El carrer de l’Infern de Florència

Hi ha carrers que espanten, ja sigui per la seva fesomia, pel veïnatge d’establiments incòmodes o, simplement, pel nom que moltes vegades Déu els ha donat, a falta de conèixer la identitat completa, amb DNI inclòs, de l’individu que ha ideat alguna d’aquestes denominacions criminals, pràcticament a perpetuïtat, perquè, com les persones, difícilment es canvien.

A Florència hi ha un carrer que, irremediablement, crida l’atenció de qui hi passa. I, si és temerós de Déu, que sens dubte no és el responsable d’aquest nom, se n’anirà corrents. Es tracta de la Via de’ll Inferno, un carreró estret amb un arc a l’entrada que ajuda a crear una atmosfera encara més tenebrosa perquè els vianants valents o inconscientes entrin en situació. A la paret, un tabernacle buit però amb un improvisat i inquietant Crist dibuixat, completa l’escenografia.

Però això no és tot. El carrer de la cantonada rep el nom de Via del Purgatorio i, per acabar-ho d’adobar, a continuació ve la Via del Limbo. Així, de cop i volta, el nomenclator d’aquesta àrea veïna al Palazzo Strozzi, pot semblar o bé una broma de mal gust o bé un homenatge a la ‘Divina Comèdia’ de Dante. Però no es tracta ni d’una cosa ni de l’altra.

Segons els historiadors locals Piero Bargellini i Ennio Guarnieri, autors de l’obra ‘Le Strade di Firenze’, aquests tres carrers, que ara tenen en comú aquests noms tan peculiars, a l’Edat Mitjana també coincidien en un altre aspecte: acollien cadascun d’ells una casa de menjars.

Potser pel caràcter típicament irònic dels florentins, encara ara no s’ha perdut del tot el costum de batejar amb noms negatius les osteries, amb l’objectiu de donar a entendre que s’hi menja terriblement bé, per potenciar les qualitats pecaminoses de les seves receptes.

I aquest era el cas de les osteries de l’Infern, el Purgatori i el Llimb que van acabar donant nom, per extensió, als seus propis carrers. No hi ha cap dubte que s’hi deuria menjar de mil dimonis, però el que no se sap és si la degradació de la zona de càstig etern es corresponia amb una baixada de categoria del local, a l’estil dels restaurants actuals que tenen tres, dos o una estrelles Michelin…

Sigui com sigui, qui s’aventuri a passajar per aquests tres carrers, curiosament tranquils i sense cap ànima en pena, tindrà com a regal la visió d’una de les obres de l’artista urbà  Clet, un Crist penjat en un senyal de carreró sense sortida a la Via del Purgatorio. Si menys no… provocador. L’street art també és present a l’entrada de la Via de’ll Inferno, amb un Dante amb ulleres d’immersió, plenament preparat per submergir-se a les profunditats de l’infern, com el que pateixen els veïns de la zona quan han de donar la seva adreça. I és que viure a l’Infern per voluntat pròpia requereix de molta valentia.

 

 

 

 

La troballa del llegendari pou perdut de l’home que va transformar el món

Hi ha persones cabdals en la història però que sembla que la història s’hagi oblidat d’elles. Aquest és el cas d’un dels homes més savis i poderosos del Cuatrocento florentí, Paolo del Pozzo Toscanelli. Resulta tan important la seva figura que, sense ell, per exemple, Brunelleschi no hauria alçat la seva famosa cúpula de Santa Maria del Fiore ni Cristòfol Colom hauria descobert Amèrica. Pot sonar a exegeració però, com totes les realitats, la de Toscanelli també supera la ficció.

Passejant per la via Toscanella, al barri de l’Oltrarno, l’imponent edifici del número 36r crida ràpidament l’atenció per diversos motius. Primer de tot, per la placa que anuncia el naixement de Boccaccio, tal i com s’ha explicat en aquest post. I, en segon lloc, perquè en una altra indicació està escrit ‘Pozzo dei Toscanelli‘. Si es fa un cop d’ull pel tortuós carrer, es comprova de seguida que no hi ha cap pou. És evident, doncs, que la resposta només es pot trobar a l’interior de l’immoble que, en realitat, és l’antiga Loggia dei Ridolfini i ara alberga el restaurant Toscanella Osteria.

De fet, va ser durant les recents obres de rehabilitació d’aquest edifici per convertir-lo en restaurant, que va saltar la sorpresa. Mentre es restaurava el paviment, es va trobar una làpida al terra. Tot semblava indicar que tapava alguna cosa, però ningú imaginava que es trobés el que es va trobar: el llegendari pou dels Toscanelli que molts estudiosos havien buscat sense èxit al llarg dels darrers segles. I que, gràcies a aquesta descoberta, l’historiador Marco Conti ha pogut per fi documentar.

Aquestes restes arqueològiques resulten vitals per diferents motius. Per començar, el seu origen prové de l’època de l’antiga Roma, quan feia les funciones de cisterna, segurament pública (la via Toscanella era un carrer important de l’antic entremat urbanístic romà). A posteriori, es va convertir en un pou també d’utilitat pública, que es deuria alimentar de les fonts del Boboli. Tan important era aquest punt d’aigua potable que va donar nom a una família, els Toscanelli.

Sens dubte, el membre més destacat del clan va ser Paolo del Pozzo Toscanelli, que representa la figura de l’humanista florentí per antonomàsia . Matemàtic, astrònom, cosmògraf, filòsof, expert en llatí i grec, en lectures clàssiques… era tota una autoritat científica i intel·lectual, a més d’un personatge de gran poder a la ciutat de Florència. Tant és així que al voltant d’ell es va crear una espècie d’acadèmia o trobada de diferents humanistes que intercanviaven opinions, i ho feien en aquest indret, a la loggia, a peu del pou, que es va convertir també en una font de coneixement per a joves talents com Brunelleschi o Amerigo Vespucci.

De fet, Toscanelli va ser mestre del gran Brunelleschi, a qui li va transferir coneixements, especialment, sobre matemàtiques i geometria. Tots dos homes van mantenir sempre una relació molt especial i Toscanelli no va deixar mai de donar-li suport. Per exemple, el mestre va ajudar al deixeble a fer els càlculs per construir la cúpula més famosa del Renaixement, símbol de Florència. A més, va instal·lar el gnomon més gran del món, de 90 metres d’alçada, a Santa Maria del Fiore, un instrument astronòmic que serveix per mesurar la posició del Sol en el cel i establir la durada de l’any solar.

Un altre dels seus coneixements, la geografia, va resultar de vital importància per Cristòfol Colom. Paolo dal Pozzo Toscanelli va dibuixar el mapa amb la ruta alternativa per arribar a la terra de les espècies i tots dos van mantenir una intensa correspondència durant els anys previs al viatge que conduïria a la descoberta d’Amèrica.

Aquests són només dos dels exemples de les aportacions decisives, i a l’ombra, de Toscanelli als grans projectes de la seva època. Pràcticament no va deixar escrits sobre els treballs que va realitzar en tots els camps que dominava. Bona part del seu llegat es pot veure en les obres dels seus contemporanis, una manera molt generosa de contribuir a l’evolució de la humanitat.

El pou que saciava la set, tan d’aigua com de coneixement, de tots aquests homes del Renaixement es pot visitar sense problemes a l’interior del restaurant Toscanella Osteria, que l’ha tret a la llum i ha recuperat la història i l’arquitectura de la Loggia dei Rodolfini. Les taules se situen sota una elegant volta de canó envoltada d’esbeltes columnes que recorden l’interior de la basílica del Santo Spirito de Brunelleschi. I no seria d’estranyar que l’amic hagués contribuït d’alguna manera a embellir el lloc que tan li va aportar. A més, Toscanelli va ser enterrat en aquesta mateixa església, que tan bé coneixia. Però, ironies del destí, la seva tomba va ser destruïda, el que encara accentua més l’anonimat d’aquest humanista vital que la seva ciutat sembla haver oblidat.

Àpats luxoriosos amb Boccaccio

Dante, el Sommo Poeta, acapara bona part de les atencions literàries de Florència, no en va se’l considera el pare de l’idioma italià. Però hi ha dos altres escriptors, també toscans, Boccaccio y Petrarca, que el varen acompanyar en aquesta fascinant aventura de relegar a un segon pla el llatí i passar a escriure en la llengua ‘vulgare’. I, en canvi, la seva memòria no es fa tan evident per la ciutat.

En el cas del pare del ‘Decameró‘, no deixa de ser curiós que les seves petjades ens portin a dos llocs poc habituals per recordar a un personatge il·lustre. L’escriptor que es va divertir amb històries que desprenen erotisme i frescor, tornaria a somriure si sabés que dos restaurants s’han convertit en dos bons indrets per apropar-se a la seva figura i a la seva obra. “Cal atendre als plaers”, com deia en el ‘Decameró’, i, sens dubte, el gastronòmic és un dels més preuats…

Un d’aquests restaurants és l’Antico Ristorante Paoli, ubicat a la via dei Travolini, 12r. A l’interior del local, un magnífic edifici neogòtic del segle XIX, destaquen tres frescos pintats per Carlo Coppede el 1916 que s’han convertit en tot un referent per penetrar en la història del ‘Decameró’. Tot i que Florència s’identifica amb el Renaixement, val la pena observar aquestes pintures modernistes que recreen amb molta gràcia i detall l’època medieval, molt al gust d’aquest estil artístic. Els comensals ho tenen fàcil, a l’hora que llegeixen la carta, amb plats de cuina típicament toscana, poden iniciar una lectura visual de l’obra més destacada de Boccaccio.

Els frescos narren l’inici del ‘Decameró’, quan set noies i tres nois, reunits a Santa Maria la Novella, decideixen abandonar Florència per fugir de la pesta negra que va assolar la ciutat el 1348. Els deu amics es refugien a una vila, on es lliuren als plaers més terrenals sense prejudicis, com explicar-se històries pujadetes de to, cantar, ballar o menjar… com també fan, això últim, els clients de l’Antico Ristorante Paoli.

Aquest local, no obstant, té altres atractius més enllà de les pintures sobre el ‘Decameró’. Entrar-hi és com traslladar-se a la Florència del Trecento, i altres artistes hi han deixat el seu granet de sorra. Un dels racons més sol·licitats és la Saletta delle Rose, il·lustrada per un dels pintors més representatius del Modernisme italià, Galileo Chini. Obert el 1824, el restaurant ha estat també un punt de trobada d’intel·lectuals, com Leoncavallo, Puccini o Marinetti.

Abans de marxar, val la pena anar al lavabo només per pujar una estreta escala de cargol que sembla que ens hagi de conduir a dalt de tot del campanile de Giotto i no a la taça del water. El que no deixa de ser una nova picada d’ullet a l’època de l’alta Edat Mitjana… tot i que el local no pot evitar lluir algun element obertament modernista, com algun drac de ferro forjat o la decoració floral de les columnes de pedra.

L’altre restaurant que cal visitar, tant per la seva història com per la seva cuina florentina amb productes de quilòmetre 0, és la Toscanella Osteria, a la via Toscanella 36r. Una placa penjada a la façana reprodueix un escrit que Giovanni Gherardi da Prato va dedicar al seu mestre Boccaccio, un cop mort: “Chiamato fui messer Giovan Boccaccio, nacqui in Firenze al Pozzo Toscanelli di fuor sepolto a Certaldo giaccio”. És a dir, indica que l’autor de ‘Decameró’ va nèixer en aquest indret i enterrat a Certaldo, la vila de la família.

De fet, el propietari del restaurant, el pintor Fabrizio Gori, és més concret. La casa natal de Boccaccio és la que es troba just al davant de l’edifici, tot i que ha estat engolida per una de més gran que varen manar construir els Médici per allotjar-hi personal de servei del palau Pitti quan s’hi van traslladar a viure. Malgrat això, es conserva part de l’estructura a l’interior i, a la façana, dues finestres originals que Gori s’encarrega de que sempre estiguin guarnides amb plantes, com si es tractés d’un petit altar a la seva memòria.

Però qui s’aturi a llegir la placa dedicada a Boccaccio i decideixi entrar al restaurant, no només menjarà molt bé, sino que també descobrirà un altre capítol fascinant de Firenze protagonitzat per un dels personatges més savis, poderosos i oblidats del Cuattrocento que va permetre que el món canviés. Però aquesta ja és una altra història que es mereix ser explicada amb tot luxe de detalls.

La sorprenent casualitat de la farmàcia més antiga de Florència

La intuïció és una de les millors guies per descobrir una ciutat. Perdre’s pels carrers i observar-ne els racons més anònims sovint diu molt més que qualsevol guia turística. I el millor de tot: un decideix què vol observar, sense interferències. Amb la ment ben oberta i els ulls cercant imatges és possible fixar-se en petits detalls que amaguen grans històries. Aquest és el cas del Canto di Croce Rossa, una cantonada que passa desapercebuda entre l’anar i venir de gent que travessa la popular via del Corso en l’encreuament amb la via de Cerchi.

Dos fanals de diferents èpoques encastats a la façana il·luminen una capelleta amb un Crist Redemptor que afirma ‘Amo chi me ama’ just a l’angle de la cantonada, entre dues creus vermelles sota fons blanc de marbre de Carrara que donen nom a aquest indret i que, tot sigui dit, criden molt més l’atenció.

Un primer cop d’ull poc exigent ja dedueix que les creus són molt més antigues que el tabernacle pietós. De fet, corresponen al període del Trecento, l’alta Edat Mitjana florentina que ja respirava Renaixement. I indicaven el punt exacte on es trobava un negoci força singular, la ‘Spezieria della Croce Rossa’, el que vindria a ser la farmàcia de l’epoca.

Si analitzem bé la situació, ens trobem davant d’un caprici del destí. Ja que aquesta botica és la primera que va tenir Florència i els ciutadans podien trobar-la fàcilment perquè dues creus n’indicaven l’ubicació, tal i com passa en l’actualitat amb les farmàcies. Però no ens deixem enganyar per les aparences. Aquest fet no va fer escola. Les farmàcies actuals no llueixen creus en honor a aquest primer establiment. Ni tampoc la Creu Roja s’hi ha inspirat, el que seria molt romàntic d’imaginar…

En realitat, aquestes creus eren l’insígnia del Capità del Poble, una figura política que servia com a contrapés del poder de les famílies nobles i que administrava la ‘cosa pública’. Per aquest motiu, els llocs d’interès ciutadà i els edificis públics eren indicats amb la seva creu vermella sobre camp blanc que, per extensió, era el símbol del poble. De fet, si ens hi fixem bé, també veurem aquesta insígnia a l’entrada del Palazzo della Signoria.

I, encara més, el Capità del Poble hisava aquest estandart quan volia reunir d’urgència als gonfanoners de la ciutat, és a dir, els representants del poble escollits bimestralment de forma rotativa per formar govern.

‘Se non è vero, è ben trovato’, diuen els italians. Però en aquest cas, la realitat històrica s’imposa a la intuïció. Les casualitats, de vegades existeixen. Les creus de la primera farmàcia florentina ens serveixen per recordar-la pèro no indiquen un indret destinat a la cura de les persones, com ara, sino que fan referència al poder polític. Com hagués dit el Quixot: “Detrás de la cruz anda el diablo”.

El carrer secret que no surt en els mapes de Florència

Trobar un carrer ressiguint els mapes turístics de les ciutats pot convertir-se en una odissea digna d’un rei d’Ítaca… Ara bé, cal reconèixer que si Ulisses hagués tingut a mà el Google Maps potser no hagués trigat deu anys en arribar al seu destí. Per sort, les aplicacions amb geolocalitzadors moltes vegades ens salven la papereta i ens estalvien molt de temps i de quilòmetres. Però sempre hi ha excepcions. I aquest és el cas que ens ocupa.

A Florència hi ha un carreró que no surt a cap mapa, ni tan sols a Google Maps. Qui vulgui, que faci la prova… Es tracta del Vicolo del Panìco, també anomenat dello Scandalo. Qui ja està buscant el nom a l’aplicació, que sàpiga que el carrer que apareix assenyalat, proper a la via Pellicceria, és un homònim i no el que protagonitza aquesta història. Ja està dit: no surt en els mapes.

Per arribar-hi, cal anar fins a la via del Corso i aventurar-se per una obertura que es troba al número 49R que condueix fins al número 8 de la via Alighieri. Resulta un carreró tortuós, com la seva pròpia història, que es remunta, ni més ni menys, que a l’Edat Mitjana, quan Florència estava dividida en dos bàndols que es disputaven el poder: els güelfs, partidaris del Papa, i els gibel·lins, que donaven suport al Sacre Imperi Romà.

En constant litigi i victòries alternades, els güelfs van aconseguir imposar-se a inicis del segle XIV. Però els costums marquen i habituats com estaven a les lluites de poder, es van dividir en dues faccions irreconciliables: els güelfs blancs, més propers al poble, i els negres, partidaris de les famílies nobles dirigents. Dante, que va formar part de tot aquest entremat polític, era membre destacat dels blancs, que demanaven més llibertat al Papa, i va acabar exiliat de per vida. Però aquesta és una altra història.

La qüestió és que güelfs i gibel·lins vivien en barris diferents per evitar conflictes de veïnatge a causa de motius polítics. Ara bé, després de la derrota dels partidaris del Sacre Imperi Romà, les dues faccions güelfes es van trobar vivint les unes al costat de les altres.

El cas més significatiu és el de les dues famílies que lideraven els bàndols. Els Donati, membres de la classe dirigent florentina, i els Cerchi, propers al poble. La llei de Murphy ja funcionava a l’Edat Mitjana i les dues famílies, com no podia ser de cap altra manera, vivien porta per porta. Però no eren les úniques, el que va provocar un augment de les agressions entre veïns aprofitant les parets compartides que podien acabar amb un bon forat i els membres de les famílies rivals passant d’una casa a una altra per cometre tot tipus d’actes violents.

Per evitar que els Donati i els Cerchi acabessin d’aquesta manera, l’autoritat de la ciutat va decidir que passés l’aire entre les cases de les dues famílies. Es van enderrocar les parets contigües per motius de seguretat i de l’espai guanyat va nèixer aquest carreró que el poble, sempre savi, va rebatejar amb el nom de il vicolo dello scandalo, precisament, per evitar un escàndol encara més gran. I la ciutat, mare de tots els seus ciutadans, va decidir no ventilar l’assumpte. D’aquí, que el carrer es mantingui encara ara en secret.

El misteri del cercle blanc

Un dels grans orgulls de Florència és, sens dubte, la cúpula que Brunelleschi va alçar perquè Santa Maria del Fiore, la catedral de la ciutat, s’apropés al cel i conquerís la glòria divina. No resulta estrany, doncs, que qui passegi pels voltants de la plaça del duomo florentí ho faci amb el cap ben alt per observar una de les obres arquitectòniques més imponents del jove Renaixement.

Ara bé, ja diuen que cal tocar de peus a terra i, si potser, també mirar per on es trepitja, i no només per no caure. Qui ho faci, podrà descobrir un inquietant cercle de marbre blanc ubicat al darrera de la catedral. Resulta ben visible perquè la resta del paviment, construït amb grans llambordes rectangulars, és ben negre.  I com que tot en aquesta vida té un sentit, la pregunta, a falta de cap placa explicativa, resulta òbvia: què simbolitza?

Amb aquesta llosa blanca els florentins van voler deixar constància d’un dels episodis que més va ferir el seu amor propi, el que els honora, malgrat que ho fessin d’una manera muda per a la posteritat. Tampoc cal abusar de les cures d’humilitat…

El 5 d’abril de 1492, un potent llamp, no sabem si procedent o no de la còlera divina, va decidir fer història a Santa Maria del Fiore. Feia 21 anys que Verrocchio havia rematat el gran treball del mestre Brunelleschi (ja mort) col·locant la darrera peça de la cúpula amb l’ajuda d’una grua ideada per Leonardo da Vinci. Es tractava d’una esfera d’or de 2,30 metres de diàmetre i 18 quintars de pes. Com a curiositat, un any més tard d’aquesta proesa artística i arquitectònica, una denúncia anònima va acusar a Verrocchio de mantenir relacions íntimes amb Leonardo, deixeble seu.

Sigui com sigui, el famós 5 d’abril de 1492 una potent descàrrega va impactar de ple sobre la ‘Palla‘, tal i com l’anomenen els florentins. La bola va trontollar i, amb ella, el cor de més d’un. No sabem si Lorenzo de Médici va quedar molt o poc tocat per aquest fet, però va morir just tres dies després. Els ciutadans ho van tenir molt clar: el llamp era una premonició de la mort del Magnífic. I amb un funeral va quedar l’ensurt.

Però un segle després, concretament el 27 de gener de 1601, un altre llamp va descarregar tota la seva força sobre la ‘Palla’ del Verrocchio, que no va suportar aquesta nova embranzida elèctrica. La gran bola d’or es va precipitar al terra just on ara hi ha el cercle de marbre blanc. Les destrosses materials van ser força importants, però potser encara més les psicològiques. Per això, la ciutat es va afanyar a reconstruir la ‘Palla’, que va quedar enllestida al setembre de l’any següent i que és la que encara ara il·lumina la cúpula de Brunelleschi, més de quatre segles després. Això sí, actualment amb parallamps inclòs per evitar temptar la sort una tercera vegada.

Els dos rostres ocults de la Piazza della Signoria

Sens dubte, la Piazza della Signoria és un pol d’atracció de mirades, indecises de què observar primer, si les poderoses estàtues que custodien l’entrada del Palazzio Vecchio, les que embolcallen la Loggia dels Lanzi o les que es refresquen a la font de Neptú, i tot això sense comptar els atractius arquitectònics o la pròpia vida d’aquest punt neuràlgic de Florència, actiu ja en època neolítica, i que en la ciutat medieval va convertir-se en el centre del poder civil. I ara, en un dels referents turístics de la capital de la Toscana.

Però hi ha dues mirades que acostumen a passar força desapercebudes, mig ocultes als ulls dels visitants si no en saben la història. I és que, després de mirar de dalt a baix l’imponent Hèrcules acabant el seu treball amb el malvat Caco, obra de Baccio Bandinelli de mitjans del segle XVI, qui tindria l’encert de situar-se just al darrera i observar els encoixinats de pietra forte de la façana del Palazzio Vecchio? Doncs qui ho faci, es trobarà cara a cara amb un rostre que sembla que observi de perfil com els turistes entren per la porta del palau.

Podria dir-se, fins i tot, que és un graffiti d’època, d’algun atrevit renaixentista florentí amb ganes de deixar immortalitzat el seu traç a la posteritat, i no aniríem gaire desencaminats… La tradició assegura que aquest rostre ocult a vista de tothom és obra ni més ni menys que de Miquel Àngel qui, recordem, té el seu David (ara una còpia, l’original està a l’Academia) al costat. Un treball i l’altre, evidentement, no tenen res a veure.

El rostre esculpit a la pedra fins i tot té nom, L’importuno, i dues possibles històries. Cadascú pot triar la que més li agradi… La primera no deixa de tenir la seva gràcia, ja que representaria el rostre d’un personatge que acostumava a aturar a Miquel Àngel i no parava de parlar i parlar de temes intrascendents que posaven dels nervis a l’artista. En poques paraules, el típic pesat. Un dia, aprofitant que portava les eines d’escultor a les mans, va intentar treure-se’l del damunt esculpint l’esbós del seu rostre allà mateix on l’havia aturat, tot fent veure que se l’escoltava.

La segona història és molt més dramàtica. Miquel Àngel hauria esculpit el rostre després de veure passar un condemnat a mort amb una expressió tan impactant que va decidir esbosar-la allà mateix on era perquè no se li oblidés… I, ja se sap, els escultors no anaven pel món amb carbonet i paper, sino amb martell i burí…

Per cert, el gegantí Hèrcules i Caco que oculta L’importuno de Miquel Àngel va ser, curiosament, força criticat en el seu moment perquè, segons els florentins, no tenia suficient categoria per estar al costat del David. Sembla que Baccio Bandinelli, que va passar d’admirar a odiar a Miquel Àngel quan va comprovar que ni tan sols el podria igualar, va rebre força crítiques corrosives, com la del també escultor Benvenuto Cellini, qui va afirmar: “Si se li treu el cabell del cap, no hi ha prou espai ni per a un cervell petit […] i el cos sembla un sac de melons arrepenjat a la paret”.

I de Cellini parlarem ara perquè, si bé no tenia pèls a la llengua, sí en tenia a la resta de la cara, especialment a la barba, tal i com es pot veure en l’autoretrat ocult que es va dedicar i que és un altre dels rostres amagats de la Piazza della Signoria. En aquest cas, es troba a la Loggia dei Lanzi, l’espai on antigament es realitzaven els actes oficials del govern de la ciutat i que, quan va caure en desús, es va aprofitar per exposar-hi estàtues convertint-se així en un precedent dels museus.

Una d’aquestes estàtues, l’expressiu i delicat Perseu (l’original està al museu Bargello), encàrrec de Cosme I de Mèdici a Cellini per ubicar-la en aquesta galeria d’art a la vista de tothom, no només mostra el moment en què venç a la Medusa, ni el gest de triomf i orgull, ni la lectura política que pretenia amb tot això el màxim mandatari de la ciutat. Si mirem el jove cos nu de l’heroi pel darrera i observem detingudament el casc i els seus cabells, ens trobarem cara a cara amb un altre dels grans noms de l’escultura florentina. Costa tant de veure com l’òpera que li va dedicar Berlioz (rarament representada), però un cop els ulls s’hi acostumen, l’autoretrat del lleig però intel·ligent Cellini es fa més que evident, com la seva genialitat.

 

El secret de les finestres més petites de Florència

Les finestres, aquests immensos ulls de cases i edificis, no només miren, també atrauen mirades. I de fit a fit, és possible establir-hi un diàleg. Les finestres tapiades de Florència parlen, fins i tot criden en silenci, com vàrem veure en aquest post. Darrera de cadascuna hi ha i hi ha hagut, sens dubte, una història. I d’històries, a Florència, n’hi ha moltes. I moltes tenen les finestres com a protagonistes.

Però en aquest post parlarem d’unes finestres molt concretes i peculiars que van estar de moda en els antics edificis i que ara en prou feines se’n preserven tres en tota la ciutat. Es tracta, en realitat, d’una mini finestra, un finestrelle, que es construïa just a sota d’un gran finestral. La pregunta és òbvia: quin sentit tenia fer dues finestres, una de gran i una de petita, una al damunt de l’altra? Una pista: no es tractava d’un sistema de ventilació ni tampoc d’il·luminació.

Un dels millors exemples d’aquest tipus de construcció es troba al carrer Borgo de Santa Croce, 8 i encara n’hi ha un altre al Borgo San Frediano, 7. Però potser el cas més significatiu és el de la petita finestra de la Via del Corno, 3, situada al primer pis de l’antic palau Schiattesi del segle XVI, el cinquecento renaixentista.

Segona pista: tots tres finestrelli llueixen, a més, unes espectaculars reixes, i no precisament contra els lladres, que difícilment podrien entrar o sortir per aquests menuts forats, sinó que tenien una clara funció protectora.

En el Renaixement, les finestres van començar a adquirir un gran protagonisme. Servien per observar el món però també d’element estètic dins de les grans composicions pictòriques. És el cas, per exemple, de la Verge de la finestra de Filippo Lippi. I encara més, grans pintors com Leonardo concebien els quadres com a finestres. En el seu famós Tractat de la Pintura diu: “Hi ha perspectiva allà on tot el quadre es transforma, d’alguna manera, en una finestra”.

Sent com eren tan importants, les famílies benestants no podien deixar sense finestres als seus infants, perquè aprenguessin a observar el seu entorn. I és així com van néixer els finestrelli, aptes fins i tot pels que encara gatejaven. Amb aquest sistema, els nens no s’abocaven a les finestres dels grans i tenien en exclusiva el seu espai de vistes al món.

I si és curiosa la finestreta de la Via del Corno és perquè en aquest carrer, precisament, Vasco Pratolini va ambientar la seva famosa novel·la La crònica dels pobres amants, portada al cinema per Carlo Lizzani i amb Marcello Mastroiani com a cap de cartell d’un film coral. Curiosament, un dels personatges, la Senyora, una vella dama malalta controlava el veïnat des de la seva finestra del número 2, just al davant del finestrelle infantil.

Tot i la marcada crítica social i política de l’obra, que mostra la Itàlia de Mussolini, la novel.la no deixa de ser, en realitat, el retrat de la gent d’un carrer, on el propi Patrolini va viure i que, com els antics infants (i no els d’ara, que s’han trobat amb les tres finestres tapiades), observava també des de la seva finestra.

Qui està enterrat al davant de Miquel Àngel?

La mala sort no és una exclusiva dels vius. Si ens sentim hereus de la concepció d’eternitat dels antics egipcis, una persona reviu cada cop que se la recorda. I, en aquest sentit, les tombes adquireixen una importància crucial. Florència no ha deixat que caiguin en l’oblit molts dels seus grans homes (i algunes dones) i ha convertit l’església de la Santa Croce en un veritable cementiri ple de magnífiques tombes de personatges il·lustres que recobren vida cada cop que una mirada llegeix el seu nom.

L’únic que no hi està enterrat és Dante, tot i que el seu cenotafi és magnífic. La llista de grans noms és prou significativa: Galileu, Maquiavel, Rossini, Ghiberti… i Miquel Àngel. Vasari va ser l’encarregat de projectar la tomba del geni florentí, on hi ploren les muses de la pintura, l’arquitectura i l’escultura. El bust de l’artista, mort a Roma als 88 anys, reprodueix la màscara murtuòria del menut, en alçada, Miquel Àngel, el cos del qual es va exposar en una immensa taula de l’església. L’espectacular monument fúnebre, que es completa amb una pietat pintada pel propi Vasari, centra l’atenció de la immensa majoria de turistes que recorren la nau lateral dreta de la basílica i segueixen el seu camí cap a la no tomba de l’autor de la Divina Comèdia.

Molts pocs donen l’esquena a Miquel Àngel per atendre una tomba més modesta ubicada just al davant, en una columna de la basílica. No deixa de ser mala sort passar la vida eterna a l’ombra d’un geni… A més, el seu nom no diu pràcticament res a ningú: Francesco Nori. “Fixeu-vos-hi bé, és preciosa”, ens alerta la historiadora d’art florentina Caterina Quercioli. I, en efecte, hi destaca una Madonna de la llet esculpida pel renaixentista Antonio Rossellino i la llum d’uns canelobres de bronze tremola dins l’aigua d’una magnífica pica de marbre. De fet, aquest monument és un dels pocs que Vasari va salvar quan va reformar l’església medieval, ja passada de moda, per ordre de Cosme I de Mèdici. Ara bé, no se sap si el famós arquitecte va decidir conservar-la per la seva bellesa o per respectar la memòria de qui hi està enterrat: un personatge ara anònim, però un heroi en el seu temps. I és que la seva valentia va canviar el rumb de la història a la que estava predestinada Florència i la Itàlia renaixentista.

Francesco Nori era, en realitat, un íntim amic i col·laborador de Llorenç de Mèdici. Un dels privilegiats que assistia el 26 d’abril de 1478, junt a la família més poderosa del moment i la resta de la noblesa local, a la missa de Pàsqua a Santa Maria del Fiori. En el moment culminant, quan el capellà alçava el calze, es va produir la famosa conjura dels Pazzi.

Llorenç el Magnífic i el seu germà Julià van ser apunyalats a l’altar major per membres de la família rival Pazzi, l’arquebisbe Salviati i altres conjurats. Julià va morir amb 19 ferides al cos. Llorenç va tenir més sort. El seu amic incondicional Francesco Nori no s’ho va pensar dos cops. Va reaccionar ràpidament oferint el seu cos com a escut humà per protegir-lo. Amb aquesta acció heroica, no només va salvar la vida del Magnífic, que va rebre alguna punyalada de record, va frustar també una conjura que pretenia acabar amb el poder dels Mèdici i imposar un major domini del papat de Roma. Això sí, va pagar amb la pròpia vida.

Els autors del cop d’estat van ser condemnats a mort, tot i que el poble furiós també va intervenir en executar la pena. Un dels germans Pazzi va ser llançat per una finestra, rematat per la gentada i abandonat a l’Arno. La resta, van ser penjats, arquebisbe inclòs. Un jove pintor en aquella època anomenat Leonardo va immortalitzar el moment, a l’estil dels fotoperiodistes, amb uns apunts pictòrics. El papa Della Rovere, el que es creia fins ara que era el gran instigador de la conjura, no va reaccionar gaire bé. Va reclutar el braç armat del papat i va convèncer al rei de Nàpols, Ferran I, per atacar Florència. Però Llorenç era molt magnífic i va saber convèncer al monarca que el Papa se li tornaria en contra si es feia molt poderós al nord de la península. Així va acabar la famosa conjura.

Però tot just fa uns deu anys s’ha descobert que el veritable cervell del cop d’estat no va ser el Papa Sixte IV, sinó Federico da Montefeltro, duc d’Urbino. Amb la caiguda dels Mèdici a Florència pretenia potenciar el domini del seu ducat. 500 anys després dels fets, l’assassí ha sortit a la llum gràcies a una rocambolesca història detectivesca protagonitzada per Marcello Simonetta, professor d’Història i Literatura del Renaixement a la Universitat Wesleyan de Connecticut. Simonetta va descobrir un  manual del segle XV que ensenyava com desxifrar missatges xifrats a les missives internacionals dels diplomàtics. Amb el codi a les mans, va poder treure l’entrellat a tota la conjura que es trobava oculta en una carta firmada per Montefeltro.

Llorenç el Magnífic no va arribar mai a saber la importància del duc d’Urbino en la conjura que va acabar amb la vida del seu germà i del seu amic. Si no, segur que hagués rodat algun cap més… Això si, no va oblidar mai l’acte heroic de Francesco. Va ser ell qui va decidir que fos enterrat a Santa Croce, el panteó dels homes il·lustres de Florència, i també va encarregar el monument mortuori perquè les generacions futures recordessin la seva valentia i el què va suposar per al govern de la ciutat. El que no va calcular és que Miquel Àngel seria enterrat just al davant… i és que ningú pot ser tan magnífic.

La dona més desitjada i plorada de Florència

Florència té tantes esglésies que resulta gairebé impossible veure-les totes en un mateix viatge, sobretot aquelles que no figuren en el pòdium de les imprescindibles. És el cas de la Chiesa di Ognissanti, malgrat que a dins s’hi trobin obres de Botticelli, Ghirlandaio i Giotto, entre d’altres… Però realment val la pena apropar-s’hi, està a tocar de l’Arno i molt a la vora del pont Vespucci, i no tant per admirar les grans peces d’art que atesora (que s’ho valen), sinó per respirar el perfum del Renaixement, el de les homes i les dones que el varen viure i fer possible. És el cas de dues de les persones enterrades al temple, protagonistes d’una de les històries més vibrants del Cinquecento.

Que el pont Amerigo Vespucci estigui al costat de l’església no és cap casualitat. La seva família era de les més influents de la zona i del propi temple, on encara es conserva la capella privada decorada amb un fresc de Ghirlandaio, que no deixa de ser curiós de veure. A la part inferior està representada una pietat i a la superior, una Madonna de la Misericòrdia amb el retrat de diferents membres de la família, com el propi Amerigo que en aquella època encara era un vailet. La tradició assenyala que el pintor el va convertir en l’àngel de l’esquerra de l’escena mentre que en el grup femení hi figura la dona que va inspirar a més pintors i escriptors de tot el Renaixement i que va robar el cor de més d’un home: Simonetta Vespucci.

Més enllà del cognom, adquirit després de casar-se amb Marco, un cosí d’Amerigo, poc ens diu ara aquest nom. Però la seva bellesa sí que ha passat a la història. Es tracta, ni més ni menys que de la Venus de Boticcelli, la Cleòpatra de Piero de Cosimo, la protagonista de Le stanze della Giostra del poeta Poliziano… La llista d’artistes que es van inspirar contemplant el seu rostre i gracilitat també inclou a Verrocchio, Filippo Lippi, Ghirlandaio, entre d’altres. És a dir, la bella Simonetta, tal i com era coneguda, va converir-se sense proposar-s’ho en la gran musa renaixentista i va seduir sense voler-ho als homes més poderosos de Florència, Mèdici inclosos.

La seva llegenda comença amb la seva pròpia localitat de naixement, que molts consideren que és Fezzano di Portovenere, on, casualitats de la vida, la mitologia sitúa el naixement de la pròpia Venus. El cas és que arriba a Florència de la mà del seu jove i noble espòs, amic de la família Mèdici, i aviat la seva llarga cabellera rossa, els seus melancòlics ulls grisos i les seves formes sensuals enlluernarien Florència.

Llorenç el Magnífic i el seu germà Julià van arribar a rivalitzar per aconseguir els seus favors que, finalment, sembla que es va endur el menor dels Mèdici. La llegenda de Simonetta continua forjant-se quan Julià la fa protagonista d’una justa. Ell hi participa amb un estandard pintat per Botticelli amb el rostre de la noia representant a Minerva i amb el lema, en francès, ‘la sans pareille’ (la sense igual).

Però el regnat de Simonetta només va durar un any. Mor el 1476 víctima de tisis. Tenia 23 anys. El seu taüt es va exposar obert perquè tota Florència pogués contemplar per últim cop a la dona més admirada del Renaixement, a qui la mort li havia robat la vida però no la bellesa. Les seves restes es van sepultar a la tomba familiar de la capella de la família Vespucci a Ognissanti, on també va acabar l’altre membre més significatiu de la nissaga, Amerigo.

El seu amant Julià no trigaria gaire en seguir-la, assassinat en el famosa conjura dels Pazzi dos anys després. El seu marit Marco va tornar-se a casar l’any següent. Qui sembla que la va plorar més temps i per sempre va ser Sandro Botticelli. L’artista no va deixar mai de pintar-la (va acabar el famós Naixement de Venus nou anys després de la seva mort) i, molts diuen, d’estimar-la.

Botticelli no es va casar mai, la seva vida sentimental era d’una discreció sospitosa, no se li coneixien amants… Només se sap que va demanar ser enterrat als peus de Simonetta, un desig que es va complir quan va morir més de trenta anys després. I és per això que la seva tomba ara s’ha convertit en la més famosa de l’església d’Ognissanti, on els seus admiradors li deixen missatges, com el que diu: “Amb tu sempre és primavera”, sense sospitar que el seu altre gran quadre el va pintar per encàrrec de Llorenç el Magnífic just després de l’assassinat del seu germà.

La tradició assegura que hi surten retratats els joves amants, Julià (com a Mercuri) i Simonetta (la Gràcia que se’l mira), ambdós morts a la primavera de les seves vides. El gran poderós Llorenç tenia el seu punt sentimental i poètic. D’ell és també el gran poema de comiat a ‘la sans pareille’, que de ben segur haurien subscrit tots els seus enamorats, Botticelli inclòs.

O chiara stella, che co’ raggi tuoi
togli alle tue vicine stelle il lume,
perché splendi assai più del tuo costume?
Perché con Febo ancor contender vuoi?

Forse i belli occhi, quali ha tolti a noi
Morte crudel, ch’omai troppo presume,
accolti hai in te: adorna del lor lume,
il suo bel carro a Febo chieder puoi.

O questa o nuova stella che tu sia,
che di splendor novello adorni il cielo,
chiamata esaudi, o nume, e voti nostri:

leva dello splendor tuo tanto via,
che agli occhi, che han d’eterno pianto zelo,
sanza altra offension lieta ti mostri.