El gran jardí de la maçoneria

El riu Arno divideix Florència en dues meitats. Per una banda, el que els florentins anomenen ‘di qua l’Arno’ (és dir, l’àrea central amb la piazza de la Signoria o Santa Maria del Fiore com a grans reclams) i ‘di là l’Arno’, conegut com el barri de l’Oltrarno. Una de les icones d’aquesta altra ribera és, sens dubte, el Palazzo Pitti, però la majoria de veïns se senten identificats amb una estranya torre visible desde diversos punts del barri, un antic observatori astronòmic… que és molt més que això.

En realitat, la torre forma part del jardí Torrigiani que, amb gairebé set hectàries de terreny, és el jardí privat més gran d’Europa muralles endins. Encara hi viu la família originària, dividida en dues branques: els Torrigiani Malaspina i els Torrigiani di Santa Cristina. Precisament, un d’ells, el jove baró Vanni Torrigiani ha penjat la toga d’advocat per recuperar amb les pròpies mans el jardí familiar. Un dels seus grans èxits ha estat la rehabilitació de l’hivernacle. A més, ha obert l’espai perquè s’hi celebrin esdeveniments i s’hi organitzin cursos, com els de botànica per a nens. I és que el manteniment d’un jardí privat d’aquesta envergadura bé necessita d’un bon finançament…

I diem privat perquè està tancat al públic, pertany a la família que, amb aquests nous aires de frescor aportats per Vanni, ha decidit organitzar visites guiades sota petició i amb un membre de la família com a mestre de cerimònies. En la seva pàgina web s’explica com fer-ho. I, realment, la descoberta d’aquest jardí val la pena perquè, i aquí ve la sorpresa, és molt més que un agradable passeig per la natura, es tracta d’una veritable iniciació maçònica.

Aquest espai verd ja era reconegut durant el Cinquecento com a hort botànic. De fet, aquí es va crear, el 1716, la Società Botanica Italiana, la primera d’Europa, segons Vanni. Però va ser en el segle XIX quan el jardí va adquirir la forma actual. El marquès Pietro Torrigiani, que era maçó, compra més terrenys i encarrega als arquitectes Luigi de Cambray Digny i Gaetano Baccani que construeixin un jardí romàntic de tipus anglès però amb una peculiaritat: que al mateix temps sigui un itinerari simbòlic esotèric, un recorregut que permeti passar de la ignorància a la saviesa.

Vanni explica que una altra peculiaritat d’aquella època era el gust per l’antic Egipte mitjançant la creació d’un corrent artístic neoegipci. Per aquest motiu, el punt de partida d’aquest viatge iniciàtic comença on es troba una estàtua idealitzada d’Osiris, déu de la mort i la resurrecció. El que significa que qui vulgui obtenir saviesa ha de morir metafòricament i tornar a nèixer. Per tant, aquesta zona del jardí es coneix com a Naixement i suposa el primer pas del recorregut vital.

Al cap d’un agradable passeig, on es poden anar descobrint alguns arbres simbòlics (com la magrana), d’altres de més de 350 anys, algun palau o alguna estàtua (com la d’un escolapi), s’arriba al cor del segon grau de la iniciació: la joventut. Dos lleons amb l’escut de la família Torrigiani fan guàrdia en un templet amb una estàtua inquietant, la d’un lleó atacant un toro. Segons el baró, el lleó simbolitza el déu Mitra i de la sang que provoca al pobre vacú naixeran els homes.

En aquest àrea s’aprecia el bambú, una planta lligada a la llibertat, la joventut i als exercicis espirituals. Més endavant, un riu, ara sec, element de purificació, se suma al simbolisme de la iniciació. Una estàtua d’un faune li acaba de donar un aire de misteri a l’indret.

El recorregut d’aquesta lògia maçònica a l’aire lliure finalitza en un bosc espès d’arbres i vegetació que representa la nit, la mort necessària per desprendre’s de la ignorància passada i així poder tornar a néixer com a savi. En el bosc sagrat es poden veure elements com el Sepolcreto, símbol de la fugacitat de la vida terrenal o el templet de l’Arcàdia, la idealització de la vida pastoril.

Però no hem parlat de la torre. Construïda per Baccani, al damunt d’un pujolet artificial, també està plena de missatges maçònics. Per exemple, la base quadrada fa referència a la terra. A continuació, l’estructura octogonal, que recorda al Baptisteri de Florència, representa el pla intermig. I, finalment, la part superior circular, sense angles, significa que s’ha aconseguit la perfecció. Com a curiositat, a més d’aparells astronòmics, biblioteca i una fantàstica terrassa per mirar el cel, hi havia una antiga cadira mecànica a les escales per poder-les pujar sense cap mena d’esforç… el que deixa patent que, dins de la torre, apart de molta saviesa, tampoc no hi faltava un sorprenent pragmatisme…

Els forats del Ponte Vecchio

No, no hi ha cap perill de que caigui, que se sàpiga… així que no cal alarmar-se pels forats del famosíssim Ponte Vecchio de Florència, el més antic d’Europa construït en pedra i l`únic que l’exèrcit nazi va respectar en la seva retirada de la ciutat. Per tant, realment, el seu nom no enganya i ha acabat sent també el més vell de la capital de la toscana. El seu origen es remunta a l’època romana i, des d’aleshores, aquest pas, el més estret del riu Arno, ha atesorat un munt de vivències i d’històries, com la dels forats.

En un primer cop d’ull, no es veuen. De fet, tampoc es veuen en una segona o tercera repassada. Cal baixar sota el pont, el que no resulta fàcil si no és en barca, per observar-los. Es tracta de dues rengleres de forats que comuniquen directament amb els comerços instal·lats a sobre. I no, no es tractava de l’orinari privat dels botiguers, tot i que el seu ús no deixa de tenir el seu punt escatològic…

Com gairebé tot a Florència, els Mèdici tenen la culpa de la caiguda en desgràcia d’aquests forats, utilitzats a diari fins a finals del segle XVI. I la nissaga de mandataris també és la responsable de la imatge actual del pont, que atorga a la ciutat un punt romàntic i identitari.

Tot comença quan els Mèdici van a viure al palau Pitti, com ja vàrem explicar en aquest post. Per evitar barrejar-se amb el poble i, també, per evitar incidents que poguessin posar en perill la seva no sempre ben apreciada vida per alguns dels seus conciutadans, manen construir un pas elevat que uneixi la seva residència amb el Palazzio della Signoria, passant pel Ponte Vecchio. Un encàrrec que assumeix un dels seus artistes de capçalera, Giorgio Vasari.

Però el Gran Duc Ferran I va afartar-se d’arrufar el nas cada cop que travessava el Ponte Vecchio pel seu passatge aeri particular. La majoria dels comerços instal·lats sota el corredor eren carnisseries amb les seves olors característiques, que a falta de neveres i congeladors, encara haurien de ser més intenses.

El refinat Mèdici en comptes d’incrementar l’ús dels perfums (un dels negocis més pròspers de Florència) obliga als carnissers a abandonar el Ponte Vecchio i en el seu lloc convida a instal·lar-s’hi als joiers, un ofici que s’avenia més als seus gustos i que encara ara ocupa l’activitat comercial del pont.

Doncs bé, els forats en qüestió eren les peculiars escombraries dels carnissers, per on llençaven la carn podrida i altres tipus de deixalles directament a l’Arno, que també va agrair el canvi d’orientació comercial imposada pels Mèdici. Evidentment, els joiers no estaven per tirar diamants i ja no van requerir més el servei dels forats, que mantenen, això sí, la seva dignitat pètrea sota el pont.