El misteriós cel estrellat dels Médici i els Pazzi

Que no hi ha cap dia igual és més que una evidència, de la mateixa manera que totes les nits són diferents. Només cal mirar el cel i observar les estrelles, un dels entreteniments més vells del món. El seu pas pel davant dels nostres ulls i pel damunt dels nostres caps resulta tan fascinant com únic.

Però no sempre cal esperar que es faci fosc per admirar la llum dels estels. Qui aixequi la vista a la Sacristia Vella de l’església de San Lorenzo es trobarà amb una sorpresa inesperada. No hi ha cap imatge ni al·legoria cristiana representada, només un cel ben blau amb unes quantes constel·lacions bellament dibuixades.

El que suposa gairebé un sacrilegi pagà, encara que es tracti d’un encàrrec dels propi Médici, com és el cas, es repeteix en una altra capella d’una altra església. En concret, la de la família Pazzi a Santa Croce. I no només això, el cel representat en totes dues cúpules és exactament el mateix.

Però anem per pams. La capella de San Lorenzo no és una capella qualsevol. La va encarregar ni més ni menys que Giovanni di Bicci, el gran patriarca dels Médici, a Brunelleschi perquè fos el lloc del seu repòs etern. Curiosament, serà l’única obra que el gran arquitecte iniciador del Renaixement va culminar en la seva totalitat. Quan va finalitzar-la, va traslladar-se a Santa Croce per executar la dels Pazzi, que és pràcticament idèntica.

Però el cel estrellat de la cúpula va arribar més tard, cap al 1443, per encàrrec d’un altre Médici exemplar, Cosimo il Vecchio. I encara uns dotze anys després, cap el 1455, els Puzzi ja tenien  la seva rèplica acabada. Una altra coincidència: es creu que les dues pintures són obra del mateix artista, Giulano d’Arrigo, anomenat el Pesello.

Tantes similituds no deixen de cridar l’atenció i més tenint en compte la rivalitat de les dues famílies que, uns anys més tard, el 1478, es consumaria amb la conjura dels Pazzi contra els Médici que acabaria en desgràcia, amb la mort del germà petit de Lorenzo el Magnífico, Giuliano, l’home que va aconseguir enamorar a la dona més bella de Florència.

La pregunta és òbvia. Què representa aquest cel? Durant segles les especulacions s’han anat succeint. Per exemple, podria commemorar el Concili de Florència celebrat el 1439 sobre la unió de l’església catòlica i ortodoxa, de la qual era fortament partidari Cosimo el Vecchio. O recordar un naixement il·lustre, o fins i tot podria simbolitzar l’inici del Renaixement.

El misteri s’ha mantingut fins als anys 80 del segle XX, coincidint amb la darrera restauració, quan un astrònom de l’observatori di Arcetri, Fabrizio Massi, va arribar a la conclusió que les dues cúpules assenyalen una mateix lloc i una mateixa data: la Florència del 4 de juliol de 1442. El següent pas, no obstant, era esbrinar què havia succeït aquell dia.

La teoria oficial indica que la data assenyala l’arribada a Florència de René d’Anjou, rei de Sicília i… de Jerusalem. Però tan important era aquesta visita pública com per immortalitzar-la d’una manera tan críptica en dues capelles privades? Les teories tornen a aflorar. Per una banda, els Médici haguessin volgut simbolitzar el seu poder equiparant-se al monarca. Mentre que els Pazzi mantenien una estreta relació d’amistat amb ell. De fet, durant la seva estada va ser padrí de bateig d’un dels membres de la família.

Però sens dubte, una de les teories més convincents és la que fa referència a l’hermetisme que envolta les pintures i que ens endinsa a tot un món desconegut de simbolismes, camins i forces còsmiques a l’abast d’uns quants iniciats coneixedors de l’obra atribuïda a Hermes Trimegisto.

El que sí és patent, en canvi, és que el pintor, Pesello, no hauria estat capaç de reproduir tan fidedignament la posició de les estrelles sense un expert que l’ajudés. I se sap qui era: Paolo dal Pozzo Toscanelli, matemàtic i astrònom de referència dels Médici a més de mestre de Brunelleschi i amic d’Amerigo Vespucci i qui sap si del propi Cristòfol Colom. Sens dubte, un home clau del Renaixement i molt desconegut en l’actualitat.

Però què passaria si aquest cel no hagués estat vist des de Florència? Aquí arriba una de les teories més fantàstiques, la de Francesco Masi. Segons aquest investigador, aquesta representació celeste ocultaria una data realment significativa, la d’un fet que sí hauria canviat el món i que només sabien uns pocs privilegiats.  A Florència, primer van ser els Médici i després els Pazzi en obtenir aquest coneixement. Ara bé, es tractava d’una informació reservada, només a l’abast d’una selecta èlite. Per això, totes dues famílies van idear aquesta fórmula per dir: “jo ho sé”.

I de què es tractaria? De la ruta de la seda? En aquell moment, aquest important camí comercial ja no era cap secret. De fet, fins i tot una delegació xinesa va assistir al famós Concili de Florència, on, evidentment, va mantenir converses enriquidores amb els Médici. Segons Masi, Cosimo hauria conegut d’ells un fet que el va trasbalsar, la suposada arribada de Zheng He a terres americanes (en aquell moment Colom encara era un projecte), concretament el 3 de juliol de 1423, segons indicaria el cel estrellat de les dues cúpules si tenim en compte que l’observació s’hagués fet des d’aquell indret.

Malgrat la teoria oficial, està clar que el significat d’aquest cel continua sent un misteri per a molts. Només un detall per acabar: l’astrònom que va dibuixar la disposició de les estrelles és el mateix que va fer el mapa alternatiu que va utilitzar Colom per arribar a terres índies. Però això no deixa de ser una altra coincidència.

 

 

L’últim que es va cremar a la foguera de les vanitats

Qui perd el temps mirant el terra a la Piazza della Signoria, on és fàcil que la vista s’encanti en una de les moltes belleses  artístiques que l’envolten? El Palazzio Vecchio amb la seva característica torre, les estàtues de la Logia dei Lanzi, la font monumental de Neptú… per no parlar de la còpia del David de Michelangelo que dóna la benvinguda als visitants que s’endinsen a la seu del poder civil de la ciutat.

Només els més prudents, els que  trepitgen de peus a terra i  també abaixen el cap per comprovar per on els condueixen les seves passes,  podran trobar-se amb una gran marca rodona al bell mig de la plaça. No és l’única de la ciutat. Recordem, per exemple, el cercle de marbre blanc del darrera de la catedral que assenyala el lloc on va caure ‘la balla’ de la cúpula de Brunelleschi o la desapercebuda Pietra dello scandalo de la Lògia del Mercat Nou. Aquesta, com no podia ser d’una altra manera, també té la seva història.

En realitat, només falta llegir la inscripció per saber del què es tracta. Aquest va ser el darrer lloc on els florentins van veure un dels personatges més controvertits de la seva història, i no ens referim a cap Mèdici, ans tot el contrari. De fet, a l’home que els va fer desaparèixer de la ciutat, tot i que hi acabarien tornant. Estem parlant de Girolamo Savonarola, el polèmic monjo dominic disposat a acabar amb el llibertinatge i el luxe que regnava a la ciutat bressol de l’Humanisme.

Els seus famosos sermons, no obstant, també apuntaven a la cultura que tant va promoure Florència i de la que se sentia tan orgullosa. Però, és clar, l’orgull era un altre pecat a combatre. Així doncs, Savonarola va impulsar la foguera de les vanitats per cremar tots els mals materials que corrompien la societat florentina de l’època, com miralls, vestits, perfums… Van anar a parar a les flames, també,  llibres de Bocaccio i Petrarca, suposem que massa atrevits per a la ment del predicador de Ferrara. Fins i tot es diu que el propi Botticelli hi va portar algunes de les seves obres, que va veure com es convertien en cendres.

Curiosament, Savonarola, que també criticava l’ambició i l’estil del vida del propi Papa, va acabar excomulgat i condemnat per heretgia.  El predicador i dos dels seus seguidors van ser executats al garrot vil i cremats en el lloc que indica la placa el 23 de maig de 1498. Un testimoni de l’època va assegurar que Savonarola va trigar hores en convertir-se en cendres. I això és el que pretenien les autoritats per evitar que les seves restes fossin venerades. Finalment, van acabar desapareixent Arno avall.

Ara bé, no es va escollir un indret qualsevol per incinerar d’aquesta manera tan curiosa, i en públic, a Savonarola. En realitat, el punt que assenyala el cercle de la Piazza della Signoria és el mateix lloc on tantes vegades havia encès la seva foguera de les vanitats. I això no és una ironia del destí, sinó una premeditada venjança final.

L’invent més rendible i renaixentista de Florència

Florència no té prou en ser la mare de la literatura italiana o el bressol del Renaixement.  La ciutat de l’Humanisme, sempre disposada a presumir de les seves fites, també ha sabut baixar el llistó intel·lectual i donar una generosa resposta als seus instints més humans. O, dit d’una altra manera, més passionals. Les històries d’amor, venjança, lluites de poder… són inesgotables, com el delit pel bon menjar.

No és d’estranyar, doncs, que un dels polivalents genis de la ciutat renaixentista sigui el responsable d’inventar un dels productes alimentaris indispensables de la quotidianitat del segle XXI. Ens referim al gelat.

És cert que abans d’ell, xinesos, grecs o romans van arribar a utilitzar la neu o el gel per barrejar-los amb substàncies dolces o sucs de fruites. També el florentí Ruggeri va triomfar a la cort dels Mèdici guanyant un concurs gastronòmic amb una espècie de sorbet. Però va ser el famós arquitecte, escultor, pintor, enginyer militar, escenògraf i tantes altres coses, Bernardo Buontalenti, deixeble de Vasari, l’home que va arribar a la recepta definitiva del gelat com el coneixem avui en dia.

De fet, era una de les persones que els Mèdici acostumaven a cridar perquè organitzés àpats importants a la cort ducal, des de la proposta gastronòmica a les espectaculars posades en escena que tant es portaven en aquella època. Va ser el propi duc qui li va encarregar que inventés un postre que deixés bocabadats als convidats espanyols que tenia en aquella ocasió a taula.

Buontalenti, que en realitat es deia Bernardo Timante Buonacorsi, va fer gala del seu sobrenom i va el·laborar una recepta innovadora que va complir amb escreix l’encàrrec ducal, a base de llet, mel, rovell d’ou i un toc de vi. Naixia així el gelat cremòs, que va aconseguir que no només fossin els ambaixadors espanyols qui recordessin per sempre més aquella vetllada.

L’èxit del gelat va ser clamorós. I Buontalenti, que dominava altres dots com hem vist, sembla que fins i tot va aprofitar el filó per inventar una màquina de fer gelats, amb làmines que es movien amb una maneta i que també incloïa el gel per a la refrigeració del producte.

Encara avui, gelateries florentines ofereixen el gelat batejat com a Buontalenti. Per exemple, la Badiani (viale dei Mille, 20/r) va guanyar fa gairebé 40 anys un concurs del millor sabor de Buontalenti, i va patentar la marca. Però hi ha molts altres establiments de qualitat que el·laboren aquest gelat, encara que dugui altres noms com ‘crema fiorentina’.

Dos exemples de gelateries indispensables són Gelateria de’ Neri (via dei Neri 9/11), just al costat del Palazzo Vecchio, que destaca sobretot pel gelat de xocolata, i la Carraia (Piazza Nazario Saura 25/r), just al davant del pont homònim, on hi van molts florentins a degustar les seves especialitats. Amb això està tot dit.

Qui està enterrat al davant de Miquel Àngel?

La mala sort no és una exclusiva dels vius. Si ens sentim hereus de la concepció d’eternitat dels antics egipcis, una persona reviu cada cop que se la recorda. I, en aquest sentit, les tombes adquireixen una importància crucial. Florència no ha deixat que caiguin en l’oblit molts dels seus grans homes (i algunes dones) i ha convertit l’església de la Santa Croce en un veritable cementiri ple de magnífiques tombes de personatges il·lustres que recobren vida cada cop que una mirada llegeix el seu nom.

L’únic que no hi està enterrat és Dante, tot i que el seu cenotafi és magnífic. La llista de grans noms és prou significativa: Galileu, Maquiavel, Rossini, Ghiberti… i Miquel Àngel. Vasari va ser l’encarregat de projectar la tomba del geni florentí, on hi ploren les muses de la pintura, l’arquitectura i l’escultura. El bust de l’artista, mort a Roma als 88 anys, reprodueix la màscara murtuòria del menut, en alçada, Miquel Àngel, el cos del qual es va exposar en una immensa taula de l’església. L’espectacular monument fúnebre, que es completa amb una pietat pintada pel propi Vasari, centra l’atenció de la immensa majoria de turistes que recorren la nau lateral dreta de la basílica i segueixen el seu camí cap a la no tomba de l’autor de la Divina Comèdia.

Molts pocs donen l’esquena a Miquel Àngel per atendre una tomba més modesta ubicada just al davant, en una columna de la basílica. No deixa de ser mala sort passar la vida eterna a l’ombra d’un geni… A més, el seu nom no diu pràcticament res a ningú: Francesco Nori. “Fixeu-vos-hi bé, és preciosa”, ens alerta la historiadora d’art florentina Caterina Quercioli. I, en efecte, hi destaca una Madonna de la llet esculpida pel renaixentista Antonio Rossellino i la llum d’uns canelobres de bronze tremola dins l’aigua d’una magnífica pica de marbre. De fet, aquest monument és un dels pocs que Vasari va salvar quan va reformar l’església medieval, ja passada de moda, per ordre de Cosme I de Mèdici. Ara bé, no se sap si el famós arquitecte va decidir conservar-la per la seva bellesa o per respectar la memòria de qui hi està enterrat: un personatge ara anònim, però un heroi en el seu temps. I és que la seva valentia va canviar el rumb de la història a la que estava predestinada Florència i la Itàlia renaixentista.

Francesco Nori era, en realitat, un íntim amic i col·laborador de Llorenç de Mèdici. Un dels privilegiats que assistia el 26 d’abril de 1478, junt a la família més poderosa del moment i la resta de la noblesa local, a la missa de Pàsqua a Santa Maria del Fiori. En el moment culminant, quan el capellà alçava el calze, es va produir la famosa conjura dels Pazzi.

Llorenç el Magnífic i el seu germà Julià van ser apunyalats a l’altar major per membres de la família rival Pazzi, l’arquebisbe Salviati i altres conjurats. Julià va morir amb 19 ferides al cos. Llorenç va tenir més sort. El seu amic incondicional Francesco Nori no s’ho va pensar dos cops. Va reaccionar ràpidament oferint el seu cos com a escut humà per protegir-lo. Amb aquesta acció heroica, no només va salvar la vida del Magnífic, que va rebre alguna punyalada de record, va frustar també una conjura que pretenia acabar amb el poder dels Mèdici i imposar un major domini del papat de Roma. Això sí, va pagar amb la pròpia vida.

Els autors del cop d’estat van ser condemnats a mort, tot i que el poble furiós també va intervenir en executar la pena. Un dels germans Pazzi va ser llançat per una finestra, rematat per la gentada i abandonat a l’Arno. La resta, van ser penjats, arquebisbe inclòs. Un jove pintor en aquella època anomenat Leonardo va immortalitzar el moment, a l’estil dels fotoperiodistes, amb uns apunts pictòrics. El papa Della Rovere, el que es creia fins ara que era el gran instigador de la conjura, no va reaccionar gaire bé. Va reclutar el braç armat del papat i va convèncer al rei de Nàpols, Ferran I, per atacar Florència. Però Llorenç era molt magnífic i va saber convèncer al monarca que el Papa se li tornaria en contra si es feia molt poderós al nord de la península. Així va acabar la famosa conjura.

Però tot just fa uns deu anys s’ha descobert que el veritable cervell del cop d’estat no va ser el Papa Sixte IV, sinó Federico da Montefeltro, duc d’Urbino. Amb la caiguda dels Mèdici a Florència pretenia potenciar el domini del seu ducat. 500 anys després dels fets, l’assassí ha sortit a la llum gràcies a una rocambolesca història detectivesca protagonitzada per Marcello Simonetta, professor d’Història i Literatura del Renaixement a la Universitat Wesleyan de Connecticut. Simonetta va descobrir un  manual del segle XV que ensenyava com desxifrar missatges xifrats a les missives internacionals dels diplomàtics. Amb el codi a les mans, va poder treure l’entrellat a tota la conjura que es trobava oculta en una carta firmada per Montefeltro.

Llorenç el Magnífic no va arribar mai a saber la importància del duc d’Urbino en la conjura que va acabar amb la vida del seu germà i del seu amic. Si no, segur que hagués rodat algun cap més… Això si, no va oblidar mai l’acte heroic de Francesco. Va ser ell qui va decidir que fos enterrat a Santa Croce, el panteó dels homes il·lustres de Florència, i també va encarregar el monument mortuori perquè les generacions futures recordessin la seva valentia i el què va suposar per al govern de la ciutat. El que no va calcular és que Miquel Àngel seria enterrat just al davant… i és que ningú pot ser tan magnífic.

La dona més desitjada i plorada de Florència

Florència té tantes esglésies que resulta gairebé impossible veure-les totes en un mateix viatge, sobretot aquelles que no figuren en el pòdium de les imprescindibles. És el cas de la Chiesa di Ognissanti, malgrat que a dins s’hi trobin obres de Botticelli, Ghirlandaio i Giotto, entre d’altres… Però realment val la pena apropar-s’hi, està a tocar de l’Arno i molt a la vora del pont Vespucci, i no tant per admirar les grans peces d’art que atesora (que s’ho valen), sinó per respirar el perfum del Renaixement, el de les homes i les dones que el varen viure i fer possible. És el cas de dues de les persones enterrades al temple, protagonistes d’una de les històries més vibrants del Cinquecento.

Que el pont Amerigo Vespucci estigui al costat de l’església no és cap casualitat. La seva família era de les més influents de la zona i del propi temple, on encara es conserva la capella privada decorada amb un fresc de Ghirlandaio, que no deixa de ser curiós de veure. A la part inferior està representada una pietat i a la superior, una Madonna de la Misericòrdia amb el retrat de diferents membres de la família, com el propi Amerigo que en aquella època encara era un vailet. La tradició assenyala que el pintor el va convertir en l’àngel de l’esquerra de l’escena mentre que en el grup femení hi figura la dona que va inspirar a més pintors i escriptors de tot el Renaixement i que va robar el cor de més d’un home: Simonetta Vespucci.

Més enllà del cognom, adquirit després de casar-se amb Marco, un cosí d’Amerigo, poc ens diu ara aquest nom. Però la seva bellesa sí que ha passat a la història. Es tracta, ni més ni menys que de la Venus de Boticcelli, la Cleòpatra de Piero de Cosimo, la protagonista de Le stanze della Giostra del poeta Poliziano… La llista d’artistes que es van inspirar contemplant el seu rostre i gracilitat també inclou a Verrocchio, Filippo Lippi, Ghirlandaio, entre d’altres. És a dir, la bella Simonetta, tal i com era coneguda, va converir-se sense proposar-s’ho en la gran musa renaixentista i va seduir sense voler-ho als homes més poderosos de Florència, Mèdici inclosos.

La seva llegenda comença amb la seva pròpia localitat de naixement, que molts consideren que és Fezzano di Portovenere, on, casualitats de la vida, la mitologia sitúa el naixement de la pròpia Venus. El cas és que arriba a Florència de la mà del seu jove i noble espòs, amic de la família Mèdici, i aviat la seva llarga cabellera rossa, els seus melancòlics ulls grisos i les seves formes sensuals enlluernarien Florència.

Llorenç el Magnífic i el seu germà Julià van arribar a rivalitzar per aconseguir els seus favors que, finalment, sembla que es va endur el menor dels Mèdici. La llegenda de Simonetta continua forjant-se quan Julià la fa protagonista d’una justa. Ell hi participa amb un estandard pintat per Botticelli amb el rostre de la noia representant a Minerva i amb el lema, en francès, ‘la sans pareille’ (la sense igual).

Però el regnat de Simonetta només va durar un any. Mor el 1476 víctima de tisis. Tenia 23 anys. El seu taüt es va exposar obert perquè tota Florència pogués contemplar per últim cop a la dona més admirada del Renaixement, a qui la mort li havia robat la vida però no la bellesa. Les seves restes es van sepultar a la tomba familiar de la capella de la família Vespucci a Ognissanti, on també va acabar l’altre membre més significatiu de la nissaga, Amerigo.

El seu amant Julià no trigaria gaire en seguir-la, assassinat en el famosa conjura dels Pazzi dos anys després. El seu marit Marco va tornar-se a casar l’any següent. Qui sembla que la va plorar més temps i per sempre va ser Sandro Botticelli. L’artista no va deixar mai de pintar-la (va acabar el famós Naixement de Venus nou anys després de la seva mort) i, molts diuen, d’estimar-la.

Botticelli no es va casar mai, la seva vida sentimental era d’una discreció sospitosa, no se li coneixien amants… Només se sap que va demanar ser enterrat als peus de Simonetta, un desig que es va complir quan va morir més de trenta anys després. I és per això que la seva tomba ara s’ha convertit en la més famosa de l’església d’Ognissanti, on els seus admiradors li deixen missatges, com el que diu: “Amb tu sempre és primavera”, sense sospitar que el seu altre gran quadre el va pintar per encàrrec de Llorenç el Magnífic just després de l’assassinat del seu germà.

La tradició assegura que hi surten retratats els joves amants, Julià (com a Mercuri) i Simonetta (la Gràcia que se’l mira), ambdós morts a la primavera de les seves vides. El gran poderós Llorenç tenia el seu punt sentimental i poètic. D’ell és també el gran poema de comiat a ‘la sans pareille’, que de ben segur haurien subscrit tots els seus enamorats, Botticelli inclòs.

O chiara stella, che co’ raggi tuoi
togli alle tue vicine stelle il lume,
perché splendi assai più del tuo costume?
Perché con Febo ancor contender vuoi?

Forse i belli occhi, quali ha tolti a noi
Morte crudel, ch’omai troppo presume,
accolti hai in te: adorna del lor lume,
il suo bel carro a Febo chieder puoi.

O questa o nuova stella che tu sia,
che di splendor novello adorni il cielo,
chiamata esaudi, o nume, e voti nostri:

leva dello splendor tuo tanto via,
che agli occhi, che han d’eterno pianto zelo,
sanza altra offension lieta ti mostri.

L’església del lavabo

Amb més de 2.000 anys d’història, no és d’estranyar que els espais públics i privats d’una ciutat vagin evolucionant. I encara més quan l’activitat política, comercial i cultural ha estat tan intensa al llarg del temps com a Florència. L’actual plaça de la República (no gaire estimada pels florentins, per cert) s’assenta sobre l’antic fòrum, per exemple. Un altre: sota al Palau de la Signoria es poden visitar els vestigis del teatre romà. Sembla que els antics edificis es resisteixin a morir del tot… i van deixant engrunes de pedra, com molles de pa, perquè les ments més inquietes puguin reconstruir el passat i alimentar la història.

Un dels casos més curiosos és el de l’antiga església de San Pier Sheraggio, consagrada a l’inici del primer mil·lenni i enderrocada uns 500 anys després per obra i gràcia dels Mèdici. Qui passegi pel carrer de la Ninna (cançó de bressol), més val que no s’adormi i es fixi bé en unes esveltes columnes i uns arcs encastats al mur. Són les restes mudes del temple que, no obstant, revelen la importància que va arribar a ostentar durant el període de la Florència medieval.

I és que, a més de la funció religiosa, a l’imponent església romànica s’hi organitzaven reunions del Consell del Comú abans de la construcció i mentre s’acabaven les obres del palau de la Signoria, inicialment anomenat del Prior i ara Vecchio. Una placa a la paret recorda que Dante, que va ser prior de la ciutat, hi feia intervencions polítiques, com li corresponia pel càrrec.

A més, San Pier Sheraggio destacava per la seva riquesa artística. Les parets interiors estaven recobertes de frescos i era especialment venerada la Madonna della Nina Nanna (pintada per Cimabue) tal i com l’anomenaven els florentins de l’època perquè es mostrava la imatge d’una tendra verge que feia adormir a l’infant. D’aquí ve el nom del carrer… Un carrer, però, molt estret i força perillós on més valia passar-hi amb els ulls ben oberts.

Al segle XV es va decidir ampliar la via, que correspon a un dels laterals del palau de la Signoria. L’església va patir-ne les conseqüències amb un enderroc parcial d’una de les naus. Els Mèdici van acabar la feina al segle XVI, quan Cosimo I encarrega a Giorgio Vasari la construcció dels Uffizi per concentrar-hi totes les oficines del gran ducat de la Toscana. Cau una segona nau i la resta s’incorpora dins de l’imponent edifici renaixentista.

Encara es poden veure alguns vestigis dins del museu (si és que en queden ganes després de tants Botticelli, Rafael, Filippo Lippi, Leonardo…). No hi ha cap indicació que anunciï on estan, però resulta molt fàcil trobar-los. Només cal anar al lavabo de la planta baixa, on les últimes pedres del temple intenten mantenir la seva dignitat, amb algun sepulcre inclòs.

Fins i tot hi ha turistes que hi llencen monedes mentre esperen el torn per entrar a l’excusat. Tot i que res indica que les restes de l’església que va escoltar la veu de Dante portin sort o garanteixin el retorn a Florència. On van a parar aquestes almoïnes caritatives és tot un misteri… però no estaria malament que servissin pel capuccino matutí de les dones (i algun home) de fer feines que mantenen ben netes les restes de San Pier Sheraggio.

El balcó més estrany de Florència

La Florència de l’Edat Mitjana poc té a veure amb la ciutat que es forja al mateix temps que l’Humanisme i sota la batuta dels grans artistes del Renaixement. Tot i que, passejant pels carrers, encara es poden apreciar els vestigis d’aquelles cases-torres que definien l’skyline del Trecento (com més pisos, més poderosa era la família que hi vivia). N’hi havia més de 175, el que feia que Florència semblés una mena de Manhattan medieval.

Amb el canvi d’època, les antigues cases-torres es van anar substituint per magnífics palaus i magestuoses mansions, que van incrementant la seva riquesa a mesura que avancen les dècades. N’és un exemple la casa que ocupa el número 12 del Borgo Ognissanti. Tot i que qui s’hi apropi bé veurà clarament que alguna cosa no funciona. I és que el balcó està construït al revés.

A la primera meitat del Cinquecento, cap al 1530, el noble Messer Baldovinetti va presentar al gran duc Alexandre el projecte arquitectònic d’aquesta casa per obtenir-ne l’aprovació. Com es pot deduir, els Mèdici controlaven fins el més petit detall de la ciutat… Tant és així, que el gran duc es va negar a autoritzar la construcció d’un gran balcó que donava al carrer. Però, en realitat, no es tractava d’un acte de tirania ni tenia res en contra de Baldovinetti.

Feia poc que Alexandre s’havia proposat modernitzar una mica la ciutat, donant-li un aspecte més saludable. I, per aquest motiu, havia aprovat una llei que prohibia la construcció de balcons o terrasses, elements que contribuïen a incrementat la densitat dels carrers estrets que encara ara defineixen l’entremat urbanístic de Florència. Altres veus afirmen que la mesura d’Alexandre pretenia posar fi a un dels esports nacionals de la ciutat: llençar els continguts d’orinals i palanganes pels balcons… Tot i que encara quedaven les finestres per aquesta fi.

Sigui el que sigui, quan arriba a la seva taula el projecte arquitectònic de Baldovinetti, Alexandre ho té clar: no es pot fer el balcó. Però el ciutadà florentí no es pensava rendir tan fàcilment i va al·legar que, en realitat, el seu carrer no era tan estret i que un balcó no suposava cap problema. El gran duc va tornar a respondre: no.

Però el desig de Baldovinetti de treure el cap pel seu balcó era extremadament intens. Fins el punt que va arribar a presentar tants cops el projecte que, finalment, Alexandre va fer ús de la fina ironia florentina canviant el seu no habitual per: “Si, ma alla rovescia” (sí, pero al revés).

El gran duc, home culte i il·lustrat, havia fet un joc de paraules per tornar a dir que no, però Baldovinetti s’ho va prendre al peu de la lletra. Més valia un balcó al revés que no tenir-ne cap, i el va fer construir amb tots els elements capgirats (menys el terra per qüestions òbvies): suports, volutes, balaustrades… fins i tot els detalls decoratius de la façana van a joc amb aquest despropòsit.

Però la qüestió és que el ciutadà florentí va aconseguir el seu balcó i el gran duc no el va fer enderrocar, ja sigui perquè li va acabar fent gràcia la feta o perquè va sortir-li una altre tret distintiu dels florentins, l’orgull. I si havia dit al revés, al revés estava.

La finestra de la ‘vendetta’

No és estrany veure portes i finestres tapiades tot passejant pels carrers de Florència. Els edificis tenen vida pròpia i les necessitats dels seus inquilins van dibuixant noves fesomies a les façanes. Resulten especialment divertides les antigues obertures reconvertides en paret però que mantenen l’aspecte original gràcies a pintures que simulen el que havien estat, el que vindria a ser una mena de realitat virtual renaixentista…

El cas que ens ocupa, però, no és dels graciosos. Al contrari, qui coneix la història que oculta la finestra tapiada del palau Pucci se li fa un nus a la gola cada cop que hi passa pel davant. L’imponent mansió era la residència d’una de les famílies més aristocràtiques de la ciutat, els Pucci; mecenes, ni més ni menys, que de Sandro Botticelli.

Els Pucci es dedicaven al comerç i a la banca, com els Mèdici. Però tenien la sort de mantenir-hi una bona amistat. Tant és aixì que Pandolfo Pucci era dels pocs afortunats que podien accedir a les habitacions secretes del gran duc, Cosme I de Mèdici.

Ara bé, Pandolfo tenia un petit problema: era molt propens al llibertinatge i, concretament a la sodomia. La moral de l’època condemnava fortament aquestes conductes, d’altra banda força habituals… Però l’hereu Pucci no deuria ser gaire discret… Tant és així que Cosme I, finalment, es va veure obligat a apartar-lo de la cort.

Pandolfo no va poder pair aquesta decisió presa pel seu amic i company de negocis. Com a resposta, va gestar una conjura contra Cosme I amb la complicitat d’altres nobles descontents amb el gran duc. De candidants, en sobraven… Aquest era el pla: aprofitant que el mandatari Mèdici solia passar pel davant del palau Pucci en el seu recorregut habitual per assistir a la misa de la basílica de la Santíssima Annunziata, uns sicaris armats amb mosquets el dispararien des d’una de les finestres.

Ara bé, el ‘servei secret’ del gran duc funcionava molt millor del que Pandolfo i els seus aliats esperaven. La vendetta  es va descobrir abans de que fos possible dur-la a terme. El Pucci, els altres aristòcrates i fins i tot els sicaris varen ser detinguts, jutjats i penjats de les finestres del palau Bargello, que feia les funcions de presó.

Però Cosme I no en va tenir prou. També va condemnar la finestra des d’on es volia fer l’atemptat, la de la cantonada entre els carrers Pucci i Servi. Per prudència o superstició, va ordenar tapiar-la. Amb aquesta mesura, a més, aconseguia un doble objectiu: seguir fent el seu recorregut habitual sense més ensurts i mostrar al poble, un cop més, qui mana a Florència.

Hi ha una altra versió, més minoritaria, que assegura que, en realitat, Pandolfo era partidari de restablir la república florentina i que la seva conjura responia a motius polítics. Però ja se sap, qui guanya és sempre qui escriu la història… encara que el temps acabi jugant a la seva contra.

El fet és que a l’antic palau Pucci encara viuen els descendents de la família, mentre que els Mèdici es van extingir al primer quart del segle XVIII. Tot i així, els hereus de Pandolfo no han gosat mai enderrocar la tàpia de la finestra, que continua patint la seva peculiar condemna. I és que l’ombra dels Mèdici a Florència és molt més llarga del que pugui semblar…

La misteriosa Quimera de Florència

El David de Michelangelo, o el més delicat de Donatello, el Rapte de les Sabines de Giambologna, el Perseo amb el cap de la Medusa de Cellini… La competència estatuaria de Florència és tan elevada que qualsevol manifestació artística d’aquest caire que no respiri Renaixement passa pràcticament desaparecebuda.

Mentre que la cua per entrar a l’Acadèmia, on s’exposa l’estàtua més emblemàtica de Florència, pot arribar a espantar, pocs carrers més enllà, la simpàtica recepcionista del Museo Archeologico mostra el seu millor somriure cada cop que entra una nova visita. I es pot dir que no té molts motius per riure al dia… tot i que al Pallazzo della Crocetta es troba una de les obres imprescindibles de la històra de l’art, concretament de la cultura etrusca: la Quimera d’Arezzo.

L’animal mitòlogic té assignada tota una sala per a ell sol al primer pis del museu i el visitant molt sovint gaudeix del luxe d’examinar en soletat aquest meravellós bronze de prop de 80 centímetres. S’hi pot apropar tant que gairebé és capaç de sentir la respiració agonitzant de la quimera, un monstre terrorífic amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp que algun artista etrusc va immortalitzar fa uns 2.400 anys quan l’heroi Bel·lerofont ja l’havia ferit de mort.

Aquesta estàtua que ara passa sense pena ni glòria a Florència per la saturació d’art renaixentista va ser, ni més ni menys, que la nineta dels ulls de Cosme I i tota una obra de referència per als artistes renaixentistes, que s’inspiraven en el seu passat grecorromà i, també, etrusc. Descoberta al 1553 a Arezzo, territori dels Mèdici, el gran duc la va fer portar a Florència i la va instal·lar al Palazzo Vecchio.

Cosme I va atorgar a la Quimera tota una gran simbologia política. El gran duc al·legava el passat etrusc de la Toscana per justificar la seva activitat expansionista. I els tres animals representaven les feres que volia domar i vèncer per construir el seu propi regne. No obstant, el monstre mitològic ocultava un altre significat només a l’abast dels iniciats, com Cosme I. Els tres animals que la composen simbolitzaven també elements alquímics: la sal, el sofre i el mercuri.

I mentre Cosme I se servia de la Quimera per als propis interessos polítics i per representar als enemics derrotats, els artistes de l’època li van treure tot un altre profit molt més estilístic. Emociona veure el dramatisme de l’escena, com la fera s’esforça per tornar a atacar malgrat les ferides mortals. Les venes, els músculs i les costelles, ben definits, sembla que bateguin. Les faccions dels animals irradien còlera i excitació pel combat, mentre que el cos, mig torsinonat, no amaga la tensió del moment.

Val la pena observar la inscripció gravada en una de les cames, on es pot llegir ‘tincsvil’, el que s’ha interpretat com a una donació al déu etrusc Tinia. I un altre detall curiós: la peça es va trobar sense la serp. L’artista Vasari, que era l’encarregat de vetllar per l’obra, va assenyalar que més tard es va recuperar aquest tercer animal en les excavacions, juntament amb altres peces etrusques menors.

No és fins a mitjans del segle XVIII que se li afegeix la cua, tot i que segurament es va col·locar de forma incorrecte ja que, en lloc d’atacar a l’adversari, mossega una banya de la cabra. Però en aquell moment, la dinastia dels Mèdici acabava d’extinguir-se i la fama del monstre etrusc ja havia començat a esvair-se. Demanar més ja hagués estat una altra quimera…

 

P.D. Els amants de l’art egipci no poden deixar escapar l’ocasió de visitar les sales dedicades a l’antic Egipte. Entre les peces exposades destaca un carro muntat de la dinastia XVIII i diferents fragments extrets de tombes, com una escena d’escribes de la mastaba de Horemheb de Saqqara i dues pintures de l’hipogeu de Seti I a la Vall dels Reis.

Els forats del Ponte Vecchio

No, no hi ha cap perill de que caigui, que se sàpiga… així que no cal alarmar-se pels forats del famosíssim Ponte Vecchio de Florència, el més antic d’Europa construït en pedra i l`únic que l’exèrcit nazi va respectar en la seva retirada de la ciutat. Per tant, realment, el seu nom no enganya i ha acabat sent també el més vell de la capital de la toscana. El seu origen es remunta a l’època romana i, des d’aleshores, aquest pas, el més estret del riu Arno, ha atesorat un munt de vivències i d’històries, com la dels forats.

En un primer cop d’ull, no es veuen. De fet, tampoc es veuen en una segona o tercera repassada. Cal baixar sota el pont, el que no resulta fàcil si no és en barca, per observar-los. Es tracta de dues rengleres de forats que comuniquen directament amb els comerços instal·lats a sobre. I no, no es tractava de l’orinari privat dels botiguers, tot i que el seu ús no deixa de tenir el seu punt escatològic…

Com gairebé tot a Florència, els Mèdici tenen la culpa de la caiguda en desgràcia d’aquests forats, utilitzats a diari fins a finals del segle XVI. I la nissaga de mandataris també és la responsable de la imatge actual del pont, que atorga a la ciutat un punt romàntic i identitari.

Tot comença quan els Mèdici van a viure al palau Pitti, com ja vàrem explicar en aquest post. Per evitar barrejar-se amb el poble i, també, per evitar incidents que poguessin posar en perill la seva no sempre ben apreciada vida per alguns dels seus conciutadans, manen construir un pas elevat que uneixi la seva residència amb el Palazzio della Signoria, passant pel Ponte Vecchio. Un encàrrec que assumeix un dels seus artistes de capçalera, Giorgio Vasari.

Però el Gran Duc Ferran I va afartar-se d’arrufar el nas cada cop que travessava el Ponte Vecchio pel seu passatge aeri particular. La majoria dels comerços instal·lats sota el corredor eren carnisseries amb les seves olors característiques, que a falta de neveres i congeladors, encara haurien de ser més intenses.

El refinat Mèdici en comptes d’incrementar l’ús dels perfums (un dels negocis més pròspers de Florència) obliga als carnissers a abandonar el Ponte Vecchio i en el seu lloc convida a instal·lar-s’hi als joiers, un ofici que s’avenia més als seus gustos i que encara ara ocupa l’activitat comercial del pont.

Doncs bé, els forats en qüestió eren les peculiars escombraries dels carnissers, per on llençaven la carn podrida i altres tipus de deixalles directament a l’Arno, que també va agrair el canvi d’orientació comercial imposada pels Mèdici. Evidentment, els joiers no estaven per tirar diamants i ja no van requerir més el servei dels forats, que mantenen, això sí, la seva dignitat pètrea sota el pont.