si es feia molt poderós al nord de la península. Així va acabar la famosa conjura.

Però tot just fa uns deu anys s’ha descobert que el veritable cervell del cop d’estat no va ser el Papa Sixte IV, sinó Federico da Montefeltro, duc d’Urbino. Amb la caiguda dels Mèdici a Florència pretenia potenciar el domini del seu ducat. 500 anys després dels fets, l’assassí ha sortit a la llum gràcies a una rocambolesca història detectivesca protagonitzada per Marcello Simonetta, professor d’Història i Literatura del Renaixement a la Universitat Wesleyan de Connecticut. Simonetta va descobrir un  manual del segle XV que ensenyava com desxifrar missatges xifrats a les missives internacionals dels diplomàtics. Amb el codi a les mans, va poder treure l’entrellat a tota la conjura que es trobava oculta en una carta firmada per Montefeltro.

Llorenç el Magnífic no va arribar mai a saber la importància del duc d’Urbino en la conjura que va acabar amb la vida del seu germà i del seu amic. Si no, segur que hagués rodat algun cap més… Això si, no va oblidar mai l’acte heroic de Francesco. Va ser ell qui va decidir que fos enterrat a Santa Croce, el panteó dels homes il·lustres de Florència, i també va encarregar el monument mortuori perquè les generacions futures recordessin la seva valentia i el què va suposar per al govern de la ciutat. El que no va calcular és que Miquel Àngel seria enterrat just al davant… i és que ningú pot ser tan magnífic.

El monument més florentí de Florència

La sobredosi de bellesa que va patir Stendhal a Florència (que més tard seria considerada una malaltia psicosomàtica amb el nom de síndrome de Stendhal) està més que justificada. La gran quantitat d’art i monuments resulta inabarcable. No és d’estranyar que els cors més romàntics s’accelerin i que les ments més sensibles acabin marejant-se.

Només parlant de monuments, l’oferta és tan variada que n’hi ha per a tots els gustos: Santa Croce (amb els panteons d’artistes i intel·lectuals), Santa Maria Novella (on encara es conserva la Trinitat de Masaccio), San Lorenzo (féu dels Médecis) i, evidentment, el conjunt monumental del Duomo o Santa Maria del Fiore (amb la gran cúpula de Brunelleschi i el campanar de Giotto), per no parlar del Palazzio Vecchio o dels museus. Però les nostres passes ens porten a una de les esglésies que en prou feines surt a les guies turístiques, on no hi ha cues per entrar i la majoria de visitants acostumen a passar-hi de llarg. En canvi, per als florentins és tot un símbol d’identitat, l’essència del seu tarannà forjat al Trecento medieval i que eclosiona al renaixement.

Cal anar a la Via dell’Arte della Lana per trobar aquest monument, l’Orsanmichele (només obren el dilluns i és gratuït). Malgrat que estigui dedicada a Sant Miquel, l’església és tot un homenatge a le Corporazioni, una agrupació laica composada per les 21 arti di Firenze, el que vindrien a ser els gremis de la ciutat, que controlaven, a més, tota l’activitat econòmica. La seva presència és tan significativa que les quatre façanes de l’edifici estan decorades amb les estàtues dels patrons de cadascun d’ells (i que van encarregar individualment a diferents artistes renaixentistes).

Les obres a peu de carrer són, ara, una còpia de les originals. Les estàtues autèntiques es troben majoritàriament al museu de l’església. Cal pujar unes quantes escales per accedir-hi i disfrutar, a més, d’unes vistes de l‘skyline de la ciutat. En aquesta sala, que era un antic graner (l’ús originari de l’edifici fins el segle XIV) es poden veure obres no habituals de Donatello, Ghiberti o Brunelleschi. Una curiositat: el famós sant Jordi de Donatello era un d’aquests patrons (el dels constructors d’armadures). No obstant, per veure’l cal anar actualment al museu Bargello.

Orsanmichele, més que un temple religiós, és una mostra del poder i de la societat que van fer gran Florència. Les principals famílies formaven part d’algunes de les arti, dividides en set gremis majors i catorze de menors. La més important de totes era la de la Calimala, que agrupava als comerciants dedicats a l’exportació, com els Pazzi, Albizi o Strozzi. Els Mèdici dominaven l’arte del Cambio, és a dir, les divises. Recordem que el florí era la gran moneda internacional de l’època…

Un altre lloc comú de les 21 arti que configuraven la Florència renaixentista era el Tribunale di Mercanzia, creat al 1300, on anaven a parar els casos de litigi. Ara, aquest edifici acull el museu Gucci pel disgust de molts florentins amants de la seva història. Un apunt important: el jutge, en principi, era independent.

Cadascuna de les arti tenien la seu gremial en palaus espectaculars que continuen dempeus amb diferents usos (menys el del gremi de la seda). La pròpia església Orsanmichele es troba al davant de l’edifici del gremi de la llana.

Tot i la importància social i econòmica de la Corporazioni, el seu record s’esvaeix entre tanta bellesa que atesora Florència. Prou feina té el visitant de no patir la síndrome de Stendhal. Per això, els propis florentins s’encarreguen de transmetre el que, per a ells, és un dels seus grans valors identitaris. És el cas de l’escriptor i polític Piero Bergellini, un dels alcaldes que ha tingut la ciutat, que va escriure el 1954:

Orsanmichele è il monumento più fiorentino di Firenze.
Palazzo Vecchio è un palazzo pubblico, como hanno anche molte altre città.
Santa maria del Fiore è una cattedrale, como hanno tutte le altre città.
Ma Orsanmichele c’è soltanto a Firenze.
Soltanto a Firenze poteva nascere un monumento como questo
che fosse mezza chiesa e mezzo granaio;
che servisse alla vita religiosa e alla vita civile,
che esaltasse la fede e il lavoro…