Quan Florència va estar 17 anys sense Primavera

Era de nit. Exactament, la fosca matinada del 4 d’agost de 1944. Les tropes alemanes del Führer havien iniciat la retirada de Florència, una ciutat que té tants motius per presumir de bellesa que seria un insult per a la Humanitat que optés per una modèstia que no li és pròpia. No hi havia dubte, després de tanta sang humana vessada, la millor manera d’acomiadar-se era destruint-ho tot al seu pas, al més pur estil d’Atila.

Així ho havia ordenat el més alt comandament nazi, conscient de que seria impossible acabar en una nit de corredisses amb tot l’inmens patrimoni florentí. Per això, calia ser específics i més aviat pràctics. Els ponts no només eren magnífiques obres d’art, també resultaven vitals per als habitants de la ciutat i per a les tropes aliades que s’afanyaven a arribar.

A l’últim moment, no obstant, es va rebre una ordre que segurament descol·locaria a més d’un. El propi Hitler amnistiava el Ponte Vecchio. La resta, devien ser destruïts.

Un dels primers en caure va ser el Ponte de Santa Trinita, el veí més proper al famós pont. Es tractava, ni més ni menys, que d’un referent arquitectònic ideat per Michelangelo i executat per Bartolomeo Ammannati, d’aquí que sempre hi hagi dubtes sobre l’autoria d’aquesta joia artística, on per primer cop es va projectar l’arc de catenària.

Una forta explosió va trencar novament els cors dels florentins i va esmicolar la pietraforte marró avellana característica de les  construccions civils i religioses de la ciutat. El pont va esclatar pels aires i l’Arno va acollir-ne les restes al seu llit.

Després de la retirada alemana, els florentins van protagonitzar un altre renaixement. En aquest cas, van organitzar una política de reconstrucció sota el lema ‘Dov’era e com’er’ (On era, com era). El Ponte Santa Trinita va ser un dels estendards a recuperar. I na va ser fàcil. La fidedigna reinauguració es va celebrar el 16 de març de 1958, catorze anys després.

Ara bé, el resultat va ser impacable. Fins i tot es van poder recuperar de l’Arno les quatre estàtues al·legòriques que donen la benvinguda als vianants i que representen l’hivern, la primavera, l’estiu i la tardor.

Només hi havia un problema, i prou significatiu. La primavera havia perdut el cap. Talment semblava que l’estàtua hagués passat per la guillotina de la Revolució francesa, un fet inadmissible pels florentins que, fins i tot, van oferir una recompensa de 3.000 dòlars per qui aconseguís trobar-lo. Florència no es podia permetre viure amb una Primavera decapitada.

En realitat, es temia que algun soldat, d’un o un altre bàndol, s’hagués emportat el magnífic rostre de la jove primaveral a casa com a record de guerra. Una pel·lícula sobre el tema del 2008,  Miracolo a Sant’Anna de Spike Lee, es fa ressò del fet.

Però la realitat acostuma a ser molt més prosaica. Un humil renaioli, els homes que amb les seves característiques barques florentines treuen el fang de la llera del riu, va topar un dia de 1961 amb una forma rodona i pesada mentre treballava a la vora del Ponte Vespucci, dos ponts més avall.  Per sorpresa de tothom, va resultar ser el cap tant desitjat de l’estàtua, obra de Pietro Francavilla.

La troballa va ser tant important per a Florència que el cap retrobat va ser exposat durant un temps al Palazzio Vecchio. Els florentins, finalment, podien estar tranquils. Ja havia tornat completament la Primavera a la ciutat.

 

 

 

 

Els forats del Ponte Vecchio

No, no hi ha cap perill de que caigui, que se sàpiga… així que no cal alarmar-se pels forats del famosíssim Ponte Vecchio de Florència, el més antic d’Europa construït en pedra i l`únic que l’exèrcit nazi va respectar en la seva retirada de la ciutat. Per tant, realment, el seu nom no enganya i ha acabat sent també el més vell de la capital de la toscana. El seu origen es remunta a l’època romana i, des d’aleshores, aquest pas, el més estret del riu Arno, ha atesorat un munt de vivències i d’històries, com la dels forats.

En un primer cop d’ull, no es veuen. De fet, tampoc es veuen en una segona o tercera repassada. Cal baixar sota el pont, el que no resulta fàcil si no és en barca, per observar-los. Es tracta de dues rengleres de forats que comuniquen directament amb els comerços instal·lats a sobre. I no, no es tractava de l’orinari privat dels botiguers, tot i que el seu ús no deixa de tenir el seu punt escatològic…

Com gairebé tot a Florència, els Mèdici tenen la culpa de la caiguda en desgràcia d’aquests forats, utilitzats a diari fins a finals del segle XVI. I la nissaga de mandataris també és la responsable de la imatge actual del pont, que atorga a la ciutat un punt romàntic i identitari.

Tot comença quan els Mèdici van a viure al palau Pitti, com ja vàrem explicar en aquest post. Per evitar barrejar-se amb el poble i, també, per evitar incidents que poguessin posar en perill la seva no sempre ben apreciada vida per alguns dels seus conciutadans, manen construir un pas elevat que uneixi la seva residència amb el Palazzio della Signoria, passant pel Ponte Vecchio. Un encàrrec que assumeix un dels seus artistes de capçalera, Giorgio Vasari.

Però el Gran Duc Ferran I va afartar-se d’arrufar el nas cada cop que travessava el Ponte Vecchio pel seu passatge aeri particular. La majoria dels comerços instal·lats sota el corredor eren carnisseries amb les seves olors característiques, que a falta de neveres i congeladors, encara haurien de ser més intenses.

El refinat Mèdici en comptes d’incrementar l’ús dels perfums (un dels negocis més pròspers de Florència) obliga als carnissers a abandonar el Ponte Vecchio i en el seu lloc convida a instal·lar-s’hi als joiers, un ofici que s’avenia més als seus gustos i que encara ara ocupa l’activitat comercial del pont.

Doncs bé, els forats en qüestió eren les peculiars escombraries dels carnissers, per on llençaven la carn podrida i altres tipus de deixalles directament a l’Arno, que també va agrair el canvi d’orientació comercial imposada pels Mèdici. Evidentment, els joiers no estaven per tirar diamants i ja no van requerir més el servei dels forats, que mantenen, això sí, la seva dignitat pètrea sota el pont.