El secret de les finestres més petites de Florència

Les finestres, aquests immensos ulls de cases i edificis, no només miren, també atrauen mirades. I de fit a fit, és possible establir-hi un diàleg. Les finestres tapiades de Florència parlen, fins i tot criden en silenci, com vàrem veure en aquest post. Darrera de cadascuna hi ha i hi ha hagut, sens dubte, una història. I d’històries, a Florència, n’hi ha moltes. I moltes tenen les finestres com a protagonistes.

Però en aquest post parlarem d’unes finestres molt concretes i peculiars que van estar de moda en els antics edificis i que ara en prou feines se’n preserven tres en tota la ciutat. Es tracta, en realitat, d’una mini finestra, un finestrelle, que es construïa just a sota d’un gran finestral. La pregunta és òbvia: quin sentit tenia fer dues finestres, una de gran i una de petita, una al damunt de l’altra? Una pista: no es tractava d’un sistema de ventilació ni tampoc d’il·luminació.

Un dels millors exemples d’aquest tipus de construcció es troba al carrer Borgo de Santa Croce, 8 i encara n’hi ha un altre al Borgo San Frediano, 7. Però potser el cas més significatiu és el de la petita finestra de la Via del Corno, 3, situada al primer pis de l’antic palau Schiattesi del segle XVI, el cinquecento renaixentista.

Segona pista: tots tres finestrelli llueixen, a més, unes espectaculars reixes, i no precisament contra els lladres, que difícilment podrien entrar o sortir per aquests menuts forats, sinó que tenien una clara funció protectora.

En el Renaixement, les finestres van començar a adquirir un gran protagonisme. Servien per observar el món però també d’element estètic dins de les grans composicions pictòriques. És el cas, per exemple, de la Verge de la finestra de Filippo Lippi. I encara més, grans pintors com Leonardo concebien els quadres com a finestres. En el seu famós Tractat de la Pintura diu: “Hi ha perspectiva allà on tot el quadre es transforma, d’alguna manera, en una finestra”.

Sent com eren tan importants, les famílies benestants no podien deixar sense finestres als seus infants, perquè aprenguessin a observar el seu entorn. I és així com van néixer els finestrelli, aptes fins i tot pels que encara gatejaven. Amb aquest sistema, els nens no s’abocaven a les finestres dels grans i tenien en exclusiva el seu espai de vistes al món.

I si és curiosa la finestreta de la Via del Corno és perquè en aquest carrer, precisament, Vasco Pratolini va ambientar la seva famosa novel·la La crònica dels pobres amants, portada al cinema per Carlo Lizzani i amb Marcello Mastroiani com a cap de cartell d’un film coral. Curiosament, un dels personatges, la Senyora, una vella dama malalta controlava el veïnat des de la seva finestra del número 2, just al davant del finestrelle infantil.

Tot i la marcada crítica social i política de l’obra, que mostra la Itàlia de Mussolini, la novel.la no deixa de ser, en realitat, el retrat de la gent d’un carrer, on el propi Patrolini va viure i que, com els antics infants (i no els d’ara, que s’han trobat amb les tres finestres tapiades), observava també des de la seva finestra.

L’església del lavabo

Amb més de 2.000 anys d’història, no és d’estranyar que els espais públics i privats d’una ciutat vagin evolucionant. I encara més quan l’activitat política, comercial i cultural ha estat tan intensa al llarg del temps com a Florència. L’actual plaça de la República (no gaire estimada pels florentins, per cert) s’assenta sobre l’antic fòrum, per exemple. Un altre: sota al Palau de la Signoria es poden visitar els vestigis del teatre romà. Sembla que els antics edificis es resisteixin a morir del tot… i van deixant engrunes de pedra, com molles de pa, perquè les ments més inquietes puguin reconstruir el passat i alimentar la història.

Un dels casos més curiosos és el de l’antiga església de San Pier Sheraggio, consagrada a l’inici del primer mil·lenni i enderrocada uns 500 anys després per obra i gràcia dels Mèdici. Qui passegi pel carrer de la Ninna (cançó de bressol), més val que no s’adormi i es fixi bé en unes esveltes columnes i uns arcs encastats al mur. Són les restes mudes del temple que, no obstant, revelen la importància que va arribar a ostentar durant el període de la Florència medieval.

I és que, a més de la funció religiosa, a l’imponent església romànica s’hi organitzaven reunions del Consell del Comú abans de la construcció i mentre s’acabaven les obres del palau de la Signoria, inicialment anomenat del Prior i ara Vecchio. Una placa a la paret recorda que Dante, que va ser prior de la ciutat, hi feia intervencions polítiques, com li corresponia pel càrrec.

A més, San Pier Sheraggio destacava per la seva riquesa artística. Les parets interiors estaven recobertes de frescos i era especialment venerada la Madonna della Nina Nanna (pintada per Cimabue) tal i com l’anomenaven els florentins de l’època perquè es mostrava la imatge d’una tendra verge que feia adormir a l’infant. D’aquí ve el nom del carrer… Un carrer, però, molt estret i força perillós on més valia passar-hi amb els ulls ben oberts.

Al segle XV es va decidir ampliar la via, que correspon a un dels laterals del palau de la Signoria. L’església va patir-ne les conseqüències amb un enderroc parcial d’una de les naus. Els Mèdici van acabar la feina al segle XVI, quan Cosimo I encarrega a Giorgio Vasari la construcció dels Uffizi per concentrar-hi totes les oficines del gran ducat de la Toscana. Cau una segona nau i la resta s’incorpora dins de l’imponent edifici renaixentista.

Encara es poden veure alguns vestigis dins del museu (si és que en queden ganes després de tants Botticelli, Rafael, Filippo Lippi, Leonardo…). No hi ha cap indicació que anunciï on estan, però resulta molt fàcil trobar-los. Només cal anar al lavabo de la planta baixa, on les últimes pedres del temple intenten mantenir la seva dignitat, amb algun sepulcre inclòs.

Fins i tot hi ha turistes que hi llencen monedes mentre esperen el torn per entrar a l’excusat. Tot i que res indica que les restes de l’església que va escoltar la veu de Dante portin sort o garanteixin el retorn a Florència. On van a parar aquestes almoïnes caritatives és tot un misteri… però no estaria malament que servissin pel capuccino matutí de les dones (i algun home) de fer feines que mantenen ben netes les restes de San Pier Sheraggio.

El balcó més estrany de Florència

La Florència de l’Edat Mitjana poc té a veure amb la ciutat que es forja al mateix temps que l’Humanisme i sota la batuta dels grans artistes del Renaixement. Tot i que, passejant pels carrers, encara es poden apreciar els vestigis d’aquelles cases-torres que definien l’skyline del Trecento (com més pisos, més poderosa era la família que hi vivia). N’hi havia més de 175, el que feia que Florència semblés una mena de Manhattan medieval.

Amb el canvi d’època, les antigues cases-torres es van anar substituint per magnífics palaus i magestuoses mansions, que van incrementant la seva riquesa a mesura que avancen les dècades. N’és un exemple la casa que ocupa el número 12 del Borgo Ognissanti. Tot i que qui s’hi apropi bé veurà clarament que alguna cosa no funciona. I és que el balcó està construït al revés.

A la primera meitat del Cinquecento, cap al 1530, el noble Messer Baldovinetti va presentar al gran duc Alexandre el projecte arquitectònic d’aquesta casa per obtenir-ne l’aprovació. Com es pot deduir, els Mèdici controlaven fins el més petit detall de la ciutat… Tant és així, que el gran duc es va negar a autoritzar la construcció d’un gran balcó que donava al carrer. Però, en realitat, no es tractava d’un acte de tirania ni tenia res en contra de Baldovinetti.

Feia poc que Alexandre s’havia proposat modernitzar una mica la ciutat, donant-li un aspecte més saludable. I, per aquest motiu, havia aprovat una llei que prohibia la construcció de balcons o terrasses, elements que contribuïen a incrementat la densitat dels carrers estrets que encara ara defineixen l’entremat urbanístic de Florència. Altres veus afirmen que la mesura d’Alexandre pretenia posar fi a un dels esports nacionals de la ciutat: llençar els continguts d’orinals i palanganes pels balcons… Tot i que encara quedaven les finestres per aquesta fi.

Sigui el que sigui, quan arriba a la seva taula el projecte arquitectònic de Baldovinetti, Alexandre ho té clar: no es pot fer el balcó. Però el ciutadà florentí no es pensava rendir tan fàcilment i va al·legar que, en realitat, el seu carrer no era tan estret i que un balcó no suposava cap problema. El gran duc va tornar a respondre: no.

Però el desig de Baldovinetti de treure el cap pel seu balcó era extremadament intens. Fins el punt que va arribar a presentar tants cops el projecte que, finalment, Alexandre va fer ús de la fina ironia florentina canviant el seu no habitual per: “Si, ma alla rovescia” (sí, pero al revés).

El gran duc, home culte i il·lustrat, havia fet un joc de paraules per tornar a dir que no, però Baldovinetti s’ho va prendre al peu de la lletra. Més valia un balcó al revés que no tenir-ne cap, i el va fer construir amb tots els elements capgirats (menys el terra per qüestions òbvies): suports, volutes, balaustrades… fins i tot els detalls decoratius de la façana van a joc amb aquest despropòsit.

Però la qüestió és que el ciutadà florentí va aconseguir el seu balcó i el gran duc no el va fer enderrocar, ja sigui perquè li va acabar fent gràcia la feta o perquè va sortir-li una altre tret distintiu dels florentins, l’orgull. I si havia dit al revés, al revés estava.

On els florentins feien pam-pam al cul

Durant el dia, la Lògia del Mercat Nou de Florència és un anar i venir de gent, un caos de mercaderies barates i souvenirs populars. La font del Porcellino, un porc senglar de bronze amb el nas daurat de tan grapejar-lo (l’original del segle XVII de Pietro Tacca està al Palau Pitti), centra totes les mirades i fins i tot hi ha cua per procedir a efectuar el ritual de la bona sort. Consisteix en tocar-li el morro (així està…), posar-li una moneda a la boca i esperar a què caigui dins de l’aigua. I això és tot. Qui tingui bona punteria serà afortunat i qui no, malament rai…

No obstant, el gran atractiu d’aquest mercat no és el sacrificat porc senglar. De dia, resulta pràcticament impossible veure’l enmig de tantes parades i de tanta gent. I, de nit, passa totalment desapercebut a l’ombra del Porcellino, malgrat que es troba al bell mig de la plaça.

Es tracta d’una mena de roda de marbre blanc i verd encastada al paviment del mercat. En realitat, fa referència al Carroccio medieval, el gran carro militar al voltant del qual s’aplegaven els soldats per anar a la batalla. Un fet que tenia lloc en aquest punt de la ciutat. Per tant, ens trobem davant d’un símbol de l’autonomia i l’orgull de Florència procedent de l’Edat Mitjana. Però el pas del temps li va donar un altre significat que també reflecteix el tarannà florentí, però des d’un punt de vista més macabre.

A l’època del Renaixement, aquesta roda era coneguda amb el nom de Pietra dello scandalo, és a dir, la pedra de l’escàndol (una tradició que ja prové de l’època romana gràcies a la inventiva de Juli Cèsar). I s’hi practicava un dels càstigs més humiliants i terribles que rebien els estafadors i els insolvents. Una ciutat tan comercial i reputada com Florència no es podia permetre aquest tipus de conducta…

Així doncs, s’encadenava al condemnat, se li abaixaven els pantalons al davant de tots els conciutadans i era colpejat tres cops amb el cul al terra al damunt de la històrica roda. Aquest càstig era tan impactant i significatiu per als florentins que va donar nom a dues expressions italianes: ‘sculo’, per dir mala sort, i ‘restare col culo a terra’. Totes dues encara es mantenen ben vives en la parla quotidiana.

La llei era ben clara, i en llatí: ‘Ostendendo putenda, et percutiendo lapidem culo nudo’. És a dir, perquè ens entenguem, pam-pam al cul i a l’aire a qui posi en evidència la gallina dels ous d’or de Florència, el comerç. I això, tots els florentins ho tenien més que après.

La finestra de la ‘vendetta’

No és estrany veure portes i finestres tapiades tot passejant pels carrers de Florència. Els edificis tenen vida pròpia i les necessitats dels seus inquilins van dibuixant noves fesomies a les façanes. Resulten especialment divertides les antigues obertures reconvertides en paret però que mantenen l’aspecte original gràcies a pintures que simulen el que havien estat, el que vindria a ser una mena de realitat virtual renaixentista…

El cas que ens ocupa, però, no és dels graciosos. Al contrari, qui coneix la història que oculta la finestra tapiada del palau Pucci se li fa un nus a la gola cada cop que hi passa pel davant. L’imponent mansió era la residència d’una de les famílies més aristocràtiques de la ciutat, els Pucci; mecenes, ni més ni menys, que de Sandro Botticelli.

Els Pucci es dedicaven al comerç i a la banca, com els Mèdici. Però tenien la sort de mantenir-hi una bona amistat. Tant és aixì que Pandolfo Pucci era dels pocs afortunats que podien accedir a les habitacions secretes del gran duc, Cosme I de Mèdici.

Ara bé, Pandolfo tenia un petit problema: era molt propens al llibertinatge i, concretament a la sodomia. La moral de l’època condemnava fortament aquestes conductes, d’altra banda força habituals… Però l’hereu Pucci no deuria ser gaire discret… Tant és així que Cosme I, finalment, es va veure obligat a apartar-lo de la cort.

Pandolfo no va poder pair aquesta decisió presa pel seu amic i company de negocis. Com a resposta, va gestar una conjura contra Cosme I amb la complicitat d’altres nobles descontents amb el gran duc. De candidants, en sobraven… Aquest era el pla: aprofitant que el mandatari Mèdici solia passar pel davant del palau Pucci en el seu recorregut habitual per assistir a la misa de la basílica de la Santíssima Annunziata, uns sicaris armats amb mosquets el dispararien des d’una de les finestres.

Ara bé, el ‘servei secret’ del gran duc funcionava molt millor del que Pandolfo i els seus aliats esperaven. La vendetta  es va descobrir abans de que fos possible dur-la a terme. El Pucci, els altres aristòcrates i fins i tot els sicaris varen ser detinguts, jutjats i penjats de les finestres del palau Bargello, que feia les funcions de presó.

Però Cosme I no en va tenir prou. També va condemnar la finestra des d’on es volia fer l’atemptat, la de la cantonada entre els carrers Pucci i Servi. Per prudència o superstició, va ordenar tapiar-la. Amb aquesta mesura, a més, aconseguia un doble objectiu: seguir fent el seu recorregut habitual sense més ensurts i mostrar al poble, un cop més, qui mana a Florència.

Hi ha una altra versió, més minoritaria, que assegura que, en realitat, Pandolfo era partidari de restablir la república florentina i que la seva conjura responia a motius polítics. Però ja se sap, qui guanya és sempre qui escriu la història… encara que el temps acabi jugant a la seva contra.

El fet és que a l’antic palau Pucci encara viuen els descendents de la família, mentre que els Mèdici es van extingir al primer quart del segle XVIII. Tot i així, els hereus de Pandolfo no han gosat mai enderrocar la tàpia de la finestra, que continua patint la seva peculiar condemna. I és que l’ombra dels Mèdici a Florència és molt més llarga del que pugui semblar…

Els senyals de trànsit tunejats de Florència

Anar en cotxe per Florència no deixa de ser un bon maldecap, però també pot resultar molt divertit gràcies a Clet, un bretó afincat a la ciutat que es dedica a costumitzar els senyals de circulació. Un antipàtic prohibit el pas, una arbitrària direcció única o un inesperat stop cobren una nova vida molt més amable a les mans de l’artista de carrer més conegut de la Toscana, tot i que la seva obra també es pot veure a altres ciutats com Milà o Roma.

L’actual Florència no viu només dels grans creadors del Renaixement. L’anomenat street art resulta força abundant pels carrers del centre històric. Al costat d’una antiga imatge d’una Madonna amb el nen s’hi pot trobar fàcilment un grafit o, també, les propostes provocadores de Clet.

L’artista bretó es val d’stickers, és a dir, d’adhesius, per canviar la fesomia dels senyals. El seu treball és extremadament minimalista i utilitza normalment la silueta simple i anònima d’un home que podia haver fugit de qualsevol porta de bany d’una cafeteria.

A més, qui vulgui aprofundir en l’obra de Clet, té l’oportunitat de visitar el seu taller-botiga del barri de San Niccolò. Concretament, a Via dell’Olmo 8, un indret que va de pas pels que pugen caminant fins a la plaça de Michelangelo per contemplar la vista més espectacular de la ciutat.

Com no podia ser d’altra manera, Clet ha marcat territori al voltant del seu taller, aportant el seu peculiar sentit de l’humor a un gir obligatori a la dreta i a un prohibit estacionar.

La qüestió és que els senyals de Clet, amb els seus missatges que busquen sorprendre i aportar alguna reflexió a vianants i conductors, estan esdevenint una nova senya d’identitat de Florència. Només cal alçar el cap i buscar entre façanes de palaus, esglésies i estàtues alguna indicació de trànsit que digui quelcom més. I la veritat és que no resulta difícil trobar-ne una bona colla. El somriure, a més, està garantit.

Les capelletes més frívoles de Florència

Els carrers de Florència respiren religiositat. Gairebé a cada passa sorgeix algun element evocador de la fe catòlica, ja siguin imatges de sants, esglésies, oratoris… No és d’estranyar doncs, que s’associïn els petits nínxols buits que decoren les façanes d’algunes cases i palaus antics a unes capelletes que han caigut en desús. Però no és així ni de bon tros, ans al contrari.

De fet, la majoria de florentins desconeixen el significat d’aquestes fornícules desproveïdes de sants i verges. “Normalment estan en palaus de famílies importants, podrien ser perquè els pobres poguessin abandonar els fills que no podien mantenir”, s’aventura a explicar un taberner, confonent-les amb els torns dels orfenats.

En realitat, aquests nínxols no estaven dedicats al Déu cristià, sinó més aviat al famós nèctar dels déus grecorromans, sobretot, de Baco o Dionís: el vi. A partir del segle XVII, quan la banca i el comerç florentí comencen a decaure, les grans famílies aposten per invertir en valors segurs, com ara les vinyes. Per reactivar l’economia i abaratir costos, l’autoritat de la ciutat permet la venda al detall del vi, del productor al consumidor, a peu de carrer i sense passar per la taberna.

I és així com neixen les anomenades ‘buchetti del vino‘, és a dir, els foradets del vi. De fet, són força petits (uns 40 centímetres d’alt) i en forma de ‘fiasco‘, tal i com anomenen els florentins a les ampolles d’aspecte esfèric i sense peu que atesoren el famós chianti. Bocaccio ja en parla en el seu Decameró, qualificant-lo del recipient idoni pel “vino vermiglio”.

Malgrat que les buchetti són considerades patrimoni històric de la ciutat, la majoria han perdut la seva graciosa porteta de fusta i estan tapiades. Una de les més boniques i ben conservades és la de la família Bartolini Salimbeni, al carrer del Giglio, 2. Reprodueix en miniatura el carreu típic dels palaus florentins i encara mostra la inscripció amb els horaris d’obertura al públic, molt més amplis que la majoria dels buchetti. No en va el lema d’aquesta família era “Per non dormire”.

Tot i que aquestes capelletes estiguessin dedicades a una beguda tan “pecaminosa”, també tenien la seva part pietosa. A la nit, era costum deixar-hi pa i un fiasco per als pobres, complint així amb el deure cristià de la caritat, que no sigui dit.

 

El carrer més punyeter de Florència

Resulta fascinant llegir les plaques dels noms dels carrers. Gairebé sempre són la porta d’entrada a una història digna de ser recordada… per bé… o per mal, com és el cas que ens ocupa. En el barri d’Oltrarno de Florència, conegut per trobar-se a l’altra banda del riu i per gaudir d’una mica més de tranquil·litat que la resta de la ciutat històrica (vindria a ser una espècie de Born florentí, amb botigues d’artesans i de moda incloses), el nomenclator de la ciutat compta amb un carrer ben especial: Sdrucciolo de Pitti.

Qui busqui la paraula sdrucciolo en el diccionari italià pot ser que no l’acabi de trobar. I és que es tracta d’un mot de la variant florentina per referir-se a ‘relliscada’, tant física com financera. En italià, la paraula més habitual en aquests casos és scivolare. Per tant, ja tenim la traducció feta: la relliscada dels Pitti. Cal dir que aquest carreró desemboca a la plaça Pitti, on s’alça el magnífic palau on van viure els darrers Mèdici. Qualsevol ment inquieta es pregunta: per què un carrer ha acabat tenint un nom tan estrany com aquest? I, també: Per què els Mèdici van habitar un palau que porta el nom d’una altra família?

La historiadora de l’art Caterina Quercioli, una enamorada de la seva Florència natal, ens dóna la resposta a aquestes dues qüestions endinsant-nos en una història força coneguda en temps renaixentistes… per desgràcia dels Pitti, una família rival dels Mèdici.

El banquer Luca Pitti va encarregar, a mitjans del segle XV, la construcció de l’actual palau, que duu el seu cognom, amb un objectiu ben concret: que fos més luxós i impressionant que el dels Mèdici. No va calcular, però, que tot el que puja pot arribar a baixar i, fins i tot, que qui corre pot acabar relliscant… Els Pitti van fer fallida i es van veure obligats a vendre el seu palau a preu de ganga. Una bona oferta que els Mèdici no van deixar escapar…

La família ducal de Florència es va fer càrrec de les obres del palau, amb ampliació inclosa, i hi va traslladar la seva residència oficial a mitjans del segle XVI. La jugada els va sortir rodona. Però què va passar amb els Pitti? Amb un capital força més modest, van acabar vivint en un palauet que, per ironies de la vida, s’alça just al davant de la seva frustrada residència triomfant. Vist amb ulls actuals, ens resulta un edifici força poderós però, esclar, res a veure amb el desorbitat palau que els Pitti podien observar a diari des de les seves finestres.

Per si no en tenien prou, la residència més modesta dels Pitti fa cantonada amb el carrer que ens ocupa: Sdruccioli de Pitti, fins i tot s’hi pot veure el seu escut familiar. Es tracta, doncs, d’una mena de condemna per a ells i tota una demostració pràctica de la ment florentina, que diu les coses pel seu nom. Però res és etern i la primacia que els Mèdici van demostrar es va acabar esvaint amb la fi del seu llinatge, viscuda, com no, al palau Pitti.