Les inquietants notes musicals del poema simfònic ‘L’illa dels morts’ de Sergei Rachmaninov conviden a endinsar-se a un indret que passa força desapercebut a Florència, font d’inspiració també per al pintor simbolista Arnold Böcklin per crear el seu famós quadre oníric que duu aquest nom. Com si fossim el misteriós personatge de la pintura que s’apropa al seu destí, sortim de la protecció de les muralles florentines per descobrir, al Piazzale Donnatello, un dels cementiris europeus més inspiradors i poètics. No en va hi reposen uns quants artistes, com la poeta anglesa Elisabet Barrett Browning.
Anomenat el cementiri dels anglesos, però en realitat propietat de l’església protestant suïssa, aquest indret és avui dia una illa fantasmagòrica envoltada no de mar, sino de cotxes. Aquesta immensa rotonda urbana té la virtut de preservar l’encant decadent vuitcentista entre xipresos que no respiren sal, sino monòxid de carboni. Però passejar-s’hi és com aïllar-se de la realitat, un ascens a l’espiritualitat tot pujant l’empinat camí central que permet contemplar, a banda i banda, les més de 1.400 tombes, moltes monumentals i d’intel·lectuals, que preserven la memòria dels seus morts.
I entre tantes làpides, costa de trobar la de Nadezhda de Santis, una dona que res té a veure amb l’ambient literari del cementiri, tot i que la seva vida segurament va ser digna de novel·la. Ella és, ni més ni menys, que la darrera esclava de la ciutat (o deixem-ho en una de les darreres, per si un cas…). La qüestió és que va arribar-hi procedent de la seva Núbia natal quan tenia catorze anys. Formava part, entre mòmies i sarcòfags, del bagatge cultural i social que l’expedició egiptològica de Champollion i Rosellini va portar a la vella Europa el 1828.
I hi va morir jove, però lliure. L’oncle de Rosellini va comprar la seva llibertat, segons explica la monja Julia Bolton Hollowey (àngel custodi del cementiri desde la seva reobertura l’any 2000, després de llargs treballs de recuperació). Però no se saben els motius de la seva llibertat… ni tampoc gaire més de la seva vida… només que, un cop lliure, va viure amb una família russa. Per això, la inscripció de la seva làpida és en alfabet ciríl.lic, apunta la germana Julia tot sortejant monuments funeraris fins arribar a la gran creu ortodoxa de la tomba de la jove núbia.
I no deixa de ser curiós que una de les darreres víctimes de l’esclavitud reposi en companyia d’Elisabeth Barrett Browning, gran defensora de la justícia social i de l’abolició. La poeta anglesa, de l’època victoriana, fins i tot va escriure un poema sobre aquesta temàtica. Però no va ser l’única inquilina del cementiri que va alçar la veu contra l’esclavatge, un altre cas significatiu és el del filòsof Sismondi, entre d’altres.
Aquest cementiri, però, no sempre va ser una illa. Va perdre la seva originària planta poligonal quan l’arquitecte Giuseppe Poggi, encarregat de modernitzar la ciutat quan Florència va esdevenir la segona capital de la Itàlia que s’anava unificant, va fer-hi alguns canvis significatius, com l’enderrocament de les muralles. Aquest fet va provocar, a més, la clausura del cementiri el 1877, ja que, sense muralles, va passar a formar part del nucli urbà. I dins de la ciutat no es podien enterrar als morts, ni als vius, esclar.
El pintor Böcklin va conéixer molt bé aquest cementiri, i no només perquè hi tingués l’estudi a tocar, sino perquè hi va enterrar una filla de mig any. No se sap si aquest fet va ser el detonant perquè pintés la seva cèlebre obra, de la que va arribar a fer cinc versions entre 1880 i 1886. Però el que és innegable és la influència que el quadre va generar en altres artistes, des del mateix Rachmaninov a Dalí, que va crear algunes pintures inspirant-s’hi. Altres personatges també van caure sota l’embruix de ‘L’Illa dels morts’, com Freud i Lennin, que tenien una còpia penjada al despatx, però també Hitler, que va adquirir una de les cinc versions. Tot plegat, molt inquietant, però també ple de romanticisme i bellesa, talment com la partitura de Rachmaninov.
Florència íntima 