Pujar les mil i una escales fins arribar a San Miniato al Monte, un dels indrets més elevats de Florència, pot resultar una mica fatigós, però aquesta església ben val una missa (i més tenint en compte que se celebra amb cants gregorians). I ja que es fa l’esforç, a més de contemplar la cripta del segle XI i el curiós i antiquíssim zodíac de marbre del paviment de la nau central, cal aventurar-se per l’encantador cementiri que envolta aquesta obra mestra del gòtic toscà.
El cementiri delle Porte Sante encara preserva la màgica atmosfera del segle XIX, amb panteons magestuosos, estàtues funeràries suggerents i curiosos epitafis. Com és habitual en aquests camps sants històrics, es fa inevitable cercar els seus morts més cèlebres. I, en aquest cas, el més estimat per a la gent és Carlo Collodi, l’escriptor de l’entrenyable Pinocchio.
Ara bé, trobar el lloc del seu repòs etern és tota una aventura, gairebé més enrevessada que la que viu el seu personatge de fusta. I no només perquè es troba a la zona de la muralla del recinte, sino perquè està enterrat al panteó de la família… que no és Collodi, sino Lorenzini. Efectivament, el novel·lista i periodista escrivia amb pseudònim. Després de patir alguns actes poc amigables, segons expliquen els habituals del cementiri, la capelleta funerària està tancada i amb les cortines tirades, el que fa impossible veure si entre les paraules de comiat de la làpida del veritable Geppetto hi ha algun record per al seu immortal Pinocchio.
Però els amants de les inscripcions funeràries en tenen per donar i per vendre en aquest cementiri ple de vides. Una de les que més crida l’atenció és la d’una dona, Antonia Masanello. Una traducció lliure vindria a dir: “Han enterrat a la garibaldina a l’ombra de la torre de san Miniato amb la cara mirant a la marina perquè pensi en l’estimada Venècia. Era rossa, era bonica, era petitona però tenia cor de lleó i de soldat. I si no fos perquè era dona, tindria les xarreteres i no la faldilla en el seu llit funerari amb la medalla del valor sobre el pit. Però quina importància té tot plegat? Va lluitar amb Garibaldi, i això és el que importa”.
Aquestes paraules que li va dedicar l’escriptor Francesco dell’Ongaro quan va morir i que van acabar convertint-se en una cançó amb música de Carlo Castoldi no són gens exagerades. De fet, Antonia Masanello va ser l’única dona soldat que va combatre en el Risorgimento italià, en un moment en què les dones més valentes, com a molt, feien d’infermeres. Va decidir treure’s la faldilla i posar-se la camisa vermella per un dels motius més irracionals i alhora indiscutibles: l’amor, i no només per Itàlia.
Antonia, recentment casada i mare d’una nena petita, no va voler separar-se del seu marit en un dels moments més perillosos de la seva vida. Va preferir trasvertir-se, fer-se passar per home amb el nom d’Antonio Marinello (utilitzant el cognom del marit) i combatre al seu costat a les ordres de Garibaldi. Va ser així que va formar part de l’expedició dels Mil i va lluitar, significant-se en el camp de batalla, en una de les batalles més sagnants de l’unificació, la de l’annexió de Sicília.
Diuen que només un parell de comandants sabien la veritable identitat femenina d’Antonia i que el propi Garibaldi va descobrir que era una dona quan en un moment delicat de la batalla se li va caure el barret i se li va desfer el monyo, posant al descobert la seva magnífica caballera rossa. Un cop acabada aquesta contesa, el matrimoni, exiliat del seu veneto natal, encara dominat pels Habsburg, es va instal·lar a Florència en unes condicions d’extrema pobresa. Ni un any després, el 20 de maig de 1862, Antonia va morir de tisi, que va contraure durant l’expedició militar.
En aquell moment, la història de la valenta Antonia no només va córrer com la pòlvora per Itàlia, sino que també va arribar als Estats Units, on va ser coneguda com l’heroïna italiana. Els diaris que van donar la notícia de la seva mort no van estar-se de destacar el seu coratge i els mèrits aconseguits en el camp de batalla. Però la fama de la dona que va portar fins a les últimes conseqüències la cèlebre frase de Garibaldi ‘O si fa l’Italia o si muore’, va ser efímera. La seva història va caure en l’oblit i només fa uns cinc anys, en motiu del 150 aniversari de la reunificiació, que ha tornat a sortir una mica a la llum pública.
L’historiador Alberto Spern va investigar la vida d’Antonia i fruit dels seus treballs ha publicat el llibre ‘Da Montemerlo al Vultorno. Storia di Antonia Masanello, la “guerriera” di Garibaldi’, d’on sorgeix la informació d’aquest post. I l’ajuntament de Florència va decidir recordar la seva memòria amb la làpida que avui dia es pot veure al cementiri delle Porte Sante i que tant crida l’atenció… tot i que segurament sigui la de l’única persona no enterrada en aquest indret. Les seves restes mortals es van traslladar al cementiri de Trespiano quan una esllevissada de terreny, a meitats del segle XX, va danyar la seva tomba, patint així un nou exili i un oblit que Itàlia no ha aconseguit esmenar del tot.
Florència íntima 