Dins de la cova d’Alí Babà dels Médicis

No només les pupil·les es dilaten quan s’entra en una església. Molt sovint, la mirada també s’engrandeix per poder absorvir tota la bellesa que se’ns presenta en un primer cop d’ull. Però no totes les meravelles artístiques, històriques o espirituals es troben a l’abast dels visitants. Altres espais no destinats als feligresos poden atesorar un alt interès i bastantes curiositats. I aquest és el cas, sens dubte, de l’església de Santa Felicita de Firenze.

És molt possible que sigui el primer centre cristià de la ciutat, tal i com assenyalen alguns florentins, tot i que no hi ha documents que així ho confirmin. Vestigis arqueològics al subsòl, que no es poden visitar, mostren el passat paleocristià de la basílica actual, amb tombes incloses, de finals del segle IV. Malgrat la importància d’aquestes restes per conèixer detalls de la primitiva Florentia romana, ni tan sols els estudiosos hi poden accedir, diuen, per motius de seguretat.

Tampoc és visitable pel gran públic un altre dels grans tresors de la basílica, però en aquest cas hi ha més sort: es pot veure des de l’interior de la nau. Es tracta del palc dels Médicis, des d’on escoltava la missa la família ‘granducale’. Però el que realment té gràcia és que els Médicis i altres membres de la cort hi accedien sense necessitat d’entrar a l’església. Ho feien directament des del famós corridoio vasariano, a uns quants metres d’alçada, que unia el Palau Pitti, on vivia el duc, amb el Palazzo della Signoria, on hi treballava, sense necessitat de trepitjar el carrer. Això sí, entre el trajecte podien aturar-se a escoltar la missa, ja que el passadís privat dels Médicis, construït a corre-cuita per Vasari a ordres de Cosme I, també passa per aquest temple fins al punt de marcar-ne l’aspecte de la façana.

Trepitjar aquest balcó és, de fet, com entrar a la cova d’Alí Babà. Apart de la vista espectacular que ofereix de l’església i que posa en evidència que s’ha construït per ser vista des de l’alçada, hi ha actualment un munt d’antiqualles que creen una atmosfera de misteri, com canelobres, quadres, relicaris, cranis… i dos reclinatoris que, atenció, no són els que utilitzava el duc, sino la família patrona de Santa Felicita, els Guicciardini, segons explica la professora Cristina François, ànima de l’Accademia di Santa Felicita, que ha facilitat una detallada informació històrica per escriure aquest post.

Ara bé, per ser justos amb la història, el balcó actual és obra dels Lorena, la família que va succeir als Médicis. A l’època de Ferran I, fill de Cosme I, només hi havia un palc que ocupava la part esquerra superior. I abans, els membres de la cort assistien a missa des de les finestres del corridoio. Quan els Lorena van fer allargar la seva zona, van acabar envaint l’espai dels veïns del palc de la dreta, els Capponi, que van decidir abandonar-lo… sembla que voluntariament…

Els dos accessos privats per seguir la missa tal i com es conservaven al 1936. Foto: Archivo Storico Parrochiale di S. Felicita [A.S.P.S.F.]

Però en realitat no hi ha només un balcó. Antigament, hi havia dos espais privats per poder seguir els oficis resigiosos. El segon, un coretto, es troba just al damunt i s’hi instal·laven les dames de la cort. Ara, totalment tapiat, costa d’apreciar. De fet, tot aquest espai es troba força abandonat, però val la pena continuar la visita i resseguir, no el corridoio vasariano (l’entrada del qual també està tancada, tot i que es veu a través de finestres) sino el passadís que surt de la llotja i que porta a dos llocs: o bé a l’interior de la basílica o bé a una porta del darrera que servia per abandonar l’església furtivament…

Caminant per aquest passadís es pot veure, per exemple, la petita habitació que utilitzaven els membres de la cort com a lavabo (les cerimònies antigament eren força llargues) o un petit menjador on els ducs feien grans tiberis després de passar 24 hores sense menjar per rebre la comunió de Pàsqua. En fi, tot aquest espai respira història i s’intueixen les petites anècdotes dels homes i les dones que el varen viure, a l’espera que algun dia recuperi la seva antiga dignitat.