L’àngel que fa la botifarra

No tots els àngels són uns àngels (en el sentit més càndid de la paraula). En Llucifer n’és la millor prova… I a Florència n’hi ha una altra de molt evident, tot i que acostuma a passar força desapercebuda pels visitants. Es tracta de l’àngel que fa la botifarra. I la fa, ni més ni menys, que a un lloc on ningú se l’espera: a l’entrada de la catedral de Santa Maria del Fiore.

Per ser més concrets, aquest àngel irreverent, o rebel, tal i com l’anomenen els florentins, es troba a l’accés sud de la façana del duomo, utilitzat com a porta de sortida de la catedral. Resulta molt fàcil veure’l, ja que ocupa un bon lloc a l’alçada de la vista dels que hi surten i que, per tant, es duen un bon record de comiat.

En realitat, aquest relleu de marbre forma part d’un conjunt escultòric realitzat al voltant de 1880 (ja se sap que les construccions de les catedrals acostumen a ser llargues…) pel binomi format per Emilio Gallori i Cesare Zocchi per embellir la portalada amb la representació dels àngels de l’Apocalipsi. I l’expressió d’aquests àngels, de tots sense excepció, és ben diferent dels que presideixen l’entrada nord, on s’hi veuen esculpits uns formals àngels de la passió (obra de Giovanni Paganucci).

Les ments més benevolents han interpretat que el gest de l’àngel irreverent, i el dels seus companys, es deu a l’esgotador ritme de l’Apocalipsi. Alguna altra, en canvi, com la de l’escriptor americà David Leavitt, autor de Florence, a delicate case, assegura que la botifarra fa referència a la sodomia, una pràctica força habitual a la Florència de tots els temps… Dante, fins i tot, en la seva Divina Comèdia, en parla quan visita el seu vell mestre a l’infern, al lloc destinat als homes que han dut a terme aquest pecat.

Però l’explicació més divertida cal buscar-la en la tradició oral de Florència. Una antiga història transmesa de pares a fills, o d’avis a néts, explica que els àngels d’aquesta portalada sud van anar a fer un bon àpat en alguna de les excel·lents osteries de la ciutat. Quan va arribar el moment de pagar, un a un es van anar passant la pilota (si s’observen bé les seves expressions, sembla que es facin els escandalitzats i algun, també l’orni), fins arribar al darrer àngel, que va respondre, com tots podem suposar, amb una bona botifarrada. La situació, doncs, segons la llegenda, encara és més greu. Aquests àngels ‘juergueros’ no només són irreverents o rebels, sino que a sobre són uns malpagadors i el seu ‘simpa’ ha quedat ben retrat en marbre per a tota l’eternitat.

El pa de Florència és… diferent

La majoria de restaurants o osteries florentines, per més humils que siguin, deixen damunt la taula una bona ampolla d’oli d’oliva de la regió. No deixa de ser temptador tastar-lo tot esperant l’arribada del primer plat. Un tros de pa, un bon rajolí d’oli… i aquí arriba la sorpresa, sobretot pels qui no han atinat de posar-hi un generós polsim de sal (i fins i tot per aquests). El pa és terriblement insípid. I no és d’estranyar. A Florència, el pa tradicional no porta sal.

Aquest fet es deu al caràcter dels florentins, el que no vol dir que no siguin salerosos. Al contrari, és una constatació més de la seva capacitat constant de superació, unida a una certa dosi d’orgull, tret que també els defineix.

Primer de tot, cal que ens posem en antecedents i retrocedim fins a la més tendra Edat Mitjana, quan Florència i Pisa vivien en constant enfrontament. La tercera ciutat en discòrdia era Siena, però en aquesta història no hi pinta res… De fet, la rivalitat, sobretot entre les dues primeres ciutats, encara ara és palpable. Però tornem a la qüestió que ens ocupa. Pisa, amb el seu important port, dominava el negoci de la sal i, en un moment donat de litigi amb els florentins, va decidir tancar-los l’aixeta d’aquest preuat bé, el que recorda bastant a algunes situacions actuals protagonitzades per altres elements, com el petroli o el gas natural…

Els florentins amb la seva gallardia característica van reaccionar de la millor manera possible. Si no tenien sal, en prescindirien. Per això, van començar a el·laborar el pa sense sal i els seus pal·ladars s’hi van habituar. El propi Dante en fa referència a la ‘Divina comèdia’ quan parla de l’exili: “Tu proverai sì come sa di sale lo pane altrui”. És a dir, en una traducció lliure: “provaràs el sabor salat del pa dels altres”.

Hi ha una altra teoria que apunta a la classe dirigent florentina com a responsable de la falta d’aquest ingredient en el pa. Sense sortir encara de l’Edat Mitjana, els gobernants de la ciutat van gravar fins a tal punt l’impost de la sal que el poble va decidir eliminar-ne l’ús. També hi ha qui vol veure una herència etrusca en aquest fet, ja que altres indrets de la Toscana el·laboren aquest aliment bàsic sense sal.

Sigui quin sigui l’origen real, el pa sense sal, que els florentins anomenen pane sciocco, s’ha acabat convertint en un aliment imprescindible del seu receptari culinari. De fet, força receptes aprofiten aquest pa quan ja està dur (el que passa força aviat, a falta de sal…). Una de les més conegudes és la Panzanella. S’agafa el pa sec, s’humiteja uns 30 segons i se’n fan engrunes. En un bol, es barreja aquest pa amb tomàquet, ceba, cogombre i basilisc també fets a trossets. El resultat es deixa a la nevera unes quantes hores. I ja està. Així de fàcil.

Per cert, un apunt. Sciocco no només vol dir sense sal. Aquest adjectiu també s’utilitza per dir ‘estúpid’. El que potser significa que els florentins no són gens estúpids i que saben molt bé quan fan alguna cosa inapropiada, encara que s’hi acostumin i la perpetuïn en el temps. Una altra prova és que els forns no són, precisament, els establiments més populars de Florència. Costa de trobar-los i els seus productes no es mengen amb els ulls. El pa és un aliment imprescindible però no especialment destacat a la capital de la Toscana. Això sí, cal provar-lo, ni que sigui per desgustar el seu excel·lent oli (amb doble ració de sal pel damunt si tan convé).

El carrer de l’Infern de Florència

Hi ha carrers que espanten, ja sigui per la seva fesomia, pel veïnatge d’establiments incòmodes o, simplement, pel nom que moltes vegades Déu els ha donat, a falta de conèixer la identitat completa, amb DNI inclòs, de l’individu que ha ideat alguna d’aquestes denominacions criminals, pràcticament a perpetuïtat, perquè, com les persones, difícilment es canvien.

A Florència hi ha un carrer que, irremediablement, crida l’atenció de qui hi passa. I, si és temerós de Déu, que sens dubte no és el responsable d’aquest nom, se n’anirà corrents. Es tracta de la Via de’ll Inferno, un carreró estret amb un arc a l’entrada que ajuda a crear una atmosfera encara més tenebrosa perquè els vianants valents o inconscientes entrin en situació. A la paret, un tabernacle buit però amb un improvisat i inquietant Crist dibuixat, completa l’escenografia.

Però això no és tot. El carrer de la cantonada rep el nom de Via del Purgatorio i, per acabar-ho d’adobar, a continuació ve la Via del Limbo. Així, de cop i volta, el nomenclator d’aquesta àrea veïna al Palazzo Strozzi, pot semblar o bé una broma de mal gust o bé un homenatge a la ‘Divina Comèdia’ de Dante. Però no es tracta ni d’una cosa ni de l’altra.

Segons els historiadors locals Piero Bargellini i Ennio Guarnieri, autors de l’obra ‘Le Strade di Firenze’, aquests tres carrers, que ara tenen en comú aquests noms tan peculiars, a l’Edat Mitjana també coincidien en un altre aspecte: acollien cadascun d’ells una casa de menjars.

Potser pel caràcter típicament irònic dels florentins, encara ara no s’ha perdut del tot el costum de batejar amb noms negatius les osteries, amb l’objectiu de donar a entendre que s’hi menja terriblement bé, per potenciar les qualitats pecaminoses de les seves receptes.

I aquest era el cas de les osteries de l’Infern, el Purgatori i el Llimb que van acabar donant nom, per extensió, als seus propis carrers. No hi ha cap dubte que s’hi deuria menjar de mil dimonis, però el que no se sap és si la degradació de la zona de càstig etern es corresponia amb una baixada de categoria del local, a l’estil dels restaurants actuals que tenen tres, dos o una estrelles Michelin…

Sigui com sigui, qui s’aventuri a passajar per aquests tres carrers, curiosament tranquils i sense cap ànima en pena, tindrà com a regal la visió d’una de les obres de l’artista urbà  Clet, un Crist penjat en un senyal de carreró sense sortida a la Via del Purgatorio. Si menys no… provocador. L’street art també és present a l’entrada de la Via de’ll Inferno, amb un Dante amb ulleres d’immersió, plenament preparat per submergir-se a les profunditats de l’infern, com el que pateixen els veïns de la zona quan han de donar la seva adreça. I és que viure a l’Infern per voluntat pròpia requereix de molta valentia.

 

 

 

 

Àpats luxoriosos amb Boccaccio

Dante, el Sommo Poeta, acapara bona part de les atencions literàries de Florència, no en va se’l considera el pare de l’idioma italià. Però hi ha dos altres escriptors, també toscans, Boccaccio y Petrarca, que el varen acompanyar en aquesta fascinant aventura de relegar a un segon pla el llatí i passar a escriure en la llengua ‘vulgare’. I, en canvi, la seva memòria no es fa tan evident per la ciutat.

En el cas del pare del ‘Decameró‘, no deixa de ser curiós que les seves petjades ens portin a dos llocs poc habituals per recordar a un personatge il·lustre. L’escriptor que es va divertir amb històries que desprenen erotisme i frescor, tornaria a somriure si sabés que dos restaurants s’han convertit en dos bons indrets per apropar-se a la seva figura i a la seva obra. “Cal atendre als plaers”, com deia en el ‘Decameró’, i, sens dubte, el gastronòmic és un dels més preuats…

Un d’aquests restaurants és l’Antico Ristorante Paoli, ubicat a la via dei Travolini, 12r. A l’interior del local, un magnífic edifici neogòtic del segle XIX, destaquen tres frescos pintats per Carlo Coppede el 1916 que s’han convertit en tot un referent per penetrar en la història del ‘Decameró’. Tot i que Florència s’identifica amb el Renaixement, val la pena observar aquestes pintures modernistes que recreen amb molta gràcia i detall l’època medieval, molt al gust d’aquest estil artístic. Els comensals ho tenen fàcil, a l’hora que llegeixen la carta, amb plats de cuina típicament toscana, poden iniciar una lectura visual de l’obra més destacada de Boccaccio.

Els frescos narren l’inici del ‘Decameró’, quan set noies i tres nois, reunits a Santa Maria la Novella, decideixen abandonar Florència per fugir de la pesta negra que va assolar la ciutat el 1348. Els deu amics es refugien a una vila, on es lliuren als plaers més terrenals sense prejudicis, com explicar-se històries pujadetes de to, cantar, ballar o menjar… com també fan, això últim, els clients de l’Antico Ristorante Paoli.

Aquest local, no obstant, té altres atractius més enllà de les pintures sobre el ‘Decameró’. Entrar-hi és com traslladar-se a la Florència del Trecento, i altres artistes hi han deixat el seu granet de sorra. Un dels racons més sol·licitats és la Saletta delle Rose, il·lustrada per un dels pintors més representatius del Modernisme italià, Galileo Chini. Obert el 1824, el restaurant ha estat també un punt de trobada d’intel·lectuals, com Leoncavallo, Puccini o Marinetti.

Abans de marxar, val la pena anar al lavabo només per pujar una estreta escala de cargol que sembla que ens hagi de conduir a dalt de tot del campanile de Giotto i no a la taça del water. El que no deixa de ser una nova picada d’ullet a l’època de l’alta Edat Mitjana… tot i que el local no pot evitar lluir algun element obertament modernista, com algun drac de ferro forjat o la decoració floral de les columnes de pedra.

L’altre restaurant que cal visitar, tant per la seva història com per la seva cuina florentina amb productes de quilòmetre 0, és la Toscanella Osteria, a la via Toscanella 36r. Una placa penjada a la façana reprodueix un escrit que Giovanni Gherardi da Prato va dedicar al seu mestre Boccaccio, un cop mort: “Chiamato fui messer Giovan Boccaccio, nacqui in Firenze al Pozzo Toscanelli di fuor sepolto a Certaldo giaccio”. És a dir, indica que l’autor de ‘Decameró’ va nèixer en aquest indret i enterrat a Certaldo, la vila de la família.

De fet, el propietari del restaurant, el pintor Fabrizio Gori, és més concret. La casa natal de Boccaccio és la que es troba just al davant de l’edifici, tot i que ha estat engolida per una de més gran que varen manar construir els Médici per allotjar-hi personal de servei del palau Pitti quan s’hi van traslladar a viure. Malgrat això, es conserva part de l’estructura a l’interior i, a la façana, dues finestres originals que Gori s’encarrega de que sempre estiguin guarnides amb plantes, com si es tractés d’un petit altar a la seva memòria.

Però qui s’aturi a llegir la placa dedicada a Boccaccio i decideixi entrar al restaurant, no només menjarà molt bé, sino que també descobrirà un altre capítol fascinant de Firenze protagonitzat per un dels personatges més savis, poderosos i oblidats del Cuattrocento que va permetre que el món canviés. Però aquesta ja és una altra història que es mereix ser explicada amb tot luxe de detalls.

El carrer secret que no surt en els mapes de Florència

Trobar un carrer ressiguint els mapes turístics de les ciutats pot convertir-se en una odissea digna d’un rei d’Ítaca… Ara bé, cal reconèixer que si Ulisses hagués tingut a mà el Google Maps potser no hagués trigat deu anys en arribar al seu destí. Per sort, les aplicacions amb geolocalitzadors moltes vegades ens salven la papereta i ens estalvien molt de temps i de quilòmetres. Però sempre hi ha excepcions. I aquest és el cas que ens ocupa.

A Florència hi ha un carreró que no surt a cap mapa, ni tan sols a Google Maps. Qui vulgui, que faci la prova… Es tracta del Vicolo del Panìco, també anomenat dello Scandalo. Qui ja està buscant el nom a l’aplicació, que sàpiga que el carrer que apareix assenyalat, proper a la via Pellicceria, és un homònim i no el que protagonitza aquesta història. Ja està dit: no surt en els mapes.

Per arribar-hi, cal anar fins a la via del Corso i aventurar-se per una obertura que es troba al número 49R que condueix fins al número 8 de la via Alighieri. Resulta un carreró tortuós, com la seva pròpia història, que es remunta, ni més ni menys, que a l’Edat Mitjana, quan Florència estava dividida en dos bàndols que es disputaven el poder: els güelfs, partidaris del Papa, i els gibel·lins, que donaven suport al Sacre Imperi Romà.

En constant litigi i victòries alternades, els güelfs van aconseguir imposar-se a inicis del segle XIV. Però els costums marquen i habituats com estaven a les lluites de poder, es van dividir en dues faccions irreconciliables: els güelfs blancs, més propers al poble, i els negres, partidaris de les famílies nobles dirigents. Dante, que va formar part de tot aquest entremat polític, era membre destacat dels blancs, que demanaven més llibertat al Papa, i va acabar exiliat de per vida. Però aquesta és una altra història.

La qüestió és que güelfs i gibel·lins vivien en barris diferents per evitar conflictes de veïnatge a causa de motius polítics. Ara bé, després de la derrota dels partidaris del Sacre Imperi Romà, les dues faccions güelfes es van trobar vivint les unes al costat de les altres.

El cas més significatiu és el de les dues famílies que lideraven els bàndols. Els Donati, membres de la classe dirigent florentina, i els Cerchi, propers al poble. La llei de Murphy ja funcionava a l’Edat Mitjana i les dues famílies, com no podia ser de cap altra manera, vivien porta per porta. Però no eren les úniques, el que va provocar un augment de les agressions entre veïns aprofitant les parets compartides que podien acabar amb un bon forat i els membres de les famílies rivals passant d’una casa a una altra per cometre tot tipus d’actes violents.

Per evitar que els Donati i els Cerchi acabessin d’aquesta manera, l’autoritat de la ciutat va decidir que passés l’aire entre les cases de les dues famílies. Es van enderrocar les parets contigües per motius de seguretat i de l’espai guanyat va nèixer aquest carreró que el poble, sempre savi, va rebatejar amb el nom de il vicolo dello scandalo, precisament, per evitar un escàndol encara més gran. I la ciutat, mare de tots els seus ciutadans, va decidir no ventilar l’assumpte. D’aquí, que el carrer es mantingui encara ara en secret.

Qui està enterrat al davant de Miquel Àngel?

La mala sort no és una exclusiva dels vius. Si ens sentim hereus de la concepció d’eternitat dels antics egipcis, una persona reviu cada cop que se la recorda. I, en aquest sentit, les tombes adquireixen una importància crucial. Florència no ha deixat que caiguin en l’oblit molts dels seus grans homes (i algunes dones) i ha convertit l’església de la Santa Croce en un veritable cementiri ple de magnífiques tombes de personatges il·lustres que recobren vida cada cop que una mirada llegeix el seu nom.

L’únic que no hi està enterrat és Dante, tot i que el seu cenotafi és magnífic. La llista de grans noms és prou significativa: Galileu, Maquiavel, Rossini, Ghiberti… i Miquel Àngel. Vasari va ser l’encarregat de projectar la tomba del geni florentí, on hi ploren les muses de la pintura, l’arquitectura i l’escultura. El bust de l’artista, mort a Roma als 88 anys, reprodueix la màscara murtuòria del menut, en alçada, Miquel Àngel, el cos del qual es va exposar en una immensa taula de l’església. L’espectacular monument fúnebre, que es completa amb una pietat pintada pel propi Vasari, centra l’atenció de la immensa majoria de turistes que recorren la nau lateral dreta de la basílica i segueixen el seu camí cap a la no tomba de l’autor de la Divina Comèdia.

Molts pocs donen l’esquena a Miquel Àngel per atendre una tomba més modesta ubicada just al davant, en una columna de la basílica. No deixa de ser mala sort passar la vida eterna a l’ombra d’un geni… A més, el seu nom no diu pràcticament res a ningú: Francesco Nori. “Fixeu-vos-hi bé, és preciosa”, ens alerta la historiadora d’art florentina Caterina Quercioli. I, en efecte, hi destaca una Madonna de la llet esculpida pel renaixentista Antonio Rossellino i la llum d’uns canelobres de bronze tremola dins l’aigua d’una magnífica pica de marbre. De fet, aquest monument és un dels pocs que Vasari va salvar quan va reformar l’església medieval, ja passada de moda, per ordre de Cosme I de Mèdici. Ara bé, no se sap si el famós arquitecte va decidir conservar-la per la seva bellesa o per respectar la memòria de qui hi està enterrat: un personatge ara anònim, però un heroi en el seu temps. I és que la seva valentia va canviar el rumb de la història a la que estava predestinada Florència i la Itàlia renaixentista.

Francesco Nori era, en realitat, un íntim amic i col·laborador de Llorenç de Mèdici. Un dels privilegiats que assistia el 26 d’abril de 1478, junt a la família més poderosa del moment i la resta de la noblesa local, a la missa de Pàsqua a Santa Maria del Fiori. En el moment culminant, quan el capellà alçava el calze, es va produir la famosa conjura dels Pazzi.

Llorenç el Magnífic i el seu germà Julià van ser apunyalats a l’altar major per membres de la família rival Pazzi, l’arquebisbe Salviati i altres conjurats. Julià va morir amb 19 ferides al cos. Llorenç va tenir més sort. El seu amic incondicional Francesco Nori no s’ho va pensar dos cops. Va reaccionar ràpidament oferint el seu cos com a escut humà per protegir-lo. Amb aquesta acció heroica, no només va salvar la vida del Magnífic, que va rebre alguna punyalada de record, va frustar també una conjura que pretenia acabar amb el poder dels Mèdici i imposar un major domini del papat de Roma. Això sí, va pagar amb la pròpia vida.

Els autors del cop d’estat van ser condemnats a mort, tot i que el poble furiós també va intervenir en executar la pena. Un dels germans Pazzi va ser llançat per una finestra, rematat per la gentada i abandonat a l’Arno. La resta, van ser penjats, arquebisbe inclòs. Un jove pintor en aquella època anomenat Leonardo va immortalitzar el moment, a l’estil dels fotoperiodistes, amb uns apunts pictòrics. El papa Della Rovere, el que es creia fins ara que era el gran instigador de la conjura, no va reaccionar gaire bé. Va reclutar el braç armat del papat i va convèncer al rei de Nàpols, Ferran I, per atacar Florència. Però Llorenç era molt magnífic i va saber convèncer al monarca que el Papa se li tornaria en contra si es feia molt poderós al nord de la península. Així va acabar la famosa conjura.

Però tot just fa uns deu anys s’ha descobert que el veritable cervell del cop d’estat no va ser el Papa Sixte IV, sinó Federico da Montefeltro, duc d’Urbino. Amb la caiguda dels Mèdici a Florència pretenia potenciar el domini del seu ducat. 500 anys després dels fets, l’assassí ha sortit a la llum gràcies a una rocambolesca història detectivesca protagonitzada per Marcello Simonetta, professor d’Història i Literatura del Renaixement a la Universitat Wesleyan de Connecticut. Simonetta va descobrir un  manual del segle XV que ensenyava com desxifrar missatges xifrats a les missives internacionals dels diplomàtics. Amb el codi a les mans, va poder treure l’entrellat a tota la conjura que es trobava oculta en una carta firmada per Montefeltro.

Llorenç el Magnífic no va arribar mai a saber la importància del duc d’Urbino en la conjura que va acabar amb la vida del seu germà i del seu amic. Si no, segur que hagués rodat algun cap més… Això si, no va oblidar mai l’acte heroic de Francesco. Va ser ell qui va decidir que fos enterrat a Santa Croce, el panteó dels homes il·lustres de Florència, i també va encarregar el monument mortuori perquè les generacions futures recordessin la seva valentia i el què va suposar per al govern de la ciutat. El que no va calcular és que Miquel Àngel seria enterrat just al davant… i és que ningú pot ser tan magnífic.

L’església del lavabo

Amb més de 2.000 anys d’història, no és d’estranyar que els espais públics i privats d’una ciutat vagin evolucionant. I encara més quan l’activitat política, comercial i cultural ha estat tan intensa al llarg del temps com a Florència. L’actual plaça de la República (no gaire estimada pels florentins, per cert) s’assenta sobre l’antic fòrum, per exemple. Un altre: sota al Palau de la Signoria es poden visitar els vestigis del teatre romà. Sembla que els antics edificis es resisteixin a morir del tot… i van deixant engrunes de pedra, com molles de pa, perquè les ments més inquietes puguin reconstruir el passat i alimentar la història.

Un dels casos més curiosos és el de l’antiga església de San Pier Sheraggio, consagrada a l’inici del primer mil·lenni i enderrocada uns 500 anys després per obra i gràcia dels Mèdici. Qui passegi pel carrer de la Ninna (cançó de bressol), més val que no s’adormi i es fixi bé en unes esveltes columnes i uns arcs encastats al mur. Són les restes mudes del temple que, no obstant, revelen la importància que va arribar a ostentar durant el període de la Florència medieval.

I és que, a més de la funció religiosa, a l’imponent església romànica s’hi organitzaven reunions del Consell del Comú abans de la construcció i mentre s’acabaven les obres del palau de la Signoria, inicialment anomenat del Prior i ara Vecchio. Una placa a la paret recorda que Dante, que va ser prior de la ciutat, hi feia intervencions polítiques, com li corresponia pel càrrec.

A més, San Pier Sheraggio destacava per la seva riquesa artística. Les parets interiors estaven recobertes de frescos i era especialment venerada la Madonna della Nina Nanna (pintada per Cimabue) tal i com l’anomenaven els florentins de l’època perquè es mostrava la imatge d’una tendra verge que feia adormir a l’infant. D’aquí ve el nom del carrer… Un carrer, però, molt estret i força perillós on més valia passar-hi amb els ulls ben oberts.

Al segle XV es va decidir ampliar la via, que correspon a un dels laterals del palau de la Signoria. L’església va patir-ne les conseqüències amb un enderroc parcial d’una de les naus. Els Mèdici van acabar la feina al segle XVI, quan Cosimo I encarrega a Giorgio Vasari la construcció dels Uffizi per concentrar-hi totes les oficines del gran ducat de la Toscana. Cau una segona nau i la resta s’incorpora dins de l’imponent edifici renaixentista.

Encara es poden veure alguns vestigis dins del museu (si és que en queden ganes després de tants Botticelli, Rafael, Filippo Lippi, Leonardo…). No hi ha cap indicació que anunciï on estan, però resulta molt fàcil trobar-los. Només cal anar al lavabo de la planta baixa, on les últimes pedres del temple intenten mantenir la seva dignitat, amb algun sepulcre inclòs.

Fins i tot hi ha turistes que hi llencen monedes mentre esperen el torn per entrar a l’excusat. Tot i que res indica que les restes de l’església que va escoltar la veu de Dante portin sort o garanteixin el retorn a Florència. On van a parar aquestes almoïnes caritatives és tot un misteri… però no estaria malament que servissin pel capuccino matutí de les dones (i algun home) de fer feines que mantenen ben netes les restes de San Pier Sheraggio.