Hi ha carrers que espanten, ja sigui per la seva fesomia, pel veïnatge d’establiments incòmodes o, simplement, pel nom que moltes vegades Déu els ha donat, a falta de conèixer la identitat completa, amb DNI inclòs, de l’individu que ha ideat alguna d’aquestes denominacions criminals, pràcticament a perpetuïtat, perquè, com les persones, difícilment es canvien.
A Florència hi ha un carrer que, irremediablement, crida l’atenció de qui hi passa. I, si és temerós de Déu, que sens dubte no és el responsable d’aquest nom, se n’anirà corrents. Es tracta de la Via de’ll Inferno, un carreró estret amb un arc a l’entrada que ajuda a crear una atmosfera encara més tenebrosa perquè els vianants valents o inconscientes entrin en situació. A la paret, un tabernacle buit però amb un improvisat i inquietant Crist dibuixat, completa l’escenografia.
Però això no és tot. El carrer de la cantonada rep el nom de Via del Purgatorio i, per acabar-ho d’adobar, a continuació ve la Via del Limbo. Així, de cop i volta, el nomenclator d’aquesta àrea veïna al Palazzo Strozzi, pot semblar o bé una broma de mal gust o bé un homenatge a la ‘Divina Comèdia’ de Dante. Però no es tracta ni d’una cosa ni de l’altra.
Segons els historiadors locals Piero Bargellini i Ennio Guarnieri, autors de l’obra ‘Le Strade di Firenze’, aquests tres carrers, que ara tenen en comú aquests noms tan peculiars, a l’Edat Mitjana també coincidien en un altre aspecte: acollien cadascun d’ells una casa de menjars.
Potser pel caràcter típicament irònic dels florentins, encara ara no s’ha perdut del tot el costum de batejar amb noms negatius les osteries, amb l’objectiu de donar a entendre que s’hi menja terriblement bé, per potenciar les qualitats pecaminoses de les seves receptes.
I aquest era el cas de les osteries de l’Infern, el Purgatori i el Llimb que van acabar donant nom, per extensió, als seus propis carrers. No hi ha cap dubte que s’hi deuria menjar de mil dimonis, però el que no se sap és si la degradació de la zona de càstig etern es corresponia amb una baixada de categoria del local, a l’estil dels restaurants actuals que tenen tres, dos o una estrelles Michelin…
Sigui com sigui, qui s’aventuri a passajar per aquests tres carrers, curiosament tranquils i sense cap ànima en pena, tindrà com a regal la visió d’una de les obres de l’artista urbà Clet, un Crist penjat en un senyal de carreró sense sortida a la Via del Purgatorio. Si menys no… provocador. L’street art també és present a l’entrada de la Via de’ll Inferno, amb un Dante amb ulleres d’immersió, plenament preparat per submergir-se a les profunditats de l’infern, com el que pateixen els veïns de la zona quan han de donar la seva adreça. I és que viure a l’Infern per voluntat pròpia requereix de molta valentia.
Florència íntima 