Els dos rostres ocults de la Piazza della Signoria

Sens dubte, la Piazza della Signoria és un pol d’atracció de mirades, indecises de què observar primer, si les poderoses estàtues que custodien l’entrada del Palazzio Vecchio, les que embolcallen la Loggia dels Lanzi o les que es refresquen a la font de Neptú, i tot això sense comptar els atractius arquitectònics o la pròpia vida d’aquest punt neuràlgic de Florència, actiu ja en època neolítica, i que en la ciutat medieval va convertir-se en el centre del poder civil. I ara, en un dels referents turístics de la capital de la Toscana.

image

Però hi ha dues mirades que acostumen a passar força desapercebudes, mig ocultes als ulls dels visitants si no en saben la història. I és que, després de mirar de dalt a baix l’imponent Hèrcules acabant el seu treball amb el malvat Caco, obra de Baccio Bandinelli de mitjans del segle XVI, qui tindria l’encert de situar-se just al darrera i observar els encoixinats de pietra forte de la façana del Palazzio Vecchio? Doncs qui ho faci, es trobarà cara a cara amb un rostre que sembla que observi de perfil com els turistes entren per la porta del palau.

image

Podria dir-se, fins i tot, que és un graffiti d’època, d’algun atrevit renaixentista florentí amb ganes de deixar immortalitzat el seu traç a la posteritat, i no aniríem gaire desencaminats… La tradició assegura que aquest rostre ocult a vista de tothom és obra ni més ni menys que de Miquel Àngel qui, recordem, té el seu David (ara una còpia, l’original està a l’Academia) al costat. Un treball i l’altre, evidentement, no tenen res a veure.

El rostre esculpit a la pedra fins i tot té nom, L’importuno, i dues possibles històries. Cadascú pot triar la que més li agradi… La primera no deixa de tenir la seva gràcia, ja que representaria el rostre d’un personatge que acostumava a aturar a Miquel Àngel i no parava de parlar i parlar de temes intrascendents que posaven dels nervis a l’artista. En poques paraules, el típic pesat. Un dia, aprofitant que portava les eines d’escultor a les mans, va intentar treure-se’l del damunt esculpint l’esbós del seu rostre allà mateix on l’havia aturat, tot fent veure que se l’escoltava.

image

La segona història és molt més dramàtica. Miquel Àngel hauria esculpit el rostre després de veure passar un condemnat a mort amb una expressió tan impactant que va decidir esbosar-la allà mateix on era perquè no se li oblidés… I, ja se sap, els escultors no anaven pel món amb carbonet i paper, sino amb martell i burí…

Per cert, el gegantí Hèrcules i Caco que oculta L’importuno de Miquel Àngel va ser, curiosament, força criticat en el seu moment perquè, segons els florentins, no tenia suficient categoria per estar al costat del David. Sembla que Baccio Bandinelli, que va passar d’admirar a odiar a Miquel Àngel quan va comprovar que ni tan sols el podria igualar, va rebre força crítiques corrosives, com la del també escultor Benvenuto Cellini, qui va afirmar: “Si se li treu el cabell del cap, no hi ha prou espai ni per a un cervell petit […] i el cos sembla un sac de melons arrepenjat a la paret”.

El David i el Perseu de la Piazza della Signoria

I de Cellini parlarem ara perquè, si bé no tenia pèls a la llengua, sí en tenia a la resta de la cara, especialment a la barba, tal i com es pot veure en l’autoretrat ocult que es va dedicar i que és un altre dels rostres amagats de la Piazza della Signoria. En aquest cas, es troba a la Loggia dei Lanzi, l’espai on antigament es realitzaven els actes oficials del govern de la ciutat i que, quan va caure en desús, es va aprofitar per exposar-hi estàtues convertint-se així en un precedent dels museus.

image

Una d’aquestes estàtues, l’expressiu i delicat Perseu (l’original està al museu Bargello), encàrrec de Cosme I de Mèdici a Cellini per ubicar-la en aquesta galeria d’art a la vista de tothom, no només mostra el moment en què venç a la Medusa, ni el gest de triomf i orgull, ni la lectura política que pretenia amb tot això el màxim mandatari de la ciutat. Si mirem el jove cos nu de l’heroi pel darrera i observem detingudament el casc i els seus cabells, ens trobarem cara a cara amb un altre dels grans noms de l’escultura florentina. Costa tant de veure com l’òpera que li va dedicar Berlioz (rarament representada), però un cop els ulls s’hi acostumen, l’autoretrat del lleig però intel·ligent Cellini es fa més que evident, com la seva genialitat.

El Perseu de Cellini del darrera, on es pot veure l'autoretrat de l'artista

 

4 pensaments sobre “Els dos rostres ocults de la Piazza della Signoria

  1. Jo, com que també sóc una mica pesat, crec que Miquel Àngel, va voler immortalitzar al pesat i no pas al condemnat a mort. Volia que el pesat quedés retratat en públic, perquè tothom sabés que era un pesat.

    M'agrada

  2. Retroenllaç: L’últim que es va cremar la foguera de les vanitats | Florència íntima

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s