La finestra fantasmagòrica que no es tanca mai

L’harmonia i la bellesa es donen de la mà a la plaça de la Santissima Annunziata, un dels indrets més màgics de Florència i poc concorregut, on Brunelleschi va deixar una petjada inqüestionable a la història de l’art i de l’arquitectura amb el pòrtic de l’Ospedali degli Innocenti.  Altres arquitectes de l’època s’hi inspiraren per completar la plaça i dotar-la d’una atractiva serenor tan pròpia del Renaixement que tot just naixia.

En un dels angles, la família Grifoni va fer-se construir, un segle després, un impressionant palau, encara avui en peu amb el nom de Palazzo Budini-Gattai. I és en aquest edifici on es va viure una de les històries d’amor més tristes que la ciutat recorda.

Encara que els matrimonis de l’època fossin majoritàriament convinguts, sobretot quan es tractava de membres de l’elit de la ciutat, això no volia dir que algunes bodes se celebressin amb un veritable enamorament per part dels nuvis. Aquest és el cas que ens ocupa.

Un Grifoni va esposar-se amb una formosa noia de la noblesa florentina i es varen instal·lar al palau de la família. Es desconeix el nom d’ell i també el d’ella, però, en canvi, l’amor que es tenien ha passat a la història florentina.

Portaven pocs mesos de casats quan el noi es veu obligat, com a bon noble, a anar a una de les múltiples guerres de l’època. Quan la jove esposa coneix la notícia no pot parar de plorar, trista i desesperada per la separació i pel destí que pot deparar-li. S’acomiada d’ell des d’una de les finestres del segon pis. Entre llàgrimes i sanglots veu com s’allunya, i allà es queda a esperar-lo. Vol que el darrer lloc on l’ha vist es converteixi en el primer indret del seu retrobament.

La noia es fa amb una cadira i la col·loca al costat de la finestra, decidida a esperar-lo tant de temps com faci falta. Per entretenir-se, fins i tot es porta la costura i entre filada i filada aixeca el cap per mirar si el cavall de l’estimat per fi ha entrat a la plaça.

Però el temps passa i el marit no retorna. L’esposa no desisteix i dia rera dia segueix la seva espera, fins que arriba l’inevitable, la trista notícia de la seva mort. Ella, no l’accepta. Creu que el seu estimat tornarà algun dia i segueix esperant-lo a la finestra, any rera any, fins que la mort ve a buscar-la quan ja era una velleta.

Després de l’enterrament, els parents ordenen la seva habitació i tanquen la finestra des d’on la dona havia observat gairebé tota la vida l’esdevenir de la plaça a l’espera de que, de sobte, d’alguna cantonada, reaparegués el seu estimat espòs.

Ara bé, i aquí ve la gràcia. Tan bon punt que la finestra es tanca, comencen a succeir fets inexplicables dins de l’habitació. Els llibres surten disparats de les prestatgeries, els mobles es mouen, els llums s’encenen i s’apaguen… La família, espantada, no sabia què passava ni què fer, fins que al final decideix deixar la finestra oberta. I va ser així com tot va tornar al seu lloc. L’esposa no s’havia conformat en esperar en vida al marit, volia seguir fent-ho per tota l’eternitat.

Com sempre passa, també hi ha una teoria menys fantasmagòrica que explica que la finestra hagi romàs més de cinc segles oberta i que encara avui ho estigui cada dia. En realitat, els parents van decidir deixar-la així per aclamació popular. La gent, que coneixia la trista història, s’havia acostumat a veure la finestra sempre oberta i per nostàlgia i per respecte varen demanar que així continués per sempre més. D’aquesta manera s’asseguraven que aquesta història d’amor etern no morís mai.

P.S. Una curiositat: Si ens hi fixem bé, l’estàtua del cavaller que domina la plaça, el granduca Ferdinando I de Médici, té el cap girat cap al palau dels Grifoni i la seva mirada es dirigeix a la finestra oberta. També observaria la tristesa de la dona dissortada? Diuen les males llengües, no obstant, que en realitat mirava a la seva amant, que dormia en aquella mateixa cambra… mentre el marit l’obligava a mantenir els porticons tancats per evitar-ho. Pel bé del romanticisme, esperem que no es tracti de la mateixa bella esposa.

 

 

La trista història de l’Agata Esmeralda i tants altres

Es deia Agata Esmeralda, i no perquè els seus pares li haguessin posat aquest nom. Tampoc  se sap molt bé quan va nèixer, però es pot dir que ho va fer el 5 de febrer de 1445, quan va entrar a l’Ospedali degli Innocenti de Florència sent encara una neonata.

Ella va tenir el dubtós honor o, més ben dit, la inqüestionable desgràcia, d’estrenar el torn de l’abandó de la institució, en realitat era una mena de pica còncava, el primer dia que es  posava en marxa. Es va convertir així en el primer nadó que acollia el bell edifici renaixentista, encara immers en unes obres de construcció comandades ni més ni menys que per Filippo Brunelleschi i impulsades pel ric i important Gremi de la Seda, molt donat als actes de caritat.

“Va ser batejada com a Agata en honor a la santa del dia”, va recollir el llibre de registre que tot just s’estrenava. I el segon nom, Esmeralda, va ser escollit perquè portava  bona sort”. Una sort que, sens dubte, ja no havia tingut ni aconseguiria tenir mai.

Només arribar, va ser destinada a una dida que se la va endur a casa per alletar-la. La institució experimentava amb ella un model que va esdevenir tot un referent a nivell europeu durant segles. Els infants anaven a viure amb la dona que els donava el pit i s’hi estaven fins als sis anys, quan eren retornats a l’Ospedale per ser formats i enviats a treballar quan arribés l’hora.

Agustina, l’esposa de Neri de Casteifiorentino, es va encarregar d’aquesta tasca amb l’Agata Esmeralda. Val a dir que la dona havia d’anar acompanyada del marit quan anava a buscar al nadó i era ell qui rebia els diners a canvi del servei.

No se saben els motius, però el 6 d’abril, Neri cedeix l’alletament a Agnese de Montespertoli. L’estada de la petita Agata Esmeralda amb ella tampoc va ser molt llarga, però sí determinant per a la seva curta vida. El 22 d’octubre la torna a l’Ospedali “com a morta”, diu el llibre de registre. “Maltratada”, afegeix entre parèntesi.

Una tercera dida s’arriba a fer càrrec de l’Agata Esmeralda, però ja no és capaç de tirar-la endavant i mor dos dies després de retornar-la novament a la institució, el 22 de desembre. No havia passat ni un any.

La història de l’Agata Esmeralda no és cap excepció i el seu cas va ser molt més comú al llarg dels gairebé 600 anys de funcionament de la institució, de les més antigues d’Europa i encara en actiu al servei dels infants, del que podríem pensar i voldríem desitjar. La mortalitat infantil, més enllà d’alguns ‘pares d’acollida’ sospitosos, era molt elevada. Ara bé, també es van donar molts casos de nens que no només van aconseguir sortir-se’n, sinó que fins i tot van arribar a fer fortuna.

Però tampoc és el cas de la nena que a l’endemà  va entrar a l’Ospedale. La van anomenar Alexandra Esmeralda i, un altre cop, el segon nom no va portar-li la sort esperada. La nena, lliurada a la dida Tita de Calcinaia del Val di Pesa, només va arribar a estar-se dos dies amb ella perquè la dona va contraure unes febres. Donada a una altra dida, mor el mes de juny.

Casualitats del destí, el darrer nadó abandonat anònimament a la institució, que va canviar el 30 de juny de 1875 aquest sistema per un abandó presencial, va ser un nen que van decidir batejar, amb tota la intenció, com a Ultimo. Ell també va tenir un dubtós honor, el de ser, en aquest cas,  el darrer en utilitzar el torn de l’abandó que encara ara es pot veure en un lateral de l’entrada porticada de l’impressionant edifici.

Conegut com a Finestra Ferrata, es va inaugurar el 1660.  A l’interior de les barres, col·locales perquè només hi capiguessin nadons, hi havia un coixí per deixar ben acomodat a l’infant abandonat. A l’altra banda, dues figures que representaven la Verge Maria i Sant Josep, li donaven la benvinguda, com si es tractés del nen Jesús del Pessebre.

Quatre segles i mig després, Ultimo va acabar com el primer, morint en la més tendra infància.