Trobar un carrer ressiguint els mapes turístics de les ciutats pot convertir-se en una odissea digna d’un rei d’Ítaca… Ara bé, cal reconèixer que si Ulisses hagués tingut a mà el Google Maps potser no hagués trigat deu anys en arribar al seu destí. Per sort, les aplicacions amb geolocalitzadors moltes vegades ens salven la papereta i ens estalvien molt de temps i de quilòmetres. Però sempre hi ha excepcions. I aquest és el cas que ens ocupa.
A Florència hi ha un carreró que no surt a cap mapa, ni tan sols a Google Maps. Qui vulgui, que faci la prova… Es tracta del Vicolo del Panìco, també anomenat dello Scandalo. Qui ja està buscant el nom a l’aplicació, que sàpiga que el carrer que apareix assenyalat, proper a la via Pellicceria, és un homònim i no el que protagonitza aquesta història. Ja està dit: no surt en els mapes.
Per arribar-hi, cal anar fins a la via del Corso i aventurar-se per una obertura que es troba al número 49R que condueix fins al número 8 de la via Alighieri. Resulta un carreró tortuós, com la seva pròpia història, que es remunta, ni més ni menys, que a l’Edat Mitjana, quan Florència estava dividida en dos bàndols que es disputaven el poder: els güelfs, partidaris del Papa, i els gibel·lins, que donaven suport al Sacre Imperi Romà.
En constant litigi i victòries alternades, els güelfs van aconseguir imposar-se a inicis del segle XIV. Però els costums marquen i habituats com estaven a les lluites de poder, es van dividir en dues faccions irreconciliables: els güelfs blancs, més propers al poble, i els negres, partidaris de les famílies nobles dirigents. Dante, que va formar part de tot aquest entremat polític, era membre destacat dels blancs, que demanaven més llibertat al Papa, i va acabar exiliat de per vida. Però aquesta és una altra història.
La qüestió és que güelfs i gibel·lins vivien en barris diferents per evitar conflictes de veïnatge a causa de motius polítics. Ara bé, després de la derrota dels partidaris del Sacre Imperi Romà, les dues faccions güelfes es van trobar vivint les unes al costat de les altres.
El cas més significatiu és el de les dues famílies que lideraven els bàndols. Els Donati, membres de la classe dirigent florentina, i els Cerchi, propers al poble. La llei de Murphy ja funcionava a l’Edat Mitjana i les dues famílies, com no podia ser de cap altra manera, vivien porta per porta. Però no eren les úniques, el que va provocar un augment de les agressions entre veïns aprofitant les parets compartides que podien acabar amb un bon forat i els membres de les famílies rivals passant d’una casa a una altra per cometre tot tipus d’actes violents.
Per evitar que els Donati i els Cerchi acabessin d’aquesta manera, l’autoritat de la ciutat va decidir que passés l’aire entre les cases de les dues famílies. Es van enderrocar les parets contigües per motius de seguretat i de l’espai guanyat va nèixer aquest carreró que el poble, sempre savi, va rebatejar amb el nom de il vicolo dello scandalo, precisament, per evitar un escàndol encara més gran. I la ciutat, mare de tots els seus ciutadans, va decidir no ventilar l’assumpte. D’aquí, que el carrer es mantingui encara ara en secret.
Florència íntima 