L’últim que es va cremar a la foguera de les vanitats

Qui perd el temps mirant el terra a la Piazza della Signoria, on és fàcil que la vista s’encanti en una de les moltes belleses  artístiques que l’envolten? El Palazzio Vecchio amb la seva característica torre, les estàtues de la Logia dei Lanzi, la font monumental de Neptú… per no parlar de la còpia del David de Michelangelo que dóna la benvinguda als visitants que s’endinsen a la seu del poder civil de la ciutat.

Només els més prudents, els que  trepitgen de peus a terra i  també abaixen el cap per comprovar per on els condueixen les seves passes,  podran trobar-se amb una gran marca rodona al bell mig de la plaça. No és l’única de la ciutat. Recordem, per exemple, el cercle de marbre blanc del darrera de la catedral que assenyala el lloc on va caure ‘la balla’ de la cúpula de Brunelleschi o la desapercebuda Pietra dello scandalo de la Lògia del Mercat Nou. Aquesta, com no podia ser d’una altra manera, també té la seva història.

En realitat, només falta llegir la inscripció per saber del què es tracta. Aquest va ser el darrer lloc on els florentins van veure un dels personatges més controvertits de la seva història, i no ens referim a cap Mèdici, ans tot el contrari. De fet, a l’home que els va fer desaparèixer de la ciutat, tot i que hi acabarien tornant. Estem parlant de Girolamo Savonarola, el polèmic monjo dominic disposat a acabar amb el llibertinatge i el luxe que regnava a la ciutat bressol de l’Humanisme.

Els seus famosos sermons, no obstant, també apuntaven a la cultura que tant va promoure Florència i de la que se sentia tan orgullosa. Però, és clar, l’orgull era un altre pecat a combatre. Així doncs, Savonarola va impulsar la foguera de les vanitats per cremar tots els mals materials que corrompien la societat florentina de l’època, com miralls, vestits, perfums… Van anar a parar a les flames, també,  llibres de Bocaccio i Petrarca, suposem que massa atrevits per a la ment del predicador de Ferrara. Fins i tot es diu que el propi Botticelli hi va portar algunes de les seves obres, que va veure com es convertien en cendres.

Curiosament, Savonarola, que també criticava l’ambició i l’estil del vida del propi Papa, va acabar excomulgat i condemnat per heretgia.  El predicador i dos dels seus seguidors van ser executats al garrot vil i cremats en el lloc que indica la placa el 23 de maig de 1498. Un testimoni de l’època va assegurar que Savonarola va trigar hores en convertir-se en cendres. I això és el que pretenien les autoritats per evitar que les seves restes fossin venerades. Finalment, van acabar desapareixent Arno avall.

Ara bé, no es va escollir un indret qualsevol per incinerar d’aquesta manera tan curiosa, i en públic, a Savonarola. En realitat, el punt que assenyala el cercle de la Piazza della Signoria és el mateix lloc on tantes vegades havia encès la seva foguera de les vanitats. I això no és una ironia del destí, sinó una premeditada venjança final.

Els dos rostres ocults de la Piazza della Signoria

Sens dubte, la Piazza della Signoria és un pol d’atracció de mirades, indecises de què observar primer, si les poderoses estàtues que custodien l’entrada del Palazzio Vecchio, les que embolcallen la Loggia dels Lanzi o les que es refresquen a la font de Neptú, i tot això sense comptar els atractius arquitectònics o la pròpia vida d’aquest punt neuràlgic de Florència, actiu ja en època neolítica, i que en la ciutat medieval va convertir-se en el centre del poder civil. I ara, en un dels referents turístics de la capital de la Toscana.

Però hi ha dues mirades que acostumen a passar força desapercebudes, mig ocultes als ulls dels visitants si no en saben la història. I és que, després de mirar de dalt a baix l’imponent Hèrcules acabant el seu treball amb el malvat Caco, obra de Baccio Bandinelli de mitjans del segle XVI, qui tindria l’encert de situar-se just al darrera i observar els encoixinats de pietra forte de la façana del Palazzio Vecchio? Doncs qui ho faci, es trobarà cara a cara amb un rostre que sembla que observi de perfil com els turistes entren per la porta del palau.

Podria dir-se, fins i tot, que és un graffiti d’època, d’algun atrevit renaixentista florentí amb ganes de deixar immortalitzat el seu traç a la posteritat, i no aniríem gaire desencaminats… La tradició assegura que aquest rostre ocult a vista de tothom és obra ni més ni menys que de Miquel Àngel qui, recordem, té el seu David (ara una còpia, l’original està a l’Academia) al costat. Un treball i l’altre, evidentement, no tenen res a veure.

El rostre esculpit a la pedra fins i tot té nom, L’importuno, i dues possibles històries. Cadascú pot triar la que més li agradi… La primera no deixa de tenir la seva gràcia, ja que representaria el rostre d’un personatge que acostumava a aturar a Miquel Àngel i no parava de parlar i parlar de temes intrascendents que posaven dels nervis a l’artista. En poques paraules, el típic pesat. Un dia, aprofitant que portava les eines d’escultor a les mans, va intentar treure-se’l del damunt esculpint l’esbós del seu rostre allà mateix on l’havia aturat, tot fent veure que se l’escoltava.

La segona història és molt més dramàtica. Miquel Àngel hauria esculpit el rostre després de veure passar un condemnat a mort amb una expressió tan impactant que va decidir esbosar-la allà mateix on era perquè no se li oblidés… I, ja se sap, els escultors no anaven pel món amb carbonet i paper, sino amb martell i burí…

Per cert, el gegantí Hèrcules i Caco que oculta L’importuno de Miquel Àngel va ser, curiosament, força criticat en el seu moment perquè, segons els florentins, no tenia suficient categoria per estar al costat del David. Sembla que Baccio Bandinelli, que va passar d’admirar a odiar a Miquel Àngel quan va comprovar que ni tan sols el podria igualar, va rebre força crítiques corrosives, com la del també escultor Benvenuto Cellini, qui va afirmar: “Si se li treu el cabell del cap, no hi ha prou espai ni per a un cervell petit […] i el cos sembla un sac de melons arrepenjat a la paret”.

I de Cellini parlarem ara perquè, si bé no tenia pèls a la llengua, sí en tenia a la resta de la cara, especialment a la barba, tal i com es pot veure en l’autoretrat ocult que es va dedicar i que és un altre dels rostres amagats de la Piazza della Signoria. En aquest cas, es troba a la Loggia dei Lanzi, l’espai on antigament es realitzaven els actes oficials del govern de la ciutat i que, quan va caure en desús, es va aprofitar per exposar-hi estàtues convertint-se així en un precedent dels museus.

Una d’aquestes estàtues, l’expressiu i delicat Perseu (l’original està al museu Bargello), encàrrec de Cosme I de Mèdici a Cellini per ubicar-la en aquesta galeria d’art a la vista de tothom, no només mostra el moment en què venç a la Medusa, ni el gest de triomf i orgull, ni la lectura política que pretenia amb tot això el màxim mandatari de la ciutat. Si mirem el jove cos nu de l’heroi pel darrera i observem detingudament el casc i els seus cabells, ens trobarem cara a cara amb un altre dels grans noms de l’escultura florentina. Costa tant de veure com l’òpera que li va dedicar Berlioz (rarament representada), però un cop els ulls s’hi acostumen, l’autoretrat del lleig però intel·ligent Cellini es fa més que evident, com la seva genialitat.