El gran jardí de la maçoneria

El riu Arno divideix Florència en dues meitats. Per una banda, el que els florentins anomenen ‘di qua l’Arno’ (és dir, l’àrea central amb la piazza de la Signoria o Santa Maria del Fiore com a grans reclams) i ‘di là l’Arno’, conegut com el barri de l’Oltrarno. Una de les icones d’aquesta altra ribera és, sens dubte, el Palazzo Pitti, però la majoria de veïns se senten identificats amb una estranya torre visible desde diversos punts del barri, un antic observatori astronòmic… que és molt més que això.

En realitat, la torre forma part del jardí Torrigiani que, amb gairebé set hectàries de terreny, és el jardí privat més gran d’Europa muralles endins. Encara hi viu la família originària, dividida en dues branques: els Torrigiani Malaspina i els Torrigiani di Santa Cristina. Precisament, un d’ells, el jove baró Vanni Torrigiani ha penjat la toga d’advocat per recuperar amb les pròpies mans el jardí familiar. Un dels seus grans èxits ha estat la rehabilitació de l’hivernacle. A més, ha obert l’espai perquè s’hi celebrin esdeveniments i s’hi organitzin cursos, com els de botànica per a nens. I és que el manteniment d’un jardí privat d’aquesta envergadura bé necessita d’un bon finançament…

I diem privat perquè està tancat al públic, pertany a la família que, amb aquests nous aires de frescor aportats per Vanni, ha decidit organitzar visites guiades sota petició i amb un membre de la família com a mestre de cerimònies. En la seva pàgina web s’explica com fer-ho. I, realment, la descoberta d’aquest jardí val la pena perquè, i aquí ve la sorpresa, és molt més que un agradable passeig per la natura, es tracta d’una veritable iniciació maçònica.

Aquest espai verd ja era reconegut durant el Cinquecento com a hort botànic. De fet, aquí es va crear, el 1716, la Società Botanica Italiana, la primera d’Europa, segons Vanni. Però va ser en el segle XIX quan el jardí va adquirir la forma actual. El marquès Pietro Torrigiani, que era maçó, compra més terrenys i encarrega als arquitectes Luigi de Cambray Digny i Gaetano Baccani que construeixin un jardí romàntic de tipus anglès però amb una peculiaritat: que al mateix temps sigui un itinerari simbòlic esotèric, un recorregut que permeti passar de la ignorància a la saviesa.

Vanni explica que una altra peculiaritat d’aquella època era el gust per l’antic Egipte mitjançant la creació d’un corrent artístic neoegipci. Per aquest motiu, el punt de partida d’aquest viatge iniciàtic comença on es troba una estàtua idealitzada d’Osiris, déu de la mort i la resurrecció. El que significa que qui vulgui obtenir saviesa ha de morir metafòricament i tornar a nèixer. Per tant, aquesta zona del jardí es coneix com a Naixement i suposa el primer pas del recorregut vital.

Al cap d’un agradable passeig, on es poden anar descobrint alguns arbres simbòlics (com la magrana), d’altres de més de 350 anys, algun palau o alguna estàtua (com la d’un escolapi), s’arriba al cor del segon grau de la iniciació: la joventut. Dos lleons amb l’escut de la família Torrigiani fan guàrdia en un templet amb una estàtua inquietant, la d’un lleó atacant un toro. Segons el baró, el lleó simbolitza el déu Mitra i de la sang que provoca al pobre vacú naixeran els homes.

En aquest àrea s’aprecia el bambú, una planta lligada a la llibertat, la joventut i als exercicis espirituals. Més endavant, un riu, ara sec, element de purificació, se suma al simbolisme de la iniciació. Una estàtua d’un faune li acaba de donar un aire de misteri a l’indret.

El recorregut d’aquesta lògia maçònica a l’aire lliure finalitza en un bosc espès d’arbres i vegetació que representa la nit, la mort necessària per desprendre’s de la ignorància passada i així poder tornar a néixer com a savi. En el bosc sagrat es poden veure elements com el Sepolcreto, símbol de la fugacitat de la vida terrenal o el templet de l’Arcàdia, la idealització de la vida pastoril.

Però no hem parlat de la torre. Construïda per Baccani, al damunt d’un pujolet artificial, també està plena de missatges maçònics. Per exemple, la base quadrada fa referència a la terra. A continuació, l’estructura octogonal, que recorda al Baptisteri de Florència, representa el pla intermig. I, finalment, la part superior circular, sense angles, significa que s’ha aconseguit la perfecció. Com a curiositat, a més d’aparells astronòmics, biblioteca i una fantàstica terrassa per mirar el cel, hi havia una antiga cadira mecànica a les escales per poder-les pujar sense cap mena d’esforç… el que deixa patent que, dins de la torre, apart de molta saviesa, tampoc no hi faltava un sorprenent pragmatisme…

El jardí sorpresa de la Piazza dei tre Re

Els carrerons estrets acostumen a cridar l’atenció i sovint ofereixen més d’una sopresa, ja sigui per bé o per mal… Aquesta dualitat no li és gens aliena al cas que ens ocupa: la Piazza dei tre Re de Florència, on s’uneixen dues estretes vies del cor del nucli medieval, el Vicolo dell’Onestà i el Vicolo del Ferro. Es tracta, de fet, d’un dels espais més antics de la ciutat. Aquest indret ja era actiu en època romana, quan s’hi va instal·lar el campament que va acabar fundant l’antiga Florentia, segons explica Antonio Panchetti, membre de Serre Torrigiani, la institució que acaba de recuperar aquest entremat tortuós, tant des d’un punt de vista urbanístic com històric.

Una atractiva ornemantació vegetal atrau la mirada i les passes dels vianants cap aquest indret… és una primera carta de presentació del que vindrà a continuació: el primer jardí urbà de Florència, al bell mig de la plaça, inaugurat el maig d’aquest mateix any. D’acord amb l’ajuntament de la ciutat, Serre Torrigiani ha transformat l’espai, antic refugi de drogadicció i tràfic d’estupefaents, en un encantador jardí, un petit pulmó verd que aprofita fins i tot les parets dels edificis que li donen forma per crear una atmosfera de pau i tranquil·litat.

Totes les plantes que refresquen l’ambient provenen del Jardí Torrigiani, seu de la institució cultural i botànica que ha impulsat la iniciativa. Ubicat al barri de l’Oltrarno i amb més de sis hectàrees és, sens dubte, el jardí privat més gran de Florència. Unes taules amb cadires acaben de donar un aire romàntic i de repòs a l’ambient, que completa la seva oferta amb una proposta gastronòmica fast good, composta per entrepans d’autor i plats senzills de la cuina florentina, com la panzanella o el carpaccio di bresaola.

I mentre es descansa, es pren alguna cosa o es menja quelcom, resulta inevitable recòrrer l’històric espai amb la vista i descobrir el seu passat. Un panell informatiu explica, per exemple, l’origen del nom de la plaça, provinent d’una coneguda Locanda medieval que, per extensió, va acabar batejant aquest indret. També es comenta que, uns segles després, la plaça i els seus dos carrerons van formar part del Ghetto jueu de Florència.

Però la història d’aquest lloc està carregada d’anècdotes sucoses. Antonio Panchetti explica, per exemple, que la torre medieval que s’alça a la plaça correspon a la família Macci, una de les més antigues de Florència, que va haver-ne de reduir l’alçada per ordre dels Médicis, que no volien que res fos més alt que la torre del Palazzo della Signoria. I, parlant d’edificis, a la plaça també hi ha el de l’antiga acadèmia de disseny que va crear Miquel Àngel.

Un altre exemple: el Vicolo dell’Onestà, avui amb una imatge de l’anunciació i amb una placa que demana respecte a Maria Santíssima, havia estat el lloc de concentració de les dones que es dedicaven a la prostitució. De fet, hi havia, segons explica Panchetti, la seu d’aquest ofici, amb els seus representants inclosos.

Actualment, la principal activitat de l’indret, però, ve marcada pel programa musical i literari que organitza uns tres cops per setmana Serre Torrigiani in piazzetta, tal i com s’ha batejat aquesta iniciativa. De moment, l’espai està vinculat a la temporada primaveral i estiuenca. Per tant, obert de març a octubre, però s’està negociant una ampliació de cara a l’hivern adaptada a unes condicions climatològiques més adverses.

Ja sigui de cara el bon temps o tot l’any, aquest racó de Florència promet un parèntesi de relax i resulta encisador pels amants de la història, que es poden traslladar mentalment a diverses èpoques. Romans, medievals, renaixentistes, jueus, prostitutes i drogadictes han compartit, al llarg del temps, aquest espai, que ara respira un aire molt més pur gràcies a les plantes del jardí Torrigiani.