El curiós missatge que Botticelli va ocultar en una pintura

Diuen que Botticelli era una persona trista i que la melancolia i el caràcter introvertit  dels rostres que va pintar no són més que el reflex de la seva pròpia personalitat. Era tan discret que, havent-se quedat solter, no se li coneix cap amant, el que no deixa de ser un gran mèrit a la societat florentina que li va tocar viure.

Per això, resulta encara més sorprenent que l’autor de La Primavera sigui l’artífex d’una indiscreció que ell mateix es va encarregar de deixar immortalitzada en una de les seves obres. Això sí, és tan subtil, que cal afinar bé la vista per veure-la.

La xafarderia que Botticelli va decidir compartir es troba a l’església d’Ognissanti, on va pintar el fresc Sant Agustí en el seu estudi. Primer, val la pena dedicar una estona a gaudir de l’obra i de fixar-se tant en la intensitat expressiva del personatge, convertit en un savi humanista, com en els detalls de l’habitació on treballa i que retraten la ciència d’aquella època.

Plena de detalls, el fresc mostra un calendari solar, un astrolabi esfèric  i molts llibres d’estudi, com un de geometria obert per una de les seves pàgines, just al darrera del cap del sant. Resulta curiós veure les figures geomètriques que se suposa que descriu. Se suposa, perquè en realitat, les paraules són simulades… però no totes.

Hi ha només una línia que es pot llegir sense problemes. I és més, el pintor fins i tot hi marca una creu per cridar l’atenció del lector. Exactament, diu això: “Dov’è Frate Martino? È scappato. E dov’è andato? È fuor dalla Porta al Prato”. En una traducció lliure, vindria a dir: “On és el Pare Martino? Ha escapat. I on ha anat? Més enllà de la Porta al Prato”.

En realitat, Botticelli, com si es tractés d’un proto periodista de la premsa del cor, va deixar constància d’aquesta manera tan gràfica sobre l’anar i venir d’un dels religiosos de l’església, que solia escapolir-se per mantenir relacions força profanes i gens  pures.

El que no se sap és amb quina intenció Botticelli va voler donar a conèixer aquesta realitat del capellà. Li feia gràcia i volia compartir-la? O es tractava més aviat d’una denúncia per una actitud que no es corresponia amb la vida que havia de mantenir un home consagrat a Déu?

Botticelli ja tenia experiència en aquest camp. Deixeble de fra Filippo Lippi, va viure de primera mà com el mestre es tancava amb dones en el propi estudi i els alumnes havien d’acabar les obres. És més, Lippi, destinat a un convent de monges com a capellà, fins i tot va tenir un fill amb una de les religioses, també pintor, Filippino, que va treballar un temps a l’equip de Botticelli.

Recordem també que l’artista va ser un dels intel·lectuals influenciats pel discurs de Savoranola, que va portar fins a l’extrem la seva denúncia del llibertinatge de la societat florentina amb la foguera de les vanitats. Però en el moment en què va pintar l’escena, el 1480, el radicalisme del predicador de Ferrara encara trigaria dos anys a establir-se a Florència, on arribaria el 1482 com a lector de San Marco.

Qui tampoc hi era, era la seva estimada Simonetta,  la seva musa, que tantes vegades va retratar, i que ja feia 14 anys que estava enterrada a la mateixa església d’Ognisanti, a tan sols unes passes de distància d’on pintava al seu sant Agustí.

Diuen que per això Botticelli sempre semblava trist. La prematura mort de la seva estimada, a qui mai no va poder estimar, li va deixar una melancolia eterna. La prova és que va demanar ser enterrat a prop d’ella. I, molts anys després, quan ja necessitava dos bastons per caminar, segons Vasari, va tornar a l’església d’Ognisanti per no sortir-ne mai més. Potser aleshores va somriure.

El secret de les finestres més petites de Florència

Les finestres, aquests immensos ulls de cases i edificis, no només miren, també atrauen mirades. I de fit a fit, és possible establir-hi un diàleg. Les finestres tapiades de Florència parlen, fins i tot criden en silenci, com vàrem veure en aquest post. Darrera de cadascuna hi ha i hi ha hagut, sens dubte, una història. I d’històries, a Florència, n’hi ha moltes. I moltes tenen les finestres com a protagonistes.

Però en aquest post parlarem d’unes finestres molt concretes i peculiars que van estar de moda en els antics edificis i que ara en prou feines se’n preserven tres en tota la ciutat. Es tracta, en realitat, d’una mini finestra, un finestrelle, que es construïa just a sota d’un gran finestral. La pregunta és òbvia: quin sentit tenia fer dues finestres, una de gran i una de petita, una al damunt de l’altra? Una pista: no es tractava d’un sistema de ventilació ni tampoc d’il·luminació.

Un dels millors exemples d’aquest tipus de construcció es troba al carrer Borgo de Santa Croce, 8 i encara n’hi ha un altre al Borgo San Frediano, 7. Però potser el cas més significatiu és el de la petita finestra de la Via del Corno, 3, situada al primer pis de l’antic palau Schiattesi del segle XVI, el cinquecento renaixentista.

Segona pista: tots tres finestrelli llueixen, a més, unes espectaculars reixes, i no precisament contra els lladres, que difícilment podrien entrar o sortir per aquests menuts forats, sinó que tenien una clara funció protectora.

En el Renaixement, les finestres van començar a adquirir un gran protagonisme. Servien per observar el món però també d’element estètic dins de les grans composicions pictòriques. És el cas, per exemple, de la Verge de la finestra de Filippo Lippi. I encara més, grans pintors com Leonardo concebien els quadres com a finestres. En el seu famós Tractat de la Pintura diu: “Hi ha perspectiva allà on tot el quadre es transforma, d’alguna manera, en una finestra”.

Sent com eren tan importants, les famílies benestants no podien deixar sense finestres als seus infants, perquè aprenguessin a observar el seu entorn. I és així com van néixer els finestrelli, aptes fins i tot pels que encara gatejaven. Amb aquest sistema, els nens no s’abocaven a les finestres dels grans i tenien en exclusiva el seu espai de vistes al món.

I si és curiosa la finestreta de la Via del Corno és perquè en aquest carrer, precisament, Vasco Pratolini va ambientar la seva famosa novel·la La crònica dels pobres amants, portada al cinema per Carlo Lizzani i amb Marcello Mastroiani com a cap de cartell d’un film coral. Curiosament, un dels personatges, la Senyora, una vella dama malalta controlava el veïnat des de la seva finestra del número 2, just al davant del finestrelle infantil.

Tot i la marcada crítica social i política de l’obra, que mostra la Itàlia de Mussolini, la novel.la no deixa de ser, en realitat, el retrat de la gent d’un carrer, on el propi Patrolini va viure i que, com els antics infants (i no els d’ara, que s’han trobat amb les tres finestres tapiades), observava també des de la seva finestra.