El secret de les finestres més petites de Florència

Les finestres, aquests immensos ulls de cases i edificis, no només miren, també atrauen mirades. I de fit a fit, és possible establir-hi un diàleg. Les finestres tapiades de Florència parlen, fins i tot criden en silenci, com vàrem veure en aquest post. Darrera de cadascuna hi ha i hi ha hagut, sens dubte, una història. I d’històries, a Florència, n’hi ha moltes. I moltes tenen les finestres com a protagonistes.

Però en aquest post parlarem d’unes finestres molt concretes i peculiars que van estar de moda en els antics edificis i que ara en prou feines se’n preserven tres en tota la ciutat. Es tracta, en realitat, d’una mini finestra, un finestrelle, que es construïa just a sota d’un gran finestral. La pregunta és òbvia: quin sentit tenia fer dues finestres, una de gran i una de petita, una al damunt de l’altra? Una pista: no es tractava d’un sistema de ventilació ni tampoc d’il·luminació.

Un dels millors exemples d’aquest tipus de construcció es troba al carrer Borgo de Santa Croce, 8 i encara n’hi ha un altre al Borgo San Frediano, 7. Però potser el cas més significatiu és el de la petita finestra de la Via del Corno, 3, situada al primer pis de l’antic palau Schiattesi del segle XVI, el cinquecento renaixentista.

Segona pista: tots tres finestrelli llueixen, a més, unes espectaculars reixes, i no precisament contra els lladres, que difícilment podrien entrar o sortir per aquests menuts forats, sinó que tenien una clara funció protectora.

En el Renaixement, les finestres van començar a adquirir un gran protagonisme. Servien per observar el món però també d’element estètic dins de les grans composicions pictòriques. És el cas, per exemple, de la Verge de la finestra de Filippo Lippi. I encara més, grans pintors com Leonardo concebien els quadres com a finestres. En el seu famós Tractat de la Pintura diu: “Hi ha perspectiva allà on tot el quadre es transforma, d’alguna manera, en una finestra”.

Sent com eren tan importants, les famílies benestants no podien deixar sense finestres als seus infants, perquè aprenguessin a observar el seu entorn. I és així com van néixer els finestrelli, aptes fins i tot pels que encara gatejaven. Amb aquest sistema, els nens no s’abocaven a les finestres dels grans i tenien en exclusiva el seu espai de vistes al món.

I si és curiosa la finestreta de la Via del Corno és perquè en aquest carrer, precisament, Vasco Pratolini va ambientar la seva famosa novel·la La crònica dels pobres amants, portada al cinema per Carlo Lizzani i amb Marcello Mastroiani com a cap de cartell d’un film coral. Curiosament, un dels personatges, la Senyora, una vella dama malalta controlava el veïnat des de la seva finestra del número 2, just al davant del finestrelle infantil.

Tot i la marcada crítica social i política de l’obra, que mostra la Itàlia de Mussolini, la novel.la no deixa de ser, en realitat, el retrat de la gent d’un carrer, on el propi Patrolini va viure i que, com els antics infants (i no els d’ara, que s’han trobat amb les tres finestres tapiades), observava també des de la seva finestra.