El misteri del cercle blanc

Un dels grans orgulls de Florència és, sens dubte, la cúpula que Brunelleschi va alçar perquè Santa Maria del Fiore, la catedral de la ciutat, s’apropés al cel i conquerís la glòria divina. No resulta estrany, doncs, que qui passegi pels voltants de la plaça del duomo florentí ho faci amb el cap ben alt per observar una de les obres arquitectòniques més imponents del jove Renaixement.

image

Ara bé, ja diuen que cal tocar de peus a terra i, si potser, també mirar per on es trepitja, i no només per no caure. Qui ho faci, podrà descobrir un inquietant cercle de marbre blanc ubicat al darrera de la catedral. Resulta ben visible perquè la resta del paviment, construït amb grans llambordes rectangulars, és ben negre.  I com que tot en aquesta vida té un sentit, la pregunta, a falta de cap placa explicativa, resulta òbvia: què simbolitza?

Amb aquesta llosa blanca els florentins van voler deixar constància d’un dels episodis que més va ferir el seu amor propi, el que els honora, malgrat que ho fessin d’una manera muda per a la posteritat. Tampoc cal abusar de les cures d’humilitat…

image

El 5 d’abril de 1492, un potent llamp, no sabem si procedent o no de la còlera divina, va decidir fer història a Santa Maria del Fiore. Feia 21 anys que Verrocchio havia rematat el gran treball del mestre Brunelleschi (ja mort) col·locant la darrera peça de la cúpula amb l’ajuda d’una grua ideada per Leonardo da Vinci. Es tractava d’una esfera d’or de 2,30 metres de diàmetre i 18 quintars de pes. Com a curiositat, un any més tard d’aquesta proesa artística i arquitectònica, una denúncia anònima va acusar a Verrocchio de mantenir relacions íntimes amb Leonardo, deixeble seu.

Sigui com sigui, el famós 5 d’abril de 1492 una potent descàrrega va impactar de ple sobre la ‘Palla‘, tal i com l’anomenen els florentins. La bola va trontollar i, amb ella, el cor de més d’un. No sabem si Lorenzo de Médici va quedar molt o poc tocat per aquest fet, però va morir just tres dies després. Els ciutadans ho van tenir molt clar: el llamp era una premonició de la mort del Magnífic. I amb un funeral va quedar l’ensurt.

image

Però un segle després, concretament el 27 de gener de 1601, un altre llamp va descarregar tota la seva força sobre la ‘Palla’ del Verrocchio, que no va suportar aquesta nova embranzida elèctrica. La gran bola d’or es va precipitar al terra just on ara hi ha el cercle de marbre blanc. Les destrosses materials van ser força importants, però potser encara més les psicològiques. Per això, la ciutat es va afanyar a reconstruir la ‘Palla’, que va quedar enllestida al setembre de l’any següent i que és la que encara ara il·lumina la cúpula de Brunelleschi, més de quatre segles després. Això sí, actualment amb parallamps inclòs per evitar temptar la sort una tercera vegada.

El secret de les finestres més petites de Florència

Les finestres, aquests immensos ulls de cases i edificis, no només miren, també atrauen mirades. I de fit a fit, és possible establir-hi un diàleg. Les finestres tapiades de Florència parlen, fins i tot criden en silenci, com vàrem veure en aquest post. Darrera de cadascuna hi ha i hi ha hagut, sens dubte, una història. I d’històries, a Florència, n’hi ha moltes. I moltes tenen les finestres com a protagonistes.

Però en aquest post parlarem d’unes finestres molt concretes i peculiars que van estar de moda en els antics edificis i que ara en prou feines se’n preserven tres en tota la ciutat. Es tracta, en realitat, d’una mini finestra, un finestrelle, que es construïa just a sota d’un gran finestral. La pregunta és òbvia: quin sentit tenia fer dues finestres, una de gran i una de petita, una al damunt de l’altra? Una pista: no es tractava d’un sistema de ventilació ni tampoc d’il·luminació.

Finestrelli de Florència

Un dels millors exemples d’aquest tipus de construcció es troba al carrer Borgo de Santa Croce, 8 i encara n’hi ha un altre al Borgo San Frediano, 7. Però potser el cas més significatiu és el de la petita finestra de la Via del Corno, 3, situada al primer pis de l’antic palau Schiattesi del segle XVI, el cinquecento renaixentista.

Finestra per a infants de Florència

Segona pista: tots tres finestrelli llueixen, a més, unes espectaculars reixes, i no precisament contra els lladres, que difícilment podrien entrar o sortir per aquests menuts forats, sinó que tenien una clara funció protectora.

En el Renaixement, les finestres van començar a adquirir un gran protagonisme. Servien per observar el món però també d’element estètic dins de les grans composicions pictòriques. És el cas, per exemple, de la Verge de la finestra de Filippo Lippi. I encara més, grans pintors com Leonardo concebien els quadres com a finestres. En el seu famós Tractat de la Pintura diu: “Hi ha perspectiva allà on tot el quadre es transforma, d’alguna manera, en una finestra”.

Sent com eren tan importants, les famílies benestants no podien deixar sense finestres als seus infants, perquè aprenguessin a observar el seu entorn. I és així com van néixer els finestrelli, aptes fins i tot pels que encara gatejaven. Amb aquest sistema, els nens no s’abocaven a les finestres dels grans i tenien en exclusiva el seu espai de vistes al món.

I si és curiosa la finestreta de la Via del Corno és perquè en aquest carrer, precisament, Vasco Pratolini va ambientar la seva famosa novel·la La crònica dels pobres amants, portada al cinema per Carlo Lizzani i amb Marcello Mastroiani com a cap de cartell d’un film coral. Curiosament, un dels personatges, la Senyora, una vella dama malalta controlava el veïnat des de la seva finestra del número 2, just al davant del finestrelle infantil.

Tot i la marcada crítica social i política de l’obra, que mostra la Itàlia de Mussolini, la novel.la no deixa de ser, en realitat, el retrat de la gent d’un carrer, on el propi Patrolini va viure i que, com els antics infants (i no els d’ara, que s’han trobat amb les tres finestres tapiades), observava també des de la seva finestra.

El temple pagà de Florència

La fisonomia urbana de Florència no seria la mateixa sense les esglésies. Actualment n’hi ha més de 80, algunes àmpliament conegudes i la majoria decorades amb elements artístics d’alt valor. Però com passa amb les millors famílies, i més si són tan nombroses, sempre hi ha d’haver alguna ovella negra. Aquest és el cas que ens ocupa.

Alguns dels temples més populars estan consagrats a figures venerades pels florentins. Com per exemple, santa Maria del Fiore, san Lorenzo, san Niccolò, san Miniato, santa Maria Novella… i Galileu.

En efecte, el bressol de l’italià, l’humanisme i el renaixement compta amb un temple pagà dedicat a un personatge que la pròpia Església va condemnar per introduir doctrines herètiques, sobretot per defensar la teoria heliocèntrica. No està a peu de carrer, sinó a l’Imperiale e Reale Museo di Fisica e Storia Naturale, fundat al 1775, i conegut actualment com a Museu Zoològic La Specola.

La tribuna de Galileu

Cal pujar al primer pis per entrar al petit i ric temple neoclàssic que es va inaugurar al 1841 coincidint amb el III Congrès de científics italians, que es va celebrar a la seu del museu. El propi director de l’institució, Vicenzo Antinori, el va qualificar de “santuari científic”. En aquell moment, encara faltarien 151 anys perquè el Papa Joan Pau II rehabilités la figura del científic (359 anys després de la sentència).

Val la pena passejar una estona pel temple i observar l’obra, de l’arquitecte Giuseppe Martelli, i, sobretot, la decoració. El primer que crida l’atenció és l’altar, on s’alça una imponent estàtua de Galileu, envoltada d’una sèrie de nínxols amb els bustos dels seus deixebles destacats: Benedetto Castelli, Bonaventura Cavalieri, Torricelli i Vincenzo Viviani.

Pintures del temple pagà de Galileu

La decoració mural està dedicada a l’exaltació de la ciència experimental, amb una sèrie de pintures que narren moments crucials de la vida del científic, com quan demostra la llei de la caiguda dels cossos, quan observa la llum de la catedral de Pisa, quan presenta el telescopi al Senat de Venècia o, quan, ja cec i gran, conversa amb els seus deixebles.

Detalls del terra de la tribuna de Galileu

A més de Galileu, els frescos també mostren a Leonardo da Vinci en presència de Ludovico el Moro i a Alessandro Volta ensenyant a Napoleó l’experiment de la pila de Volta. La sala està plena de petits detalls iconogràfics que ens apropen a la ciència, com un compàs, un telescopi, globos aerostàtics… Tampoc hi falten les figures femenines, unes muses santes amb lemes com ‘Provando e riprovando’, una màxima aplicada pel propi Galileu. Només així va poder afirmar: “La Biblia ensenya a arribar al cel, no com funcionen els cels”.

 
P.D. El temple de Galileu no és l’únic atractiu del Museu La Specola. Entrar-hi és com fer un viatge en el temps amb aroma de naftalina (a més, no hi ha cues ni pràcticament turistes). S’hi troba, per exemple, la col·lecció d’objectes rars de Cosme I de Mèdici. Però sobretot destaca la immensa i impactant col·lecció de models de cera que mostren el funcionament del cos humà, imprescindible per als futurs metges del segle XVIII i XIX i que encara ara fa esgarrifar als profans.

Models anatòmics de cera del Museu La Specola

 

La musa i la cortesana

Els edificis d’una ciutat com Florència són com pàgines d’un llibre obert, amb infinitat de plaques penjades que anuncien petits capítols de la vida de la població. Entretenir-se a llegir-les totes no deixa de convertir-se en una tasca més que feixuga però il·lustrativa de la història de molts personatges locals i, sovint, internacionals, que van destacar per la seva aportació professional.

Passejant pel carrer Maggio, una artèria de magestuosos palaus i, ara, caríssims antiquaris, la vista acostuma a fixar-se en façanes espectaculars com la del palau de Bianca Cappello, decorat amb frescos en grisalla, obra de Buontalenti, del segle XVI, és a dir, durant el famós Cinquecento renaixentista.

El palau de Bianca Cappello de Florència

Els esdeveniments que es van viure dins d’aquest edifici segurament donarien per a una novel·la d’intriga i amors passionals. Era la llar de la bella cortesana veneciana Bianca Cappello, de qui es va enamorar perdudament ni més ni menys que Francesco I de Mèdici, casat, per cert, amb Joana d’Àustria, i més lliurat a l’alquimia que al govern del ducat. Quan va enviudar, no va dubtar en casar-se amb el seu gran amor. La relació, però, va acabar dràsticament amb la mort dels dos esposos el mateix dia. Se sospita que van ser enverinats, però les tècniques forenses d’aquella època no eren les d’ara, tot i que els interessos polítics pesaven segurament igual.

El relleu en record al naixement de Lisa Gherardini, la Gioconda

Just davant d’aquest espectacular palau, s’obre el petit carrer Sguazza. Qui hi passi aixecant una mica la vista, podrà veure, a l’inici, una placa recordatòria i un relleu de gust sospitós que ens traslladen al quadre més famós de la història, segons diuen els rànquings, la Gioconda de Leonardo da Vinci. L’escrit anuncia que en aquest lloc va nèixer el 15 de juny de 1479 la que, per a molts, va ser la dona que figura en el quadre, Lisa Gherardini. De fet, així ho atribueix l’artista i historiador d’art, contemporani a tots ells, Giorgio Vasari. Per tant, ens trobem segurament davant del record de la musa més venerada dels darrers segles.

La vida de la Lisa, no obstant, no té res a veure amb la de la Bianca. Va ser la segona esposa del mercader de teixits i seda Francesco di Bartolomeo del Giocondo, amb qui es va casar quan tenia quinze anys, va tenir cinc fills i va mantenir un matrimoni convencional burgès fins que va enviudar. El Giocondo va encarregar el retrat a Leonardo que, com era costum en ell, s’ho va prendre amb calma i, fins i tot, es diu que ni tan sols el va arribar a acabar (un altre tret habitual de les seves creacions). Tot i així, el geni florentí va concebre una obra plena de matissos artístics i de misteris. La mirada que sempre segueix a qui la repta, el mig somriure… Eren propis de la Lisa? O dels missatges de Leonardo? Què hi ha de musa i què d’artista? I és que la Monnalisa sempre genera moltes més preguntes que respostes.