L’invent més rendible i renaixentista de Florència

Florència no té prou en ser la mare de la literatura italiana o el bressol del Renaixement.  La ciutat de l’Humanisme, sempre disposada a presumir de les seves fites, també ha sabut baixar el llistó intel·lectual i donar una generosa resposta als seus instints més humans. O, dit d’una altra manera, més passionals. Les històries d’amor, venjança, lluites de poder… són inesgotables, com el delit pel bon menjar.

No és d’estranyar, doncs, que un dels polivalents genis de la ciutat renaixentista sigui el responsable d’inventar un dels productes alimentaris indispensables de la quotidianitat del segle XXI. Ens referim al gelat.

És cert que abans d’ell, xinesos, grecs o romans van arribar a utilitzar la neu o el gel per barrejar-los amb substàncies dolces o sucs de fruites. També el florentí Ruggeri va triomfar a la cort dels Mèdici guanyant un concurs gastronòmic amb una espècie de sorbet. Però va ser el famós arquitecte, escultor, pintor, enginyer militar, escenògraf i tantes altres coses, Bernardo Buontalenti, deixeble de Vasari, l’home que va arribar a la recepta definitiva del gelat com el coneixem avui en dia.

De fet, era una de les persones que els Mèdici acostumaven a cridar perquè organitzés àpats importants a la cort ducal, des de la proposta gastronòmica a les espectaculars posades en escena que tant es portaven en aquella època. Va ser el propi duc qui li va encarregar que inventés un postre que deixés bocabadats als convidats espanyols que tenia en aquella ocasió a taula.

Buontalenti, que en realitat es deia Bernardo Timante Buonacorsi, va fer gala del seu sobrenom i va el·laborar una recepta innovadora que va complir amb escreix l’encàrrec ducal, a base de llet, mel, rovell d’ou i un toc de vi. Naixia així el gelat cremòs, que va aconseguir que no només fossin els ambaixadors espanyols qui recordessin per sempre més aquella vetllada.

L’èxit del gelat va ser clamorós. I Buontalenti, que dominava altres dots com hem vist, sembla que fins i tot va aprofitar el filó per inventar una màquina de fer gelats, amb làmines que es movien amb una maneta i que també incloïa el gel per a la refrigeració del producte.

Encara avui, gelateries florentines ofereixen el gelat batejat com a Buontalenti. Per exemple, la Badiani (viale dei Mille, 20/r) va guanyar fa gairebé 40 anys un concurs del millor sabor de Buontalenti, i va patentar la marca. Però hi ha molts altres establiments de qualitat que el·laboren aquest gelat, encara que dugui altres noms com ‘crema fiorentina’.

Dos exemples de gelateries indispensables són Gelateria de’ Neri (via dei Neri 9/11), just al costat del Palazzo Vecchio, que destaca sobretot pel gelat de xocolata, i la Carraia (Piazza Nazario Saura 25/r), just al davant del pont homònim, on hi van molts florentins a degustar les seves especialitats. Amb això està tot dit.

L’illa dels morts

Les inquietants notes musicals del poema simfònic ‘L’illa dels morts’ de Sergei Rachmaninov conviden a endinsar-se a un indret que passa força desapercebut a Florència, font d’inspiració també per al pintor simbolista Arnold Böcklin per crear el seu famós quadre oníric que duu aquest nom. Com si fossim el misteriós personatge de la pintura que s’apropa al seu destí, sortim de la protecció de les muralles florentines per descobrir, al Piazzale Donnatello, un dels cementiris europeus més inspiradors i poètics. No en va hi reposen uns quants artistes, com la poeta anglesa Elisabet Barrett Browning.

Anomenat el cementiri dels anglesos, però en realitat propietat de l’església protestant suïssa, aquest indret és avui dia una illa fantasmagòrica envoltada no de mar, sino de cotxes. Aquesta immensa rotonda urbana té la virtut de preservar l’encant decadent vuitcentista entre xipresos que no respiren sal, sino monòxid de carboni. Però passejar-s’hi és com aïllar-se de la realitat, un ascens a l’espiritualitat tot pujant l’empinat camí central que permet contemplar, a banda i banda, les més de 1.400 tombes, moltes monumentals i d’intel·lectuals, que preserven la memòria dels seus morts.

I entre tantes làpides, costa de trobar la de Nadezhda de Santis, una dona que res té a veure amb l’ambient literari del cementiri, tot i que la seva vida segurament va ser digna de novel·la. Ella és, ni més ni menys, que la darrera esclava de la ciutat (o deixem-ho en una de les darreres, per si un cas…). La qüestió és que va arribar-hi procedent de la seva Núbia natal quan tenia catorze anys. Formava part, entre mòmies i sarcòfags, del bagatge cultural i social que l’expedició egiptològica de Champollion i Rosellini va portar a la vella Europa el 1828.

I hi va morir jove, però lliure. L’oncle de Rosellini va comprar la seva llibertat, segons explica la monja Julia Bolton Hollowey (àngel custodi del cementiri desde la seva reobertura l’any 2000, després de llargs treballs de recuperació). Però no se saben els motius de la seva llibertat… ni tampoc gaire més de la seva vida… només que, un cop lliure, va viure amb una família russa. Per això, la inscripció de la seva làpida és en alfabet ciríl.lic, apunta la germana Julia tot sortejant monuments funeraris fins arribar a la gran creu ortodoxa de la tomba de la jove núbia.

I no deixa de ser curiós que una de les darreres víctimes de l’esclavitud reposi en companyia d’Elisabeth Barrett Browning, gran defensora de la justícia social i de l’abolició. La poeta anglesa, de l’època victoriana, fins i tot va escriure un poema sobre aquesta temàtica. Però no va ser l’única inquilina del cementiri que va alçar la veu contra l’esclavatge, un altre cas significatiu és el del filòsof Sismondi, entre d’altres.

Aquest cementiri, però, no sempre va ser una illa. Va perdre la seva originària planta poligonal quan l’arquitecte Giuseppe Poggi, encarregat de modernitzar la ciutat quan Florència va esdevenir la segona capital de la Itàlia que s’anava unificant, va fer-hi alguns canvis significatius, com l’enderrocament de les muralles. Aquest fet va provocar, a més, la clausura del cementiri el 1877, ja que, sense muralles, va passar a formar part del nucli urbà. I dins de la ciutat no es podien enterrar als morts, ni als vius, esclar.

El pintor Böcklin va conéixer molt bé aquest cementiri, i no només perquè hi tingués l’estudi a tocar, sino perquè hi va enterrar una filla de mig any. No se sap si aquest fet va ser el detonant perquè pintés la seva cèlebre obra, de la que va arribar a fer cinc versions entre 1880 i 1886. Però el que és innegable és la influència que el quadre va generar en altres artistes, des del mateix Rachmaninov a Dalí, que va crear algunes pintures inspirant-s’hi. Altres personatges també van caure sota l’embruix de ‘L’Illa dels morts’, com Freud i Lennin, que tenien una còpia penjada al despatx, però també Hitler, que va adquirir una de les cinc versions. Tot plegat, molt inquietant, però també ple de romanticisme i bellesa, talment com la partitura de Rachmaninov.

El gran jardí de la maçoneria

El riu Arno divideix Florència en dues meitats. Per una banda, el que els florentins anomenen ‘di qua l’Arno’ (és dir, l’àrea central amb la piazza de la Signoria o Santa Maria del Fiore com a grans reclams) i ‘di là l’Arno’, conegut com el barri de l’Oltrarno. Una de les icones d’aquesta altra ribera és, sens dubte, el Palazzo Pitti, però la majoria de veïns se senten identificats amb una estranya torre visible desde diversos punts del barri, un antic observatori astronòmic… que és molt més que això.

En realitat, la torre forma part del jardí Torrigiani que, amb gairebé set hectàries de terreny, és el jardí privat més gran d’Europa muralles endins. Encara hi viu la família originària, dividida en dues branques: els Torrigiani Malaspina i els Torrigiani di Santa Cristina. Precisament, un d’ells, el jove baró Vanni Torrigiani ha penjat la toga d’advocat per recuperar amb les pròpies mans el jardí familiar. Un dels seus grans èxits ha estat la rehabilitació de l’hivernacle. A més, ha obert l’espai perquè s’hi celebrin esdeveniments i s’hi organitzin cursos, com els de botànica per a nens. I és que el manteniment d’un jardí privat d’aquesta envergadura bé necessita d’un bon finançament…

I diem privat perquè està tancat al públic, pertany a la família que, amb aquests nous aires de frescor aportats per Vanni, ha decidit organitzar visites guiades sota petició i amb un membre de la família com a mestre de cerimònies. En la seva pàgina web s’explica com fer-ho. I, realment, la descoberta d’aquest jardí val la pena perquè, i aquí ve la sorpresa, és molt més que un agradable passeig per la natura, es tracta d’una veritable iniciació maçònica.

Aquest espai verd ja era reconegut durant el Cinquecento com a hort botànic. De fet, aquí es va crear, el 1716, la Società Botanica Italiana, la primera d’Europa, segons Vanni. Però va ser en el segle XIX quan el jardí va adquirir la forma actual. El marquès Pietro Torrigiani, que era maçó, compra més terrenys i encarrega als arquitectes Luigi de Cambray Digny i Gaetano Baccani que construeixin un jardí romàntic de tipus anglès però amb una peculiaritat: que al mateix temps sigui un itinerari simbòlic esotèric, un recorregut que permeti passar de la ignorància a la saviesa.

Vanni explica que una altra peculiaritat d’aquella època era el gust per l’antic Egipte mitjançant la creació d’un corrent artístic neoegipci. Per aquest motiu, el punt de partida d’aquest viatge iniciàtic comença on es troba una estàtua idealitzada d’Osiris, déu de la mort i la resurrecció. El que significa que qui vulgui obtenir saviesa ha de morir metafòricament i tornar a nèixer. Per tant, aquesta zona del jardí es coneix com a Naixement i suposa el primer pas del recorregut vital.

Al cap d’un agradable passeig, on es poden anar descobrint alguns arbres simbòlics (com la magrana), d’altres de més de 350 anys, algun palau o alguna estàtua (com la d’un escolapi), s’arriba al cor del segon grau de la iniciació: la joventut. Dos lleons amb l’escut de la família Torrigiani fan guàrdia en un templet amb una estàtua inquietant, la d’un lleó atacant un toro. Segons el baró, el lleó simbolitza el déu Mitra i de la sang que provoca al pobre vacú naixeran els homes.

En aquest àrea s’aprecia el bambú, una planta lligada a la llibertat, la joventut i als exercicis espirituals. Més endavant, un riu, ara sec, element de purificació, se suma al simbolisme de la iniciació. Una estàtua d’un faune li acaba de donar un aire de misteri a l’indret.

El recorregut d’aquesta lògia maçònica a l’aire lliure finalitza en un bosc espès d’arbres i vegetació que representa la nit, la mort necessària per desprendre’s de la ignorància passada i així poder tornar a néixer com a savi. En el bosc sagrat es poden veure elements com el Sepolcreto, símbol de la fugacitat de la vida terrenal o el templet de l’Arcàdia, la idealització de la vida pastoril.

Però no hem parlat de la torre. Construïda per Baccani, al damunt d’un pujolet artificial, també està plena de missatges maçònics. Per exemple, la base quadrada fa referència a la terra. A continuació, l’estructura octogonal, que recorda al Baptisteri de Florència, representa el pla intermig. I, finalment, la part superior circular, sense angles, significa que s’ha aconseguit la perfecció. Com a curiositat, a més d’aparells astronòmics, biblioteca i una fantàstica terrassa per mirar el cel, hi havia una antiga cadira mecànica a les escales per poder-les pujar sense cap mena d’esforç… el que deixa patent que, dins de la torre, apart de molta saviesa, tampoc no hi faltava un sorprenent pragmatisme…

L’àngel que fa la botifarra

No tots els àngels són uns àngels (en el sentit més càndid de la paraula). En Llucifer n’és la millor prova… I a Florència n’hi ha una altra de molt evident, tot i que acostuma a passar força desapercebuda pels visitants. Es tracta de l’àngel que fa la botifarra. I la fa, ni més ni menys, que a un lloc on ningú se l’espera: a l’entrada de la catedral de Santa Maria del Fiore.

Per ser més concrets, aquest àngel irreverent, o rebel, tal i com l’anomenen els florentins, es troba a l’accés sud de la façana del duomo, utilitzat com a porta de sortida de la catedral. Resulta molt fàcil veure’l, ja que ocupa un bon lloc a l’alçada de la vista dels que hi surten i que, per tant, es duen un bon record de comiat.

En realitat, aquest relleu de marbre forma part d’un conjunt escultòric realitzat al voltant de 1880 (ja se sap que les construccions de les catedrals acostumen a ser llargues…) pel binomi format per Emilio Gallori i Cesare Zocchi per embellir la portalada amb la representació dels àngels de l’Apocalipsi. I l’expressió d’aquests àngels, de tots sense excepció, és ben diferent dels que presideixen l’entrada nord, on s’hi veuen esculpits uns formals àngels de la passió (obra de Giovanni Paganucci).

Les ments més benevolents han interpretat que el gest de l’àngel irreverent, i el dels seus companys, es deu a l’esgotador ritme de l’Apocalipsi. Alguna altra, en canvi, com la de l’escriptor americà David Leavitt, autor de Florence, a delicate case, assegura que la botifarra fa referència a la sodomia, una pràctica força habitual a la Florència de tots els temps… Dante, fins i tot, en la seva Divina Comèdia, en parla quan visita el seu vell mestre a l’infern, al lloc destinat als homes que han dut a terme aquest pecat.

Però l’explicació més divertida cal buscar-la en la tradició oral de Florència. Una antiga història transmesa de pares a fills, o d’avis a néts, explica que els àngels d’aquesta portalada sud van anar a fer un bon àpat en alguna de les excel·lents osteries de la ciutat. Quan va arribar el moment de pagar, un a un es van anar passant la pilota (si s’observen bé les seves expressions, sembla que es facin els escandalitzats i algun, també l’orni), fins arribar al darrer àngel, que va respondre, com tots podem suposar, amb una bona botifarrada. La situació, doncs, segons la llegenda, encara és més greu. Aquests àngels ‘juergueros’ no només són irreverents o rebels, sino que a sobre són uns malpagadors i el seu ‘simpa’ ha quedat ben retrat en marbre per a tota l’eternitat.

El jardí sorpresa de la Piazza dei tre Re

Els carrerons estrets acostumen a cridar l’atenció i sovint ofereixen més d’una sopresa, ja sigui per bé o per mal… Aquesta dualitat no li és gens aliena al cas que ens ocupa: la Piazza dei tre Re de Florència, on s’uneixen dues estretes vies del cor del nucli medieval, el Vicolo dell’Onestà i el Vicolo del Ferro. Es tracta, de fet, d’un dels espais més antics de la ciutat. Aquest indret ja era actiu en època romana, quan s’hi va instal·lar el campament que va acabar fundant l’antiga Florentia, segons explica Antonio Panchetti, membre de Serre Torrigiani, la institució que acaba de recuperar aquest entremat tortuós, tant des d’un punt de vista urbanístic com històric.

Una atractiva ornemantació vegetal atrau la mirada i les passes dels vianants cap aquest indret… és una primera carta de presentació del que vindrà a continuació: el primer jardí urbà de Florència, al bell mig de la plaça, inaugurat el maig d’aquest mateix any. D’acord amb l’ajuntament de la ciutat, Serre Torrigiani ha transformat l’espai, antic refugi de drogadicció i tràfic d’estupefaents, en un encantador jardí, un petit pulmó verd que aprofita fins i tot les parets dels edificis que li donen forma per crear una atmosfera de pau i tranquil·litat.

Totes les plantes que refresquen l’ambient provenen del Jardí Torrigiani, seu de la institució cultural i botànica que ha impulsat la iniciativa. Ubicat al barri de l’Oltrarno i amb més de sis hectàrees és, sens dubte, el jardí privat més gran de Florència. Unes taules amb cadires acaben de donar un aire romàntic i de repòs a l’ambient, que completa la seva oferta amb una proposta gastronòmica fast good, composta per entrepans d’autor i plats senzills de la cuina florentina, com la panzanella o el carpaccio di bresaola.

I mentre es descansa, es pren alguna cosa o es menja quelcom, resulta inevitable recòrrer l’històric espai amb la vista i descobrir el seu passat. Un panell informatiu explica, per exemple, l’origen del nom de la plaça, provinent d’una coneguda Locanda medieval que, per extensió, va acabar batejant aquest indret. També es comenta que, uns segles després, la plaça i els seus dos carrerons van formar part del Ghetto jueu de Florència.

Però la història d’aquest lloc està carregada d’anècdotes sucoses. Antonio Panchetti explica, per exemple, que la torre medieval que s’alça a la plaça correspon a la família Macci, una de les més antigues de Florència, que va haver-ne de reduir l’alçada per ordre dels Médicis, que no volien que res fos més alt que la torre del Palazzo della Signoria. I, parlant d’edificis, a la plaça també hi ha el de l’antiga acadèmia de disseny que va crear Miquel Àngel.

Un altre exemple: el Vicolo dell’Onestà, avui amb una imatge de l’anunciació i amb una placa que demana respecte a Maria Santíssima, havia estat el lloc de concentració de les dones que es dedicaven a la prostitució. De fet, hi havia, segons explica Panchetti, la seu d’aquest ofici, amb els seus representants inclosos.

Actualment, la principal activitat de l’indret, però, ve marcada pel programa musical i literari que organitza uns tres cops per setmana Serre Torrigiani in piazzetta, tal i com s’ha batejat aquesta iniciativa. De moment, l’espai està vinculat a la temporada primaveral i estiuenca. Per tant, obert de març a octubre, però s’està negociant una ampliació de cara a l’hivern adaptada a unes condicions climatològiques més adverses.

Ja sigui de cara el bon temps o tot l’any, aquest racó de Florència promet un parèntesi de relax i resulta encisador pels amants de la història, que es poden traslladar mentalment a diverses èpoques. Romans, medievals, renaixentistes, jueus, prostitutes i drogadictes han compartit, al llarg del temps, aquest espai, que ara respira un aire molt més pur gràcies a les plantes del jardí Torrigiani.

Dins de la cova d’Alí Babà dels Médicis

No només les pupil·les es dilaten quan s’entra en una església. Molt sovint, la mirada també s’engrandeix per poder absorvir tota la bellesa que se’ns presenta en un primer cop d’ull. Però no totes les meravelles artístiques, històriques o espirituals es troben a l’abast dels visitants. Altres espais no destinats als feligresos poden atesorar un alt interès i bastantes curiositats. I aquest és el cas, sens dubte, de l’església de Santa Felicita de Firenze.

És molt possible que sigui el primer centre cristià de la ciutat, tal i com assenyalen alguns florentins, tot i que no hi ha documents que així ho confirmin. Vestigis arqueològics al subsòl, que no es poden visitar, mostren el passat paleocristià de la basílica actual, amb tombes incloses, de finals del segle IV. Malgrat la importància d’aquestes restes per conèixer detalls de la primitiva Florentia romana, ni tan sols els estudiosos hi poden accedir, diuen, per motius de seguretat.

Tampoc és visitable pel gran públic un altre dels grans tresors de la basílica, però en aquest cas hi ha més sort: es pot veure des de l’interior de la nau. Es tracta del palc dels Médicis, des d’on escoltava la missa la família ‘granducale’. Però el que realment té gràcia és que els Médicis i altres membres de la cort hi accedien sense necessitat d’entrar a l’església. Ho feien directament des del famós corridoio vasariano, a uns quants metres d’alçada, que unia el Palau Pitti, on vivia el duc, amb el Palazzo della Signoria, on hi treballava, sense necessitat de trepitjar el carrer. Això sí, entre el trajecte podien aturar-se a escoltar la missa, ja que el passadís privat dels Médicis, construït a corre-cuita per Vasari a ordres de Cosme I, també passa per aquest temple fins al punt de marcar-ne l’aspecte de la façana.

Trepitjar aquest balcó és, de fet, com entrar a la cova d’Alí Babà. Apart de la vista espectacular que ofereix de l’església i que posa en evidència que s’ha construït per ser vista des de l’alçada, hi ha actualment un munt d’antiqualles que creen una atmosfera de misteri, com canelobres, quadres, relicaris, cranis… i dos reclinatoris que, atenció, no són els que utilitzava el duc, sino la família patrona de Santa Felicita, els Guicciardini, segons explica la professora Cristina François, ànima de l’Accademia di Santa Felicita, que ha facilitat una detallada informació històrica per escriure aquest post.

Ara bé, per ser justos amb la història, el balcó actual és obra dels Lorena, la família que va succeir als Médicis. A l’època de Ferran I, fill de Cosme I, només hi havia un palc que ocupava la part esquerra superior. I abans, els membres de la cort assistien a missa des de les finestres del corridoio. Quan els Lorena van fer allargar la seva zona, van acabar envaint l’espai dels veïns del palc de la dreta, els Capponi, que van decidir abandonar-lo… sembla que voluntariament…

Els dos accessos privats per seguir la missa tal i com es conservaven al 1936. Foto: Archivo Storico Parrochiale di S. Felicita [A.S.P.S.F.]

Però en realitat no hi ha només un balcó. Antigament, hi havia dos espais privats per poder seguir els oficis resigiosos. El segon, un coretto, es troba just al damunt i s’hi instal·laven les dames de la cort. Ara, totalment tapiat, costa d’apreciar. De fet, tot aquest espai es troba força abandonat, però val la pena continuar la visita i resseguir, no el corridoio vasariano (l’entrada del qual també està tancada, tot i que es veu a través de finestres) sino el passadís que surt de la llotja i que porta a dos llocs: o bé a l’interior de la basílica o bé a una porta del darrera que servia per abandonar l’església furtivament…

Caminant per aquest passadís es pot veure, per exemple, la petita habitació que utilitzaven els membres de la cort com a lavabo (les cerimònies antigament eren força llargues) o un petit menjador on els ducs feien grans tiberis després de passar 24 hores sense menjar per rebre la comunió de Pàsqua. En fi, tot aquest espai respira història i s’intueixen les petites anècdotes dels homes i les dones que el varen viure, a l’espera que algun dia recuperi la seva antiga dignitat.

Per no dormir

No només les històries de fantasmes ens treuen la son. Tot i que el protagonista d’aquesta història se’n pot considerar una mica… però dels que van sense llençol i no traspassen parets de pedra. En realitat es tracta d’un mercader medieval que era més llest que la fam, encara que la seva gana era molt més de riqueses que no pas de degustar un bon àpat. Per això, aprofitant l’arribada d’un important carregament de llana a Florència va convidar a tots els mercaders rivals a un gran sopar. Ell, per això, es va estar de tastar-ne res. Havia enverinat amb opi tant la beguda com el menjar. Com a resultat, l’endemà, mentre tota la competència dormia per l’efecte de la droga, va aconseguir una gran fortuna.

Aquesta història no deixa de ser una llegenda sobre l’origen de la riquesa de la família Bartolini Salimeni, però tant si és certa com si no, ha quedat ben recollida en el lema i l’escut familiars. Avui dia costa de veure, però qui es fixi bé en el seu palau de la piazza santa Trinita (molt criticat en el seu moment perquè va ser el primer en introduir l’estil ‘romà’ del Renaixement, d’aquí que en el frontó hi hagi escrit ‘Carpere promptius quam imitari’, que vol dir ‘És més fàcil criticar que imitar’) podrà llegir la frase ‘Per non dormire‘ en diversos llocs, sobretot a les finestres, el que no deixa de ser inquietant per als que no en coneixen els motius. També és significatiu l’escut: tres roselles florides, la planta que proporciona l’opi.

Llegenda o realitat, la família va deixar ben paleses les seves estrategemes negociadores a la vista de tothom, gairebé com a advertència, fossin o no legítimes… El que resulta innegable és que gràcies a no dormir, no pas com la competència, l’espavilat Bartolini Salimeni va fer-se amb un gran negoci. I va mostrar el seu agraïment a la planta que el va ajudar en els seus propòsits convertint-la en l’emblema familiar. Des d’aquesta feta, se suposa que els rivals es despertarien de cop i volta quan es creuessin amb un Bartolini Salimeni pel carrer…

Un altre palau familiar, el Bartolini Torrigiani, a la via Porta Rossa, també preserva l’emblema esculpit a la façana. La ironia del destí ha volgut que l’immoble sigui ara un hotel que no deixa de sorprendre als seus hostes quan hi llegeixen ‘Per non dormire’. Se suposa que els recepcionistes clarifiquen ràpidament el malentès i els tranquil·litzent dient-los que no hi ha fantasmes i que hi podran dormir ben amples… sempre i quan no siguin mercaders de teixits, esclar.

Però si en vida els Bartolini Salimeni no dormien… Tampoc ho feien un cop morts. A l’església de Santa Trinita, just al davant del palau, una magnífica capella familiar bellament decorada amb frescos d’estil gòtic, obra de Lorenzo Monaco, acull algunes tombes dels representants més cèlebres de la nissaga. I, evidentment, no hi pot faltar el lema ‘Per non dormire’. Està clar que el preu que ha de pagar l’astúcia és que no pot descansar mai.

El pa de Florència és… diferent

La majoria de restaurants o osteries florentines, per més humils que siguin, deixen damunt la taula una bona ampolla d’oli d’oliva de la regió. No deixa de ser temptador tastar-lo tot esperant l’arribada del primer plat. Un tros de pa, un bon rajolí d’oli… i aquí arriba la sorpresa, sobretot pels qui no han atinat de posar-hi un generós polsim de sal (i fins i tot per aquests). El pa és terriblement insípid. I no és d’estranyar. A Florència, el pa tradicional no porta sal.

Aquest fet es deu al caràcter dels florentins, el que no vol dir que no siguin salerosos. Al contrari, és una constatació més de la seva capacitat constant de superació, unida a una certa dosi d’orgull, tret que també els defineix.

Primer de tot, cal que ens posem en antecedents i retrocedim fins a la més tendra Edat Mitjana, quan Florència i Pisa vivien en constant enfrontament. La tercera ciutat en discòrdia era Siena, però en aquesta història no hi pinta res… De fet, la rivalitat, sobretot entre les dues primeres ciutats, encara ara és palpable. Però tornem a la qüestió que ens ocupa. Pisa, amb el seu important port, dominava el negoci de la sal i, en un moment donat de litigi amb els florentins, va decidir tancar-los l’aixeta d’aquest preuat bé, el que recorda bastant a algunes situacions actuals protagonitzades per altres elements, com el petroli o el gas natural…

Els florentins amb la seva gallardia característica van reaccionar de la millor manera possible. Si no tenien sal, en prescindirien. Per això, van començar a el·laborar el pa sense sal i els seus pal·ladars s’hi van habituar. El propi Dante en fa referència a la ‘Divina comèdia’ quan parla de l’exili: “Tu proverai sì come sa di sale lo pane altrui”. És a dir, en una traducció lliure: “provaràs el sabor salat del pa dels altres”.

Hi ha una altra teoria que apunta a la classe dirigent florentina com a responsable de la falta d’aquest ingredient en el pa. Sense sortir encara de l’Edat Mitjana, els gobernants de la ciutat van gravar fins a tal punt l’impost de la sal que el poble va decidir eliminar-ne l’ús. També hi ha qui vol veure una herència etrusca en aquest fet, ja que altres indrets de la Toscana el·laboren aquest aliment bàsic sense sal.

Sigui quin sigui l’origen real, el pa sense sal, que els florentins anomenen pane sciocco, s’ha acabat convertint en un aliment imprescindible del seu receptari culinari. De fet, força receptes aprofiten aquest pa quan ja està dur (el que passa força aviat, a falta de sal…). Una de les més conegudes és la Panzanella. S’agafa el pa sec, s’humiteja uns 30 segons i se’n fan engrunes. En un bol, es barreja aquest pa amb tomàquet, ceba, cogombre i basilisc també fets a trossets. El resultat es deixa a la nevera unes quantes hores. I ja està. Així de fàcil.

Per cert, un apunt. Sciocco no només vol dir sense sal. Aquest adjectiu també s’utilitza per dir ‘estúpid’. El que potser significa que els florentins no són gens estúpids i que saben molt bé quan fan alguna cosa inapropiada, encara que s’hi acostumin i la perpetuïn en el temps. Una altra prova és que els forns no són, precisament, els establiments més populars de Florència. Costa de trobar-los i els seus productes no es mengen amb els ulls. El pa és un aliment imprescindible però no especialment destacat a la capital de la Toscana. Això sí, cal provar-lo, ni que sigui per desgustar el seu excel·lent oli (amb doble ració de sal pel damunt si tan convé).

El diable no es vesteix de Prada a Florència

El luxe, com qualsevol altra feblesa humana, acompanya el dia a dia del diable. Una pel·lícula americana, posats a fer, assegurava, fins i tot, que vesteix de Prada… Però a Florència no. A la capital de la Toscana, si el diable hagués de triar una marca, sens dubte seria Dolce & Gabanna.

La raó és ben senzilla. Al Àngulo del la Via degli Strozzi amb la Via del Vecchietti una enorme botiga amb els darrers models de la firma italiana sedueix als amants de la moda que observen els aparadors. Però no és l’únic element d’aquesta cantonada disposat a temptar als vianants.

Un dimoni en posició de cavalcar observa l’anar i venir de la gent, situat a uns tres metres d’alçada en la mateixa cantonada de la botiga, instal·lada en els baixos de l’antic palau Vecchietti. L’aspecte del diable no resulta gaire amigable i fins i tot el seu somriure provoca una certa aversió… Es tracta d’una escultura de bronze (l’original es troba ara al Museu Bardini) realitzada per Giambologna, l’artista flamenc que l’antiga família florentina (Dante l’anomena a la seva ‘Divina Comèdia’) va fer venir per remodelar el seu palau i que acabaria treballant i morint a la ciutat.

La presència en aquest indret del ‘Diavolino‘, com l’anomenen els florentins, no és casual. En realitat, fa referència a una llegenda que hi va succeir a mitjans del segle XIII quan sant Pere Màrtir predicava pels carrers contra els ‘Patarini’, uns clergats que denunciaven els excessos de segons quins capallans. La qüestió és que mentre feia un ‘míting’ a la piazza del Mercato Vecchio (avui, convertida en piazza della Repubblica), va aparèixer violentament un cavall negre desbocat. Ningú no va dubtar que es tractava del mateix diable, per això només un home sant com Pere de Verona podria vèncer-lo, i amb un senyal de la creu va aconseguir fer-lo allunyar de l’indret. La bèstia satànica va sortir cavalcant i va desaparèixer just a la cantonada on ara s’alça l’estàtua.

Una altra versió, sostinguda per molts especilistes d’art, assegura que el dimoni en realitat és un sàtir i formava part d’un conjunt escultòric de Giambologna que es va anar dispersant. Aquesta figura, a més, feia les funcions de porta estandart de la comissió de festes del Mercato Vecchio.

Sigui com sigui, l’olor de sofre ja ha desaparegut de la cantonada, però no l’esguard del dimoni. De fet, qui vulgui fer cas dels senyals, un Stop situat a la Via degli Strozzi, just abans de la cantonada, ja avisa d’aturar-se. I un prohibit aparcar, a la via del Vecchietti, adverteix que més val no estar-s’hi ni un minut. De fet, el propi dimoni va esfumar-se del lloc, tot i que s’hi ha acabat instal·lant, convertint-se en un testimoni privilegiat dels canvis de col·leccions de Dolce & Gavanna. Potser, fins i tot, hi té algun descompte…

La història de la dona més valenta d’Itàlia

Pujar les mil i una escales fins arribar a San Miniato al Monte, un dels indrets més elevats de Florència, pot resultar una mica fatigós, però aquesta església ben val una missa (i més tenint en compte que se celebra amb cants gregorians). I ja que es fa l’esforç, a més de contemplar la cripta del segle XI i el curiós i antiquíssim zodíac de marbre del paviment de la nau central, cal aventurar-se per l’encantador cementiri que envolta aquesta obra mestra del gòtic toscà.

El cementiri delle Porte Sante encara preserva la màgica atmosfera del segle XIX, amb panteons magestuosos, estàtues funeràries suggerents i curiosos epitafis. Com és habitual en aquests camps sants històrics, es fa inevitable cercar els seus morts més cèlebres. I, en aquest cas, el més estimat per a la gent és Carlo Collodi, l’escriptor de l’entrenyable Pinocchio.

Ara bé, trobar el lloc del seu repòs etern és tota una aventura, gairebé més enrevessada que la que viu el seu personatge de fusta. I no només perquè es troba a la zona de la muralla del recinte, sino perquè està enterrat al panteó de la família… que no és Collodi, sino Lorenzini. Efectivament, el novel·lista i periodista escrivia amb pseudònim. Després de patir alguns actes poc amigables, segons expliquen els habituals del cementiri, la capelleta funerària està tancada i amb les cortines tirades, el que fa impossible veure si entre les paraules de comiat de la làpida del veritable Geppetto hi ha algun record per al seu immortal Pinocchio.

Però els amants de les inscripcions funeràries en tenen per donar i per vendre en aquest cementiri ple de vides. Una de les que més crida l’atenció és la d’una dona, Antonia Masanello. Una traducció lliure vindria a dir: “Han enterrat a la garibaldina a l’ombra de la torre de san Miniato amb la cara mirant a la marina perquè pensi en l’estimada Venècia. Era rossa, era bonica, era petitona però tenia cor de lleó i de soldat. I si no fos perquè era dona, tindria les xarreteres i no la faldilla en el seu llit funerari amb la medalla del valor sobre el pit. Però quina importància té tot plegat? Va lluitar amb Garibaldi, i això és el que importa”.

Aquestes paraules que li va dedicar l’escriptor Francesco dell’Ongaro quan va morir i que van acabar convertint-se en una cançó amb música de Carlo Castoldi no són gens exagerades. De fet, Antonia Masanello va ser l’única dona soldat que va combatre en el Risorgimento italià, en un moment en què les dones més valentes, com a molt, feien d’infermeres. Va decidir treure’s la faldilla i posar-se la camisa vermella per un dels motius més irracionals i alhora indiscutibles: l’amor, i no només per Itàlia.

Antonia, recentment casada i mare d’una nena petita, no va voler separar-se del seu marit en un dels moments més perillosos de la seva vida. Va preferir trasvertir-se, fer-se passar per home amb el nom d’Antonio Marinello (utilitzant el cognom del marit) i combatre al seu costat a les ordres de Garibaldi. Va ser així que va formar part de l’expedició dels Mil i va lluitar, significant-se en el camp de batalla, en una de les batalles més sagnants de l’unificació, la de l’annexió de Sicília.

Diuen que només un parell de comandants sabien la veritable identitat femenina d’Antonia i que el propi Garibaldi va descobrir que era una dona quan en un moment delicat de la batalla se li va caure el barret i se li va desfer el monyo, posant al descobert la seva magnífica caballera rossa. Un cop acabada aquesta contesa, el matrimoni, exiliat del seu veneto natal, encara dominat pels Habsburg, es va instal·lar a Florència en unes condicions d’extrema pobresa. Ni un any després, el 20 de maig de 1862, Antonia va morir de tisi, que va contraure durant l’expedició militar.

En aquell moment, la història de la valenta Antonia no només va córrer com la pòlvora per Itàlia, sino que també va arribar als Estats Units, on va ser coneguda com l’heroïna italiana. Els diaris que van donar la notícia de la seva mort no van estar-se de destacar el seu coratge i els mèrits aconseguits en el camp de batalla. Però la fama de la dona que va portar fins a les últimes conseqüències la cèlebre frase de Garibaldi ‘O si fa l’Italia o si muore’, va ser efímera. La seva història va caure en l’oblit i només fa uns cinc anys, en motiu del 150 aniversari de la reunificiació, que ha tornat a sortir una mica a la llum pública.

L’historiador Alberto Spern va investigar la vida d’Antonia i fruit dels seus treballs ha publicat el llibre ‘Da Montemerlo al Vultorno. Storia di Antonia Masanello, la “guerriera” di Garibaldi’, d’on sorgeix la informació d’aquest post. I l’ajuntament de Florència va decidir recordar la seva memòria amb la làpida que avui dia es pot veure al cementiri delle Porte Sante i que tant crida l’atenció… tot i que segurament sigui la de l’única persona no enterrada en aquest indret. Les seves restes mortals es van traslladar al cementiri de Trespiano quan una esllevissada de terreny, a meitats del segle XX, va danyar la seva tomba, patint així un nou exili i un oblit que Itàlia no ha aconseguit esmenar del tot.