El fantasma més atractiu de Florència

Diuen que cada primer dimarts de mes, un fantasma vaga com una ànima en pena per la plaça del Duomo. Se’l pot veure especialment entre el lateral esquerra de Santa Maria del Fiore i el Campanille de Giotto, on fa molts i molts anys van donar sepultura al seu cos mortal. I és que, encara que ara no ho sembli, el subsòl que va del Baptisteri al campanar havia acollit  un dels cementiris centrals de la Florència medieval. No seria gens estrany, doncs, que hi quedessin algunes restes, com les de la jove Ginevra degli Almieri, enterrada a la flor de la vida a finals del segle XIV.

Com si es tractés d’una Julieta florentina, la bella Ginevra va viure una història d’amor que la va portar ni més ni menys que a la tomba. Encara adolescent, va enamorar-se d’Antonio Rondinelli, un noi que apuntava maneres malgrat el seu origen més aviat humil. L’amor, evidentment, era correspòs i va durar alguns anys fins que, arribat el moment, el xicot va decidir fer el pas definitiu i demanar la mà de la noia, malgrat que ja s’esperava la resposta negativa de la família, de vell llinatge nobiliari.

El pare de Ginevra no va trigar en reaccionar i va comprometre la filla amb un home que sí estava a l’alçada del seu rang, Francesco Agolanti, fill d’un comerciant com ell amb qui solia fer negocis. El pacte entre els pares es va tancar en un lloc molt significatiu, al Canto del Parentado, on els florentins solien negociar aquest tipus de matrimonis de conveniència.

Ginevra es va veure obligada a casar-se amb Francesco, però no podia oblidar al seu estimat. Es va tancar en ella mateixa, va deixar de menjar i va caure malalta. En realitat patia de mal d’amors, però la Florència d’aquella època estava immersa en una epidèmia de pesta i els metges li van diagnosticar aquesta terrible malaltia. La noia no va deixar d’empitjorar fins que al final és trobada morta al llit.

Tothom la plora, fins i tot els veïns, que la tenien com a un referent de bellesa i amabilitat. La vesteixen amb una túnica blanca, de núvia, i l’enterren al cementiri on ara s’alça la piazza del Duomo, a la tomba de la família.

Però quan arriba la nit d’aquell primer dimarts de mes, Ginevra es desperta. Obre els ulls i només veu foscor. Se sent desorientada fins que al final s’adona que ha estat enterrada viva. Amb les poques forces que li resten, intenta desesperadament sortir del seu taüt mortal. Empeny i empeny fins que al final, i gràcies a què la tapa no estava ben tancada, aconsegueix alliberar-se.

Amb prou feines es manté dreta, però per fi arriba a casa. Truca a la porta i el marit treu el cap per la finestra. Queda horroritzat! Veu el fantasma de la seva dona i es fa el senyal de la creu per allunyar els mals esperits mentre ordena als criats que no obrin per res del món.

Ginevra, desesperada, segueix la seva agònica marxa fins a casa els pares en busca d’empara. La mare s’espanta amb la visió i tampoc deixa que el fantasma de la filla entri a casa.

Amb moltes dificultats per poder caminar, la noia es dirigeix al darrer lloc que li passa pel cap: la casa del seu estimat Antonio, que, evidentment, queda impactat per l’aparició de la seva estimada. No obstant, reacciona ràpid i l’acull a casa seva, on té cura d’ella.

Gràcies a la dedicació d’Antonio i la seva família, Ginevra aconsegueix recuperar-se en pocs dies, gairebé els mateixos que necessita el seu marit per adonar-se de que viu a casa del seu antic pretendent. No triga gens a presentar-s’hi a demanar explicacions i una compensació econòmica pels danys rebuts. Antonio es nega en rodó. Aleshores, decideix presentar al cas al Tribunal Eclesiàstic, que dicta una sorprenent sentència.

Tenint en compte que la noia va morir, es considera que el seu compromís matrimonial ja no té vigència, per la qual cosa queda totalment alliberada i pot contraure un nou matrimoni en la nova vida que Déu li ha donat. Està clar que la versió florentina de Romeu i Julieta té un final molt més feliç.

Ara bé, no se sap del cert si aquesta història és una llegenda inventada o prové d’un fet real. El que està clar és que en un lateral de la Catedral, on hi havia l’antic cementiri, una làpida de marbre recorda aquesta odissea de la pobre Ginevra. La popularitat va ser tal que se’n fan obres de teatre, òperes i fins i tot una pel·lícula, Ginevra degli Almieri, del 1936, amb Amedeo Nazzari e Elsa Merlini.

Els que volen sortir de dubtes sempre tenen l’opció de plantar-se el primer dimarts de mes al davant del campanille de Giotto i esperar que aparegui el fantasma de Ginevra, la dona que va ser enterrada viva i, gràcies a això, va poder gaudir d’una nova vida, talment com si hagués ressuscitat.

 

L’àngel que fa la botifarra

No tots els àngels són uns àngels (en el sentit més càndid de la paraula). En Llucifer n’és la millor prova… I a Florència n’hi ha una altra de molt evident, tot i que acostuma a passar força desapercebuda pels visitants. Es tracta de l’àngel que fa la botifarra. I la fa, ni més ni menys, que a un lloc on ningú se l’espera: a l’entrada de la catedral de Santa Maria del Fiore.

Per ser més concrets, aquest àngel irreverent, o rebel, tal i com l’anomenen els florentins, es troba a l’accés sud de la façana del duomo, utilitzat com a porta de sortida de la catedral. Resulta molt fàcil veure’l, ja que ocupa un bon lloc a l’alçada de la vista dels que hi surten i que, per tant, es duen un bon record de comiat.

En realitat, aquest relleu de marbre forma part d’un conjunt escultòric realitzat al voltant de 1880 (ja se sap que les construccions de les catedrals acostumen a ser llargues…) pel binomi format per Emilio Gallori i Cesare Zocchi per embellir la portalada amb la representació dels àngels de l’Apocalipsi. I l’expressió d’aquests àngels, de tots sense excepció, és ben diferent dels que presideixen l’entrada nord, on s’hi veuen esculpits uns formals àngels de la passió (obra de Giovanni Paganucci).

Les ments més benevolents han interpretat que el gest de l’àngel irreverent, i el dels seus companys, es deu a l’esgotador ritme de l’Apocalipsi. Alguna altra, en canvi, com la de l’escriptor americà David Leavitt, autor de Florence, a delicate case, assegura que la botifarra fa referència a la sodomia, una pràctica força habitual a la Florència de tots els temps… Dante, fins i tot, en la seva Divina Comèdia, en parla quan visita el seu vell mestre a l’infern, al lloc destinat als homes que han dut a terme aquest pecat.

Però l’explicació més divertida cal buscar-la en la tradició oral de Florència. Una antiga història transmesa de pares a fills, o d’avis a néts, explica que els àngels d’aquesta portalada sud van anar a fer un bon àpat en alguna de les excel·lents osteries de la ciutat. Quan va arribar el moment de pagar, un a un es van anar passant la pilota (si s’observen bé les seves expressions, sembla que es facin els escandalitzats i algun, també l’orni), fins arribar al darrer àngel, que va respondre, com tots podem suposar, amb una bona botifarrada. La situació, doncs, segons la llegenda, encara és més greu. Aquests àngels ‘juergueros’ no només són irreverents o rebels, sino que a sobre són uns malpagadors i el seu ‘simpa’ ha quedat ben retrat en marbre per a tota l’eternitat.

La troballa del llegendari pou perdut de l’home que va transformar el món

Hi ha persones cabdals en la història però que sembla que la història s’hagi oblidat d’elles. Aquest és el cas d’un dels homes més savis i poderosos del Cuatrocento florentí, Paolo del Pozzo Toscanelli. Resulta tan important la seva figura que, sense ell, per exemple, Brunelleschi no hauria alçat la seva famosa cúpula de Santa Maria del Fiore ni Cristòfol Colom hauria descobert Amèrica. Pot sonar a exegeració però, com totes les realitats, la de Toscanelli també supera la ficció.

Passejant per la via Toscanella, al barri de l’Oltrarno, l’imponent edifici del número 36r crida ràpidament l’atenció per diversos motius. Primer de tot, per la placa que anuncia el naixement de Boccaccio, tal i com s’ha explicat en aquest post. I, en segon lloc, perquè en una altra indicació està escrit ‘Pozzo dei Toscanelli‘. Si es fa un cop d’ull pel tortuós carrer, es comprova de seguida que no hi ha cap pou. És evident, doncs, que la resposta només es pot trobar a l’interior de l’immoble que, en realitat, és l’antiga Loggia dei Ridolfini i ara alberga el restaurant Toscanella Osteria.

De fet, va ser durant les recents obres de rehabilitació d’aquest edifici per convertir-lo en restaurant, que va saltar la sorpresa. Mentre es restaurava el paviment, es va trobar una làpida al terra. Tot semblava indicar que tapava alguna cosa, però ningú imaginava que es trobés el que es va trobar: el llegendari pou dels Toscanelli que molts estudiosos havien buscat sense èxit al llarg dels darrers segles. I que, gràcies a aquesta descoberta, l’historiador Marco Conti ha pogut per fi documentar.

Aquestes restes arqueològiques resulten vitals per diferents motius. Per començar, el seu origen prové de l’època de l’antiga Roma, quan feia les funciones de cisterna, segurament pública (la via Toscanella era un carrer important de l’antic entremat urbanístic romà). A posteriori, es va convertir en un pou també d’utilitat pública, que es deuria alimentar de les fonts del Boboli. Tan important era aquest punt d’aigua potable que va donar nom a una família, els Toscanelli.

Sens dubte, el membre més destacat del clan va ser Paolo del Pozzo Toscanelli, que representa la figura de l’humanista florentí per antonomàsia . Matemàtic, astrònom, cosmògraf, filòsof, expert en llatí i grec, en lectures clàssiques… era tota una autoritat científica i intel·lectual, a més d’un personatge de gran poder a la ciutat de Florència. Tant és així que al voltant d’ell es va crear una espècie d’acadèmia o trobada de diferents humanistes que intercanviaven opinions, i ho feien en aquest indret, a la loggia, a peu del pou, que es va convertir també en una font de coneixement per a joves talents com Brunelleschi o Amerigo Vespucci.

De fet, Toscanelli va ser mestre del gran Brunelleschi, a qui li va transferir coneixements, especialment, sobre matemàtiques i geometria. Tots dos homes van mantenir sempre una relació molt especial i Toscanelli no va deixar mai de donar-li suport. Per exemple, el mestre va ajudar al deixeble a fer els càlculs per construir la cúpula més famosa del Renaixement, símbol de Florència. A més, va instal·lar el gnomon més gran del món, de 90 metres d’alçada, a Santa Maria del Fiore, un instrument astronòmic que serveix per mesurar la posició del Sol en el cel i establir la durada de l’any solar.

Un altre dels seus coneixements, la geografia, va resultar de vital importància per Cristòfol Colom. Paolo dal Pozzo Toscanelli va dibuixar el mapa amb la ruta alternativa per arribar a la terra de les espècies i tots dos van mantenir una intensa correspondència durant els anys previs al viatge que conduïria a la descoberta d’Amèrica.

Aquests són només dos dels exemples de les aportacions decisives, i a l’ombra, de Toscanelli als grans projectes de la seva època. Pràcticament no va deixar escrits sobre els treballs que va realitzar en tots els camps que dominava. Bona part del seu llegat es pot veure en les obres dels seus contemporanis, una manera molt generosa de contribuir a l’evolució de la humanitat.

El pou que saciava la set, tan d’aigua com de coneixement, de tots aquests homes del Renaixement es pot visitar sense problemes a l’interior del restaurant Toscanella Osteria, que l’ha tret a la llum i ha recuperat la història i l’arquitectura de la Loggia dei Rodolfini. Les taules se situen sota una elegant volta de canó envoltada d’esbeltes columnes que recorden l’interior de la basílica del Santo Spirito de Brunelleschi. I no seria d’estranyar que l’amic hagués contribuït d’alguna manera a embellir el lloc que tan li va aportar. A més, Toscanelli va ser enterrat en aquesta mateixa església, que tan bé coneixia. Però, ironies del destí, la seva tomba va ser destruïda, el que encara accentua més l’anonimat d’aquest humanista vital que la seva ciutat sembla haver oblidat.

El misteri del cercle blanc

Un dels grans orgulls de Florència és, sens dubte, la cúpula que Brunelleschi va alçar perquè Santa Maria del Fiore, la catedral de la ciutat, s’apropés al cel i conquerís la glòria divina. No resulta estrany, doncs, que qui passegi pels voltants de la plaça del duomo florentí ho faci amb el cap ben alt per observar una de les obres arquitectòniques més imponents del jove Renaixement.

Ara bé, ja diuen que cal tocar de peus a terra i, si potser, també mirar per on es trepitja, i no només per no caure. Qui ho faci, podrà descobrir un inquietant cercle de marbre blanc ubicat al darrera de la catedral. Resulta ben visible perquè la resta del paviment, construït amb grans llambordes rectangulars, és ben negre.  I com que tot en aquesta vida té un sentit, la pregunta, a falta de cap placa explicativa, resulta òbvia: què simbolitza?

Amb aquesta llosa blanca els florentins van voler deixar constància d’un dels episodis que més va ferir el seu amor propi, el que els honora, malgrat que ho fessin d’una manera muda per a la posteritat. Tampoc cal abusar de les cures d’humilitat…

El 5 d’abril de 1492, un potent llamp, no sabem si procedent o no de la còlera divina, va decidir fer història a Santa Maria del Fiore. Feia 21 anys que Verrocchio havia rematat el gran treball del mestre Brunelleschi (ja mort) col·locant la darrera peça de la cúpula amb l’ajuda d’una grua ideada per Leonardo da Vinci. Es tractava d’una esfera d’or de 2,30 metres de diàmetre i 18 quintars de pes. Com a curiositat, un any més tard d’aquesta proesa artística i arquitectònica, una denúncia anònima va acusar a Verrocchio de mantenir relacions íntimes amb Leonardo, deixeble seu.

Sigui com sigui, el famós 5 d’abril de 1492 una potent descàrrega va impactar de ple sobre la ‘Palla‘, tal i com l’anomenen els florentins. La bola va trontollar i, amb ella, el cor de més d’un. No sabem si Lorenzo de Médici va quedar molt o poc tocat per aquest fet, però va morir just tres dies després. Els ciutadans ho van tenir molt clar: el llamp era una premonició de la mort del Magnífic. I amb un funeral va quedar l’ensurt.

Però un segle després, concretament el 27 de gener de 1601, un altre llamp va descarregar tota la seva força sobre la ‘Palla’ del Verrocchio, que no va suportar aquesta nova embranzida elèctrica. La gran bola d’or es va precipitar al terra just on ara hi ha el cercle de marbre blanc. Les destrosses materials van ser força importants, però potser encara més les psicològiques. Per això, la ciutat es va afanyar a reconstruir la ‘Palla’, que va quedar enllestida al setembre de l’any següent i que és la que encara ara il·lumina la cúpula de Brunelleschi, més de quatre segles després. Això sí, actualment amb parallamps inclòs per evitar temptar la sort una tercera vegada.