El jardí sorpresa de la Piazza dei tre Re

Els carrerons estrets acostumen a cridar l’atenció i sovint ofereixen més d’una sopresa, ja sigui per bé o per mal… Aquesta dualitat no li és gens aliena al cas que ens ocupa: la Piazza dei tre Re de Florència, on s’uneixen dues estretes vies del cor del nucli medieval, el Vicolo dell’Onestà i el Vicolo del Ferro. Es tracta, de fet, d’un dels espais més antics de la ciutat. Aquest indret ja era actiu en època romana, quan s’hi va instal·lar el campament que va acabar fundant l’antiga Florentia, segons explica Antonio Panchetti, membre de Serre Torrigiani, la institució que acaba de recuperar aquest entremat tortuós, tant des d’un punt de vista urbanístic com històric.

Una atractiva ornemantació vegetal atrau la mirada i les passes dels vianants cap aquest indret… és una primera carta de presentació del que vindrà a continuació: el primer jardí urbà de Florència, al bell mig de la plaça, inaugurat el maig d’aquest mateix any. D’acord amb l’ajuntament de la ciutat, Serre Torrigiani ha transformat l’espai, antic refugi de drogadicció i tràfic d’estupefaents, en un encantador jardí, un petit pulmó verd que aprofita fins i tot les parets dels edificis que li donen forma per crear una atmosfera de pau i tranquil·litat.

Totes les plantes que refresquen l’ambient provenen del Jardí Torrigiani, seu de la institució cultural i botànica que ha impulsat la iniciativa. Ubicat al barri de l’Oltrarno i amb més de sis hectàrees és, sens dubte, el jardí privat més gran de Florència. Unes taules amb cadires acaben de donar un aire romàntic i de repòs a l’ambient, que completa la seva oferta amb una proposta gastronòmica fast good, composta per entrepans d’autor i plats senzills de la cuina florentina, com la panzanella o el carpaccio di bresaola.

I mentre es descansa, es pren alguna cosa o es menja quelcom, resulta inevitable recòrrer l’històric espai amb la vista i descobrir el seu passat. Un panell informatiu explica, per exemple, l’origen del nom de la plaça, provinent d’una coneguda Locanda medieval que, per extensió, va acabar batejant aquest indret. També es comenta que, uns segles després, la plaça i els seus dos carrerons van formar part del Ghetto jueu de Florència.

Però la història d’aquest lloc està carregada d’anècdotes sucoses. Antonio Panchetti explica, per exemple, que la torre medieval que s’alça a la plaça correspon a la família Macci, una de les més antigues de Florència, que va haver-ne de reduir l’alçada per ordre dels Médicis, que no volien que res fos més alt que la torre del Palazzo della Signoria. I, parlant d’edificis, a la plaça també hi ha el de l’antiga acadèmia de disseny que va crear Miquel Àngel.

Un altre exemple: el Vicolo dell’Onestà, avui amb una imatge de l’anunciació i amb una placa que demana respecte a Maria Santíssima, havia estat el lloc de concentració de les dones que es dedicaven a la prostitució. De fet, hi havia, segons explica Panchetti, la seu d’aquest ofici, amb els seus representants inclosos.

Actualment, la principal activitat de l’indret, però, ve marcada pel programa musical i literari que organitza uns tres cops per setmana Serre Torrigiani in piazzetta, tal i com s’ha batejat aquesta iniciativa. De moment, l’espai està vinculat a la temporada primaveral i estiuenca. Per tant, obert de març a octubre, però s’està negociant una ampliació de cara a l’hivern adaptada a unes condicions climatològiques més adverses.

Ja sigui de cara el bon temps o tot l’any, aquest racó de Florència promet un parèntesi de relax i resulta encisador pels amants de la història, que es poden traslladar mentalment a diverses èpoques. Romans, medievals, renaixentistes, jueus, prostitutes i drogadictes han compartit, al llarg del temps, aquest espai, que ara respira un aire molt més pur gràcies a les plantes del jardí Torrigiani.

Dins de la cova d’Alí Babà dels Médicis

No només les pupil·les es dilaten quan s’entra en una església. Molt sovint, la mirada també s’engrandeix per poder absorvir tota la bellesa que se’ns presenta en un primer cop d’ull. Però no totes les meravelles artístiques, històriques o espirituals es troben a l’abast dels visitants. Altres espais no destinats als feligresos poden atesorar un alt interès i bastantes curiositats. I aquest és el cas, sens dubte, de l’església de Santa Felicita de Firenze.

És molt possible que sigui el primer centre cristià de la ciutat, tal i com assenyalen alguns florentins, tot i que no hi ha documents que així ho confirmin. Vestigis arqueològics al subsòl, que no es poden visitar, mostren el passat paleocristià de la basílica actual, amb tombes incloses, de finals del segle IV. Malgrat la importància d’aquestes restes per conèixer detalls de la primitiva Florentia romana, ni tan sols els estudiosos hi poden accedir, diuen, per motius de seguretat.

Tampoc és visitable pel gran públic un altre dels grans tresors de la basílica, però en aquest cas hi ha més sort: es pot veure des de l’interior de la nau. Es tracta del palc dels Médicis, des d’on escoltava la missa la família ‘granducale’. Però el que realment té gràcia és que els Médicis i altres membres de la cort hi accedien sense necessitat d’entrar a l’església. Ho feien directament des del famós corridoio vasariano, a uns quants metres d’alçada, que unia el Palau Pitti, on vivia el duc, amb el Palazzo della Signoria, on hi treballava, sense necessitat de trepitjar el carrer. Això sí, entre el trajecte podien aturar-se a escoltar la missa, ja que el passadís privat dels Médicis, construït a corre-cuita per Vasari a ordres de Cosme I, també passa per aquest temple fins al punt de marcar-ne l’aspecte de la façana.

Trepitjar aquest balcó és, de fet, com entrar a la cova d’Alí Babà. Apart de la vista espectacular que ofereix de l’església i que posa en evidència que s’ha construït per ser vista des de l’alçada, hi ha actualment un munt d’antiqualles que creen una atmosfera de misteri, com canelobres, quadres, relicaris, cranis… i dos reclinatoris que, atenció, no són els que utilitzava el duc, sino la família patrona de Santa Felicita, els Guicciardini, segons explica la professora Cristina François, ànima de l’Accademia di Santa Felicita, que ha facilitat una detallada informació històrica per escriure aquest post.

Ara bé, per ser justos amb la història, el balcó actual és obra dels Lorena, la família que va succeir als Médicis. A l’època de Ferran I, fill de Cosme I, només hi havia un palc que ocupava la part esquerra superior. I abans, els membres de la cort assistien a missa des de les finestres del corridoio. Quan els Lorena van fer allargar la seva zona, van acabar envaint l’espai dels veïns del palc de la dreta, els Capponi, que van decidir abandonar-lo… sembla que voluntariament…

Els dos accessos privats per seguir la missa tal i com es conservaven al 1936. Foto: Archivo Storico Parrochiale di S. Felicita [A.S.P.S.F.]

Però en realitat no hi ha només un balcó. Antigament, hi havia dos espais privats per poder seguir els oficis resigiosos. El segon, un coretto, es troba just al damunt i s’hi instal·laven les dames de la cort. Ara, totalment tapiat, costa d’apreciar. De fet, tot aquest espai es troba força abandonat, però val la pena continuar la visita i resseguir, no el corridoio vasariano (l’entrada del qual també està tancada, tot i que es veu a través de finestres) sino el passadís que surt de la llotja i que porta a dos llocs: o bé a l’interior de la basílica o bé a una porta del darrera que servia per abandonar l’església furtivament…

Caminant per aquest passadís es pot veure, per exemple, la petita habitació que utilitzaven els membres de la cort com a lavabo (les cerimònies antigament eren força llargues) o un petit menjador on els ducs feien grans tiberis després de passar 24 hores sense menjar per rebre la comunió de Pàsqua. En fi, tot aquest espai respira història i s’intueixen les petites anècdotes dels homes i les dones que el varen viure, a l’espera que algun dia recuperi la seva antiga dignitat.

El misteri del cercle blanc

Un dels grans orgulls de Florència és, sens dubte, la cúpula que Brunelleschi va alçar perquè Santa Maria del Fiore, la catedral de la ciutat, s’apropés al cel i conquerís la glòria divina. No resulta estrany, doncs, que qui passegi pels voltants de la plaça del duomo florentí ho faci amb el cap ben alt per observar una de les obres arquitectòniques més imponents del jove Renaixement.

Ara bé, ja diuen que cal tocar de peus a terra i, si potser, també mirar per on es trepitja, i no només per no caure. Qui ho faci, podrà descobrir un inquietant cercle de marbre blanc ubicat al darrera de la catedral. Resulta ben visible perquè la resta del paviment, construït amb grans llambordes rectangulars, és ben negre.  I com que tot en aquesta vida té un sentit, la pregunta, a falta de cap placa explicativa, resulta òbvia: què simbolitza?

Amb aquesta llosa blanca els florentins van voler deixar constància d’un dels episodis que més va ferir el seu amor propi, el que els honora, malgrat que ho fessin d’una manera muda per a la posteritat. Tampoc cal abusar de les cures d’humilitat…

El 5 d’abril de 1492, un potent llamp, no sabem si procedent o no de la còlera divina, va decidir fer història a Santa Maria del Fiore. Feia 21 anys que Verrocchio havia rematat el gran treball del mestre Brunelleschi (ja mort) col·locant la darrera peça de la cúpula amb l’ajuda d’una grua ideada per Leonardo da Vinci. Es tractava d’una esfera d’or de 2,30 metres de diàmetre i 18 quintars de pes. Com a curiositat, un any més tard d’aquesta proesa artística i arquitectònica, una denúncia anònima va acusar a Verrocchio de mantenir relacions íntimes amb Leonardo, deixeble seu.

Sigui com sigui, el famós 5 d’abril de 1492 una potent descàrrega va impactar de ple sobre la ‘Palla‘, tal i com l’anomenen els florentins. La bola va trontollar i, amb ella, el cor de més d’un. No sabem si Lorenzo de Médici va quedar molt o poc tocat per aquest fet, però va morir just tres dies després. Els ciutadans ho van tenir molt clar: el llamp era una premonició de la mort del Magnífic. I amb un funeral va quedar l’ensurt.

Però un segle després, concretament el 27 de gener de 1601, un altre llamp va descarregar tota la seva força sobre la ‘Palla’ del Verrocchio, que no va suportar aquesta nova embranzida elèctrica. La gran bola d’or es va precipitar al terra just on ara hi ha el cercle de marbre blanc. Les destrosses materials van ser força importants, però potser encara més les psicològiques. Per això, la ciutat es va afanyar a reconstruir la ‘Palla’, que va quedar enllestida al setembre de l’any següent i que és la que encara ara il·lumina la cúpula de Brunelleschi, més de quatre segles després. Això sí, actualment amb parallamps inclòs per evitar temptar la sort una tercera vegada.