El balcó més estrany de Florència

La Florència de l’Edat Mitjana poc té a veure amb la ciutat que es forja al mateix temps que l’Humanisme i sota la batuta dels grans artistes del Renaixement. Tot i que, passejant pels carrers, encara es poden apreciar els vestigis d’aquelles cases-torres que definien l’skyline del Trecento (com més pisos, més poderosa era la família que hi vivia). N’hi havia més de 175, el que feia que Florència semblés una mena de Manhattan medieval.

Amb el canvi d’època, les antigues cases-torres es van anar substituint per magnífics palaus i magestuoses mansions, que van incrementant la seva riquesa a mesura que avancen les dècades. N’és un exemple la casa que ocupa el número 12 del Borgo Ognissanti. Tot i que qui s’hi apropi bé veurà clarament que alguna cosa no funciona. I és que el balcó està construït al revés.

A la primera meitat del Cinquecento, cap al 1530, el noble Messer Baldovinetti va presentar al gran duc Alexandre el projecte arquitectònic d’aquesta casa per obtenir-ne l’aprovació. Com es pot deduir, els Mèdici controlaven fins el més petit detall de la ciutat… Tant és així, que el gran duc es va negar a autoritzar la construcció d’un gran balcó que donava al carrer. Però, en realitat, no es tractava d’un acte de tirania ni tenia res en contra de Baldovinetti.

Feia poc que Alexandre s’havia proposat modernitzar una mica la ciutat, donant-li un aspecte més saludable. I, per aquest motiu, havia aprovat una llei que prohibia la construcció de balcons o terrasses, elements que contribuïen a incrementat la densitat dels carrers estrets que encara ara defineixen l’entremat urbanístic de Florència. Altres veus afirmen que la mesura d’Alexandre pretenia posar fi a un dels esports nacionals de la ciutat: llençar els continguts d’orinals i palanganes pels balcons… Tot i que encara quedaven les finestres per aquesta fi.

Sigui el que sigui, quan arriba a la seva taula el projecte arquitectònic de Baldovinetti, Alexandre ho té clar: no es pot fer el balcó. Però el ciutadà florentí no es pensava rendir tan fàcilment i va al·legar que, en realitat, el seu carrer no era tan estret i que un balcó no suposava cap problema. El gran duc va tornar a respondre: no.

Però el desig de Baldovinetti de treure el cap pel seu balcó era extremadament intens. Fins el punt que va arribar a presentar tants cops el projecte que, finalment, Alexandre va fer ús de la fina ironia florentina canviant el seu no habitual per: “Si, ma alla rovescia” (sí, pero al revés).

El gran duc, home culte i il·lustrat, havia fet un joc de paraules per tornar a dir que no, però Baldovinetti s’ho va prendre al peu de la lletra. Més valia un balcó al revés que no tenir-ne cap, i el va fer construir amb tots els elements capgirats (menys el terra per qüestions òbvies): suports, volutes, balaustrades… fins i tot els detalls decoratius de la façana van a joc amb aquest despropòsit.

Però la qüestió és que el ciutadà florentí va aconseguir el seu balcó i el gran duc no el va fer enderrocar, ja sigui perquè li va acabar fent gràcia la feta o perquè va sortir-li una altre tret distintiu dels florentins, l’orgull. I si havia dit al revés, al revés estava.