La finestra fantasmagòrica que no es tanca mai

L’harmonia i la bellesa es donen de la mà a la plaça de la Santissima Annunziata, un dels indrets més màgics de Florència i poc concorregut, on Brunelleschi va deixar una petjada inqüestionable a la història de l’art i de l’arquitectura amb el pòrtic de l’Ospedali degli Innocenti.  Altres arquitectes de l’època s’hi inspiraren per completar la plaça i dotar-la d’una atractiva serenor tan pròpia del Renaixement que tot just naixia.

En un dels angles, la família Grifoni va fer-se construir, un segle després, un impressionant palau, encara avui en peu amb el nom de Palazzo Budini-Gattai. I és en aquest edifici on es va viure una de les històries d’amor més tristes que la ciutat recorda.

Encara que els matrimonis de l’època fossin majoritàriament convinguts, sobretot quan es tractava de membres de l’elit de la ciutat, això no volia dir que algunes bodes se celebressin amb un veritable enamorament per part dels nuvis. Aquest és el cas que ens ocupa.

Un Grifoni va esposar-se amb una formosa noia de la noblesa florentina i es varen instal·lar al palau de la família. Es desconeix el nom d’ell i també el d’ella, però, en canvi, l’amor que es tenien ha passat a la història florentina.

Portaven pocs mesos de casats quan el noi es veu obligat, com a bon noble, a anar a una de les múltiples guerres de l’època. Quan la jove esposa coneix la notícia no pot parar de plorar, trista i desesperada per la separació i pel destí que pot deparar-li. S’acomiada d’ell des d’una de les finestres del segon pis. Entre llàgrimes i sanglots veu com s’allunya, i allà es queda a esperar-lo. Vol que el darrer lloc on l’ha vist es converteixi en el primer indret del seu retrobament.

La noia es fa amb una cadira i la col·loca al costat de la finestra, decidida a esperar-lo tant de temps com faci falta. Per entretenir-se, fins i tot es porta la costura i entre filada i filada aixeca el cap per mirar si el cavall de l’estimat per fi ha entrat a la plaça.

Però el temps passa i el marit no retorna. L’esposa no desisteix i dia rera dia segueix la seva espera, fins que arriba l’inevitable, la trista notícia de la seva mort. Ella, no l’accepta. Creu que el seu estimat tornarà algun dia i segueix esperant-lo a la finestra, any rera any, fins que la mort ve a buscar-la quan ja era una velleta.

Després de l’enterrament, els parents ordenen la seva habitació i tanquen la finestra des d’on la dona havia observat gairebé tota la vida l’esdevenir de la plaça a l’espera de que, de sobte, d’alguna cantonada, reaparegués el seu estimat espòs.

Ara bé, i aquí ve la gràcia. Tan bon punt que la finestra es tanca, comencen a succeir fets inexplicables dins de l’habitació. Els llibres surten disparats de les prestatgeries, els mobles es mouen, els llums s’encenen i s’apaguen… La família, espantada, no sabia què passava ni què fer, fins que al final decideix deixar la finestra oberta. I va ser així com tot va tornar al seu lloc. L’esposa no s’havia conformat en esperar en vida al marit, volia seguir fent-ho per tota l’eternitat.

Com sempre passa, també hi ha una teoria menys fantasmagòrica que explica que la finestra hagi romàs més de cinc segles oberta i que encara avui ho estigui cada dia. En realitat, els parents van decidir deixar-la així per aclamació popular. La gent, que coneixia la trista història, s’havia acostumat a veure la finestra sempre oberta i per nostàlgia i per respecte varen demanar que així continués per sempre més. D’aquesta manera s’asseguraven que aquesta història d’amor etern no morís mai.

P.S. Una curiositat: Si ens hi fixem bé, l’estàtua del cavaller que domina la plaça, el granduca Ferdinando I de Médici, té el cap girat cap al palau dels Grifoni i la seva mirada es dirigeix a la finestra oberta. També observaria la tristesa de la dona dissortada? Diuen les males llengües, no obstant, que en realitat mirava a la seva amant, que dormia en aquella mateixa cambra… mentre el marit l’obligava a mantenir els porticons tancats per evitar-ho. Pel bé del romanticisme, esperem que no es tracti de la mateixa bella esposa.

 

 

El misteriós cel estrellat dels Médici i els Pazzi

Que no hi ha cap dia igual és més que una evidència, de la mateixa manera que totes les nits són diferents. Només cal mirar el cel i observar les estrelles, un dels entreteniments més vells del món. El seu pas pel davant dels nostres ulls i pel damunt dels nostres caps resulta tan fascinant com únic.

Però no sempre cal esperar que es faci fosc per admirar la llum dels estels. Qui aixequi la vista a la Sacristia Vella de l’església de San Lorenzo es trobarà amb una sorpresa inesperada. No hi ha cap imatge ni al·legoria cristiana representada, només un cel ben blau amb unes quantes constel·lacions bellament dibuixades.

El que suposa gairebé un sacrilegi pagà, encara que es tracti d’un encàrrec dels propi Médici, com és el cas, es repeteix en una altra capella d’una altra església. En concret, la de la família Pazzi a Santa Croce. I no només això, el cel representat en totes dues cúpules és exactament el mateix.

Però anem per pams. La capella de San Lorenzo no és una capella qualsevol. La va encarregar ni més ni menys que Giovanni di Bicci, el gran patriarca dels Médici, a Brunelleschi perquè fos el lloc del seu repòs etern. Curiosament, serà l’única obra que el gran arquitecte iniciador del Renaixement va culminar en la seva totalitat. Quan va finalitzar-la, va traslladar-se a Santa Croce per executar la dels Pazzi, que és pràcticament idèntica.

Però el cel estrellat de la cúpula va arribar més tard, cap al 1443, per encàrrec d’un altre Médici exemplar, Cosimo il Vecchio. I encara uns dotze anys després, cap el 1455, els Puzzi ja tenien  la seva rèplica acabada. Una altra coincidència: es creu que les dues pintures són obra del mateix artista, Giulano d’Arrigo, anomenat el Pesello.

Tantes similituds no deixen de cridar l’atenció i més tenint en compte la rivalitat de les dues famílies que, uns anys més tard, el 1478, es consumaria amb la conjura dels Pazzi contra els Médici que acabaria en desgràcia, amb la mort del germà petit de Lorenzo el Magnífico, Giuliano, l’home que va aconseguir enamorar a la dona més bella de Florència.

La pregunta és òbvia. Què representa aquest cel? Durant segles les especulacions s’han anat succeint. Per exemple, podria commemorar el Concili de Florència celebrat el 1439 sobre la unió de l’església catòlica i ortodoxa, de la qual era fortament partidari Cosimo el Vecchio. O recordar un naixement il·lustre, o fins i tot podria simbolitzar l’inici del Renaixement.

El misteri s’ha mantingut fins als anys 80 del segle XX, coincidint amb la darrera restauració, quan un astrònom de l’observatori di Arcetri, Fabrizio Massi, va arribar a la conclusió que les dues cúpules assenyalen una mateix lloc i una mateixa data: la Florència del 4 de juliol de 1442. El següent pas, no obstant, era esbrinar què havia succeït aquell dia.

La teoria oficial indica que la data assenyala l’arribada a Florència de René d’Anjou, rei de Sicília i… de Jerusalem. Però tan important era aquesta visita pública com per immortalitzar-la d’una manera tan críptica en dues capelles privades? Les teories tornen a aflorar. Per una banda, els Médici haguessin volgut simbolitzar el seu poder equiparant-se al monarca. Mentre que els Pazzi mantenien una estreta relació d’amistat amb ell. De fet, durant la seva estada va ser padrí de bateig d’un dels membres de la família.

Però sens dubte, una de les teories més convincents és la que fa referència a l’hermetisme que envolta les pintures i que ens endinsa a tot un món desconegut de simbolismes, camins i forces còsmiques a l’abast d’uns quants iniciats coneixedors de l’obra atribuïda a Hermes Trimegisto.

El que sí és patent, en canvi, és que el pintor, Pesello, no hauria estat capaç de reproduir tan fidedignament la posició de les estrelles sense un expert que l’ajudés. I se sap qui era: Paolo dal Pozzo Toscanelli, matemàtic i astrònom de referència dels Médici a més de mestre de Brunelleschi i amic d’Amerigo Vespucci i qui sap si del propi Cristòfol Colom. Sens dubte, un home clau del Renaixement i molt desconegut en l’actualitat.

Però què passaria si aquest cel no hagués estat vist des de Florència? Aquí arriba una de les teories més fantàstiques, la de Francesco Masi. Segons aquest investigador, aquesta representació celeste ocultaria una data realment significativa, la d’un fet que sí hauria canviat el món i que només sabien uns pocs privilegiats.  A Florència, primer van ser els Médici i després els Pazzi en obtenir aquest coneixement. Ara bé, es tractava d’una informació reservada, només a l’abast d’una selecta èlite. Per això, totes dues famílies van idear aquesta fórmula per dir: “jo ho sé”.

I de què es tractaria? De la ruta de la seda? En aquell moment, aquest important camí comercial ja no era cap secret. De fet, fins i tot una delegació xinesa va assistir al famós Concili de Florència, on, evidentment, va mantenir converses enriquidores amb els Médici. Segons Masi, Cosimo hauria conegut d’ells un fet que el va trasbalsar, la suposada arribada de Zheng He a terres americanes (en aquell moment Colom encara era un projecte), concretament el 3 de juliol de 1423, segons indicaria el cel estrellat de les dues cúpules si tenim en compte que l’observació s’hagués fet des d’aquell indret.

Malgrat la teoria oficial, està clar que el significat d’aquest cel continua sent un misteri per a molts. Només un detall per acabar: l’astrònom que va dibuixar la disposició de les estrelles és el mateix que va fer el mapa alternatiu que va utilitzar Colom per arribar a terres índies. Però això no deixa de ser una altra coincidència.

 

 

La trista història de l’Agata Esmeralda i tants altres

Es deia Agata Esmeralda, i no perquè els seus pares li haguessin posat aquest nom. Tampoc  se sap molt bé quan va nèixer, però es pot dir que ho va fer el 5 de febrer de 1445, quan va entrar a l’Ospedali degli Innocenti de Florència sent encara una neonata.

Ella va tenir el dubtós honor o, més ben dit, la inqüestionable desgràcia, d’estrenar el torn de l’abandó de la institució, en realitat era una mena de pica còncava, el primer dia que es  posava en marxa. Es va convertir així en el primer nadó que acollia el bell edifici renaixentista, encara immers en unes obres de construcció comandades ni més ni menys que per Filippo Brunelleschi i impulsades pel ric i important Gremi de la Seda, molt donat als actes de caritat.

“Va ser batejada com a Agata en honor a la santa del dia”, va recollir el llibre de registre que tot just s’estrenava. I el segon nom, Esmeralda, va ser escollit perquè portava  bona sort”. Una sort que, sens dubte, ja no havia tingut ni aconseguiria tenir mai.

Només arribar, va ser destinada a una dida que se la va endur a casa per alletar-la. La institució experimentava amb ella un model que va esdevenir tot un referent a nivell europeu durant segles. Els infants anaven a viure amb la dona que els donava el pit i s’hi estaven fins als sis anys, quan eren retornats a l’Ospedale per ser formats i enviats a treballar quan arribés l’hora.

Agustina, l’esposa de Neri de Casteifiorentino, es va encarregar d’aquesta tasca amb l’Agata Esmeralda. Val a dir que la dona havia d’anar acompanyada del marit quan anava a buscar al nadó i era ell qui rebia els diners a canvi del servei.

No se saben els motius, però el 6 d’abril, Neri cedeix l’alletament a Agnese de Montespertoli. L’estada de la petita Agata Esmeralda amb ella tampoc va ser molt llarga, però sí determinant per a la seva curta vida. El 22 d’octubre la torna a l’Ospedali “com a morta”, diu el llibre de registre. “Maltratada”, afegeix entre parèntesi.

Una tercera dida s’arriba a fer càrrec de l’Agata Esmeralda, però ja no és capaç de tirar-la endavant i mor dos dies després de retornar-la novament a la institució, el 22 de desembre. No havia passat ni un any.

La història de l’Agata Esmeralda no és cap excepció i el seu cas va ser molt més comú al llarg dels gairebé 600 anys de funcionament de la institució, de les més antigues d’Europa i encara en actiu al servei dels infants, del que podríem pensar i voldríem desitjar. La mortalitat infantil, més enllà d’alguns ‘pares d’acollida’ sospitosos, era molt elevada. Ara bé, també es van donar molts casos de nens que no només van aconseguir sortir-se’n, sinó que fins i tot van arribar a fer fortuna.

Però tampoc és el cas de la nena que a l’endemà  va entrar a l’Ospedale. La van anomenar Alexandra Esmeralda i, un altre cop, el segon nom no va portar-li la sort esperada. La nena, lliurada a la dida Tita de Calcinaia del Val di Pesa, només va arribar a estar-se dos dies amb ella perquè la dona va contraure unes febres. Donada a una altra dida, mor el mes de juny.

Casualitats del destí, el darrer nadó abandonat anònimament a la institució, que va canviar el 30 de juny de 1875 aquest sistema per un abandó presencial, va ser un nen que van decidir batejar, amb tota la intenció, com a Ultimo. Ell també va tenir un dubtós honor, el de ser, en aquest cas,  el darrer en utilitzar el torn de l’abandó que encara ara es pot veure en un lateral de l’entrada porticada de l’impressionant edifici.

Conegut com a Finestra Ferrata, es va inaugurar el 1660.  A l’interior de les barres, col·locales perquè només hi capiguessin nadons, hi havia un coixí per deixar ben acomodat a l’infant abandonat. A l’altra banda, dues figures que representaven la Verge Maria i Sant Josep, li donaven la benvinguda, com si es tractés del nen Jesús del Pessebre.

Quatre segles i mig després, Ultimo va acabar com el primer, morint en la més tendra infància.

 

 

La troballa del llegendari pou perdut de l’home que va transformar el món

Hi ha persones cabdals en la història però que sembla que la història s’hagi oblidat d’elles. Aquest és el cas d’un dels homes més savis i poderosos del Cuatrocento florentí, Paolo del Pozzo Toscanelli. Resulta tan important la seva figura que, sense ell, per exemple, Brunelleschi no hauria alçat la seva famosa cúpula de Santa Maria del Fiore ni Cristòfol Colom hauria descobert Amèrica. Pot sonar a exegeració però, com totes les realitats, la de Toscanelli també supera la ficció.

Passejant per la via Toscanella, al barri de l’Oltrarno, l’imponent edifici del número 36r crida ràpidament l’atenció per diversos motius. Primer de tot, per la placa que anuncia el naixement de Boccaccio, tal i com s’ha explicat en aquest post. I, en segon lloc, perquè en una altra indicació està escrit ‘Pozzo dei Toscanelli‘. Si es fa un cop d’ull pel tortuós carrer, es comprova de seguida que no hi ha cap pou. És evident, doncs, que la resposta només es pot trobar a l’interior de l’immoble que, en realitat, és l’antiga Loggia dei Ridolfini i ara alberga el restaurant Toscanella Osteria.

De fet, va ser durant les recents obres de rehabilitació d’aquest edifici per convertir-lo en restaurant, que va saltar la sorpresa. Mentre es restaurava el paviment, es va trobar una làpida al terra. Tot semblava indicar que tapava alguna cosa, però ningú imaginava que es trobés el que es va trobar: el llegendari pou dels Toscanelli que molts estudiosos havien buscat sense èxit al llarg dels darrers segles. I que, gràcies a aquesta descoberta, l’historiador Marco Conti ha pogut per fi documentar.

Aquestes restes arqueològiques resulten vitals per diferents motius. Per començar, el seu origen prové de l’època de l’antiga Roma, quan feia les funciones de cisterna, segurament pública (la via Toscanella era un carrer important de l’antic entremat urbanístic romà). A posteriori, es va convertir en un pou també d’utilitat pública, que es deuria alimentar de les fonts del Boboli. Tan important era aquest punt d’aigua potable que va donar nom a una família, els Toscanelli.

Sens dubte, el membre més destacat del clan va ser Paolo del Pozzo Toscanelli, que representa la figura de l’humanista florentí per antonomàsia . Matemàtic, astrònom, cosmògraf, filòsof, expert en llatí i grec, en lectures clàssiques… era tota una autoritat científica i intel·lectual, a més d’un personatge de gran poder a la ciutat de Florència. Tant és així que al voltant d’ell es va crear una espècie d’acadèmia o trobada de diferents humanistes que intercanviaven opinions, i ho feien en aquest indret, a la loggia, a peu del pou, que es va convertir també en una font de coneixement per a joves talents com Brunelleschi o Amerigo Vespucci.

De fet, Toscanelli va ser mestre del gran Brunelleschi, a qui li va transferir coneixements, especialment, sobre matemàtiques i geometria. Tots dos homes van mantenir sempre una relació molt especial i Toscanelli no va deixar mai de donar-li suport. Per exemple, el mestre va ajudar al deixeble a fer els càlculs per construir la cúpula més famosa del Renaixement, símbol de Florència. A més, va instal·lar el gnomon més gran del món, de 90 metres d’alçada, a Santa Maria del Fiore, un instrument astronòmic que serveix per mesurar la posició del Sol en el cel i establir la durada de l’any solar.

Un altre dels seus coneixements, la geografia, va resultar de vital importància per Cristòfol Colom. Paolo dal Pozzo Toscanelli va dibuixar el mapa amb la ruta alternativa per arribar a la terra de les espècies i tots dos van mantenir una intensa correspondència durant els anys previs al viatge que conduïria a la descoberta d’Amèrica.

Aquests són només dos dels exemples de les aportacions decisives, i a l’ombra, de Toscanelli als grans projectes de la seva època. Pràcticament no va deixar escrits sobre els treballs que va realitzar en tots els camps que dominava. Bona part del seu llegat es pot veure en les obres dels seus contemporanis, una manera molt generosa de contribuir a l’evolució de la humanitat.

El pou que saciava la set, tan d’aigua com de coneixement, de tots aquests homes del Renaixement es pot visitar sense problemes a l’interior del restaurant Toscanella Osteria, que l’ha tret a la llum i ha recuperat la història i l’arquitectura de la Loggia dei Rodolfini. Les taules se situen sota una elegant volta de canó envoltada d’esbeltes columnes que recorden l’interior de la basílica del Santo Spirito de Brunelleschi. I no seria d’estranyar que l’amic hagués contribuït d’alguna manera a embellir el lloc que tan li va aportar. A més, Toscanelli va ser enterrat en aquesta mateixa església, que tan bé coneixia. Però, ironies del destí, la seva tomba va ser destruïda, el que encara accentua més l’anonimat d’aquest humanista vital que la seva ciutat sembla haver oblidat.

El misteri del cercle blanc

Un dels grans orgulls de Florència és, sens dubte, la cúpula que Brunelleschi va alçar perquè Santa Maria del Fiore, la catedral de la ciutat, s’apropés al cel i conquerís la glòria divina. No resulta estrany, doncs, que qui passegi pels voltants de la plaça del duomo florentí ho faci amb el cap ben alt per observar una de les obres arquitectòniques més imponents del jove Renaixement.

Ara bé, ja diuen que cal tocar de peus a terra i, si potser, també mirar per on es trepitja, i no només per no caure. Qui ho faci, podrà descobrir un inquietant cercle de marbre blanc ubicat al darrera de la catedral. Resulta ben visible perquè la resta del paviment, construït amb grans llambordes rectangulars, és ben negre.  I com que tot en aquesta vida té un sentit, la pregunta, a falta de cap placa explicativa, resulta òbvia: què simbolitza?

Amb aquesta llosa blanca els florentins van voler deixar constància d’un dels episodis que més va ferir el seu amor propi, el que els honora, malgrat que ho fessin d’una manera muda per a la posteritat. Tampoc cal abusar de les cures d’humilitat…

El 5 d’abril de 1492, un potent llamp, no sabem si procedent o no de la còlera divina, va decidir fer història a Santa Maria del Fiore. Feia 21 anys que Verrocchio havia rematat el gran treball del mestre Brunelleschi (ja mort) col·locant la darrera peça de la cúpula amb l’ajuda d’una grua ideada per Leonardo da Vinci. Es tractava d’una esfera d’or de 2,30 metres de diàmetre i 18 quintars de pes. Com a curiositat, un any més tard d’aquesta proesa artística i arquitectònica, una denúncia anònima va acusar a Verrocchio de mantenir relacions íntimes amb Leonardo, deixeble seu.

Sigui com sigui, el famós 5 d’abril de 1492 una potent descàrrega va impactar de ple sobre la ‘Palla‘, tal i com l’anomenen els florentins. La bola va trontollar i, amb ella, el cor de més d’un. No sabem si Lorenzo de Médici va quedar molt o poc tocat per aquest fet, però va morir just tres dies després. Els ciutadans ho van tenir molt clar: el llamp era una premonició de la mort del Magnífic. I amb un funeral va quedar l’ensurt.

Però un segle després, concretament el 27 de gener de 1601, un altre llamp va descarregar tota la seva força sobre la ‘Palla’ del Verrocchio, que no va suportar aquesta nova embranzida elèctrica. La gran bola d’or es va precipitar al terra just on ara hi ha el cercle de marbre blanc. Les destrosses materials van ser força importants, però potser encara més les psicològiques. Per això, la ciutat es va afanyar a reconstruir la ‘Palla’, que va quedar enllestida al setembre de l’any següent i que és la que encara ara il·lumina la cúpula de Brunelleschi, més de quatre segles després. Això sí, actualment amb parallamps inclòs per evitar temptar la sort una tercera vegada.

El monument més florentí de Florència

La sobredosi de bellesa que va patir Stendhal a Florència (que més tard seria considerada una malaltia psicosomàtica amb el nom de síndrome de Stendhal) està més que justificada. La gran quantitat d’art i monuments resulta inabarcable. No és d’estranyar que els cors més romàntics s’accelerin i que les ments més sensibles acabin marejant-se.

Només parlant de monuments, l’oferta és tan variada que n’hi ha per a tots els gustos: Santa Croce (amb els panteons d’artistes i intel·lectuals), Santa Maria Novella (on encara es conserva la Trinitat de Masaccio), San Lorenzo (féu dels Médecis) i, evidentment, el conjunt monumental del Duomo o Santa Maria del Fiore (amb la gran cúpula de Brunelleschi i el campanar de Giotto), per no parlar del Palazzio Vecchio o dels museus. Però les nostres passes ens porten a una de les esglésies que en prou feines surt a les guies turístiques, on no hi ha cues per entrar i la majoria de visitants acostumen a passar-hi de llarg. En canvi, per als florentins és tot un símbol d’identitat, l’essència del seu tarannà forjat al Trecento medieval i que eclosiona al renaixement.

Cal anar a la Via dell’Arte della Lana per trobar aquest monument, l’Orsanmichele (només obren el dilluns i és gratuït). Malgrat que estigui dedicada a Sant Miquel, l’església és tot un homenatge a le Corporazioni, una agrupació laica composada per les 21 arti di Firenze, el que vindrien a ser els gremis de la ciutat, que controlaven, a més, tota l’activitat econòmica. La seva presència és tan significativa que les quatre façanes de l’edifici estan decorades amb les estàtues dels patrons de cadascun d’ells (i que van encarregar individualment a diferents artistes renaixentistes).

Les obres a peu de carrer són, ara, una còpia de les originals. Les estàtues autèntiques es troben majoritàriament al museu de l’església. Cal pujar unes quantes escales per accedir-hi i disfrutar, a més, d’unes vistes de l‘skyline de la ciutat. En aquesta sala, que era un antic graner (l’ús originari de l’edifici fins el segle XIV) es poden veure obres no habituals de Donatello, Ghiberti o Brunelleschi. Una curiositat: el famós sant Jordi de Donatello era un d’aquests patrons (el dels constructors d’armadures). No obstant, per veure’l cal anar actualment al museu Bargello.

Orsanmichele, més que un temple religiós, és una mostra del poder i de la societat que van fer gran Florència. Les principals famílies formaven part d’algunes de les arti, dividides en set gremis majors i catorze de menors. La més important de totes era la de la Calimala, que agrupava als comerciants dedicats a l’exportació, com els Pazzi, Albizi o Strozzi. Els Mèdici dominaven l’arte del Cambio, és a dir, les divises. Recordem que el florí era la gran moneda internacional de l’època…

Un altre lloc comú de les 21 arti que configuraven la Florència renaixentista era el Tribunale di Mercanzia, creat al 1300, on anaven a parar els casos de litigi. Ara, aquest edifici acull el museu Gucci pel disgust de molts florentins amants de la seva història. Un apunt important: el jutge, en principi, era independent.

Cadascuna de les arti tenien la seu gremial en palaus espectaculars que continuen dempeus amb diferents usos (menys el del gremi de la seda). La pròpia església Orsanmichele es troba al davant de l’edifici del gremi de la llana.

Tot i la importància social i econòmica de la Corporazioni, el seu record s’esvaeix entre tanta bellesa que atesora Florència. Prou feina té el visitant de no patir la síndrome de Stendhal. Per això, els propis florentins s’encarreguen de transmetre el que, per a ells, és un dels seus grans valors identitaris. És el cas de l’escriptor i polític Piero Bergellini, un dels alcaldes que ha tingut la ciutat, que va escriure el 1954:

Orsanmichele è il monumento più fiorentino di Firenze.
Palazzo Vecchio è un palazzo pubblico, como hanno anche molte altre città.
Santa maria del Fiore è una cattedrale, como hanno tutte le altre città.
Ma Orsanmichele c’è soltanto a Firenze.
Soltanto a Firenze poteva nascere un monumento como questo
che fosse mezza chiesa e mezzo granaio;
che servisse alla vita religiosa e alla vita civile,
che esaltasse la fede e il lavoro…