El curiós missatge que Botticelli va ocultar en una pintura

Diuen que Botticelli era una persona trista i que la melancolia i el caràcter introvertit  dels rostres que va pintar no són més que el reflex de la seva pròpia personalitat. Era tan discret que, havent-se quedat solter, no se li coneix cap amant, el que no deixa de ser un gran mèrit a la societat florentina que li va tocar viure.

Per això, resulta encara més sorprenent que l’autor de La Primavera sigui l’artífex d’una indiscreció que ell mateix es va encarregar de deixar immortalitzada en una de les seves obres. Això sí, és tan subtil, que cal afinar bé la vista per veure-la.

La xafarderia que Botticelli va decidir compartir es troba a l’església d’Ognissanti, on va pintar el fresc Sant Agustí en el seu estudi. Primer, val la pena dedicar una estona a gaudir de l’obra i de fixar-se tant en la intensitat expressiva del personatge, convertit en un savi humanista, com en els detalls de l’habitació on treballa i que retraten la ciència d’aquella època.

Plena de detalls, el fresc mostra un calendari solar, un astrolabi esfèric  i molts llibres d’estudi, com un de geometria obert per una de les seves pàgines, just al darrera del cap del sant. Resulta curiós veure les figures geomètriques que se suposa que descriu. Se suposa, perquè en realitat, les paraules són simulades… però no totes.

Hi ha només una línia que es pot llegir sense problemes. I és més, el pintor fins i tot hi marca una creu per cridar l’atenció del lector. Exactament, diu això: “Dov’è Frate Martino? È scappato. E dov’è andato? È fuor dalla Porta al Prato”. En una traducció lliure, vindria a dir: “On és el Pare Martino? Ha escapat. I on ha anat? Més enllà de la Porta al Prato”.

En realitat, Botticelli, com si es tractés d’un proto periodista de la premsa del cor, va deixar constància d’aquesta manera tan gràfica sobre l’anar i venir d’un dels religiosos de l’església, que solia escapolir-se per mantenir relacions força profanes i gens  pures.

El que no se sap és amb quina intenció Botticelli va voler donar a conèixer aquesta realitat del capellà. Li feia gràcia i volia compartir-la? O es tractava més aviat d’una denúncia per una actitud que no es corresponia amb la vida que havia de mantenir un home consagrat a Déu?

Botticelli ja tenia experiència en aquest camp. Deixeble de fra Filippo Lippi, va viure de primera mà com el mestre es tancava amb dones en el propi estudi i els alumnes havien d’acabar les obres. És més, Lippi, destinat a un convent de monges com a capellà, fins i tot va tenir un fill amb una de les religioses, també pintor, Filippino, que va treballar un temps a l’equip de Botticelli.

Recordem també que l’artista va ser un dels intel·lectuals influenciats pel discurs de Savoranola, que va portar fins a l’extrem la seva denúncia del llibertinatge de la societat florentina amb la foguera de les vanitats. Però en el moment en què va pintar l’escena, el 1480, el radicalisme del predicador de Ferrara encara trigaria dos anys a establir-se a Florència, on arribaria el 1482 com a lector de San Marco.

Qui tampoc hi era, era la seva estimada Simonetta,  la seva musa, que tantes vegades va retratar, i que ja feia 14 anys que estava enterrada a la mateixa església d’Ognisanti, a tan sols unes passes de distància d’on pintava al seu sant Agustí.

Diuen que per això Botticelli sempre semblava trist. La prematura mort de la seva estimada, a qui mai no va poder estimar, li va deixar una melancolia eterna. La prova és que va demanar ser enterrat a prop d’ella. I, molts anys després, quan ja necessitava dos bastons per caminar, segons Vasari, va tornar a l’església d’Ognisanti per no sortir-ne mai més. Potser aleshores va somriure.

La dona més desitjada i plorada de Florència

Florència té tantes esglésies que resulta gairebé impossible veure-les totes en un mateix viatge, sobretot aquelles que no figuren en el pòdium de les imprescindibles. És el cas de la Chiesa di Ognissanti, malgrat que a dins s’hi trobin obres de Botticelli, Ghirlandaio i Giotto, entre d’altres… Però realment val la pena apropar-s’hi, està a tocar de l’Arno i molt a la vora del pont Vespucci, i no tant per admirar les grans peces d’art que atesora (que s’ho valen), sinó per respirar el perfum del Renaixement, el de les homes i les dones que el varen viure i fer possible. És el cas de dues de les persones enterrades al temple, protagonistes d’una de les històries més vibrants del Cinquecento.

Que el pont Amerigo Vespucci estigui al costat de l’església no és cap casualitat. La seva família era de les més influents de la zona i del propi temple, on encara es conserva la capella privada decorada amb un fresc de Ghirlandaio, que no deixa de ser curiós de veure. A la part inferior està representada una pietat i a la superior, una Madonna de la Misericòrdia amb el retrat de diferents membres de la família, com el propi Amerigo que en aquella època encara era un vailet. La tradició assenyala que el pintor el va convertir en l’àngel de l’esquerra de l’escena mentre que en el grup femení hi figura la dona que va inspirar a més pintors i escriptors de tot el Renaixement i que va robar el cor de més d’un home: Simonetta Vespucci.

Dos retrats de Simonetta Vespucci

La capella dels Vespucci a l'església Ognissanti amb el suposat retrat de Simonetta

Més enllà del cognom, adquirit després de casar-se amb Marco, un cosí d’Amerigo, poc ens diu ara aquest nom. Però la seva bellesa sí que ha passat a la història. Es tracta, ni més ni menys que de la Venus de Boticcelli, la Cleòpatra de Piero de Cosimo, la protagonista de Le stanze della Giostra del poeta Poliziano… La llista d’artistes que es van inspirar contemplant el seu rostre i gracilitat també inclou a Verrocchio, Filippo Lippi, Ghirlandaio, entre d’altres. És a dir, la bella Simonetta, tal i com era coneguda, va converir-se sense proposar-s’ho en la gran musa renaixentista i va seduir sense voler-ho als homes més poderosos de Florència, Mèdici inclosos.

La seva llegenda comença amb la seva pròpia localitat de naixement, que molts consideren que és Fezzano di Portovenere, on, casualitats de la vida, la mitologia sitúa el naixement de la pròpia Venus. El cas és que arriba a Florència de la mà del seu jove i noble espòs, amic de la família Mèdici, i aviat la seva llarga cabellera rossa, els seus melancòlics ulls grisos i les seves formes sensuals enlluernarien Florència.

Llorenç el Magnífic i el seu germà Julià van arribar a rivalitzar per aconseguir els seus favors que, finalment, sembla que es va endur el menor dels Mèdici. La llegenda de Simonetta continua forjant-se quan Julià la fa protagonista d’una justa. Ell hi participa amb un estandard pintat per Botticelli amb el rostre de la noia representant a Minerva i amb el lema, en francès, ‘la sans pareille’ (la sense igual).

Però el regnat de Simonetta només va durar un any. Mor el 1476 víctima de tisis. Tenia 23 anys. El seu taüt es va exposar obert perquè tota Florència pogués contemplar per últim cop a la dona més admirada del Renaixement, a qui la mort li havia robat la vida però no la bellesa. Les seves restes es van sepultar a la tomba familiar de la capella de la família Vespucci a Ognissanti, on també va acabar l’altre membre més significatiu de la nissaga, Amerigo.

El seu amant Julià no trigaria gaire en seguir-la, assassinat en el famosa conjura dels Pazzi dos anys després. El seu marit Marco va tornar-se a casar l’any següent. Qui sembla que la va plorar més temps i per sempre va ser Sandro Botticelli. L’artista no va deixar mai de pintar-la (va acabar el famós Naixement de Venus nou anys després de la seva mort) i, molts diuen, d’estimar-la.

Tomba de Botticelli a l'església Ognissanti

Botticelli no es va casar mai, la seva vida sentimental era d’una discreció sospitosa, no se li coneixien amants… Només se sap que va demanar ser enterrat als peus de Simonetta, un desig que es va complir quan va morir més de trenta anys després. I és per això que la seva tomba ara s’ha convertit en la més famosa de l’església d’Ognissanti, on els seus admiradors li deixen missatges, com el que diu: “Amb tu sempre és primavera”, sense sospitar que el seu altre gran quadre el va pintar per encàrrec de Llorenç el Magnífic just després de l’assassinat del seu germà.

Fragment de la Primavera de Botticelli

La tradició assegura que hi surten retratats els joves amants, Julià (com a Mercuri) i Simonetta (la Gràcia que se’l mira), ambdós morts a la primavera de les seves vides. El gran poderós Llorenç tenia el seu punt sentimental i poètic. D’ell és també el gran poema de comiat a ‘la sans pareille’, que de ben segur haurien subscrit tots els seus enamorats, Botticelli inclòs.

O chiara stella, che co’ raggi tuoi
togli alle tue vicine stelle il lume,
perché splendi assai più del tuo costume?
Perché con Febo ancor contender vuoi?

Forse i belli occhi, quali ha tolti a noi
Morte crudel, ch’omai troppo presume,
accolti hai in te: adorna del lor lume,
il suo bel carro a Febo chieder puoi.

O questa o nuova stella che tu sia,
che di splendor novello adorni il cielo,
chiamata esaudi, o nume, e voti nostri:

leva dello splendor tuo tanto via,
che agli occhi, che han d’eterno pianto zelo,
sanza altra offension lieta ti mostri.