La trista història de l’Agata Esmeralda i tants altres

Es deia Agata Esmeralda, i no perquè els seus pares li haguessin posat aquest nom. Tampoc  se sap molt bé quan va nèixer, però es pot dir que ho va fer el 5 de febrer de 1445, quan va entrar a l’Ospedali degli Innocenti de Florència sent encara una neonata.

Ella va tenir el dubtós honor o, més ben dit, la inqüestionable desgràcia, d’estrenar el torn de l’abandó de la institució, en realitat era una mena de pica còncava, el primer dia que es  posava en marxa. Es va convertir així en el primer nadó que acollia el bell edifici renaixentista, encara immers en unes obres de construcció comandades ni més ni menys que per Filippo Brunelleschi i impulsades pel ric i important Gremi de la Seda, molt donat als actes de caritat.

“Va ser batejada com a Agata en honor a la santa del dia”, va recollir el llibre de registre que tot just s’estrenava. I el segon nom, Esmeralda, va ser escollit perquè portava  bona sort”. Una sort que, sens dubte, ja no havia tingut ni aconseguiria tenir mai.

Només arribar, va ser destinada a una dida que se la va endur a casa per alletar-la. La institució experimentava amb ella un model que va esdevenir tot un referent a nivell europeu durant segles. Els infants anaven a viure amb la dona que els donava el pit i s’hi estaven fins als sis anys, quan eren retornats a l’Ospedale per ser formats i enviats a treballar quan arribés l’hora.

Agustina, l’esposa de Neri de Casteifiorentino, es va encarregar d’aquesta tasca amb l’Agata Esmeralda. Val a dir que la dona havia d’anar acompanyada del marit quan anava a buscar al nadó i era ell qui rebia els diners a canvi del servei.

No se saben els motius, però el 6 d’abril, Neri cedeix l’alletament a Agnese de Montespertoli. L’estada de la petita Agata Esmeralda amb ella tampoc va ser molt llarga, però sí determinant per a la seva curta vida. El 22 d’octubre la torna a l’Ospedali “com a morta”, diu el llibre de registre. “Maltratada”, afegeix entre parèntesi.

Una tercera dida s’arriba a fer càrrec de l’Agata Esmeralda, però ja no és capaç de tirar-la endavant i mor dos dies després de retornar-la novament a la institució, el 22 de desembre. No havia passat ni un any.

La història de l’Agata Esmeralda no és cap excepció i el seu cas va ser molt més comú al llarg dels gairebé 600 anys de funcionament de la institució, de les més antigues d’Europa i encara en actiu al servei dels infants, del que podríem pensar i voldríem desitjar. La mortalitat infantil, més enllà d’alguns ‘pares d’acollida’ sospitosos, era molt elevada. Ara bé, també es van donar molts casos de nens que no només van aconseguir sortir-se’n, sinó que fins i tot van arribar a fer fortuna.

Però tampoc és el cas de la nena que a l’endemà  va entrar a l’Ospedale. La van anomenar Alexandra Esmeralda i, un altre cop, el segon nom no va portar-li la sort esperada. La nena, lliurada a la dida Tita de Calcinaia del Val di Pesa, només va arribar a estar-se dos dies amb ella perquè la dona va contraure unes febres. Donada a una altra dida, mor el mes de juny.

Casualitats del destí, el darrer nadó abandonat anònimament a la institució, que va canviar el 30 de juny de 1875 aquest sistema per un abandó presencial, va ser un nen que van decidir batejar, amb tota la intenció, com a Ultimo. Ell també va tenir un dubtós honor, el de ser, en aquest cas,  el darrer en utilitzar el torn de l’abandó que encara ara es pot veure en un lateral de l’entrada porticada de l’impressionant edifici.

Conegut com a Finestra Ferrata, es va inaugurar el 1660.  A l’interior de les barres, col·locales perquè només hi capiguessin nadons, hi havia un coixí per deixar ben acomodat a l’infant abandonat. A l’altra banda, dues figures que representaven la Verge Maria i Sant Josep, li donaven la benvinguda, com si es tractés del nen Jesús del Pessebre.

Quatre segles i mig després, Ultimo va acabar com el primer, morint en la més tendra infància.

 

 

L’invent més rendible i renaixentista de Florència

Florència no té prou en ser la mare de la literatura italiana o el bressol del Renaixement.  La ciutat de l’Humanisme, sempre disposada a presumir de les seves fites, també ha sabut baixar el llistó intel·lectual i donar una generosa resposta als seus instints més humans. O, dit d’una altra manera, més passionals. Les històries d’amor, venjança, lluites de poder… són inesgotables, com el delit pel bon menjar.

No és d’estranyar, doncs, que un dels polivalents genis de la ciutat renaixentista sigui el responsable d’inventar un dels productes alimentaris indispensables de la quotidianitat del segle XXI. Ens referim al gelat.

És cert que abans d’ell, xinesos, grecs o romans van arribar a utilitzar la neu o el gel per barrejar-los amb substàncies dolces o sucs de fruites. També el florentí Ruggeri va triomfar a la cort dels Mèdici guanyant un concurs gastronòmic amb una espècie de sorbet. Però va ser el famós arquitecte, escultor, pintor, enginyer militar, escenògraf i tantes altres coses, Bernardo Buontalenti, deixeble de Vasari, l’home que va arribar a la recepta definitiva del gelat com el coneixem avui en dia.

De fet, era una de les persones que els Mèdici acostumaven a cridar perquè organitzés àpats importants a la cort ducal, des de la proposta gastronòmica a les espectaculars posades en escena que tant es portaven en aquella època. Va ser el propi duc qui li va encarregar que inventés un postre que deixés bocabadats als convidats espanyols que tenia en aquella ocasió a taula.

Buontalenti, que en realitat es deia Bernardo Timante Buonacorsi, va fer gala del seu sobrenom i va el·laborar una recepta innovadora que va complir amb escreix l’encàrrec ducal, a base de llet, mel, rovell d’ou i un toc de vi. Naixia així el gelat cremòs, que va aconseguir que no només fossin els ambaixadors espanyols qui recordessin per sempre més aquella vetllada.

L’èxit del gelat va ser clamorós. I Buontalenti, que dominava altres dots com hem vist, sembla que fins i tot va aprofitar el filó per inventar una màquina de fer gelats, amb làmines que es movien amb una maneta i que també incloïa el gel per a la refrigeració del producte.

Encara avui, gelateries florentines ofereixen el gelat batejat com a Buontalenti. Per exemple, la Badiani (viale dei Mille, 20/r) va guanyar fa gairebé 40 anys un concurs del millor sabor de Buontalenti, i va patentar la marca. Però hi ha molts altres establiments de qualitat que el·laboren aquest gelat, encara que dugui altres noms com ‘crema fiorentina’.

Dos exemples de gelateries indispensables són Gelateria de’ Neri (via dei Neri 9/11), just al costat del Palazzo Vecchio, que destaca sobretot pel gelat de xocolata, i la Carraia (Piazza Nazario Saura 25/r), just al davant del pont homònim, on hi van molts florentins a degustar les seves especialitats. Amb això està tot dit.

El pa de Florència és… diferent

La majoria de restaurants o osteries florentines, per més humils que siguin, deixen damunt la taula una bona ampolla d’oli d’oliva de la regió. No deixa de ser temptador tastar-lo tot esperant l’arribada del primer plat. Un tros de pa, un bon rajolí d’oli… i aquí arriba la sorpresa, sobretot pels qui no han atinat de posar-hi un generós polsim de sal (i fins i tot per aquests). El pa és terriblement insípid. I no és d’estranyar. A Florència, el pa tradicional no porta sal.

Aquest fet es deu al caràcter dels florentins, el que no vol dir que no siguin salerosos. Al contrari, és una constatació més de la seva capacitat constant de superació, unida a una certa dosi d’orgull, tret que també els defineix.

Primer de tot, cal que ens posem en antecedents i retrocedim fins a la més tendra Edat Mitjana, quan Florència i Pisa vivien en constant enfrontament. La tercera ciutat en discòrdia era Siena, però en aquesta història no hi pinta res… De fet, la rivalitat, sobretot entre les dues primeres ciutats, encara ara és palpable. Però tornem a la qüestió que ens ocupa. Pisa, amb el seu important port, dominava el negoci de la sal i, en un moment donat de litigi amb els florentins, va decidir tancar-los l’aixeta d’aquest preuat bé, el que recorda bastant a algunes situacions actuals protagonitzades per altres elements, com el petroli o el gas natural…

Els florentins amb la seva gallardia característica van reaccionar de la millor manera possible. Si no tenien sal, en prescindirien. Per això, van començar a el·laborar el pa sense sal i els seus pal·ladars s’hi van habituar. El propi Dante en fa referència a la ‘Divina comèdia’ quan parla de l’exili: “Tu proverai sì come sa di sale lo pane altrui”. És a dir, en una traducció lliure: “provaràs el sabor salat del pa dels altres”.

Hi ha una altra teoria que apunta a la classe dirigent florentina com a responsable de la falta d’aquest ingredient en el pa. Sense sortir encara de l’Edat Mitjana, els gobernants de la ciutat van gravar fins a tal punt l’impost de la sal que el poble va decidir eliminar-ne l’ús. També hi ha qui vol veure una herència etrusca en aquest fet, ja que altres indrets de la Toscana el·laboren aquest aliment bàsic sense sal.

Sigui quin sigui l’origen real, el pa sense sal, que els florentins anomenen pane sciocco, s’ha acabat convertint en un aliment imprescindible del seu receptari culinari. De fet, força receptes aprofiten aquest pa quan ja està dur (el que passa força aviat, a falta de sal…). Una de les més conegudes és la Panzanella. S’agafa el pa sec, s’humiteja uns 30 segons i se’n fan engrunes. En un bol, es barreja aquest pa amb tomàquet, ceba, cogombre i basilisc també fets a trossets. El resultat es deixa a la nevera unes quantes hores. I ja està. Així de fàcil.

Per cert, un apunt. Sciocco no només vol dir sense sal. Aquest adjectiu també s’utilitza per dir ‘estúpid’. El que potser significa que els florentins no són gens estúpids i que saben molt bé quan fan alguna cosa inapropiada, encara que s’hi acostumin i la perpetuïn en el temps. Una altra prova és que els forns no són, precisament, els establiments més populars de Florència. Costa de trobar-los i els seus productes no es mengen amb els ulls. El pa és un aliment imprescindible però no especialment destacat a la capital de la Toscana. Això sí, cal provar-lo, ni que sigui per desgustar el seu excel·lent oli (amb doble ració de sal pel damunt si tan convé).