No només les històries de fantasmes ens treuen la son. Tot i que el protagonista d’aquesta història se’n pot considerar una mica… però dels que van sense llençol i no traspassen parets de pedra. En realitat es tracta d’un mercader medieval que era més llest que la fam, encara que la seva gana era molt més de riqueses que no pas de degustar un bon àpat. Per això, aprofitant l’arribada d’un important carregament de llana a Florència va convidar a tots els mercaders rivals a un gran sopar. Ell, per això, es va estar de tastar-ne res. Havia enverinat amb opi tant la beguda com el menjar. Com a resultat, l’endemà, mentre tota la competència dormia per l’efecte de la droga, va aconseguir una gran fortuna.
Aquesta història no deixa de ser una llegenda sobre l’origen de la riquesa de la família Bartolini Salimeni, però tant si és certa com si no, ha quedat ben recollida en el lema i l’escut familiars. Avui dia costa de veure, però qui es fixi bé en el seu palau de la piazza santa Trinita (molt criticat en el seu moment perquè va ser el primer en introduir l’estil ‘romà’ del Renaixement, d’aquí que en el frontó hi hagi escrit ‘Carpere promptius quam imitari’, que vol dir ‘És més fàcil criticar que imitar’) podrà llegir la frase ‘Per non dormire‘ en diversos llocs, sobretot a les finestres, el que no deixa de ser inquietant per als que no en coneixen els motius. També és significatiu l’escut: tres roselles florides, la planta que proporciona l’opi.
Llegenda o realitat, la família va deixar ben paleses les seves estrategemes negociadores a la vista de tothom, gairebé com a advertència, fossin o no legítimes… El que resulta innegable és que gràcies a no dormir, no pas com la competència, l’espavilat Bartolini Salimeni va fer-se amb un gran negoci. I va mostrar el seu agraïment a la planta que el va ajudar en els seus propòsits convertint-la en l’emblema familiar. Des d’aquesta feta, se suposa que els rivals es despertarien de cop i volta quan es creuessin amb un Bartolini Salimeni pel carrer…
Un altre palau familiar, el Bartolini Torrigiani, a la via Porta Rossa, també preserva l’emblema esculpit a la façana. La ironia del destí ha volgut que l’immoble sigui ara un hotel que no deixa de sorprendre als seus hostes quan hi llegeixen ‘Per non dormire’. Se suposa que els recepcionistes clarifiquen ràpidament el malentès i els tranquil·litzent dient-los que no hi ha fantasmes i que hi podran dormir ben amples… sempre i quan no siguin mercaders de teixits, esclar.
Però si en vida els Bartolini Salimeni no dormien… Tampoc ho feien un cop morts. A l’església de Santa Trinita, just al davant del palau, una magnífica capella familiar bellament decorada amb frescos d’estil gòtic, obra de Lorenzo Monaco, acull algunes tombes dels representants més cèlebres de la nissaga. I, evidentment, no hi pot faltar el lema ‘Per non dormire’. Està clar que el preu que ha de pagar l’astúcia és que no pot descansar mai.
Florència íntima 