Qui està enterrat al davant de Miquel Àngel?

La mala sort no és una exclusiva dels vius. Si ens sentim hereus de la concepció d’eternitat dels antics egipcis, una persona reviu cada cop que se la recorda. I, en aquest sentit, les tombes adquireixen una importància crucial. Florència no ha deixat que caiguin en l’oblit molts dels seus grans homes (i algunes dones) i ha convertit l’església de la Santa Croce en un veritable cementiri ple de magnífiques tombes de personatges il·lustres que recobren vida cada cop que una mirada llegeix el seu nom.

L’únic que no hi està enterrat és Dante, tot i que el seu cenotafi és magnífic. La llista de grans noms és prou significativa: Galileu, Maquiavel, Rossini, Ghiberti… i Miquel Àngel. Vasari va ser l’encarregat de projectar la tomba del geni florentí, on hi ploren les muses de la pintura, l’arquitectura i l’escultura. El bust de l’artista, mort a Roma als 88 anys, reprodueix la màscara murtuòria del menut, en alçada, Miquel Àngel, el cos del qual es va exposar en una immensa taula de l’església. L’espectacular monument fúnebre, que es completa amb una pietat pintada pel propi Vasari, centra l’atenció de la immensa majoria de turistes que recorren la nau lateral dreta de la basílica i segueixen el seu camí cap a la no tomba de l’autor de la Divina Comèdia.

Molts pocs donen l’esquena a Miquel Àngel per atendre una tomba més modesta ubicada just al davant, en una columna de la basílica. No deixa de ser mala sort passar la vida eterna a l’ombra d’un geni… A més, el seu nom no diu pràcticament res a ningú: Francesco Nori. “Fixeu-vos-hi bé, és preciosa”, ens alerta la historiadora d’art florentina Caterina Quercioli. I, en efecte, hi destaca una Madonna de la llet esculpida pel renaixentista Antonio Rossellino i la llum d’uns canelobres de bronze tremola dins l’aigua d’una magnífica pica de marbre. De fet, aquest monument és un dels pocs que Vasari va salvar quan va reformar l’església medieval, ja passada de moda, per ordre de Cosme I de Mèdici. Ara bé, no se sap si el famós arquitecte va decidir conservar-la per la seva bellesa o per respectar la memòria de qui hi està enterrat: un personatge ara anònim, però un heroi en el seu temps. I és que la seva valentia va canviar el rumb de la història a la que estava predestinada Florència i la Itàlia renaixentista.

Francesco Nori era, en realitat, un íntim amic i col·laborador de Llorenç de Mèdici. Un dels privilegiats que assistia el 26 d’abril de 1478, junt a la família més poderosa del moment i la resta de la noblesa local, a la missa de Pàsqua a Santa Maria del Fiori. En el moment culminant, quan el capellà alçava el calze, es va produir la famosa conjura dels Pazzi.

Llorenç el Magnífic i el seu germà Julià van ser apunyalats a l’altar major per membres de la família rival Pazzi, l’arquebisbe Salviati i altres conjurats. Julià va morir amb 19 ferides al cos. Llorenç va tenir més sort. El seu amic incondicional Francesco Nori no s’ho va pensar dos cops. Va reaccionar ràpidament oferint el seu cos com a escut humà per protegir-lo. Amb aquesta acció heroica, no només va salvar la vida del Magnífic, que va rebre alguna punyalada de record, va frustar també una conjura que pretenia acabar amb el poder dels Mèdici i imposar un major domini del papat de Roma. Això sí, va pagar amb la pròpia vida.

Els autors del cop d’estat van ser condemnats a mort, tot i que el poble furiós també va intervenir en executar la pena. Un dels germans Pazzi va ser llançat per una finestra, rematat per la gentada i abandonat a l’Arno. La resta, van ser penjats, arquebisbe inclòs. Un jove pintor en aquella època anomenat Leonardo va immortalitzar el moment, a l’estil dels fotoperiodistes, amb uns apunts pictòrics. El papa Della Rovere, el que es creia fins ara que era el gran instigador de la conjura, no va reaccionar gaire bé. Va reclutar el braç armat del papat i va convèncer al rei de Nàpols, Ferran I, per atacar Florència. Però Llorenç era molt magnífic i va saber convèncer al monarca que el Papa se li tornaria en contra si es feia molt poderós al nord de la península. Així va acabar la famosa conjura.

Però tot just fa uns deu anys s’ha descobert que el veritable cervell del cop d’estat no va ser el Papa Sixte IV, sinó Federico da Montefeltro, duc d’Urbino. Amb la caiguda dels Mèdici a Florència pretenia potenciar el domini del seu ducat. 500 anys després dels fets, l’assassí ha sortit a la llum gràcies a una rocambolesca història detectivesca protagonitzada per Marcello Simonetta, professor d’Història i Literatura del Renaixement a la Universitat Wesleyan de Connecticut. Simonetta va descobrir un  manual del segle XV que ensenyava com desxifrar missatges xifrats a les missives internacionals dels diplomàtics. Amb el codi a les mans, va poder treure l’entrellat a tota la conjura que es trobava oculta en una carta firmada per Montefeltro.

Llorenç el Magnífic no va arribar mai a saber la importància del duc d’Urbino en la conjura que va acabar amb la vida del seu germà i del seu amic. Si no, segur que hagués rodat algun cap més… Això si, no va oblidar mai l’acte heroic de Francesco. Va ser ell qui va decidir que fos enterrat a Santa Croce, el panteó dels homes il·lustres de Florència, i també va encarregar el monument mortuori perquè les generacions futures recordessin la seva valentia i el què va suposar per al govern de la ciutat. El que no va calcular és que Miquel Àngel seria enterrat just al davant… i és que ningú pot ser tan magnífic.

La dona més desitjada i plorada de Florència

Florència té tantes esglésies que resulta gairebé impossible veure-les totes en un mateix viatge, sobretot aquelles que no figuren en el pòdium de les imprescindibles. És el cas de la Chiesa di Ognissanti, malgrat que a dins s’hi trobin obres de Botticelli, Ghirlandaio i Giotto, entre d’altres… Però realment val la pena apropar-s’hi, està a tocar de l’Arno i molt a la vora del pont Vespucci, i no tant per admirar les grans peces d’art que atesora (que s’ho valen), sinó per respirar el perfum del Renaixement, el de les homes i les dones que el varen viure i fer possible. És el cas de dues de les persones enterrades al temple, protagonistes d’una de les històries més vibrants del Cinquecento.

Que el pont Amerigo Vespucci estigui al costat de l’església no és cap casualitat. La seva família era de les més influents de la zona i del propi temple, on encara es conserva la capella privada decorada amb un fresc de Ghirlandaio, que no deixa de ser curiós de veure. A la part inferior està representada una pietat i a la superior, una Madonna de la Misericòrdia amb el retrat de diferents membres de la família, com el propi Amerigo que en aquella època encara era un vailet. La tradició assenyala que el pintor el va convertir en l’àngel de l’esquerra de l’escena mentre que en el grup femení hi figura la dona que va inspirar a més pintors i escriptors de tot el Renaixement i que va robar el cor de més d’un home: Simonetta Vespucci.

Més enllà del cognom, adquirit després de casar-se amb Marco, un cosí d’Amerigo, poc ens diu ara aquest nom. Però la seva bellesa sí que ha passat a la història. Es tracta, ni més ni menys que de la Venus de Boticcelli, la Cleòpatra de Piero de Cosimo, la protagonista de Le stanze della Giostra del poeta Poliziano… La llista d’artistes que es van inspirar contemplant el seu rostre i gracilitat també inclou a Verrocchio, Filippo Lippi, Ghirlandaio, entre d’altres. És a dir, la bella Simonetta, tal i com era coneguda, va converir-se sense proposar-s’ho en la gran musa renaixentista i va seduir sense voler-ho als homes més poderosos de Florència, Mèdici inclosos.

La seva llegenda comença amb la seva pròpia localitat de naixement, que molts consideren que és Fezzano di Portovenere, on, casualitats de la vida, la mitologia sitúa el naixement de la pròpia Venus. El cas és que arriba a Florència de la mà del seu jove i noble espòs, amic de la família Mèdici, i aviat la seva llarga cabellera rossa, els seus melancòlics ulls grisos i les seves formes sensuals enlluernarien Florència.

Llorenç el Magnífic i el seu germà Julià van arribar a rivalitzar per aconseguir els seus favors que, finalment, sembla que es va endur el menor dels Mèdici. La llegenda de Simonetta continua forjant-se quan Julià la fa protagonista d’una justa. Ell hi participa amb un estandard pintat per Botticelli amb el rostre de la noia representant a Minerva i amb el lema, en francès, ‘la sans pareille’ (la sense igual).

Però el regnat de Simonetta només va durar un any. Mor el 1476 víctima de tisis. Tenia 23 anys. El seu taüt es va exposar obert perquè tota Florència pogués contemplar per últim cop a la dona més admirada del Renaixement, a qui la mort li havia robat la vida però no la bellesa. Les seves restes es van sepultar a la tomba familiar de la capella de la família Vespucci a Ognissanti, on també va acabar l’altre membre més significatiu de la nissaga, Amerigo.

El seu amant Julià no trigaria gaire en seguir-la, assassinat en el famosa conjura dels Pazzi dos anys després. El seu marit Marco va tornar-se a casar l’any següent. Qui sembla que la va plorar més temps i per sempre va ser Sandro Botticelli. L’artista no va deixar mai de pintar-la (va acabar el famós Naixement de Venus nou anys després de la seva mort) i, molts diuen, d’estimar-la.

Botticelli no es va casar mai, la seva vida sentimental era d’una discreció sospitosa, no se li coneixien amants… Només se sap que va demanar ser enterrat als peus de Simonetta, un desig que es va complir quan va morir més de trenta anys després. I és per això que la seva tomba ara s’ha convertit en la més famosa de l’església d’Ognissanti, on els seus admiradors li deixen missatges, com el que diu: “Amb tu sempre és primavera”, sense sospitar que el seu altre gran quadre el va pintar per encàrrec de Llorenç el Magnífic just després de l’assassinat del seu germà.

La tradició assegura que hi surten retratats els joves amants, Julià (com a Mercuri) i Simonetta (la Gràcia que se’l mira), ambdós morts a la primavera de les seves vides. El gran poderós Llorenç tenia el seu punt sentimental i poètic. D’ell és també el gran poema de comiat a ‘la sans pareille’, que de ben segur haurien subscrit tots els seus enamorats, Botticelli inclòs.

O chiara stella, che co’ raggi tuoi
togli alle tue vicine stelle il lume,
perché splendi assai più del tuo costume?
Perché con Febo ancor contender vuoi?

Forse i belli occhi, quali ha tolti a noi
Morte crudel, ch’omai troppo presume,
accolti hai in te: adorna del lor lume,
il suo bel carro a Febo chieder puoi.

O questa o nuova stella che tu sia,
che di splendor novello adorni il cielo,
chiamata esaudi, o nume, e voti nostri:

leva dello splendor tuo tanto via,
che agli occhi, che han d’eterno pianto zelo,
sanza altra offension lieta ti mostri.

El temple pagà de Florència

La fisonomia urbana de Florència no seria la mateixa sense les esglésies. Actualment n’hi ha més de 80, algunes àmpliament conegudes i la majoria decorades amb elements artístics d’alt valor. Però com passa amb les millors famílies, i més si són tan nombroses, sempre hi ha d’haver alguna ovella negra. Aquest és el cas que ens ocupa.

Alguns dels temples més populars estan consagrats a figures venerades pels florentins. Com per exemple, santa Maria del Fiore, san Lorenzo, san Niccolò, san Miniato, santa Maria Novella… i Galileu.

En efecte, el bressol de l’italià, l’humanisme i el renaixement compta amb un temple pagà dedicat a un personatge que la pròpia Església va condemnar per introduir doctrines herètiques, sobretot per defensar la teoria heliocèntrica. No està a peu de carrer, sinó a l’Imperiale e Reale Museo di Fisica e Storia Naturale, fundat al 1775, i conegut actualment com a Museu Zoològic La Specola.

Cal pujar al primer pis per entrar al petit i ric temple neoclàssic que es va inaugurar al 1841 coincidint amb el III Congrès de científics italians, que es va celebrar a la seu del museu. El propi director de l’institució, Vicenzo Antinori, el va qualificar de “santuari científic”. En aquell moment, encara faltarien 151 anys perquè el Papa Joan Pau II rehabilités la figura del científic (359 anys després de la sentència).

Val la pena passejar una estona pel temple i observar l’obra, de l’arquitecte Giuseppe Martelli, i, sobretot, la decoració. El primer que crida l’atenció és l’altar, on s’alça una imponent estàtua de Galileu, envoltada d’una sèrie de nínxols amb els bustos dels seus deixebles destacats: Benedetto Castelli, Bonaventura Cavalieri, Torricelli i Vincenzo Viviani.

La decoració mural està dedicada a l’exaltació de la ciència experimental, amb una sèrie de pintures que narren moments crucials de la vida del científic, com quan demostra la llei de la caiguda dels cossos, quan observa la llum de la catedral de Pisa, quan presenta el telescopi al Senat de Venècia o, quan, ja cec i gran, conversa amb els seus deixebles.

A més de Galileu, els frescos també mostren a Leonardo da Vinci en presència de Ludovico el Moro i a Alessandro Volta ensenyant a Napoleó l’experiment de la pila de Volta. La sala està plena de petits detalls iconogràfics que ens apropen a la ciència, com un compàs, un telescopi, globos aerostàtics… Tampoc hi falten les figures femenines, unes muses santes amb lemes com ‘Provando e riprovando’, una màxima aplicada pel propi Galileu. Només així va poder afirmar: “La Biblia ensenya a arribar al cel, no com funcionen els cels”.

 
P.D. El temple de Galileu no és l’únic atractiu del Museu La Specola. Entrar-hi és com fer un viatge en el temps amb aroma de naftalina (a més, no hi ha cues ni pràcticament turistes). S’hi troba, per exemple, la col·lecció d’objectes rars de Cosme I de Mèdici. Però sobretot destaca la immensa i impactant col·lecció de models de cera que mostren el funcionament del cos humà, imprescindible per als futurs metges del segle XVIII i XIX i que encara ara fa esgarrifar als profans.

 

La musa i la cortesana

Els edificis d’una ciutat com Florència són com pàgines d’un llibre obert, amb infinitat de plaques penjades que anuncien petits capítols de la vida de la població. Entretenir-se a llegir-les totes no deixa de convertir-se en una tasca més que feixuga però il·lustrativa de la història de molts personatges locals i, sovint, internacionals, que van destacar per la seva aportació professional.

Passejant pel carrer Maggio, una artèria de magestuosos palaus i, ara, caríssims antiquaris, la vista acostuma a fixar-se en façanes espectaculars com la del palau de Bianca Cappello, decorat amb frescos en grisalla, obra de Buontalenti, del segle XVI, és a dir, durant el famós Cinquecento renaixentista.

Els esdeveniments que es van viure dins d’aquest edifici segurament donarien per a una novel·la d’intriga i amors passionals. Era la llar de la bella cortesana veneciana Bianca Cappello, de qui es va enamorar perdudament ni més ni menys que Francesco I de Mèdici, casat, per cert, amb Joana d’Àustria, i més lliurat a l’alquimia que al govern del ducat. Quan va enviudar, no va dubtar en casar-se amb el seu gran amor. La relació, però, va acabar dràsticament amb la mort dels dos esposos el mateix dia. Se sospita que van ser enverinats, però les tècniques forenses d’aquella època no eren les d’ara, tot i que els interessos polítics pesaven segurament igual.

Just davant d’aquest espectacular palau, s’obre el petit carrer Sguazza. Qui hi passi aixecant una mica la vista, podrà veure, a l’inici, una placa recordatòria i un relleu de gust sospitós que ens traslladen al quadre més famós de la història, segons diuen els rànquings, la Gioconda de Leonardo da Vinci. L’escrit anuncia que en aquest lloc va nèixer el 15 de juny de 1479 la que, per a molts, va ser la dona que figura en el quadre, Lisa Gherardini. De fet, així ho atribueix l’artista i historiador d’art, contemporani a tots ells, Giorgio Vasari. Per tant, ens trobem segurament davant del record de la musa més venerada dels darrers segles.

La vida de la Lisa, no obstant, no té res a veure amb la de la Bianca. Va ser la segona esposa del mercader de teixits i seda Francesco di Bartolomeo del Giocondo, amb qui es va casar quan tenia quinze anys, va tenir cinc fills i va mantenir un matrimoni convencional burgès fins que va enviudar. El Giocondo va encarregar el retrat a Leonardo que, com era costum en ell, s’ho va prendre amb calma i, fins i tot, es diu que ni tan sols el va arribar a acabar (un altre tret habitual de les seves creacions). Tot i així, el geni florentí va concebre una obra plena de matissos artístics i de misteris. La mirada que sempre segueix a qui la repta, el mig somriure… Eren propis de la Lisa? O dels missatges de Leonardo? Què hi ha de musa i què d’artista? I és que la Monnalisa sempre genera moltes més preguntes que respostes.