El curiós missatge que Botticelli va ocultar en una pintura

Diuen que Botticelli era una persona trista i que la melancolia i el caràcter introvertit  dels rostres que va pintar no són més que el reflex de la seva pròpia personalitat. Era tan discret que, havent-se quedat solter, no se li coneix cap amant, el que no deixa de ser un gran mèrit a la societat florentina que li va tocar viure.

Per això, resulta encara més sorprenent que l’autor de La Primavera sigui l’artífex d’una indiscreció que ell mateix es va encarregar de deixar immortalitzada en una de les seves obres. Això sí, és tan subtil, que cal afinar bé la vista per veure-la.

La xafarderia que Botticelli va decidir compartir es troba a l’església d’Ognissanti, on va pintar el fresc Sant Agustí en el seu estudi. Primer, val la pena dedicar una estona a gaudir de l’obra i de fixar-se tant en la intensitat expressiva del personatge, convertit en un savi humanista, com en els detalls de l’habitació on treballa i que retraten la ciència d’aquella època.

Plena de detalls, el fresc mostra un calendari solar, un astrolabi esfèric  i molts llibres d’estudi, com un de geometria obert per una de les seves pàgines, just al darrera del cap del sant. Resulta curiós veure les figures geomètriques que se suposa que descriu. Se suposa, perquè en realitat, les paraules són simulades… però no totes.

Hi ha només una línia que es pot llegir sense problemes. I és més, el pintor fins i tot hi marca una creu per cridar l’atenció del lector. Exactament, diu això: “Dov’è Frate Martino? È scappato. E dov’è andato? È fuor dalla Porta al Prato”. En una traducció lliure, vindria a dir: “On és el Pare Martino? Ha escapat. I on ha anat? Més enllà de la Porta al Prato”.

En realitat, Botticelli, com si es tractés d’un proto periodista de la premsa del cor, va deixar constància d’aquesta manera tan gràfica sobre l’anar i venir d’un dels religiosos de l’església, que solia escapolir-se per mantenir relacions força profanes i gens  pures.

El que no se sap és amb quina intenció Botticelli va voler donar a conèixer aquesta realitat del capellà. Li feia gràcia i volia compartir-la? O es tractava més aviat d’una denúncia per una actitud que no es corresponia amb la vida que havia de mantenir un home consagrat a Déu?

Botticelli ja tenia experiència en aquest camp. Deixeble de fra Filippo Lippi, va viure de primera mà com el mestre es tancava amb dones en el propi estudi i els alumnes havien d’acabar les obres. És més, Lippi, destinat a un convent de monges com a capellà, fins i tot va tenir un fill amb una de les religioses, també pintor, Filippino, que va treballar un temps a l’equip de Botticelli.

Recordem també que l’artista va ser un dels intel·lectuals influenciats pel discurs de Savoranola, que va portar fins a l’extrem la seva denúncia del llibertinatge de la societat florentina amb la foguera de les vanitats. Però en el moment en què va pintar l’escena, el 1480, el radicalisme del predicador de Ferrara encara trigaria dos anys a establir-se a Florència, on arribaria el 1482 com a lector de San Marco.

Qui tampoc hi era, era la seva estimada Simonetta,  la seva musa, que tantes vegades va retratar, i que ja feia 14 anys que estava enterrada a la mateixa església d’Ognisanti, a tan sols unes passes de distància d’on pintava al seu sant Agustí.

Diuen que per això Botticelli sempre semblava trist. La prematura mort de la seva estimada, a qui mai no va poder estimar, li va deixar una melancolia eterna. La prova és que va demanar ser enterrat a prop d’ella. I, molts anys després, quan ja necessitava dos bastons per caminar, segons Vasari, va tornar a l’església d’Ognisanti per no sortir-ne mai més. Potser aleshores va somriure.

L’últim que es va cremar a la foguera de les vanitats

Qui perd el temps mirant el terra a la Piazza della Signoria, on és fàcil que la vista s’encanti en una de les moltes belleses  artístiques que l’envolten? El Palazzio Vecchio amb la seva característica torre, les estàtues de la Logia dei Lanzi, la font monumental de Neptú… per no parlar de la còpia del David de Michelangelo que dóna la benvinguda als visitants que s’endinsen a la seu del poder civil de la ciutat.

Només els més prudents, els que  trepitgen de peus a terra i  també abaixen el cap per comprovar per on els condueixen les seves passes,  podran trobar-se amb una gran marca rodona al bell mig de la plaça. No és l’única de la ciutat. Recordem, per exemple, el cercle de marbre blanc del darrera de la catedral que assenyala el lloc on va caure ‘la balla’ de la cúpula de Brunelleschi o la desapercebuda Pietra dello scandalo de la Lògia del Mercat Nou. Aquesta, com no podia ser d’una altra manera, també té la seva història.

En realitat, només falta llegir la inscripció per saber del què es tracta. Aquest va ser el darrer lloc on els florentins van veure un dels personatges més controvertits de la seva història, i no ens referim a cap Mèdici, ans tot el contrari. De fet, a l’home que els va fer desaparèixer de la ciutat, tot i que hi acabarien tornant. Estem parlant de Girolamo Savonarola, el polèmic monjo dominic disposat a acabar amb el llibertinatge i el luxe que regnava a la ciutat bressol de l’Humanisme.

Els seus famosos sermons, no obstant, també apuntaven a la cultura que tant va promoure Florència i de la que se sentia tan orgullosa. Però, és clar, l’orgull era un altre pecat a combatre. Així doncs, Savonarola va impulsar la foguera de les vanitats per cremar tots els mals materials que corrompien la societat florentina de l’època, com miralls, vestits, perfums… Van anar a parar a les flames, també,  llibres de Bocaccio i Petrarca, suposem que massa atrevits per a la ment del predicador de Ferrara. Fins i tot es diu que el propi Botticelli hi va portar algunes de les seves obres, que va veure com es convertien en cendres.

Curiosament, Savonarola, que també criticava l’ambició i l’estil del vida del propi Papa, va acabar excomulgat i condemnat per heretgia.  El predicador i dos dels seus seguidors van ser executats al garrot vil i cremats en el lloc que indica la placa el 23 de maig de 1498. Un testimoni de l’època va assegurar que Savonarola va trigar hores en convertir-se en cendres. I això és el que pretenien les autoritats per evitar que les seves restes fossin venerades. Finalment, van acabar desapareixent Arno avall.

Ara bé, no es va escollir un indret qualsevol per incinerar d’aquesta manera tan curiosa, i en públic, a Savonarola. En realitat, el punt que assenyala el cercle de la Piazza della Signoria és el mateix lloc on tantes vegades havia encès la seva foguera de les vanitats. I això no és una ironia del destí, sinó una premeditada venjança final.