Quan Florència va estar 17 anys sense Primavera

Era de nit. Exactament, la fosca matinada del 4 d’agost de 1944. Les tropes alemanes del Führer havien iniciat la retirada de Florència, una ciutat que té tants motius per presumir de bellesa que seria un insult per a la Humanitat que optés per una modèstia que no li és pròpia. No hi havia dubte, després de tanta sang humana vessada, la millor manera d’acomiadar-se era destruint-ho tot al seu pas, al més pur estil d’Atila.

Així ho havia ordenat el més alt comandament nazi, conscient de que seria impossible acabar en una nit de corredisses amb tot l’inmens patrimoni florentí. Per això, calia ser específics i més aviat pràctics. Els ponts no només eren magnífiques obres d’art, també resultaven vitals per als habitants de la ciutat i per a les tropes aliades que s’afanyaven a arribar.

A l’últim moment, no obstant, es va rebre una ordre que segurament descol·locaria a més d’un. El propi Hitler amnistiava el Ponte Vecchio. La resta, devien ser destruïts.

Un dels primers en caure va ser el Ponte de Santa Trinita, el veí més proper al famós pont. Es tractava, ni més ni menys, que d’un referent arquitectònic ideat per Michelangelo i executat per Bartolomeo Ammannati, d’aquí que sempre hi hagi dubtes sobre l’autoria d’aquesta joia artística, on per primer cop es va projectar l’arc de catenària.

Una forta explosió va trencar novament els cors dels florentins i va esmicolar la pietraforte marró avellana característica de les  construccions civils i religioses de la ciutat. El pont va esclatar pels aires i l’Arno va acollir-ne les restes al seu llit.

Després de la retirada alemana, els florentins van protagonitzar un altre renaixement. En aquest cas, van organitzar una política de reconstrucció sota el lema ‘Dov’era e com’er’ (On era, com era). El Ponte Santa Trinita va ser un dels estendards a recuperar. I na va ser fàcil. La fidedigna reinauguració es va celebrar el 16 de març de 1958, catorze anys després.

Ara bé, el resultat va ser impacable. Fins i tot es van poder recuperar de l’Arno les quatre estàtues al·legòriques que donen la benvinguda als vianants i que representen l’hivern, la primavera, l’estiu i la tardor.

Només hi havia un problema, i prou significatiu. La primavera havia perdut el cap. Talment semblava que l’estàtua hagués passat per la guillotina de la Revolució francesa, un fet inadmissible pels florentins que, fins i tot, van oferir una recompensa de 3.000 dòlars per qui aconseguís trobar-lo. Florència no es podia permetre viure amb una Primavera decapitada.

En realitat, es temia que algun soldat, d’un o un altre bàndol, s’hagués emportat el magnífic rostre de la jove primaveral a casa com a record de guerra. Una pel·lícula sobre el tema del 2008,  Miracolo a Sant’Anna de Spike Lee, es fa ressò del fet.

Però la realitat acostuma a ser molt més prosaica. Un humil renaioli, els homes que amb les seves característiques barques florentines treuen el fang de la llera del riu, va topar un dia de 1961 amb una forma rodona i pesada mentre treballava a la vora del Ponte Vespucci, dos ponts més avall.  Per sorpresa de tothom, va resultar ser el cap tant desitjat de l’estàtua, obra de Pietro Francavilla.

La troballa va ser tant important per a Florència que el cap retrobat va ser exposat durant un temps al Palazzio Vecchio. Els florentins, finalment, podien estar tranquils. Ja havia tornat completament la Primavera a la ciutat.

 

 

 

 

L’últim que es va cremar a la foguera de les vanitats

Qui perd el temps mirant el terra a la Piazza della Signoria, on és fàcil que la vista s’encanti en una de les moltes belleses  artístiques que l’envolten? El Palazzio Vecchio amb la seva característica torre, les estàtues de la Logia dei Lanzi, la font monumental de Neptú… per no parlar de la còpia del David de Michelangelo que dóna la benvinguda als visitants que s’endinsen a la seu del poder civil de la ciutat.

Només els més prudents, els que  trepitgen de peus a terra i  també abaixen el cap per comprovar per on els condueixen les seves passes,  podran trobar-se amb una gran marca rodona al bell mig de la plaça. No és l’única de la ciutat. Recordem, per exemple, el cercle de marbre blanc del darrera de la catedral que assenyala el lloc on va caure ‘la balla’ de la cúpula de Brunelleschi o la desapercebuda Pietra dello scandalo de la Lògia del Mercat Nou. Aquesta, com no podia ser d’una altra manera, també té la seva història.

En realitat, només falta llegir la inscripció per saber del què es tracta. Aquest va ser el darrer lloc on els florentins van veure un dels personatges més controvertits de la seva història, i no ens referim a cap Mèdici, ans tot el contrari. De fet, a l’home que els va fer desaparèixer de la ciutat, tot i que hi acabarien tornant. Estem parlant de Girolamo Savonarola, el polèmic monjo dominic disposat a acabar amb el llibertinatge i el luxe que regnava a la ciutat bressol de l’Humanisme.

Els seus famosos sermons, no obstant, també apuntaven a la cultura que tant va promoure Florència i de la que se sentia tan orgullosa. Però, és clar, l’orgull era un altre pecat a combatre. Així doncs, Savonarola va impulsar la foguera de les vanitats per cremar tots els mals materials que corrompien la societat florentina de l’època, com miralls, vestits, perfums… Van anar a parar a les flames, també,  llibres de Bocaccio i Petrarca, suposem que massa atrevits per a la ment del predicador de Ferrara. Fins i tot es diu que el propi Botticelli hi va portar algunes de les seves obres, que va veure com es convertien en cendres.

Curiosament, Savonarola, que també criticava l’ambició i l’estil del vida del propi Papa, va acabar excomulgat i condemnat per heretgia.  El predicador i dos dels seus seguidors van ser executats al garrot vil i cremats en el lloc que indica la placa el 23 de maig de 1498. Un testimoni de l’època va assegurar que Savonarola va trigar hores en convertir-se en cendres. I això és el que pretenien les autoritats per evitar que les seves restes fossin venerades. Finalment, van acabar desapareixent Arno avall.

Ara bé, no es va escollir un indret qualsevol per incinerar d’aquesta manera tan curiosa, i en públic, a Savonarola. En realitat, el punt que assenyala el cercle de la Piazza della Signoria és el mateix lloc on tantes vegades havia encès la seva foguera de les vanitats. I això no és una ironia del destí, sinó una premeditada venjança final.

Els senyals de trànsit tunejats de Florència

Anar en cotxe per Florència no deixa de ser un bon maldecap, però també pot resultar molt divertit gràcies a Clet, un bretó afincat a la ciutat que es dedica a costumitzar els senyals de circulació. Un antipàtic prohibit el pas, una arbitrària direcció única o un inesperat stop cobren una nova vida molt més amable a les mans de l’artista de carrer més conegut de la Toscana, tot i que la seva obra també es pot veure a altres ciutats com Milà o Roma.

L’actual Florència no viu només dels grans creadors del Renaixement. L’anomenat street art resulta força abundant pels carrers del centre històric. Al costat d’una antiga imatge d’una Madonna amb el nen s’hi pot trobar fàcilment un grafit o, també, les propostes provocadores de Clet.

L’artista bretó es val d’stickers, és a dir, d’adhesius, per canviar la fesomia dels senyals. El seu treball és extremadament minimalista i utilitza normalment la silueta simple i anònima d’un home que podia haver fugit de qualsevol porta de bany d’una cafeteria.

A més, qui vulgui aprofundir en l’obra de Clet, té l’oportunitat de visitar el seu taller-botiga del barri de San Niccolò. Concretament, a Via dell’Olmo 8, un indret que va de pas pels que pugen caminant fins a la plaça de Michelangelo per contemplar la vista més espectacular de la ciutat.

Com no podia ser d’altra manera, Clet ha marcat territori al voltant del seu taller, aportant el seu peculiar sentit de l’humor a un gir obligatori a la dreta i a un prohibit estacionar.

La qüestió és que els senyals de Clet, amb els seus missatges que busquen sorprendre i aportar alguna reflexió a vianants i conductors, estan esdevenint una nova senya d’identitat de Florència. Només cal alçar el cap i buscar entre façanes de palaus, esglésies i estàtues alguna indicació de trànsit que digui quelcom més. I la veritat és que no resulta difícil trobar-ne una bona colla. El somriure, a més, està garantit.

La misteriosa Quimera de Florència

El David de Michelangelo, o el més delicat de Donatello, el Rapte de les Sabines de Giambologna, el Perseo amb el cap de la Medusa de Cellini… La competència estatuaria de Florència és tan elevada que qualsevol manifestació artística d’aquest caire que no respiri Renaixement passa pràcticament desaparecebuda.

Mentre que la cua per entrar a l’Acadèmia, on s’exposa l’estàtua més emblemàtica de Florència, pot arribar a espantar, pocs carrers més enllà, la simpàtica recepcionista del Museo Archeologico mostra el seu millor somriure cada cop que entra una nova visita. I es pot dir que no té molts motius per riure al dia… tot i que al Pallazzo della Crocetta es troba una de les obres imprescindibles de la històra de l’art, concretament de la cultura etrusca: la Quimera d’Arezzo.

L’animal mitòlogic té assignada tota una sala per a ell sol al primer pis del museu i el visitant molt sovint gaudeix del luxe d’examinar en soletat aquest meravellós bronze de prop de 80 centímetres. S’hi pot apropar tant que gairebé és capaç de sentir la respiració agonitzant de la quimera, un monstre terrorífic amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp que algun artista etrusc va immortalitzar fa uns 2.400 anys quan l’heroi Bel·lerofont ja l’havia ferit de mort.

Aquesta estàtua que ara passa sense pena ni glòria a Florència per la saturació d’art renaixentista va ser, ni més ni menys, que la nineta dels ulls de Cosme I i tota una obra de referència per als artistes renaixentistes, que s’inspiraven en el seu passat grecorromà i, també, etrusc. Descoberta al 1553 a Arezzo, territori dels Mèdici, el gran duc la va fer portar a Florència i la va instal·lar al Palazzo Vecchio.

Cosme I va atorgar a la Quimera tota una gran simbologia política. El gran duc al·legava el passat etrusc de la Toscana per justificar la seva activitat expansionista. I els tres animals representaven les feres que volia domar i vèncer per construir el seu propi regne. No obstant, el monstre mitològic ocultava un altre significat només a l’abast dels iniciats, com Cosme I. Els tres animals que la composen simbolitzaven també elements alquímics: la sal, el sofre i el mercuri.

I mentre Cosme I se servia de la Quimera per als propis interessos polítics i per representar als enemics derrotats, els artistes de l’època li van treure tot un altre profit molt més estilístic. Emociona veure el dramatisme de l’escena, com la fera s’esforça per tornar a atacar malgrat les ferides mortals. Les venes, els músculs i les costelles, ben definits, sembla que bateguin. Les faccions dels animals irradien còlera i excitació pel combat, mentre que el cos, mig torsinonat, no amaga la tensió del moment.

Val la pena observar la inscripció gravada en una de les cames, on es pot llegir ‘tincsvil’, el que s’ha interpretat com a una donació al déu etrusc Tinia. I un altre detall curiós: la peça es va trobar sense la serp. L’artista Vasari, que era l’encarregat de vetllar per l’obra, va assenyalar que més tard es va recuperar aquest tercer animal en les excavacions, juntament amb altres peces etrusques menors.

No és fins a mitjans del segle XVIII que se li afegeix la cua, tot i que segurament es va col·locar de forma incorrecte ja que, en lloc d’atacar a l’adversari, mossega una banya de la cabra. Però en aquell moment, la dinastia dels Mèdici acabava d’extinguir-se i la fama del monstre etrusc ja havia començat a esvair-se. Demanar més ja hagués estat una altra quimera…

 

P.D. Els amants de l’art egipci no poden deixar escapar l’ocasió de visitar les sales dedicades a l’antic Egipte. Entre les peces exposades destaca un carro muntat de la dinastia XVIII i diferents fragments extrets de tombes, com una escena d’escribes de la mastaba de Horemheb de Saqqara i dues pintures de l’hipogeu de Seti I a la Vall dels Reis.