La sorprenent casualitat de la farmàcia més antiga de Florència

La intuïció és una de les millors guies per descobrir una ciutat. Perdre’s pels carrers i observar-ne els racons més anònims sovint diu molt més que qualsevol guia turística. I el millor de tot: un decideix què vol observar, sense interferències. Amb la ment ben oberta i els ulls cercant imatges és possible fixar-se en petits detalls que amaguen grans històries. Aquest és el cas del Canto di Croce Rossa, una cantonada que passa desapercebuda entre l’anar i venir de gent que travessa la popular via del Corso en l’encreuament amb la via de Cerchi.

Dos fanals de diferents èpoques encastats a la façana il·luminen una capelleta amb un Crist Redemptor que afirma ‘Amo chi me ama’ just a l’angle de la cantonada, entre dues creus vermelles sota fons blanc de marbre de Carrara que donen nom a aquest indret i que, tot sigui dit, criden molt més l’atenció.

Un primer cop d’ull poc exigent ja dedueix que les creus són molt més antigues que el tabernacle pietós. De fet, corresponen al període del Trecento, l’alta Edat Mitjana florentina que ja respirava Renaixement. I indicaven el punt exacte on es trobava un negoci força singular, la ‘Spezieria della Croce Rossa’, el que vindria a ser la farmàcia de l’epoca.

Si analitzem bé la situació, ens trobem davant d’un caprici del destí. Ja que aquesta botica és la primera que va tenir Florència i els ciutadans podien trobar-la fàcilment perquè dues creus n’indicaven l’ubicació, tal i com passa en l’actualitat amb les farmàcies. Però no ens deixem enganyar per les aparences. Aquest fet no va fer escola. Les farmàcies actuals no llueixen creus en honor a aquest primer establiment. Ni tampoc la Creu Roja s’hi ha inspirat, el que seria molt romàntic d’imaginar…

En realitat, aquestes creus eren l’insígnia del Capità del Poble, una figura política que servia com a contrapés del poder de les famílies nobles i que administrava la ‘cosa pública’. Per aquest motiu, els llocs d’interès ciutadà i els edificis públics eren indicats amb la seva creu vermella sobre camp blanc que, per extensió, era el símbol del poble. De fet, si ens hi fixem bé, també veurem aquesta insígnia a l’entrada del Palazzo della Signoria.

I, encara més, el Capità del Poble hisava aquest estandart quan volia reunir d’urgència als gonfanoners de la ciutat, és a dir, els representants del poble escollits bimestralment de forma rotativa per formar govern.

‘Se non è vero, è ben trovato’, diuen els italians. Però en aquest cas, la realitat històrica s’imposa a la intuïció. Les casualitats, de vegades existeixen. Les creus de la primera farmàcia florentina ens serveixen per recordar-la pèro no indiquen un indret destinat a la cura de les persones, com ara, sino que fan referència al poder polític. Com hagués dit el Quixot: “Detrás de la cruz anda el diablo”.