Amb més de 2.000 anys d’història, no és d’estranyar que els espais públics i privats d’una ciutat vagin evolucionant. I encara més quan l’activitat política, comercial i cultural ha estat tan intensa al llarg del temps com a Florència. L’actual plaça de la República (no gaire estimada pels florentins, per cert) s’assenta sobre l’antic fòrum, per exemple. Un altre: sota al Palau de la Signoria es poden visitar els vestigis del teatre romà. Sembla que els antics edificis es resisteixin a morir del tot… i van deixant engrunes de pedra, com molles de pa, perquè les ments més inquietes puguin reconstruir el passat i alimentar la història.
Un dels casos més curiosos és el de l’antiga església de San Pier Sheraggio, consagrada a l’inici del primer mil·lenni i enderrocada uns 500 anys després per obra i gràcia dels Mèdici. Qui passegi pel carrer de la Ninna (cançó de bressol), més val que no s’adormi i es fixi bé en unes esveltes columnes i uns arcs encastats al mur. Són les restes mudes del temple que, no obstant, revelen la importància que va arribar a ostentar durant el període de la Florència medieval.
I és que, a més de la funció religiosa, a l’imponent església romànica s’hi organitzaven reunions del Consell del Comú abans de la construcció i mentre s’acabaven les obres del palau de la Signoria, inicialment anomenat del Prior i ara Vecchio. Una placa a la paret recorda que Dante, que va ser prior de la ciutat, hi feia intervencions polítiques, com li corresponia pel càrrec.
A més, San Pier Sheraggio destacava per la seva riquesa artística. Les parets interiors estaven recobertes de frescos i era especialment venerada la Madonna della Nina Nanna (pintada per Cimabue) tal i com l’anomenaven els florentins de l’època perquè es mostrava la imatge d’una tendra verge que feia adormir a l’infant. D’aquí ve el nom del carrer… Un carrer, però, molt estret i força perillós on més valia passar-hi amb els ulls ben oberts.
Al segle XV es va decidir ampliar la via, que correspon a un dels laterals del palau de la Signoria. L’església va patir-ne les conseqüències amb un enderroc parcial d’una de les naus. Els Mèdici van acabar la feina al segle XVI, quan Cosimo I encarrega a Giorgio Vasari la construcció dels Uffizi per concentrar-hi totes les oficines del gran ducat de la Toscana. Cau una segona nau i la resta s’incorpora dins de l’imponent edifici renaixentista.
Encara es poden veure alguns vestigis dins del museu (si és que en queden ganes després de tants Botticelli, Rafael, Filippo Lippi, Leonardo…). No hi ha cap indicació que anunciï on estan, però resulta molt fàcil trobar-los. Només cal anar al lavabo de la planta baixa, on les últimes pedres del temple intenten mantenir la seva dignitat, amb algun sepulcre inclòs.
Fins i tot hi ha turistes que hi llencen monedes mentre esperen el torn per entrar a l’excusat. Tot i que res indica que les restes de l’església que va escoltar la veu de Dante portin sort o garanteixin el retorn a Florència. On van a parar aquestes almoïnes caritatives és tot un misteri… però no estaria malament que servissin pel capuccino matutí de les dones (i algun home) de fer feines que mantenen ben netes les restes de San Pier Sheraggio.
Florència íntima 