La troballa del llegendari pou perdut de l’home que va transformar el món

Hi ha persones cabdals en la història però que sembla que la història s’hagi oblidat d’elles. Aquest és el cas d’un dels homes més savis i poderosos del Cuatrocento florentí, Paolo del Pozzo Toscanelli. Resulta tan important la seva figura que, sense ell, per exemple, Brunelleschi no hauria alçat la seva famosa cúpula de Santa Maria del Fiore ni Cristòfol Colom hauria descobert Amèrica. Pot sonar a exegeració però, com totes les realitats, la de Toscanelli també supera la ficció.

Passejant per la via Toscanella, al barri de l’Oltrarno, l’imponent edifici del número 36r crida ràpidament l’atenció per diversos motius. Primer de tot, per la placa que anuncia el naixement de Boccaccio, tal i com s’ha explicat en aquest post. I, en segon lloc, perquè en una altra indicació està escrit ‘Pozzo dei Toscanelli‘. Si es fa un cop d’ull pel tortuós carrer, es comprova de seguida que no hi ha cap pou. És evident, doncs, que la resposta només es pot trobar a l’interior de l’immoble que, en realitat, és l’antiga Loggia dei Ridolfini i ara alberga el restaurant Toscanella Osteria.

De fet, va ser durant les recents obres de rehabilitació d’aquest edifici per convertir-lo en restaurant, que va saltar la sorpresa. Mentre es restaurava el paviment, es va trobar una làpida al terra. Tot semblava indicar que tapava alguna cosa, però ningú imaginava que es trobés el que es va trobar: el llegendari pou dels Toscanelli que molts estudiosos havien buscat sense èxit al llarg dels darrers segles. I que, gràcies a aquesta descoberta, l’historiador Marco Conti ha pogut per fi documentar.

Aquestes restes arqueològiques resulten vitals per diferents motius. Per començar, el seu origen prové de l’època de l’antiga Roma, quan feia les funciones de cisterna, segurament pública (la via Toscanella era un carrer important de l’antic entremat urbanístic romà). A posteriori, es va convertir en un pou també d’utilitat pública, que es deuria alimentar de les fonts del Boboli. Tan important era aquest punt d’aigua potable que va donar nom a una família, els Toscanelli.

Sens dubte, el membre més destacat del clan va ser Paolo del Pozzo Toscanelli, que representa la figura de l’humanista florentí per antonomàsia . Matemàtic, astrònom, cosmògraf, filòsof, expert en llatí i grec, en lectures clàssiques… era tota una autoritat científica i intel·lectual, a més d’un personatge de gran poder a la ciutat de Florència. Tant és així que al voltant d’ell es va crear una espècie d’acadèmia o trobada de diferents humanistes que intercanviaven opinions, i ho feien en aquest indret, a la loggia, a peu del pou, que es va convertir també en una font de coneixement per a joves talents com Brunelleschi o Amerigo Vespucci.

De fet, Toscanelli va ser mestre del gran Brunelleschi, a qui li va transferir coneixements, especialment, sobre matemàtiques i geometria. Tots dos homes van mantenir sempre una relació molt especial i Toscanelli no va deixar mai de donar-li suport. Per exemple, el mestre va ajudar al deixeble a fer els càlculs per construir la cúpula més famosa del Renaixement, símbol de Florència. A més, va instal·lar el gnomon més gran del món, de 90 metres d’alçada, a Santa Maria del Fiore, un instrument astronòmic que serveix per mesurar la posició del Sol en el cel i establir la durada de l’any solar.

Un altre dels seus coneixements, la geografia, va resultar de vital importància per Cristòfol Colom. Paolo dal Pozzo Toscanelli va dibuixar el mapa amb la ruta alternativa per arribar a la terra de les espècies i tots dos van mantenir una intensa correspondència durant els anys previs al viatge que conduïria a la descoberta d’Amèrica.

Aquests són només dos dels exemples de les aportacions decisives, i a l’ombra, de Toscanelli als grans projectes de la seva època. Pràcticament no va deixar escrits sobre els treballs que va realitzar en tots els camps que dominava. Bona part del seu llegat es pot veure en les obres dels seus contemporanis, una manera molt generosa de contribuir a l’evolució de la humanitat.

El pou que saciava la set, tan d’aigua com de coneixement, de tots aquests homes del Renaixement es pot visitar sense problemes a l’interior del restaurant Toscanella Osteria, que l’ha tret a la llum i ha recuperat la història i l’arquitectura de la Loggia dei Rodolfini. Les taules se situen sota una elegant volta de canó envoltada d’esbeltes columnes que recorden l’interior de la basílica del Santo Spirito de Brunelleschi. I no seria d’estranyar que l’amic hagués contribuït d’alguna manera a embellir el lloc que tan li va aportar. A més, Toscanelli va ser enterrat en aquesta mateixa església, que tan bé coneixia. Però, ironies del destí, la seva tomba va ser destruïda, el que encara accentua més l’anonimat d’aquest humanista vital que la seva ciutat sembla haver oblidat.

Àpats luxoriosos amb Boccaccio

Dante, el Sommo Poeta, acapara bona part de les atencions literàries de Florència, no en va se’l considera el pare de l’idioma italià. Però hi ha dos altres escriptors, també toscans, Boccaccio y Petrarca, que el varen acompanyar en aquesta fascinant aventura de relegar a un segon pla el llatí i passar a escriure en la llengua ‘vulgare’. I, en canvi, la seva memòria no es fa tan evident per la ciutat.

En el cas del pare del ‘Decameró‘, no deixa de ser curiós que les seves petjades ens portin a dos llocs poc habituals per recordar a un personatge il·lustre. L’escriptor que es va divertir amb històries que desprenen erotisme i frescor, tornaria a somriure si sabés que dos restaurants s’han convertit en dos bons indrets per apropar-se a la seva figura i a la seva obra. “Cal atendre als plaers”, com deia en el ‘Decameró’, i, sens dubte, el gastronòmic és un dels més preuats…

Un d’aquests restaurants és l’Antico Ristorante Paoli, ubicat a la via dei Travolini, 12r. A l’interior del local, un magnífic edifici neogòtic del segle XIX, destaquen tres frescos pintats per Carlo Coppede el 1916 que s’han convertit en tot un referent per penetrar en la història del ‘Decameró’. Tot i que Florència s’identifica amb el Renaixement, val la pena observar aquestes pintures modernistes que recreen amb molta gràcia i detall l’època medieval, molt al gust d’aquest estil artístic. Els comensals ho tenen fàcil, a l’hora que llegeixen la carta, amb plats de cuina típicament toscana, poden iniciar una lectura visual de l’obra més destacada de Boccaccio.

Els frescos narren l’inici del ‘Decameró’, quan set noies i tres nois, reunits a Santa Maria la Novella, decideixen abandonar Florència per fugir de la pesta negra que va assolar la ciutat el 1348. Els deu amics es refugien a una vila, on es lliuren als plaers més terrenals sense prejudicis, com explicar-se històries pujadetes de to, cantar, ballar o menjar… com també fan, això últim, els clients de l’Antico Ristorante Paoli.

Aquest local, no obstant, té altres atractius més enllà de les pintures sobre el ‘Decameró’. Entrar-hi és com traslladar-se a la Florència del Trecento, i altres artistes hi han deixat el seu granet de sorra. Un dels racons més sol·licitats és la Saletta delle Rose, il·lustrada per un dels pintors més representatius del Modernisme italià, Galileo Chini. Obert el 1824, el restaurant ha estat també un punt de trobada d’intel·lectuals, com Leoncavallo, Puccini o Marinetti.

Abans de marxar, val la pena anar al lavabo només per pujar una estreta escala de cargol que sembla que ens hagi de conduir a dalt de tot del campanile de Giotto i no a la taça del water. El que no deixa de ser una nova picada d’ullet a l’època de l’alta Edat Mitjana… tot i que el local no pot evitar lluir algun element obertament modernista, com algun drac de ferro forjat o la decoració floral de les columnes de pedra.

L’altre restaurant que cal visitar, tant per la seva història com per la seva cuina florentina amb productes de quilòmetre 0, és la Toscanella Osteria, a la via Toscanella 36r. Una placa penjada a la façana reprodueix un escrit que Giovanni Gherardi da Prato va dedicar al seu mestre Boccaccio, un cop mort: “Chiamato fui messer Giovan Boccaccio, nacqui in Firenze al Pozzo Toscanelli di fuor sepolto a Certaldo giaccio”. És a dir, indica que l’autor de ‘Decameró’ va nèixer en aquest indret i enterrat a Certaldo, la vila de la família.

De fet, el propietari del restaurant, el pintor Fabrizio Gori, és més concret. La casa natal de Boccaccio és la que es troba just al davant de l’edifici, tot i que ha estat engolida per una de més gran que varen manar construir els Médici per allotjar-hi personal de servei del palau Pitti quan s’hi van traslladar a viure. Malgrat això, es conserva part de l’estructura a l’interior i, a la façana, dues finestres originals que Gori s’encarrega de que sempre estiguin guarnides amb plantes, com si es tractés d’un petit altar a la seva memòria.

Però qui s’aturi a llegir la placa dedicada a Boccaccio i decideixi entrar al restaurant, no només menjarà molt bé, sino que també descobrirà un altre capítol fascinant de Firenze protagonitzat per un dels personatges més savis, poderosos i oblidats del Cuattrocento que va permetre que el món canviés. Però aquesta ja és una altra història que es mereix ser explicada amb tot luxe de detalls.