L’harmonia i la bellesa es donen de la mà a la plaça de la Santissima Annunziata, un dels indrets més màgics de Florència i poc concorregut, on Brunelleschi va deixar una petjada inqüestionable a la història de l’art i de l’arquitectura amb el pòrtic de l’Ospedali degli Innocenti. Altres arquitectes de l’època s’hi inspiraren per completar la plaça i dotar-la d’una atractiva serenor tan pròpia del Renaixement que tot just naixia.
En un dels angles, la família Grifoni va fer-se construir, un segle després, un impressionant palau, encara avui en peu amb el nom de Palazzo Budini-Gattai. I és en aquest edifici on es va viure una de les històries d’amor més tristes que la ciutat recorda.
Encara que els matrimonis de l’època fossin majoritàriament convinguts, sobretot quan es tractava de membres de l’elit de la ciutat, això no volia dir que algunes bodes se celebressin amb un veritable enamorament per part dels nuvis. Aquest és el cas que ens ocupa.
Un Grifoni va esposar-se amb una formosa noia de la noblesa florentina i es varen instal·lar al palau de la família. Es desconeix el nom d’ell i també el d’ella, però, en canvi, l’amor que es tenien ha passat a la història florentina.
Portaven pocs mesos de casats quan el noi es veu obligat, com a bon noble, a anar a una de les múltiples guerres de l’època. Quan la jove esposa coneix la notícia no pot parar de plorar, trista i desesperada per la separació i pel destí que pot deparar-li. S’acomiada d’ell des d’una de les finestres del segon pis. Entre llàgrimes i sanglots veu com s’allunya, i allà es queda a esperar-lo. Vol que el darrer lloc on l’ha vist es converteixi en el primer indret del seu retrobament.
La noia es fa amb una cadira i la col·loca al costat de la finestra, decidida a esperar-lo tant de temps com faci falta. Per entretenir-se, fins i tot es porta la costura i entre filada i filada aixeca el cap per mirar si el cavall de l’estimat per fi ha entrat a la plaça.
Però el temps passa i el marit no retorna. L’esposa no desisteix i dia rera dia segueix la seva espera, fins que arriba l’inevitable, la trista notícia de la seva mort. Ella, no l’accepta. Creu que el seu estimat tornarà algun dia i segueix esperant-lo a la finestra, any rera any, fins que la mort ve a buscar-la quan ja era una velleta.
Després de l’enterrament, els parents ordenen la seva habitació i tanquen la finestra des d’on la dona havia observat gairebé tota la vida l’esdevenir de la plaça a l’espera de que, de sobte, d’alguna cantonada, reaparegués el seu estimat espòs.
Ara bé, i aquí ve la gràcia. Tan bon punt que la finestra es tanca, comencen a succeir fets inexplicables dins de l’habitació. Els llibres surten disparats de les prestatgeries, els mobles es mouen, els llums s’encenen i s’apaguen… La família, espantada, no sabia què passava ni què fer, fins que al final decideix deixar la finestra oberta. I va ser així com tot va tornar al seu lloc. L’esposa no s’havia conformat en esperar en vida al marit, volia seguir fent-ho per tota l’eternitat.
Com sempre passa, també hi ha una teoria menys fantasmagòrica que explica que la finestra hagi romàs més de cinc segles oberta i que encara avui ho estigui cada dia. En realitat, els parents van decidir deixar-la així per aclamació popular. La gent, que coneixia la trista història, s’havia acostumat a veure la finestra sempre oberta i per nostàlgia i per respecte varen demanar que així continués per sempre més. D’aquesta manera s’asseguraven que aquesta història d’amor etern no morís mai.
P.S. Una curiositat: Si ens hi fixem bé, l’estàtua del cavaller que domina la plaça, el granduca Ferdinando I de Médici, té el cap girat cap al palau dels Grifoni i la seva mirada es dirigeix a la finestra oberta. També observaria la tristesa de la dona dissortada? Diuen les males llengües, no obstant, que en realitat mirava a la seva amant, que dormia en aquella mateixa cambra… mentre el marit l’obligava a mantenir els porticons tancats per evitar-ho. Pel bé del romanticisme, esperem que no es tracti de la mateixa bella esposa.