El misteriós cel estrellat dels Médici i els Pazzi

Que no hi ha cap dia igual és més que una evidència, de la mateixa manera que totes les nits són diferents. Només cal mirar el cel i observar les estrelles, un dels entreteniments més vells del món. El seu pas pel davant dels nostres ulls i pel damunt dels nostres caps resulta tan fascinant com únic.

Però no sempre cal esperar que es faci fosc per admirar la llum dels estels. Qui aixequi la vista a la Sacristia Vella de l’església de San Lorenzo es trobarà amb una sorpresa inesperada. No hi ha cap imatge ni al·legoria cristiana representada, només un cel ben blau amb unes quantes constel·lacions bellament dibuixades.

El que suposa gairebé un sacrilegi pagà, encara que es tracti d’un encàrrec dels propi Médici, com és el cas, es repeteix en una altra capella d’una altra església. En concret, la de la família Pazzi a Santa Croce. I no només això, el cel representat en totes dues cúpules és exactament el mateix.

Però anem per pams. La capella de San Lorenzo no és una capella qualsevol. La va encarregar ni més ni menys que Giovanni di Bicci, el gran patriarca dels Médici, a Brunelleschi perquè fos el lloc del seu repòs etern. Curiosament, serà l’única obra que el gran arquitecte iniciador del Renaixement va culminar en la seva totalitat. Quan va finalitzar-la, va traslladar-se a Santa Croce per executar la dels Pazzi, que és pràcticament idèntica.

Però el cel estrellat de la cúpula va arribar més tard, cap al 1443, per encàrrec d’un altre Médici exemplar, Cosimo il Vecchio. I encara uns dotze anys després, cap el 1455, els Puzzi ja tenien  la seva rèplica acabada. Una altra coincidència: es creu que les dues pintures són obra del mateix artista, Giulano d’Arrigo, anomenat el Pesello.

Tantes similituds no deixen de cridar l’atenció i més tenint en compte la rivalitat de les dues famílies que, uns anys més tard, el 1478, es consumaria amb la conjura dels Pazzi contra els Médici que acabaria en desgràcia, amb la mort del germà petit de Lorenzo el Magnífico, Giuliano, l’home que va aconseguir enamorar a la dona més bella de Florència.

La pregunta és òbvia. Què representa aquest cel? Durant segles les especulacions s’han anat succeint. Per exemple, podria commemorar el Concili de Florència celebrat el 1439 sobre la unió de l’església catòlica i ortodoxa, de la qual era fortament partidari Cosimo el Vecchio. O recordar un naixement il·lustre, o fins i tot podria simbolitzar l’inici del Renaixement.

El misteri s’ha mantingut fins als anys 80 del segle XX, coincidint amb la darrera restauració, quan un astrònom de l’observatori di Arcetri, Fabrizio Massi, va arribar a la conclusió que les dues cúpules assenyalen una mateix lloc i una mateixa data: la Florència del 4 de juliol de 1442. El següent pas, no obstant, era esbrinar què havia succeït aquell dia.

La teoria oficial indica que la data assenyala l’arribada a Florència de René d’Anjou, rei de Sicília i… de Jerusalem. Però tan important era aquesta visita pública com per immortalitzar-la d’una manera tan críptica en dues capelles privades? Les teories tornen a aflorar. Per una banda, els Médici haguessin volgut simbolitzar el seu poder equiparant-se al monarca. Mentre que els Pazzi mantenien una estreta relació d’amistat amb ell. De fet, durant la seva estada va ser padrí de bateig d’un dels membres de la família.

Però sens dubte, una de les teories més convincents és la que fa referència a l’hermetisme que envolta les pintures i que ens endinsa a tot un món desconegut de simbolismes, camins i forces còsmiques a l’abast d’uns quants iniciats coneixedors de l’obra atribuïda a Hermes Trimegisto.

El que sí és patent, en canvi, és que el pintor, Pesello, no hauria estat capaç de reproduir tan fidedignament la posició de les estrelles sense un expert que l’ajudés. I se sap qui era: Paolo dal Pozzo Toscanelli, matemàtic i astrònom de referència dels Médici a més de mestre de Brunelleschi i amic d’Amerigo Vespucci i qui sap si del propi Cristòfol Colom. Sens dubte, un home clau del Renaixement i molt desconegut en l’actualitat.

Però què passaria si aquest cel no hagués estat vist des de Florència? Aquí arriba una de les teories més fantàstiques, la de Francesco Masi. Segons aquest investigador, aquesta representació celeste ocultaria una data realment significativa, la d’un fet que sí hauria canviat el món i que només sabien uns pocs privilegiats.  A Florència, primer van ser els Médici i després els Pazzi en obtenir aquest coneixement. Ara bé, es tractava d’una informació reservada, només a l’abast d’una selecta èlite. Per això, totes dues famílies van idear aquesta fórmula per dir: “jo ho sé”.

I de què es tractaria? De la ruta de la seda? En aquell moment, aquest important camí comercial ja no era cap secret. De fet, fins i tot una delegació xinesa va assistir al famós Concili de Florència, on, evidentment, va mantenir converses enriquidores amb els Médici. Segons Masi, Cosimo hauria conegut d’ells un fet que el va trasbalsar, la suposada arribada de Zheng He a terres americanes (en aquell moment Colom encara era un projecte), concretament el 3 de juliol de 1423, segons indicaria el cel estrellat de les dues cúpules si tenim en compte que l’observació s’hagués fet des d’aquell indret.

Malgrat la teoria oficial, està clar que el significat d’aquest cel continua sent un misteri per a molts. Només un detall per acabar: l’astrònom que va dibuixar la disposició de les estrelles és el mateix que va fer el mapa alternatiu que va utilitzar Colom per arribar a terres índies. Però això no deixa de ser una altra coincidència.

 

 

La troballa del llegendari pou perdut de l’home que va transformar el món

Hi ha persones cabdals en la història però que sembla que la història s’hagi oblidat d’elles. Aquest és el cas d’un dels homes més savis i poderosos del Cuatrocento florentí, Paolo del Pozzo Toscanelli. Resulta tan important la seva figura que, sense ell, per exemple, Brunelleschi no hauria alçat la seva famosa cúpula de Santa Maria del Fiore ni Cristòfol Colom hauria descobert Amèrica. Pot sonar a exegeració però, com totes les realitats, la de Toscanelli també supera la ficció.

Passejant per la via Toscanella, al barri de l’Oltrarno, l’imponent edifici del número 36r crida ràpidament l’atenció per diversos motius. Primer de tot, per la placa que anuncia el naixement de Boccaccio, tal i com s’ha explicat en aquest post. I, en segon lloc, perquè en una altra indicació està escrit ‘Pozzo dei Toscanelli‘. Si es fa un cop d’ull pel tortuós carrer, es comprova de seguida que no hi ha cap pou. És evident, doncs, que la resposta només es pot trobar a l’interior de l’immoble que, en realitat, és l’antiga Loggia dei Ridolfini i ara alberga el restaurant Toscanella Osteria.

De fet, va ser durant les recents obres de rehabilitació d’aquest edifici per convertir-lo en restaurant, que va saltar la sorpresa. Mentre es restaurava el paviment, es va trobar una làpida al terra. Tot semblava indicar que tapava alguna cosa, però ningú imaginava que es trobés el que es va trobar: el llegendari pou dels Toscanelli que molts estudiosos havien buscat sense èxit al llarg dels darrers segles. I que, gràcies a aquesta descoberta, l’historiador Marco Conti ha pogut per fi documentar.

Aquestes restes arqueològiques resulten vitals per diferents motius. Per començar, el seu origen prové de l’època de l’antiga Roma, quan feia les funciones de cisterna, segurament pública (la via Toscanella era un carrer important de l’antic entremat urbanístic romà). A posteriori, es va convertir en un pou també d’utilitat pública, que es deuria alimentar de les fonts del Boboli. Tan important era aquest punt d’aigua potable que va donar nom a una família, els Toscanelli.

Sens dubte, el membre més destacat del clan va ser Paolo del Pozzo Toscanelli, que representa la figura de l’humanista florentí per antonomàsia . Matemàtic, astrònom, cosmògraf, filòsof, expert en llatí i grec, en lectures clàssiques… era tota una autoritat científica i intel·lectual, a més d’un personatge de gran poder a la ciutat de Florència. Tant és així que al voltant d’ell es va crear una espècie d’acadèmia o trobada de diferents humanistes que intercanviaven opinions, i ho feien en aquest indret, a la loggia, a peu del pou, que es va convertir també en una font de coneixement per a joves talents com Brunelleschi o Amerigo Vespucci.

De fet, Toscanelli va ser mestre del gran Brunelleschi, a qui li va transferir coneixements, especialment, sobre matemàtiques i geometria. Tots dos homes van mantenir sempre una relació molt especial i Toscanelli no va deixar mai de donar-li suport. Per exemple, el mestre va ajudar al deixeble a fer els càlculs per construir la cúpula més famosa del Renaixement, símbol de Florència. A més, va instal·lar el gnomon més gran del món, de 90 metres d’alçada, a Santa Maria del Fiore, un instrument astronòmic que serveix per mesurar la posició del Sol en el cel i establir la durada de l’any solar.

Un altre dels seus coneixements, la geografia, va resultar de vital importància per Cristòfol Colom. Paolo dal Pozzo Toscanelli va dibuixar el mapa amb la ruta alternativa per arribar a la terra de les espècies i tots dos van mantenir una intensa correspondència durant els anys previs al viatge que conduïria a la descoberta d’Amèrica.

Aquests són només dos dels exemples de les aportacions decisives, i a l’ombra, de Toscanelli als grans projectes de la seva època. Pràcticament no va deixar escrits sobre els treballs que va realitzar en tots els camps que dominava. Bona part del seu llegat es pot veure en les obres dels seus contemporanis, una manera molt generosa de contribuir a l’evolució de la humanitat.

El pou que saciava la set, tan d’aigua com de coneixement, de tots aquests homes del Renaixement es pot visitar sense problemes a l’interior del restaurant Toscanella Osteria, que l’ha tret a la llum i ha recuperat la història i l’arquitectura de la Loggia dei Rodolfini. Les taules se situen sota una elegant volta de canó envoltada d’esbeltes columnes que recorden l’interior de la basílica del Santo Spirito de Brunelleschi. I no seria d’estranyar que l’amic hagués contribuït d’alguna manera a embellir el lloc que tan li va aportar. A més, Toscanelli va ser enterrat en aquesta mateixa església, que tan bé coneixia. Però, ironies del destí, la seva tomba va ser destruïda, el que encara accentua més l’anonimat d’aquest humanista vital que la seva ciutat sembla haver oblidat.