El cas de la Madonna sense rostre

La sensibilitat no té perquè estar renyida amb el temperament. Una bona prova la trobem en el pòrtic d’accés a la basílica de la Santissima Annunziata, un impressionant temple dedicat a la veneració de Maria que es va convertir en el centre vocacional dels artistes florentins. No en va hi tenien una capella dedicada a sant Lluc i el claustre, anomenat dels morts, està ple de tombes de pintors i escultors que van embellir Florència amb les seves obres.

Amb aquest antecedent, no és d’estranyar que ja abans d’entrar a l’església, l’art faci acte de presència. Un impressionant pòrtic amb voltes i columnes, el Chiostrino dei Voti, conté una sèrie de frescos que il·lustren la vida de Maria. Són obra de diferents pintors que hi van treballar a cavall dels segles XV i XVI, entre els quals destaca un dels grans mestres del maniarisme, Andrea del Sarto.

Un altre dels artistes que va plasmar el seu talent en aquest indret és el seu contemporani Francesco di Cristofano Bigi, conegut com a Franciabigio. Ell es va encarregar de l’escena que mostra el casament de la Verge amb sant Josep. Quan encara treballava en el fresc, va succeir un fet que no li va fer cap gràcia i que Vasari va recollir força detalladament en la seva obra sobre els artistes de Florència.

Es veu que els capellans, en motiu d’una festivitat important, van decidir destapar sense permís i mostrar al públic aquest fresc i algun altre que del Sarto també estava treballant. Francibiagio “ne sentì tanto dolore, che fu per morire (va sentir tant dolor, que va creure que es moria), explica Vasari.

La notícia no va trigar en arribar a les seves orelles i va reaccionar sense pensar-s’ho. Es va dirigir a l’església i va agafar un bon martell. Acte seguit, va començar a destruir algunes de les figures que ell mateix havia pintat. Es veu que els capellans van haver-lo de retenir per la força per tal de frenar la seva ira i evitar mals majors.

No se sap si ho va fer intencionadament o no, però l’artista va destrossar ni més ni menys que el rostre de Maria, a més d’alguna altra figura secundària. Els capellans, per intentar esmenar el seu error, van oferir a Franciabigio el doble dels diners acordats perquè reparés la seva pròpia obra. Però l’artista es va negar i els seus col·legues, per respecte, tampoc van accedir-hi.

El resultat del seu descontent encara ara és visible, tot i que el panell explicatiu de les pintures que decoren el pòrtic no en fa cap esment. Per tant, qualsevol pensaria que les parts que manquen són fruit del pas del temps i no de la mà del propi artista.

Ara bé, com en altres històries, també existeix una segona versió. Franciabigio hauria reaccionat d’aquesta manera tan violenta perquè els capellans li haurien rebaixat sense motiu el sou promès a canvi de la seva obra. Llavors, el pintor hauria pres una lògica determinació: si el salari es retalla, també es retalla la pintura.

Sigui quina sigui l’explicació més ajustada a la realitat, el que no hi ha cap dubte és que Franciabigio era un home temperamental. El pòrtic de la Santissima Annunziata dóna fe del seu cop de geni.

 

 

 

L’invent més rendible i renaixentista de Florència

Florència no té prou en ser la mare de la literatura italiana o el bressol del Renaixement.  La ciutat de l’Humanisme, sempre disposada a presumir de les seves fites, també ha sabut baixar el llistó intel·lectual i donar una generosa resposta als seus instints més humans. O, dit d’una altra manera, més passionals. Les històries d’amor, venjança, lluites de poder… són inesgotables, com el delit pel bon menjar.

No és d’estranyar, doncs, que un dels polivalents genis de la ciutat renaixentista sigui el responsable d’inventar un dels productes alimentaris indispensables de la quotidianitat del segle XXI. Ens referim al gelat.

És cert que abans d’ell, xinesos, grecs o romans van arribar a utilitzar la neu o el gel per barrejar-los amb substàncies dolces o sucs de fruites. També el florentí Ruggeri va triomfar a la cort dels Mèdici guanyant un concurs gastronòmic amb una espècie de sorbet. Però va ser el famós arquitecte, escultor, pintor, enginyer militar, escenògraf i tantes altres coses, Bernardo Buontalenti, deixeble de Vasari, l’home que va arribar a la recepta definitiva del gelat com el coneixem avui en dia.

De fet, era una de les persones que els Mèdici acostumaven a cridar perquè organitzés àpats importants a la cort ducal, des de la proposta gastronòmica a les espectaculars posades en escena que tant es portaven en aquella època. Va ser el propi duc qui li va encarregar que inventés un postre que deixés bocabadats als convidats espanyols que tenia en aquella ocasió a taula.

Buontalenti, que en realitat es deia Bernardo Timante Buonacorsi, va fer gala del seu sobrenom i va el·laborar una recepta innovadora que va complir amb escreix l’encàrrec ducal, a base de llet, mel, rovell d’ou i un toc de vi. Naixia així el gelat cremòs, que va aconseguir que no només fossin els ambaixadors espanyols qui recordessin per sempre més aquella vetllada.

L’èxit del gelat va ser clamorós. I Buontalenti, que dominava altres dots com hem vist, sembla que fins i tot va aprofitar el filó per inventar una màquina de fer gelats, amb làmines que es movien amb una maneta i que també incloïa el gel per a la refrigeració del producte.

Encara avui, gelateries florentines ofereixen el gelat batejat com a Buontalenti. Per exemple, la Badiani (viale dei Mille, 20/r) va guanyar fa gairebé 40 anys un concurs del millor sabor de Buontalenti, i va patentar la marca. Però hi ha molts altres establiments de qualitat que el·laboren aquest gelat, encara que dugui altres noms com ‘crema fiorentina’.

Dos exemples de gelateries indispensables són Gelateria de’ Neri (via dei Neri 9/11), just al costat del Palazzo Vecchio, que destaca sobretot pel gelat de xocolata, i la Carraia (Piazza Nazario Saura 25/r), just al davant del pont homònim, on hi van molts florentins a degustar les seves especialitats. Amb això està tot dit.

Qui està enterrat al davant de Miquel Àngel?

La mala sort no és una exclusiva dels vius. Si ens sentim hereus de la concepció d’eternitat dels antics egipcis, una persona reviu cada cop que se la recorda. I, en aquest sentit, les tombes adquireixen una importància crucial. Florència no ha deixat que caiguin en l’oblit molts dels seus grans homes (i algunes dones) i ha convertit l’església de la Santa Croce en un veritable cementiri ple de magnífiques tombes de personatges il·lustres que recobren vida cada cop que una mirada llegeix el seu nom.

L’únic que no hi està enterrat és Dante, tot i que el seu cenotafi és magnífic. La llista de grans noms és prou significativa: Galileu, Maquiavel, Rossini, Ghiberti… i Miquel Àngel. Vasari va ser l’encarregat de projectar la tomba del geni florentí, on hi ploren les muses de la pintura, l’arquitectura i l’escultura. El bust de l’artista, mort a Roma als 88 anys, reprodueix la màscara murtuòria del menut, en alçada, Miquel Àngel, el cos del qual es va exposar en una immensa taula de l’església. L’espectacular monument fúnebre, que es completa amb una pietat pintada pel propi Vasari, centra l’atenció de la immensa majoria de turistes que recorren la nau lateral dreta de la basílica i segueixen el seu camí cap a la no tomba de l’autor de la Divina Comèdia.

Molts pocs donen l’esquena a Miquel Àngel per atendre una tomba més modesta ubicada just al davant, en una columna de la basílica. No deixa de ser mala sort passar la vida eterna a l’ombra d’un geni… A més, el seu nom no diu pràcticament res a ningú: Francesco Nori. “Fixeu-vos-hi bé, és preciosa”, ens alerta la historiadora d’art florentina Caterina Quercioli. I, en efecte, hi destaca una Madonna de la llet esculpida pel renaixentista Antonio Rossellino i la llum d’uns canelobres de bronze tremola dins l’aigua d’una magnífica pica de marbre. De fet, aquest monument és un dels pocs que Vasari va salvar quan va reformar l’església medieval, ja passada de moda, per ordre de Cosme I de Mèdici. Ara bé, no se sap si el famós arquitecte va decidir conservar-la per la seva bellesa o per respectar la memòria de qui hi està enterrat: un personatge ara anònim, però un heroi en el seu temps. I és que la seva valentia va canviar el rumb de la història a la que estava predestinada Florència i la Itàlia renaixentista.

Francesco Nori era, en realitat, un íntim amic i col·laborador de Llorenç de Mèdici. Un dels privilegiats que assistia el 26 d’abril de 1478, junt a la família més poderosa del moment i la resta de la noblesa local, a la missa de Pàsqua a Santa Maria del Fiori. En el moment culminant, quan el capellà alçava el calze, es va produir la famosa conjura dels Pazzi.

Llorenç el Magnífic i el seu germà Julià van ser apunyalats a l’altar major per membres de la família rival Pazzi, l’arquebisbe Salviati i altres conjurats. Julià va morir amb 19 ferides al cos. Llorenç va tenir més sort. El seu amic incondicional Francesco Nori no s’ho va pensar dos cops. Va reaccionar ràpidament oferint el seu cos com a escut humà per protegir-lo. Amb aquesta acció heroica, no només va salvar la vida del Magnífic, que va rebre alguna punyalada de record, va frustar també una conjura que pretenia acabar amb el poder dels Mèdici i imposar un major domini del papat de Roma. Això sí, va pagar amb la pròpia vida.

Els autors del cop d’estat van ser condemnats a mort, tot i que el poble furiós també va intervenir en executar la pena. Un dels germans Pazzi va ser llançat per una finestra, rematat per la gentada i abandonat a l’Arno. La resta, van ser penjats, arquebisbe inclòs. Un jove pintor en aquella època anomenat Leonardo va immortalitzar el moment, a l’estil dels fotoperiodistes, amb uns apunts pictòrics. El papa Della Rovere, el que es creia fins ara que era el gran instigador de la conjura, no va reaccionar gaire bé. Va reclutar el braç armat del papat i va convèncer al rei de Nàpols, Ferran I, per atacar Florència. Però Llorenç era molt magnífic i va saber convèncer al monarca que el Papa se li tornaria en contra si es feia molt poderós al nord de la península. Així va acabar la famosa conjura.

Però tot just fa uns deu anys s’ha descobert que el veritable cervell del cop d’estat no va ser el Papa Sixte IV, sinó Federico da Montefeltro, duc d’Urbino. Amb la caiguda dels Mèdici a Florència pretenia potenciar el domini del seu ducat. 500 anys després dels fets, l’assassí ha sortit a la llum gràcies a una rocambolesca història detectivesca protagonitzada per Marcello Simonetta, professor d’Història i Literatura del Renaixement a la Universitat Wesleyan de Connecticut. Simonetta va descobrir un  manual del segle XV que ensenyava com desxifrar missatges xifrats a les missives internacionals dels diplomàtics. Amb el codi a les mans, va poder treure l’entrellat a tota la conjura que es trobava oculta en una carta firmada per Montefeltro.

Llorenç el Magnífic no va arribar mai a saber la importància del duc d’Urbino en la conjura que va acabar amb la vida del seu germà i del seu amic. Si no, segur que hagués rodat algun cap més… Això si, no va oblidar mai l’acte heroic de Francesco. Va ser ell qui va decidir que fos enterrat a Santa Croce, el panteó dels homes il·lustres de Florència, i també va encarregar el monument mortuori perquè les generacions futures recordessin la seva valentia i el què va suposar per al govern de la ciutat. El que no va calcular és que Miquel Àngel seria enterrat just al davant… i és que ningú pot ser tan magnífic.

L’església del lavabo

Amb més de 2.000 anys d’història, no és d’estranyar que els espais públics i privats d’una ciutat vagin evolucionant. I encara més quan l’activitat política, comercial i cultural ha estat tan intensa al llarg del temps com a Florència. L’actual plaça de la República (no gaire estimada pels florentins, per cert) s’assenta sobre l’antic fòrum, per exemple. Un altre: sota al Palau de la Signoria es poden visitar els vestigis del teatre romà. Sembla que els antics edificis es resisteixin a morir del tot… i van deixant engrunes de pedra, com molles de pa, perquè les ments més inquietes puguin reconstruir el passat i alimentar la història.

Un dels casos més curiosos és el de l’antiga església de San Pier Sheraggio, consagrada a l’inici del primer mil·lenni i enderrocada uns 500 anys després per obra i gràcia dels Mèdici. Qui passegi pel carrer de la Ninna (cançó de bressol), més val que no s’adormi i es fixi bé en unes esveltes columnes i uns arcs encastats al mur. Són les restes mudes del temple que, no obstant, revelen la importància que va arribar a ostentar durant el període de la Florència medieval.

I és que, a més de la funció religiosa, a l’imponent església romànica s’hi organitzaven reunions del Consell del Comú abans de la construcció i mentre s’acabaven les obres del palau de la Signoria, inicialment anomenat del Prior i ara Vecchio. Una placa a la paret recorda que Dante, que va ser prior de la ciutat, hi feia intervencions polítiques, com li corresponia pel càrrec.

A més, San Pier Sheraggio destacava per la seva riquesa artística. Les parets interiors estaven recobertes de frescos i era especialment venerada la Madonna della Nina Nanna (pintada per Cimabue) tal i com l’anomenaven els florentins de l’època perquè es mostrava la imatge d’una tendra verge que feia adormir a l’infant. D’aquí ve el nom del carrer… Un carrer, però, molt estret i força perillós on més valia passar-hi amb els ulls ben oberts.

Al segle XV es va decidir ampliar la via, que correspon a un dels laterals del palau de la Signoria. L’església va patir-ne les conseqüències amb un enderroc parcial d’una de les naus. Els Mèdici van acabar la feina al segle XVI, quan Cosimo I encarrega a Giorgio Vasari la construcció dels Uffizi per concentrar-hi totes les oficines del gran ducat de la Toscana. Cau una segona nau i la resta s’incorpora dins de l’imponent edifici renaixentista.

Encara es poden veure alguns vestigis dins del museu (si és que en queden ganes després de tants Botticelli, Rafael, Filippo Lippi, Leonardo…). No hi ha cap indicació que anunciï on estan, però resulta molt fàcil trobar-los. Només cal anar al lavabo de la planta baixa, on les últimes pedres del temple intenten mantenir la seva dignitat, amb algun sepulcre inclòs.

Fins i tot hi ha turistes que hi llencen monedes mentre esperen el torn per entrar a l’excusat. Tot i que res indica que les restes de l’església que va escoltar la veu de Dante portin sort o garanteixin el retorn a Florència. On van a parar aquestes almoïnes caritatives és tot un misteri… però no estaria malament que servissin pel capuccino matutí de les dones (i algun home) de fer feines que mantenen ben netes les restes de San Pier Sheraggio.

La misteriosa Quimera de Florència

El David de Michelangelo, o el més delicat de Donatello, el Rapte de les Sabines de Giambologna, el Perseo amb el cap de la Medusa de Cellini… La competència estatuaria de Florència és tan elevada que qualsevol manifestació artística d’aquest caire que no respiri Renaixement passa pràcticament desaparecebuda.

Mentre que la cua per entrar a l’Acadèmia, on s’exposa l’estàtua més emblemàtica de Florència, pot arribar a espantar, pocs carrers més enllà, la simpàtica recepcionista del Museo Archeologico mostra el seu millor somriure cada cop que entra una nova visita. I es pot dir que no té molts motius per riure al dia… tot i que al Pallazzo della Crocetta es troba una de les obres imprescindibles de la històra de l’art, concretament de la cultura etrusca: la Quimera d’Arezzo.

L’animal mitòlogic té assignada tota una sala per a ell sol al primer pis del museu i el visitant molt sovint gaudeix del luxe d’examinar en soletat aquest meravellós bronze de prop de 80 centímetres. S’hi pot apropar tant que gairebé és capaç de sentir la respiració agonitzant de la quimera, un monstre terrorífic amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp que algun artista etrusc va immortalitzar fa uns 2.400 anys quan l’heroi Bel·lerofont ja l’havia ferit de mort.

Aquesta estàtua que ara passa sense pena ni glòria a Florència per la saturació d’art renaixentista va ser, ni més ni menys, que la nineta dels ulls de Cosme I i tota una obra de referència per als artistes renaixentistes, que s’inspiraven en el seu passat grecorromà i, també, etrusc. Descoberta al 1553 a Arezzo, territori dels Mèdici, el gran duc la va fer portar a Florència i la va instal·lar al Palazzo Vecchio.

Cosme I va atorgar a la Quimera tota una gran simbologia política. El gran duc al·legava el passat etrusc de la Toscana per justificar la seva activitat expansionista. I els tres animals representaven les feres que volia domar i vèncer per construir el seu propi regne. No obstant, el monstre mitològic ocultava un altre significat només a l’abast dels iniciats, com Cosme I. Els tres animals que la composen simbolitzaven també elements alquímics: la sal, el sofre i el mercuri.

I mentre Cosme I se servia de la Quimera per als propis interessos polítics i per representar als enemics derrotats, els artistes de l’època li van treure tot un altre profit molt més estilístic. Emociona veure el dramatisme de l’escena, com la fera s’esforça per tornar a atacar malgrat les ferides mortals. Les venes, els músculs i les costelles, ben definits, sembla que bateguin. Les faccions dels animals irradien còlera i excitació pel combat, mentre que el cos, mig torsinonat, no amaga la tensió del moment.

Val la pena observar la inscripció gravada en una de les cames, on es pot llegir ‘tincsvil’, el que s’ha interpretat com a una donació al déu etrusc Tinia. I un altre detall curiós: la peça es va trobar sense la serp. L’artista Vasari, que era l’encarregat de vetllar per l’obra, va assenyalar que més tard es va recuperar aquest tercer animal en les excavacions, juntament amb altres peces etrusques menors.

No és fins a mitjans del segle XVIII que se li afegeix la cua, tot i que segurament es va col·locar de forma incorrecte ja que, en lloc d’atacar a l’adversari, mossega una banya de la cabra. Però en aquell moment, la dinastia dels Mèdici acabava d’extinguir-se i la fama del monstre etrusc ja havia començat a esvair-se. Demanar més ja hagués estat una altra quimera…

 

P.D. Els amants de l’art egipci no poden deixar escapar l’ocasió de visitar les sales dedicades a l’antic Egipte. Entre les peces exposades destaca un carro muntat de la dinastia XVIII i diferents fragments extrets de tombes, com una escena d’escribes de la mastaba de Horemheb de Saqqara i dues pintures de l’hipogeu de Seti I a la Vall dels Reis.

Els forats del Ponte Vecchio

No, no hi ha cap perill de que caigui, que se sàpiga… així que no cal alarmar-se pels forats del famosíssim Ponte Vecchio de Florència, el més antic d’Europa construït en pedra i l`únic que l’exèrcit nazi va respectar en la seva retirada de la ciutat. Per tant, realment, el seu nom no enganya i ha acabat sent també el més vell de la capital de la toscana. El seu origen es remunta a l’època romana i, des d’aleshores, aquest pas, el més estret del riu Arno, ha atesorat un munt de vivències i d’històries, com la dels forats.

En un primer cop d’ull, no es veuen. De fet, tampoc es veuen en una segona o tercera repassada. Cal baixar sota el pont, el que no resulta fàcil si no és en barca, per observar-los. Es tracta de dues rengleres de forats que comuniquen directament amb els comerços instal·lats a sobre. I no, no es tractava de l’orinari privat dels botiguers, tot i que el seu ús no deixa de tenir el seu punt escatològic…

Com gairebé tot a Florència, els Mèdici tenen la culpa de la caiguda en desgràcia d’aquests forats, utilitzats a diari fins a finals del segle XVI. I la nissaga de mandataris també és la responsable de la imatge actual del pont, que atorga a la ciutat un punt romàntic i identitari.

Tot comença quan els Mèdici van a viure al palau Pitti, com ja vàrem explicar en aquest post. Per evitar barrejar-se amb el poble i, també, per evitar incidents que poguessin posar en perill la seva no sempre ben apreciada vida per alguns dels seus conciutadans, manen construir un pas elevat que uneixi la seva residència amb el Palazzio della Signoria, passant pel Ponte Vecchio. Un encàrrec que assumeix un dels seus artistes de capçalera, Giorgio Vasari.

Però el Gran Duc Ferran I va afartar-se d’arrufar el nas cada cop que travessava el Ponte Vecchio pel seu passatge aeri particular. La majoria dels comerços instal·lats sota el corredor eren carnisseries amb les seves olors característiques, que a falta de neveres i congeladors, encara haurien de ser més intenses.

El refinat Mèdici en comptes d’incrementar l’ús dels perfums (un dels negocis més pròspers de Florència) obliga als carnissers a abandonar el Ponte Vecchio i en el seu lloc convida a instal·lar-s’hi als joiers, un ofici que s’avenia més als seus gustos i que encara ara ocupa l’activitat comercial del pont.

Doncs bé, els forats en qüestió eren les peculiars escombraries dels carnissers, per on llençaven la carn podrida i altres tipus de deixalles directament a l’Arno, que també va agrair el canvi d’orientació comercial imposada pels Mèdici. Evidentment, els joiers no estaven per tirar diamants i ja no van requerir més el servei dels forats, que mantenen, això sí, la seva dignitat pètrea sota el pont.

 

La musa i la cortesana

Els edificis d’una ciutat com Florència són com pàgines d’un llibre obert, amb infinitat de plaques penjades que anuncien petits capítols de la vida de la població. Entretenir-se a llegir-les totes no deixa de convertir-se en una tasca més que feixuga però il·lustrativa de la història de molts personatges locals i, sovint, internacionals, que van destacar per la seva aportació professional.

Passejant pel carrer Maggio, una artèria de magestuosos palaus i, ara, caríssims antiquaris, la vista acostuma a fixar-se en façanes espectaculars com la del palau de Bianca Cappello, decorat amb frescos en grisalla, obra de Buontalenti, del segle XVI, és a dir, durant el famós Cinquecento renaixentista.

Els esdeveniments que es van viure dins d’aquest edifici segurament donarien per a una novel·la d’intriga i amors passionals. Era la llar de la bella cortesana veneciana Bianca Cappello, de qui es va enamorar perdudament ni més ni menys que Francesco I de Mèdici, casat, per cert, amb Joana d’Àustria, i més lliurat a l’alquimia que al govern del ducat. Quan va enviudar, no va dubtar en casar-se amb el seu gran amor. La relació, però, va acabar dràsticament amb la mort dels dos esposos el mateix dia. Se sospita que van ser enverinats, però les tècniques forenses d’aquella època no eren les d’ara, tot i que els interessos polítics pesaven segurament igual.

Just davant d’aquest espectacular palau, s’obre el petit carrer Sguazza. Qui hi passi aixecant una mica la vista, podrà veure, a l’inici, una placa recordatòria i un relleu de gust sospitós que ens traslladen al quadre més famós de la història, segons diuen els rànquings, la Gioconda de Leonardo da Vinci. L’escrit anuncia que en aquest lloc va nèixer el 15 de juny de 1479 la que, per a molts, va ser la dona que figura en el quadre, Lisa Gherardini. De fet, així ho atribueix l’artista i historiador d’art, contemporani a tots ells, Giorgio Vasari. Per tant, ens trobem segurament davant del record de la musa més venerada dels darrers segles.

La vida de la Lisa, no obstant, no té res a veure amb la de la Bianca. Va ser la segona esposa del mercader de teixits i seda Francesco di Bartolomeo del Giocondo, amb qui es va casar quan tenia quinze anys, va tenir cinc fills i va mantenir un matrimoni convencional burgès fins que va enviudar. El Giocondo va encarregar el retrat a Leonardo que, com era costum en ell, s’ho va prendre amb calma i, fins i tot, es diu que ni tan sols el va arribar a acabar (un altre tret habitual de les seves creacions). Tot i així, el geni florentí va concebre una obra plena de matissos artístics i de misteris. La mirada que sempre segueix a qui la repta, el mig somriure… Eren propis de la Lisa? O dels missatges de Leonardo? Què hi ha de musa i què d’artista? I és que la Monnalisa sempre genera moltes més preguntes que respostes.