La finestra fantasmagòrica que no es tanca mai

L’harmonia i la bellesa es donen de la mà a la plaça de la Santissima Annunziata, un dels indrets més màgics de Florència i poc concorregut, on Brunelleschi va deixar una petjada inqüestionable a la història de l’art i de l’arquitectura amb el pòrtic de l’Ospedali degli Innocenti.  Altres arquitectes de l’època s’hi inspiraren per completar la plaça i dotar-la d’una atractiva serenor tan pròpia del Renaixement que tot just naixia.

En un dels angles, la família Grifoni va fer-se construir, un segle després, un impressionant palau, encara avui en peu amb el nom de Palazzo Budini-Gattai. I és en aquest edifici on es va viure una de les històries d’amor més tristes que la ciutat recorda.

Encara que els matrimonis de l’època fossin majoritàriament convinguts, sobretot quan es tractava de membres de l’elit de la ciutat, això no volia dir que algunes bodes se celebressin amb un veritable enamorament per part dels nuvis. Aquest és el cas que ens ocupa.

Un Grifoni va esposar-se amb una formosa noia de la noblesa florentina i es varen instal·lar al palau de la família. Es desconeix el nom d’ell i també el d’ella, però, en canvi, l’amor que es tenien ha passat a la història florentina.

Portaven pocs mesos de casats quan el noi es veu obligat, com a bon noble, a anar a una de les múltiples guerres de l’època. Quan la jove esposa coneix la notícia no pot parar de plorar, trista i desesperada per la separació i pel destí que pot deparar-li. S’acomiada d’ell des d’una de les finestres del segon pis. Entre llàgrimes i sanglots veu com s’allunya, i allà es queda a esperar-lo. Vol que el darrer lloc on l’ha vist es converteixi en el primer indret del seu retrobament.

La noia es fa amb una cadira i la col·loca al costat de la finestra, decidida a esperar-lo tant de temps com faci falta. Per entretenir-se, fins i tot es porta la costura i entre filada i filada aixeca el cap per mirar si el cavall de l’estimat per fi ha entrat a la plaça.

Però el temps passa i el marit no retorna. L’esposa no desisteix i dia rera dia segueix la seva espera, fins que arriba l’inevitable, la trista notícia de la seva mort. Ella, no l’accepta. Creu que el seu estimat tornarà algun dia i segueix esperant-lo a la finestra, any rera any, fins que la mort ve a buscar-la quan ja era una velleta.

Després de l’enterrament, els parents ordenen la seva habitació i tanquen la finestra des d’on la dona havia observat gairebé tota la vida l’esdevenir de la plaça a l’espera de que, de sobte, d’alguna cantonada, reaparegués el seu estimat espòs.

Ara bé, i aquí ve la gràcia. Tan bon punt que la finestra es tanca, comencen a succeir fets inexplicables dins de l’habitació. Els llibres surten disparats de les prestatgeries, els mobles es mouen, els llums s’encenen i s’apaguen… La família, espantada, no sabia què passava ni què fer, fins que al final decideix deixar la finestra oberta. I va ser així com tot va tornar al seu lloc. L’esposa no s’havia conformat en esperar en vida al marit, volia seguir fent-ho per tota l’eternitat.

Com sempre passa, també hi ha una teoria menys fantasmagòrica que explica que la finestra hagi romàs més de cinc segles oberta i que encara avui ho estigui cada dia. En realitat, els parents van decidir deixar-la així per aclamació popular. La gent, que coneixia la trista història, s’havia acostumat a veure la finestra sempre oberta i per nostàlgia i per respecte varen demanar que així continués per sempre més. D’aquesta manera s’asseguraven que aquesta història d’amor etern no morís mai.

P.S. Una curiositat: Si ens hi fixem bé, l’estàtua del cavaller que domina la plaça, el granduca Ferdinando I de Médici, té el cap girat cap al palau dels Grifoni i la seva mirada es dirigeix a la finestra oberta. També observaria la tristesa de la dona dissortada? Diuen les males llengües, no obstant, que en realitat mirava a la seva amant, que dormia en aquella mateixa cambra… mentre el marit l’obligava a mantenir els porticons tancats per evitar-ho. Pel bé del romanticisme, esperem que no es tracti de la mateixa bella esposa.

 

 

La curiosa història d’Stenterello, l’ànima de Florència

Qui tanqui els ulls ben fort potser encara podrà sentir el ressó dels aplaudiments que tantes vetllades van precedir la baixada del teló del famós teatre dell’Academia dei Solleciti. No serà difícil, el silenci que regna ara a la platea i a les llotges és tan aclaparador que facilita que retornin les veus del seu gloriós passat.

Aquest conegut teatre, que durant més d’un segle (1778-1887) va entretenir als florentins, ha patit una transformació poc habitual. Fins i tot podríem dir que ha seguit un procès a la inversa, passant de ser una sala d’espectacles a una església, en concret, baptista.

 

Només cal fer un cop d’ull per adonar-se que no respon a cap estructura habitual eclesiàstica, ans al contrari, preserva la seva disposició original teatral creant una curiosa correspondència amb els usos actuals. D’aquesta manera, on ara seuen els feligresos, abans ho feien els espectadors. L’escenari s’ha transformat en un altar. I, el que és més significatiu, l’antic camerí acull la pica baptismal.

Aquest últim detall es pot interpretar, de fet, com un homenatge no buscat a un dels moments més importants que va viure aquest teatre, apart d’haver-s’hi estrenat Hamlet a Itàlia.  On ara s’administra el baptisme, va nèixer irònicament, ni més ni menys que Stenterello, l’únic personatge florentí de la Comedia dell’Arte, i el darrer de tots ells.

Però Stenterello és molt més que una màscara carnavalesca, retrata el caràcter dels propis florentins que, de seguida, es van identificar amb la manera de ser i de fer del personatge. Fins i tot va ser el poble qui el va batejar, no a la pica baptismal encara inexistent, sinó al carrer, anomenant-lo així perquè “pare cresciuto a stento”. El que vindria a dir que semblava que hagués crescut de la mà de Déu.

I, en efecte, així era l’aspecte del creador del personatge, l’actor i dramaturg Luigi del Buono, autor, entre d’altres, de l’obra teatral  Ginevra degli Almieri sepolta viva in Firenze, sobre el cas de la bonica noia que va ser enterrada viva i que encara ara vaga com un fantasma per la Piazza del Duomo.

Del Buono, un home baixet, destartalat, lletjot, nassut, malaltís… va donar forma al seu personatge a partir del seu propi físic. Stenterello era el típic xerraire i xafarder, impulsiu i un xic covard, però alhora intel·ligent, astut, optimista i disposat sempre a ajudar, encara que no tingués ni una moneda a la butxaca.

Parlava amb el dialecte florentí i, com els seus conciutadans, sempre tenia a la punta de la llengua la ironia i el sarcasme. Això sí, les deixava anar de forma graciosa i elegant, sense paraulotes ni vulgaritats, com encara tenen el bon gust de fer molts florentins.

El seu record segueix al carrer, amb expressions com “sei proprio uno Stenterello”, referides sovint als infants. I una placa a la façana de l’actual Església Baptista (al carrer Borgo Ognissanti) recorda el lloc de naixement del personatge. “Burleta, alegre i enginyós, romau en la memòria dels ciutadans”.

Qui potser ha passat més a l’oblit és el seu autor i actor. Curiosament, unes poques passes més enllà, en el mateix carrer on va donar llum a Stenterello, Luigi del Buono reposa en l’obscuritat de la seva tomba, a l’església d’Ognissanti. Una petita placa, no obstant, apunta un dels seus grans mèrits: mirar-se al mirall i crear a Stenterello, el reflex més autèntic de l’ànima florentina.

El fantasma més atractiu de Florència

Diuen que cada primer dimarts de mes, un fantasma vaga com una ànima en pena per la plaça del Duomo. Se’l pot veure especialment entre el lateral esquerra de Santa Maria del Fiore i el Campanille de Giotto, on fa molts i molts anys van donar sepultura al seu cos mortal. I és que, encara que ara no ho sembli, el subsòl que va del Baptisteri al campanar havia acollit  un dels cementiris centrals de la Florència medieval. No seria gens estrany, doncs, que hi quedessin algunes restes, com les de la jove Ginevra degli Almieri, enterrada a la flor de la vida a finals del segle XIV.

Com si es tractés d’una Julieta florentina, la bella Ginevra va viure una història d’amor que la va portar ni més ni menys que a la tomba. Encara adolescent, va enamorar-se d’Antonio Rondinelli, un noi que apuntava maneres malgrat el seu origen més aviat humil. L’amor, evidentment, era correspòs i va durar alguns anys fins que, arribat el moment, el xicot va decidir fer el pas definitiu i demanar la mà de la noia, malgrat que ja s’esperava la resposta negativa de la família, de vell llinatge nobiliari.

El pare de Ginevra no va trigar en reaccionar i va comprometre la filla amb un home que sí estava a l’alçada del seu rang, Francesco Agolanti, fill d’un comerciant com ell amb qui solia fer negocis. El pacte entre els pares es va tancar en un lloc molt significatiu, al Canto del Parentado, on els florentins solien negociar aquest tipus de matrimonis de conveniència.

Ginevra es va veure obligada a casar-se amb Francesco, però no podia oblidar al seu estimat. Es va tancar en ella mateixa, va deixar de menjar i va caure malalta. En realitat patia de mal d’amors, però la Florència d’aquella època estava immersa en una epidèmia de pesta i els metges li van diagnosticar aquesta terrible malaltia. La noia no va deixar d’empitjorar fins que al final és trobada morta al llit.

Tothom la plora, fins i tot els veïns, que la tenien com a un referent de bellesa i amabilitat. La vesteixen amb una túnica blanca, de núvia, i l’enterren al cementiri on ara s’alça la piazza del Duomo, a la tomba de la família.

Però quan arriba la nit d’aquell primer dimarts de mes, Ginevra es desperta. Obre els ulls i només veu foscor. Se sent desorientada fins que al final s’adona que ha estat enterrada viva. Amb les poques forces que li resten, intenta desesperadament sortir del seu taüt mortal. Empeny i empeny fins que al final, i gràcies a què la tapa no estava ben tancada, aconsegueix alliberar-se.

Amb prou feines es manté dreta, però per fi arriba a casa. Truca a la porta i el marit treu el cap per la finestra. Queda horroritzat! Veu el fantasma de la seva dona i es fa el senyal de la creu per allunyar els mals esperits mentre ordena als criats que no obrin per res del món.

Ginevra, desesperada, segueix la seva agònica marxa fins a casa els pares en busca d’empara. La mare s’espanta amb la visió i tampoc deixa que el fantasma de la filla entri a casa.

Amb moltes dificultats per poder caminar, la noia es dirigeix al darrer lloc que li passa pel cap: la casa del seu estimat Antonio, que, evidentment, queda impactat per l’aparició de la seva estimada. No obstant, reacciona ràpid i l’acull a casa seva, on té cura d’ella.

Gràcies a la dedicació d’Antonio i la seva família, Ginevra aconsegueix recuperar-se en pocs dies, gairebé els mateixos que necessita el seu marit per adonar-se de que viu a casa del seu antic pretendent. No triga gens a presentar-s’hi a demanar explicacions i una compensació econòmica pels danys rebuts. Antonio es nega en rodó. Aleshores, decideix presentar al cas al Tribunal Eclesiàstic, que dicta una sorprenent sentència.

Tenint en compte que la noia va morir, es considera que el seu compromís matrimonial ja no té vigència, per la qual cosa queda totalment alliberada i pot contraure un nou matrimoni en la nova vida que Déu li ha donat. Està clar que la versió florentina de Romeu i Julieta té un final molt més feliç.

Ara bé, no se sap del cert si aquesta història és una llegenda inventada o prové d’un fet real. El que està clar és que en un lateral de la Catedral, on hi havia l’antic cementiri, una làpida de marbre recorda aquesta odissea de la pobre Ginevra. La popularitat va ser tal que se’n fan obres de teatre, òperes i fins i tot una pel·lícula, Ginevra degli Almieri, del 1936, amb Amedeo Nazzari e Elsa Merlini.

Els que volen sortir de dubtes sempre tenen l’opció de plantar-se el primer dimarts de mes al davant del campanille de Giotto i esperar que aparegui el fantasma de Ginevra, la dona que va ser enterrada viva i, gràcies a això, va poder gaudir d’una nova vida, talment com si hagués ressuscitat.

 

La trista història de l’Agata Esmeralda i tants altres

Es deia Agata Esmeralda, i no perquè els seus pares li haguessin posat aquest nom. Tampoc  se sap molt bé quan va nèixer, però es pot dir que ho va fer el 5 de febrer de 1445, quan va entrar a l’Ospedali degli Innocenti de Florència sent encara una neonata.

Ella va tenir el dubtós honor o, més ben dit, la inqüestionable desgràcia, d’estrenar el torn de l’abandó de la institució, en realitat era una mena de pica còncava, el primer dia que es  posava en marxa. Es va convertir així en el primer nadó que acollia el bell edifici renaixentista, encara immers en unes obres de construcció comandades ni més ni menys que per Filippo Brunelleschi i impulsades pel ric i important Gremi de la Seda, molt donat als actes de caritat.

“Va ser batejada com a Agata en honor a la santa del dia”, va recollir el llibre de registre que tot just s’estrenava. I el segon nom, Esmeralda, va ser escollit perquè portava  bona sort”. Una sort que, sens dubte, ja no havia tingut ni aconseguiria tenir mai.

Només arribar, va ser destinada a una dida que se la va endur a casa per alletar-la. La institució experimentava amb ella un model que va esdevenir tot un referent a nivell europeu durant segles. Els infants anaven a viure amb la dona que els donava el pit i s’hi estaven fins als sis anys, quan eren retornats a l’Ospedale per ser formats i enviats a treballar quan arribés l’hora.

Agustina, l’esposa de Neri de Casteifiorentino, es va encarregar d’aquesta tasca amb l’Agata Esmeralda. Val a dir que la dona havia d’anar acompanyada del marit quan anava a buscar al nadó i era ell qui rebia els diners a canvi del servei.

No se saben els motius, però el 6 d’abril, Neri cedeix l’alletament a Agnese de Montespertoli. L’estada de la petita Agata Esmeralda amb ella tampoc va ser molt llarga, però sí determinant per a la seva curta vida. El 22 d’octubre la torna a l’Ospedali “com a morta”, diu el llibre de registre. “Maltratada”, afegeix entre parèntesi.

Una tercera dida s’arriba a fer càrrec de l’Agata Esmeralda, però ja no és capaç de tirar-la endavant i mor dos dies després de retornar-la novament a la institució, el 22 de desembre. No havia passat ni un any.

La història de l’Agata Esmeralda no és cap excepció i el seu cas va ser molt més comú al llarg dels gairebé 600 anys de funcionament de la institució, de les més antigues d’Europa i encara en actiu al servei dels infants, del que podríem pensar i voldríem desitjar. La mortalitat infantil, més enllà d’alguns ‘pares d’acollida’ sospitosos, era molt elevada. Ara bé, també es van donar molts casos de nens que no només van aconseguir sortir-se’n, sinó que fins i tot van arribar a fer fortuna.

Però tampoc és el cas de la nena que a l’endemà  va entrar a l’Ospedale. La van anomenar Alexandra Esmeralda i, un altre cop, el segon nom no va portar-li la sort esperada. La nena, lliurada a la dida Tita de Calcinaia del Val di Pesa, només va arribar a estar-se dos dies amb ella perquè la dona va contraure unes febres. Donada a una altra dida, mor el mes de juny.

Casualitats del destí, el darrer nadó abandonat anònimament a la institució, que va canviar el 30 de juny de 1875 aquest sistema per un abandó presencial, va ser un nen que van decidir batejar, amb tota la intenció, com a Ultimo. Ell també va tenir un dubtós honor, el de ser, en aquest cas,  el darrer en utilitzar el torn de l’abandó que encara ara es pot veure en un lateral de l’entrada porticada de l’impressionant edifici.

Conegut com a Finestra Ferrata, es va inaugurar el 1660.  A l’interior de les barres, col·locales perquè només hi capiguessin nadons, hi havia un coixí per deixar ben acomodat a l’infant abandonat. A l’altra banda, dues figures que representaven la Verge Maria i Sant Josep, li donaven la benvinguda, com si es tractés del nen Jesús del Pessebre.

Quatre segles i mig després, Ultimo va acabar com el primer, morint en la més tendra infància.

 

 

El curiós missatge que Botticelli va ocultar en una pintura

Diuen que Botticelli era una persona trista i que la melancolia i el caràcter introvertit  dels rostres que va pintar no són més que el reflex de la seva pròpia personalitat. Era tan discret que, havent-se quedat solter, no se li coneix cap amant, el que no deixa de ser un gran mèrit a la societat florentina que li va tocar viure.

Per això, resulta encara més sorprenent que l’autor de La Primavera sigui l’artífex d’una indiscreció que ell mateix es va encarregar de deixar immortalitzada en una de les seves obres. Això sí, és tan subtil, que cal afinar bé la vista per veure-la.

La xafarderia que Botticelli va decidir compartir es troba a l’església d’Ognissanti, on va pintar el fresc Sant Agustí en el seu estudi. Primer, val la pena dedicar una estona a gaudir de l’obra i de fixar-se tant en la intensitat expressiva del personatge, convertit en un savi humanista, com en els detalls de l’habitació on treballa i que retraten la ciència d’aquella època.

Plena de detalls, el fresc mostra un calendari solar, un astrolabi esfèric  i molts llibres d’estudi, com un de geometria obert per una de les seves pàgines, just al darrera del cap del sant. Resulta curiós veure les figures geomètriques que se suposa que descriu. Se suposa, perquè en realitat, les paraules són simulades… però no totes.

Hi ha només una línia que es pot llegir sense problemes. I és més, el pintor fins i tot hi marca una creu per cridar l’atenció del lector. Exactament, diu això: “Dov’è Frate Martino? È scappato. E dov’è andato? È fuor dalla Porta al Prato”. En una traducció lliure, vindria a dir: “On és el Pare Martino? Ha escapat. I on ha anat? Més enllà de la Porta al Prato”.

En realitat, Botticelli, com si es tractés d’un proto periodista de la premsa del cor, va deixar constància d’aquesta manera tan gràfica sobre l’anar i venir d’un dels religiosos de l’església, que solia escapolir-se per mantenir relacions força profanes i gens  pures.

El que no se sap és amb quina intenció Botticelli va voler donar a conèixer aquesta realitat del capellà. Li feia gràcia i volia compartir-la? O es tractava més aviat d’una denúncia per una actitud que no es corresponia amb la vida que havia de mantenir un home consagrat a Déu?

Botticelli ja tenia experiència en aquest camp. Deixeble de fra Filippo Lippi, va viure de primera mà com el mestre es tancava amb dones en el propi estudi i els alumnes havien d’acabar les obres. És més, Lippi, destinat a un convent de monges com a capellà, fins i tot va tenir un fill amb una de les religioses, també pintor, Filippino, que va treballar un temps a l’equip de Botticelli.

Recordem també que l’artista va ser un dels intel·lectuals influenciats pel discurs de Savoranola, que va portar fins a l’extrem la seva denúncia del llibertinatge de la societat florentina amb la foguera de les vanitats. Però en el moment en què va pintar l’escena, el 1480, el radicalisme del predicador de Ferrara encara trigaria dos anys a establir-se a Florència, on arribaria el 1482 com a lector de San Marco.

Qui tampoc hi era, era la seva estimada Simonetta,  la seva musa, que tantes vegades va retratar, i que ja feia 14 anys que estava enterrada a la mateixa església d’Ognisanti, a tan sols unes passes de distància d’on pintava al seu sant Agustí.

Diuen que per això Botticelli sempre semblava trist. La prematura mort de la seva estimada, a qui mai no va poder estimar, li va deixar una melancolia eterna. La prova és que va demanar ser enterrat a prop d’ella. I, molts anys després, quan ja necessitava dos bastons per caminar, segons Vasari, va tornar a l’església d’Ognisanti per no sortir-ne mai més. Potser aleshores va somriure.

L’últim que es va cremar a la foguera de les vanitats

Qui perd el temps mirant el terra a la Piazza della Signoria, on és fàcil que la vista s’encanti en una de les moltes belleses  artístiques que l’envolten? El Palazzio Vecchio amb la seva característica torre, les estàtues de la Logia dei Lanzi, la font monumental de Neptú… per no parlar de la còpia del David de Michelangelo que dóna la benvinguda als visitants que s’endinsen a la seu del poder civil de la ciutat.

Només els més prudents, els que  trepitgen de peus a terra i  també abaixen el cap per comprovar per on els condueixen les seves passes,  podran trobar-se amb una gran marca rodona al bell mig de la plaça. No és l’única de la ciutat. Recordem, per exemple, el cercle de marbre blanc del darrera de la catedral que assenyala el lloc on va caure ‘la balla’ de la cúpula de Brunelleschi o la desapercebuda Pietra dello scandalo de la Lògia del Mercat Nou. Aquesta, com no podia ser d’una altra manera, també té la seva història.

En realitat, només falta llegir la inscripció per saber del què es tracta. Aquest va ser el darrer lloc on els florentins van veure un dels personatges més controvertits de la seva història, i no ens referim a cap Mèdici, ans tot el contrari. De fet, a l’home que els va fer desaparèixer de la ciutat, tot i que hi acabarien tornant. Estem parlant de Girolamo Savonarola, el polèmic monjo dominic disposat a acabar amb el llibertinatge i el luxe que regnava a la ciutat bressol de l’Humanisme.

Els seus famosos sermons, no obstant, també apuntaven a la cultura que tant va promoure Florència i de la que se sentia tan orgullosa. Però, és clar, l’orgull era un altre pecat a combatre. Així doncs, Savonarola va impulsar la foguera de les vanitats per cremar tots els mals materials que corrompien la societat florentina de l’època, com miralls, vestits, perfums… Van anar a parar a les flames, també,  llibres de Bocaccio i Petrarca, suposem que massa atrevits per a la ment del predicador de Ferrara. Fins i tot es diu que el propi Botticelli hi va portar algunes de les seves obres, que va veure com es convertien en cendres.

Curiosament, Savonarola, que també criticava l’ambició i l’estil del vida del propi Papa, va acabar excomulgat i condemnat per heretgia.  El predicador i dos dels seus seguidors van ser executats al garrot vil i cremats en el lloc que indica la placa el 23 de maig de 1498. Un testimoni de l’època va assegurar que Savonarola va trigar hores en convertir-se en cendres. I això és el que pretenien les autoritats per evitar que les seves restes fossin venerades. Finalment, van acabar desapareixent Arno avall.

Ara bé, no es va escollir un indret qualsevol per incinerar d’aquesta manera tan curiosa, i en públic, a Savonarola. En realitat, el punt que assenyala el cercle de la Piazza della Signoria és el mateix lloc on tantes vegades havia encès la seva foguera de les vanitats. I això no és una ironia del destí, sinó una premeditada venjança final.

L’invent més rendible i renaixentista de Florència

Florència no té prou en ser la mare de la literatura italiana o el bressol del Renaixement.  La ciutat de l’Humanisme, sempre disposada a presumir de les seves fites, també ha sabut baixar el llistó intel·lectual i donar una generosa resposta als seus instints més humans. O, dit d’una altra manera, més passionals. Les històries d’amor, venjança, lluites de poder… són inesgotables, com el delit pel bon menjar.

No és d’estranyar, doncs, que un dels polivalents genis de la ciutat renaixentista sigui el responsable d’inventar un dels productes alimentaris indispensables de la quotidianitat del segle XXI. Ens referim al gelat.

És cert que abans d’ell, xinesos, grecs o romans van arribar a utilitzar la neu o el gel per barrejar-los amb substàncies dolces o sucs de fruites. També el florentí Ruggeri va triomfar a la cort dels Mèdici guanyant un concurs gastronòmic amb una espècie de sorbet. Però va ser el famós arquitecte, escultor, pintor, enginyer militar, escenògraf i tantes altres coses, Bernardo Buontalenti, deixeble de Vasari, l’home que va arribar a la recepta definitiva del gelat com el coneixem avui en dia.

De fet, era una de les persones que els Mèdici acostumaven a cridar perquè organitzés àpats importants a la cort ducal, des de la proposta gastronòmica a les espectaculars posades en escena que tant es portaven en aquella època. Va ser el propi duc qui li va encarregar que inventés un postre que deixés bocabadats als convidats espanyols que tenia en aquella ocasió a taula.

Buontalenti, que en realitat es deia Bernardo Timante Buonacorsi, va fer gala del seu sobrenom i va el·laborar una recepta innovadora que va complir amb escreix l’encàrrec ducal, a base de llet, mel, rovell d’ou i un toc de vi. Naixia així el gelat cremòs, que va aconseguir que no només fossin els ambaixadors espanyols qui recordessin per sempre més aquella vetllada.

L’èxit del gelat va ser clamorós. I Buontalenti, que dominava altres dots com hem vist, sembla que fins i tot va aprofitar el filó per inventar una màquina de fer gelats, amb làmines que es movien amb una maneta i que també incloïa el gel per a la refrigeració del producte.

Encara avui, gelateries florentines ofereixen el gelat batejat com a Buontalenti. Per exemple, la Badiani (viale dei Mille, 20/r) va guanyar fa gairebé 40 anys un concurs del millor sabor de Buontalenti, i va patentar la marca. Però hi ha molts altres establiments de qualitat que el·laboren aquest gelat, encara que dugui altres noms com ‘crema fiorentina’.

Dos exemples de gelateries indispensables són Gelateria de’ Neri (via dei Neri 9/11), just al costat del Palazzo Vecchio, que destaca sobretot pel gelat de xocolata, i la Carraia (Piazza Nazario Saura 25/r), just al davant del pont homònim, on hi van molts florentins a degustar les seves especialitats. Amb això està tot dit.

La història de la dona més valenta d’Itàlia

Pujar les mil i una escales fins arribar a San Miniato al Monte, un dels indrets més elevats de Florència, pot resultar una mica fatigós, però aquesta església ben val una missa (i més tenint en compte que se celebra amb cants gregorians). I ja que es fa l’esforç, a més de contemplar la cripta del segle XI i el curiós i antiquíssim zodíac de marbre del paviment de la nau central, cal aventurar-se per l’encantador cementiri que envolta aquesta obra mestra del gòtic toscà.

El cementiri delle Porte Sante encara preserva la màgica atmosfera del segle XIX, amb panteons magestuosos, estàtues funeràries suggerents i curiosos epitafis. Com és habitual en aquests camps sants històrics, es fa inevitable cercar els seus morts més cèlebres. I, en aquest cas, el més estimat per a la gent és Carlo Collodi, l’escriptor de l’entrenyable Pinocchio.

Ara bé, trobar el lloc del seu repòs etern és tota una aventura, gairebé més enrevessada que la que viu el seu personatge de fusta. I no només perquè es troba a la zona de la muralla del recinte, sino perquè està enterrat al panteó de la família… que no és Collodi, sino Lorenzini. Efectivament, el novel·lista i periodista escrivia amb pseudònim. Després de patir alguns actes poc amigables, segons expliquen els habituals del cementiri, la capelleta funerària està tancada i amb les cortines tirades, el que fa impossible veure si entre les paraules de comiat de la làpida del veritable Geppetto hi ha algun record per al seu immortal Pinocchio.

Però els amants de les inscripcions funeràries en tenen per donar i per vendre en aquest cementiri ple de vides. Una de les que més crida l’atenció és la d’una dona, Antonia Masanello. Una traducció lliure vindria a dir: “Han enterrat a la garibaldina a l’ombra de la torre de san Miniato amb la cara mirant a la marina perquè pensi en l’estimada Venècia. Era rossa, era bonica, era petitona però tenia cor de lleó i de soldat. I si no fos perquè era dona, tindria les xarreteres i no la faldilla en el seu llit funerari amb la medalla del valor sobre el pit. Però quina importància té tot plegat? Va lluitar amb Garibaldi, i això és el que importa”.

Aquestes paraules que li va dedicar l’escriptor Francesco dell’Ongaro quan va morir i que van acabar convertint-se en una cançó amb música de Carlo Castoldi no són gens exagerades. De fet, Antonia Masanello va ser l’única dona soldat que va combatre en el Risorgimento italià, en un moment en què les dones més valentes, com a molt, feien d’infermeres. Va decidir treure’s la faldilla i posar-se la camisa vermella per un dels motius més irracionals i alhora indiscutibles: l’amor, i no només per Itàlia.

Antonia, recentment casada i mare d’una nena petita, no va voler separar-se del seu marit en un dels moments més perillosos de la seva vida. Va preferir trasvertir-se, fer-se passar per home amb el nom d’Antonio Marinello (utilitzant el cognom del marit) i combatre al seu costat a les ordres de Garibaldi. Va ser així que va formar part de l’expedició dels Mil i va lluitar, significant-se en el camp de batalla, en una de les batalles més sagnants de l’unificació, la de l’annexió de Sicília.

Diuen que només un parell de comandants sabien la veritable identitat femenina d’Antonia i que el propi Garibaldi va descobrir que era una dona quan en un moment delicat de la batalla se li va caure el barret i se li va desfer el monyo, posant al descobert la seva magnífica caballera rossa. Un cop acabada aquesta contesa, el matrimoni, exiliat del seu veneto natal, encara dominat pels Habsburg, es va instal·lar a Florència en unes condicions d’extrema pobresa. Ni un any després, el 20 de maig de 1862, Antonia va morir de tisi, que va contraure durant l’expedició militar.

En aquell moment, la història de la valenta Antonia no només va córrer com la pòlvora per Itàlia, sino que també va arribar als Estats Units, on va ser coneguda com l’heroïna italiana. Els diaris que van donar la notícia de la seva mort no van estar-se de destacar el seu coratge i els mèrits aconseguits en el camp de batalla. Però la fama de la dona que va portar fins a les últimes conseqüències la cèlebre frase de Garibaldi ‘O si fa l’Italia o si muore’, va ser efímera. La seva història va caure en l’oblit i només fa uns cinc anys, en motiu del 150 aniversari de la reunificiació, que ha tornat a sortir una mica a la llum pública.

L’historiador Alberto Spern va investigar la vida d’Antonia i fruit dels seus treballs ha publicat el llibre ‘Da Montemerlo al Vultorno. Storia di Antonia Masanello, la “guerriera” di Garibaldi’, d’on sorgeix la informació d’aquest post. I l’ajuntament de Florència va decidir recordar la seva memòria amb la làpida que avui dia es pot veure al cementiri delle Porte Sante i que tant crida l’atenció… tot i que segurament sigui la de l’única persona no enterrada en aquest indret. Les seves restes mortals es van traslladar al cementiri de Trespiano quan una esllevissada de terreny, a meitats del segle XX, va danyar la seva tomba, patint així un nou exili i un oblit que Itàlia no ha aconseguit esmenar del tot.

La troballa del llegendari pou perdut de l’home que va transformar el món

Hi ha persones cabdals en la història però que sembla que la història s’hagi oblidat d’elles. Aquest és el cas d’un dels homes més savis i poderosos del Cuatrocento florentí, Paolo del Pozzo Toscanelli. Resulta tan important la seva figura que, sense ell, per exemple, Brunelleschi no hauria alçat la seva famosa cúpula de Santa Maria del Fiore ni Cristòfol Colom hauria descobert Amèrica. Pot sonar a exegeració però, com totes les realitats, la de Toscanelli també supera la ficció.

Passejant per la via Toscanella, al barri de l’Oltrarno, l’imponent edifici del número 36r crida ràpidament l’atenció per diversos motius. Primer de tot, per la placa que anuncia el naixement de Boccaccio, tal i com s’ha explicat en aquest post. I, en segon lloc, perquè en una altra indicació està escrit ‘Pozzo dei Toscanelli‘. Si es fa un cop d’ull pel tortuós carrer, es comprova de seguida que no hi ha cap pou. És evident, doncs, que la resposta només es pot trobar a l’interior de l’immoble que, en realitat, és l’antiga Loggia dei Ridolfini i ara alberga el restaurant Toscanella Osteria.

De fet, va ser durant les recents obres de rehabilitació d’aquest edifici per convertir-lo en restaurant, que va saltar la sorpresa. Mentre es restaurava el paviment, es va trobar una làpida al terra. Tot semblava indicar que tapava alguna cosa, però ningú imaginava que es trobés el que es va trobar: el llegendari pou dels Toscanelli que molts estudiosos havien buscat sense èxit al llarg dels darrers segles. I que, gràcies a aquesta descoberta, l’historiador Marco Conti ha pogut per fi documentar.

Aquestes restes arqueològiques resulten vitals per diferents motius. Per començar, el seu origen prové de l’època de l’antiga Roma, quan feia les funciones de cisterna, segurament pública (la via Toscanella era un carrer important de l’antic entremat urbanístic romà). A posteriori, es va convertir en un pou també d’utilitat pública, que es deuria alimentar de les fonts del Boboli. Tan important era aquest punt d’aigua potable que va donar nom a una família, els Toscanelli.

Sens dubte, el membre més destacat del clan va ser Paolo del Pozzo Toscanelli, que representa la figura de l’humanista florentí per antonomàsia . Matemàtic, astrònom, cosmògraf, filòsof, expert en llatí i grec, en lectures clàssiques… era tota una autoritat científica i intel·lectual, a més d’un personatge de gran poder a la ciutat de Florència. Tant és així que al voltant d’ell es va crear una espècie d’acadèmia o trobada de diferents humanistes que intercanviaven opinions, i ho feien en aquest indret, a la loggia, a peu del pou, que es va convertir també en una font de coneixement per a joves talents com Brunelleschi o Amerigo Vespucci.

De fet, Toscanelli va ser mestre del gran Brunelleschi, a qui li va transferir coneixements, especialment, sobre matemàtiques i geometria. Tots dos homes van mantenir sempre una relació molt especial i Toscanelli no va deixar mai de donar-li suport. Per exemple, el mestre va ajudar al deixeble a fer els càlculs per construir la cúpula més famosa del Renaixement, símbol de Florència. A més, va instal·lar el gnomon més gran del món, de 90 metres d’alçada, a Santa Maria del Fiore, un instrument astronòmic que serveix per mesurar la posició del Sol en el cel i establir la durada de l’any solar.

Un altre dels seus coneixements, la geografia, va resultar de vital importància per Cristòfol Colom. Paolo dal Pozzo Toscanelli va dibuixar el mapa amb la ruta alternativa per arribar a la terra de les espècies i tots dos van mantenir una intensa correspondència durant els anys previs al viatge que conduïria a la descoberta d’Amèrica.

Aquests són només dos dels exemples de les aportacions decisives, i a l’ombra, de Toscanelli als grans projectes de la seva època. Pràcticament no va deixar escrits sobre els treballs que va realitzar en tots els camps que dominava. Bona part del seu llegat es pot veure en les obres dels seus contemporanis, una manera molt generosa de contribuir a l’evolució de la humanitat.

El pou que saciava la set, tan d’aigua com de coneixement, de tots aquests homes del Renaixement es pot visitar sense problemes a l’interior del restaurant Toscanella Osteria, que l’ha tret a la llum i ha recuperat la història i l’arquitectura de la Loggia dei Rodolfini. Les taules se situen sota una elegant volta de canó envoltada d’esbeltes columnes que recorden l’interior de la basílica del Santo Spirito de Brunelleschi. I no seria d’estranyar que l’amic hagués contribuït d’alguna manera a embellir el lloc que tan li va aportar. A més, Toscanelli va ser enterrat en aquesta mateixa església, que tan bé coneixia. Però, ironies del destí, la seva tomba va ser destruïda, el que encara accentua més l’anonimat d’aquest humanista vital que la seva ciutat sembla haver oblidat.

Àpats luxoriosos amb Boccaccio

Dante, el Sommo Poeta, acapara bona part de les atencions literàries de Florència, no en va se’l considera el pare de l’idioma italià. Però hi ha dos altres escriptors, també toscans, Boccaccio y Petrarca, que el varen acompanyar en aquesta fascinant aventura de relegar a un segon pla el llatí i passar a escriure en la llengua ‘vulgare’. I, en canvi, la seva memòria no es fa tan evident per la ciutat.

En el cas del pare del ‘Decameró‘, no deixa de ser curiós que les seves petjades ens portin a dos llocs poc habituals per recordar a un personatge il·lustre. L’escriptor que es va divertir amb històries que desprenen erotisme i frescor, tornaria a somriure si sabés que dos restaurants s’han convertit en dos bons indrets per apropar-se a la seva figura i a la seva obra. “Cal atendre als plaers”, com deia en el ‘Decameró’, i, sens dubte, el gastronòmic és un dels més preuats…

Un d’aquests restaurants és l’Antico Ristorante Paoli, ubicat a la via dei Travolini, 12r. A l’interior del local, un magnífic edifici neogòtic del segle XIX, destaquen tres frescos pintats per Carlo Coppede el 1916 que s’han convertit en tot un referent per penetrar en la història del ‘Decameró’. Tot i que Florència s’identifica amb el Renaixement, val la pena observar aquestes pintures modernistes que recreen amb molta gràcia i detall l’època medieval, molt al gust d’aquest estil artístic. Els comensals ho tenen fàcil, a l’hora que llegeixen la carta, amb plats de cuina típicament toscana, poden iniciar una lectura visual de l’obra més destacada de Boccaccio.

Els frescos narren l’inici del ‘Decameró’, quan set noies i tres nois, reunits a Santa Maria la Novella, decideixen abandonar Florència per fugir de la pesta negra que va assolar la ciutat el 1348. Els deu amics es refugien a una vila, on es lliuren als plaers més terrenals sense prejudicis, com explicar-se històries pujadetes de to, cantar, ballar o menjar… com també fan, això últim, els clients de l’Antico Ristorante Paoli.

Aquest local, no obstant, té altres atractius més enllà de les pintures sobre el ‘Decameró’. Entrar-hi és com traslladar-se a la Florència del Trecento, i altres artistes hi han deixat el seu granet de sorra. Un dels racons més sol·licitats és la Saletta delle Rose, il·lustrada per un dels pintors més representatius del Modernisme italià, Galileo Chini. Obert el 1824, el restaurant ha estat també un punt de trobada d’intel·lectuals, com Leoncavallo, Puccini o Marinetti.

Abans de marxar, val la pena anar al lavabo només per pujar una estreta escala de cargol que sembla que ens hagi de conduir a dalt de tot del campanile de Giotto i no a la taça del water. El que no deixa de ser una nova picada d’ullet a l’època de l’alta Edat Mitjana… tot i que el local no pot evitar lluir algun element obertament modernista, com algun drac de ferro forjat o la decoració floral de les columnes de pedra.

L’altre restaurant que cal visitar, tant per la seva història com per la seva cuina florentina amb productes de quilòmetre 0, és la Toscanella Osteria, a la via Toscanella 36r. Una placa penjada a la façana reprodueix un escrit que Giovanni Gherardi da Prato va dedicar al seu mestre Boccaccio, un cop mort: “Chiamato fui messer Giovan Boccaccio, nacqui in Firenze al Pozzo Toscanelli di fuor sepolto a Certaldo giaccio”. És a dir, indica que l’autor de ‘Decameró’ va nèixer en aquest indret i enterrat a Certaldo, la vila de la família.

De fet, el propietari del restaurant, el pintor Fabrizio Gori, és més concret. La casa natal de Boccaccio és la que es troba just al davant de l’edifici, tot i que ha estat engolida per una de més gran que varen manar construir els Médici per allotjar-hi personal de servei del palau Pitti quan s’hi van traslladar a viure. Malgrat això, es conserva part de l’estructura a l’interior i, a la façana, dues finestres originals que Gori s’encarrega de que sempre estiguin guarnides amb plantes, com si es tractés d’un petit altar a la seva memòria.

Però qui s’aturi a llegir la placa dedicada a Boccaccio i decideixi entrar al restaurant, no només menjarà molt bé, sino que també descobrirà un altre capítol fascinant de Firenze protagonitzat per un dels personatges més savis, poderosos i oblidats del Cuattrocento que va permetre que el món canviés. Però aquesta ja és una altra història que es mereix ser explicada amb tot luxe de detalls.