Els dos rostres ocults de la Piazza della Signoria

Sens dubte, la Piazza della Signoria és un pol d’atracció de mirades, indecises de què observar primer, si les poderoses estàtues que custodien l’entrada del Palazzio Vecchio, les que embolcallen la Loggia dels Lanzi o les que es refresquen a la font de Neptú, i tot això sense comptar els atractius arquitectònics o la pròpia vida d’aquest punt neuràlgic de Florència, actiu ja en època neolítica, i que en la ciutat medieval va convertir-se en el centre del poder civil. I ara, en un dels referents turístics de la capital de la Toscana.

Però hi ha dues mirades que acostumen a passar força desapercebudes, mig ocultes als ulls dels visitants si no en saben la història. I és que, després de mirar de dalt a baix l’imponent Hèrcules acabant el seu treball amb el malvat Caco, obra de Baccio Bandinelli de mitjans del segle XVI, qui tindria l’encert de situar-se just al darrera i observar els encoixinats de pietra forte de la façana del Palazzio Vecchio? Doncs qui ho faci, es trobarà cara a cara amb un rostre que sembla que observi de perfil com els turistes entren per la porta del palau.

Podria dir-se, fins i tot, que és un graffiti d’època, d’algun atrevit renaixentista florentí amb ganes de deixar immortalitzat el seu traç a la posteritat, i no aniríem gaire desencaminats… La tradició assegura que aquest rostre ocult a vista de tothom és obra ni més ni menys que de Miquel Àngel qui, recordem, té el seu David (ara una còpia, l’original està a l’Academia) al costat. Un treball i l’altre, evidentement, no tenen res a veure.

El rostre esculpit a la pedra fins i tot té nom, L’importuno, i dues possibles històries. Cadascú pot triar la que més li agradi… La primera no deixa de tenir la seva gràcia, ja que representaria el rostre d’un personatge que acostumava a aturar a Miquel Àngel i no parava de parlar i parlar de temes intrascendents que posaven dels nervis a l’artista. En poques paraules, el típic pesat. Un dia, aprofitant que portava les eines d’escultor a les mans, va intentar treure-se’l del damunt esculpint l’esbós del seu rostre allà mateix on l’havia aturat, tot fent veure que se l’escoltava.

La segona història és molt més dramàtica. Miquel Àngel hauria esculpit el rostre després de veure passar un condemnat a mort amb una expressió tan impactant que va decidir esbosar-la allà mateix on era perquè no se li oblidés… I, ja se sap, els escultors no anaven pel món amb carbonet i paper, sino amb martell i burí…

Per cert, el gegantí Hèrcules i Caco que oculta L’importuno de Miquel Àngel va ser, curiosament, força criticat en el seu moment perquè, segons els florentins, no tenia suficient categoria per estar al costat del David. Sembla que Baccio Bandinelli, que va passar d’admirar a odiar a Miquel Àngel quan va comprovar que ni tan sols el podria igualar, va rebre força crítiques corrosives, com la del també escultor Benvenuto Cellini, qui va afirmar: “Si se li treu el cabell del cap, no hi ha prou espai ni per a un cervell petit […] i el cos sembla un sac de melons arrepenjat a la paret”.

I de Cellini parlarem ara perquè, si bé no tenia pèls a la llengua, sí en tenia a la resta de la cara, especialment a la barba, tal i com es pot veure en l’autoretrat ocult que es va dedicar i que és un altre dels rostres amagats de la Piazza della Signoria. En aquest cas, es troba a la Loggia dei Lanzi, l’espai on antigament es realitzaven els actes oficials del govern de la ciutat i que, quan va caure en desús, es va aprofitar per exposar-hi estàtues convertint-se així en un precedent dels museus.

Una d’aquestes estàtues, l’expressiu i delicat Perseu (l’original està al museu Bargello), encàrrec de Cosme I de Mèdici a Cellini per ubicar-la en aquesta galeria d’art a la vista de tothom, no només mostra el moment en què venç a la Medusa, ni el gest de triomf i orgull, ni la lectura política que pretenia amb tot això el màxim mandatari de la ciutat. Si mirem el jove cos nu de l’heroi pel darrera i observem detingudament el casc i els seus cabells, ens trobarem cara a cara amb un altre dels grans noms de l’escultura florentina. Costa tant de veure com l’òpera que li va dedicar Berlioz (rarament representada), però un cop els ulls s’hi acostumen, l’autoretrat del lleig però intel·ligent Cellini es fa més que evident, com la seva genialitat.

 

Qui està enterrat al davant de Miquel Àngel?

La mala sort no és una exclusiva dels vius. Si ens sentim hereus de la concepció d’eternitat dels antics egipcis, una persona reviu cada cop que se la recorda. I, en aquest sentit, les tombes adquireixen una importància crucial. Florència no ha deixat que caiguin en l’oblit molts dels seus grans homes (i algunes dones) i ha convertit l’església de la Santa Croce en un veritable cementiri ple de magnífiques tombes de personatges il·lustres que recobren vida cada cop que una mirada llegeix el seu nom.

L’únic que no hi està enterrat és Dante, tot i que el seu cenotafi és magnífic. La llista de grans noms és prou significativa: Galileu, Maquiavel, Rossini, Ghiberti… i Miquel Àngel. Vasari va ser l’encarregat de projectar la tomba del geni florentí, on hi ploren les muses de la pintura, l’arquitectura i l’escultura. El bust de l’artista, mort a Roma als 88 anys, reprodueix la màscara murtuòria del menut, en alçada, Miquel Àngel, el cos del qual es va exposar en una immensa taula de l’església. L’espectacular monument fúnebre, que es completa amb una pietat pintada pel propi Vasari, centra l’atenció de la immensa majoria de turistes que recorren la nau lateral dreta de la basílica i segueixen el seu camí cap a la no tomba de l’autor de la Divina Comèdia.

Molts pocs donen l’esquena a Miquel Àngel per atendre una tomba més modesta ubicada just al davant, en una columna de la basílica. No deixa de ser mala sort passar la vida eterna a l’ombra d’un geni… A més, el seu nom no diu pràcticament res a ningú: Francesco Nori. “Fixeu-vos-hi bé, és preciosa”, ens alerta la historiadora d’art florentina Caterina Quercioli. I, en efecte, hi destaca una Madonna de la llet esculpida pel renaixentista Antonio Rossellino i la llum d’uns canelobres de bronze tremola dins l’aigua d’una magnífica pica de marbre. De fet, aquest monument és un dels pocs que Vasari va salvar quan va reformar l’església medieval, ja passada de moda, per ordre de Cosme I de Mèdici. Ara bé, no se sap si el famós arquitecte va decidir conservar-la per la seva bellesa o per respectar la memòria de qui hi està enterrat: un personatge ara anònim, però un heroi en el seu temps. I és que la seva valentia va canviar el rumb de la història a la que estava predestinada Florència i la Itàlia renaixentista.

Francesco Nori era, en realitat, un íntim amic i col·laborador de Llorenç de Mèdici. Un dels privilegiats que assistia el 26 d’abril de 1478, junt a la família més poderosa del moment i la resta de la noblesa local, a la missa de Pàsqua a Santa Maria del Fiori. En el moment culminant, quan el capellà alçava el calze, es va produir la famosa conjura dels Pazzi.

Llorenç el Magnífic i el seu germà Julià van ser apunyalats a l’altar major per membres de la família rival Pazzi, l’arquebisbe Salviati i altres conjurats. Julià va morir amb 19 ferides al cos. Llorenç va tenir més sort. El seu amic incondicional Francesco Nori no s’ho va pensar dos cops. Va reaccionar ràpidament oferint el seu cos com a escut humà per protegir-lo. Amb aquesta acció heroica, no només va salvar la vida del Magnífic, que va rebre alguna punyalada de record, va frustar també una conjura que pretenia acabar amb el poder dels Mèdici i imposar un major domini del papat de Roma. Això sí, va pagar amb la pròpia vida.

Els autors del cop d’estat van ser condemnats a mort, tot i que el poble furiós també va intervenir en executar la pena. Un dels germans Pazzi va ser llançat per una finestra, rematat per la gentada i abandonat a l’Arno. La resta, van ser penjats, arquebisbe inclòs. Un jove pintor en aquella època anomenat Leonardo va immortalitzar el moment, a l’estil dels fotoperiodistes, amb uns apunts pictòrics. El papa Della Rovere, el que es creia fins ara que era el gran instigador de la conjura, no va reaccionar gaire bé. Va reclutar el braç armat del papat i va convèncer al rei de Nàpols, Ferran I, per atacar Florència. Però Llorenç era molt magnífic i va saber convèncer al monarca que el Papa se li tornaria en contra si es feia molt poderós al nord de la península. Així va acabar la famosa conjura.

Però tot just fa uns deu anys s’ha descobert que el veritable cervell del cop d’estat no va ser el Papa Sixte IV, sinó Federico da Montefeltro, duc d’Urbino. Amb la caiguda dels Mèdici a Florència pretenia potenciar el domini del seu ducat. 500 anys després dels fets, l’assassí ha sortit a la llum gràcies a una rocambolesca història detectivesca protagonitzada per Marcello Simonetta, professor d’Història i Literatura del Renaixement a la Universitat Wesleyan de Connecticut. Simonetta va descobrir un  manual del segle XV que ensenyava com desxifrar missatges xifrats a les missives internacionals dels diplomàtics. Amb el codi a les mans, va poder treure l’entrellat a tota la conjura que es trobava oculta en una carta firmada per Montefeltro.

Llorenç el Magnífic no va arribar mai a saber la importància del duc d’Urbino en la conjura que va acabar amb la vida del seu germà i del seu amic. Si no, segur que hagués rodat algun cap més… Això si, no va oblidar mai l’acte heroic de Francesco. Va ser ell qui va decidir que fos enterrat a Santa Croce, el panteó dels homes il·lustres de Florència, i també va encarregar el monument mortuori perquè les generacions futures recordessin la seva valentia i el què va suposar per al govern de la ciutat. El que no va calcular és que Miquel Àngel seria enterrat just al davant… i és que ningú pot ser tan magnífic.